Una crisi antiga per una nova democràcia

Des de fa uns anys les economies europees es troben atrapades en una crisi que sembla no tenir solució. La baixada d'ingressos que ha significat pels governs la frenada de l'activitat econòmica els ha obligat a endeutar-se, cosa que ha provocat una crisi de deute, que els fa ara a retallar els pressupostos en àmbits bàsics com sanitat i educació. Hem entrat en una espiral depressiva de més retallades, menys consum, menys recaptació d'impostos i més retallades altra vegada, d'on no som capaços de trobar la sortida. Ara per ara, els governs han continuat amb l'habitual costum que la classe mitjana i treballadora pagui la festa amb la recepta de més impostos per menys drets i serveis. No vull avui però dissertar sobre com escapar d'aquesta espiral depressiva, sinó entendre com hi hem arribat i quina és la nostra quota de responsabilitat.

1. Diagnòstic present i passat

L'economia espanyola té diversos problemes estructurals que fan que la sortida de la crisi ens sigui més complicada que als nostres veïns europeus.

(a) Un model productiu amb una ocupació molt fràgil
Històricament Espanya ha tingut una ocupació molt fràgil en èpoques de frenada del creixement. Mentre la caiguda del PIB des de l'inici de la crisi ha ha estat de l'ordre d'un 3-4%, l'atur s'ha més que doblat arribant a més d'un 20% d'aturats. Això és conseqüència d'un model productiu massa basat en mà d'obra barata, la qual és difícil d'adaptar i reconvertir en temps de canvi. El paradigma n'és la construcció. L'any 2007, el sector de la construcció representava el 16% de l'activitat econòmica i donava feina al 12% dels treballadors espanyols.

Per què i com vam incentivar aquest model productiu? En els anys del boom, el sector financer va apostar per l'habitatge. El diner és limitat i si l'invertim en la construcció d'habitatge no el podem invertir a la vegada en la compra de maquinària que faci una empresa més productiva i eficient. Durant l'època d'hiperliquiditat, l'empresari que volia tirar a terra la seva fàbrica per construir-hi un bloc de pisos tenia el finançament garantit, mentre el que volia millorar del sistema de producció, no.

(b) Dèficit públic
La frenada de l'economia ha disminuït els ingressos de les administracions i ha disparat la despesa social (subsidis d'atur, augment de l'ús de la sanitat i educació públiques, etc.), provocant que una gran part dels governs occidentals es trobin en una situació de dèficit. En el cas espanyol, però, hem de ser conscients que aquest dèficit també és conseqüència de la irresponsabilitat dels diferents governs centrals en matèria fiscal. Durant el boom de la construcció vam utilitzar els ingressos extraordinaris que provenien d'aquest sector per finançar despesa corrent, a més d’aprofitar l'avinentesa per baixar els impostos (impost de patrimoni, trams alts de l'impost sobre la renda).

El problema és greu ja que a diferència d’EUA, el Banc Central Europeu no pot facilitar diner als governs de la zona euro, de manera que l’única font de finançament a part dels impostos són les subhastes de deute sobirà. Hem donat massa poder als mercats financers, que lluny de la prudència del setembre de 2008, ara s'han fet amos i senyors.

El sistema fiscal espanyol té a més diverses peculiaritats respecte als seus homòlegs europeus: s'estima que l'economia submergida representa un 20% del PIB, frau fiscal de les grans empreses, una pressió fiscal sobre la renda del treball molt més alta que sobre les rendes del capital, etc. La meitat dels recursos que ingressa l'estat provenen de l'IVA. El nostre sistema fiscal no és, doncs, progressiu.

Els problemes de tresoreria que tenen les administracions els impedeixen pagar als proveïdors, en general petites i mitjanes empreses que es troben ofegades pels impagaments.

(c) Manca de liquiditat
Aquests retards en el pagament a les empreses es combina de forma letal amb la manca d'accés al crèdit. Si bé és veritat que tot Europa té problemes d'accés al crèdit, les entitats espanyoles tenen un problema afegit: estocs de pisos cada vegada més grans en els seus balanços fruit de famílies que no poden fer front a la hipoteca. La conseqüència d'això és la desconfiança entre les entitats financeres, la manca de préstec entre elles, a les famílies i a les empreses. És a dir, empreses que no poden fer inversions per sortir d'impassos, millorar l’eficiència o, simplement, començar de zero.

(d) Deute privat
L'estat espanyol, al contrari que Alemanya o la Xina, és una economia amb una balança comercial negativa. Aquesta diferència anual entre el que comprem i venem fora és precisament el que augmenta cada any el nostre deute total (públic + privat). En el cas d’Espanya aquest deute (principalment el privat) és enorme. Tot el creixement econòmic de la darrera dècada i mitja el vam basar en el deute. Vam produir moltes coses que no vam vendre fora sinó als nostres conciutadans, i com que aquests no tenien diners, ens ho van comprar mitjançant crèdits. Que les famílies espanyoles s’endeutessin es deu tant a l’existència de diner molt barat com a la seva pèrdua de poder adquisitiu. A partir dels 80, els països occidentals han vist grans creixements de la producció, que no han anat acompanyats de creixement dels salaris. Aquesta situació és més greu a l’estat espanyol, que compta amb una distribució de la riquesa més desigual a causa, entre d’altres, de la menor progressivitat del sistema fiscal.


2. La nostra responsabilitat

Així doncs, si les coses ens anaven tan bé en el passat és, en part, perquè vivíem a crèdit (prenent diners del futur i gastant-los en el present). Aquell creixement desbordant és inseparable de la seva crisi posterior. O dit d'una altra manera, la crisi present és una simple conseqüència del model de creixement que conjuntament vam escollir en el passat.

Qui són doncs els responsables d’aquelles decisions i de la crisi? Els banquers que van apostar per la construcció? Les persones i immobiliàries que van especular amb l'habitatge? Les famílies que s'hipotecaven i vivien a crèdit? Els governs que no van reformar aquest model productiu i a més van fer rebaixes fiscals? Els ciutadans que van votar els partits de govern? Els que van votar els partits de l’oposició? Els que ni tan sols van votar?

Segurament, la major part de nosaltres, ni ciutadans, ni governants, ni empresaris vam preveure que aquella festa tenia la contrapartida d’una ressaca. Ignorar-ho, però, no ens eximeix de la responsabilitat. Tots (en major o menor grau) en som corresponsables. No vam estar a l'alçada de les circumstàncies. Vam creure que podíem delegar en els nostres representants polítics la gestió de la col·lectivitat i deixar-los fer. I no. Als polítics, tan de bona com de mala fe, els va mancar comprensió de la complexitat de la realitat actual i es van deixar endur pel curt-terminisme dels cicles electorals. I sí, nosaltres els ciutadans tampoc no vam ser conscients de les conseqüències de les seves decisions i vam continuar votant i aplaudint.


3. La nova democràcia

La situació actual és una oportunitat per reflexionar sobre com hem de canviar la presa col·lectiva de decisions, és a dir, la democràcia, per tal que no cometem en el futur els errors passats. La nova democràcia ha de ser simplement autèntica. Si volem realment decidir entre tots, hem d’estar realment preparats per fer-ho. Prendre decisions sense estar informat és d'una enorme irresponsabilitat. I tinc la impressió que això és el que hem fet les darreres dècades. Com és possible que al llarg de l’escolarització no se’ns expliqui com funciona el nostre model econòmic i se’ns doni una formació política tan precària? Com pot ser que els partits polítics es gastin més diners en propaganda electoral que en formació pels seus afiliats?

No hi ha només una raó per explicar la superficialitat de la democràcia actual. Segurament, els mitjans de comunicació i els polítics professionals i tenen un paper important. Com deia en Joan Manel Tresserras a la darrera edició de la Universitat Catalana d’Estiu, som en l'era de la simplificació. La informació ha de tenir relats ràpids, espectaculars i en blanc i negre. I encara millor si conté grans dosis de conflictivitat amb bons i dolents. Els partits polítics han entès perfectament el llenguatge, i des del primer a l’últim fan discursos simples obviant la complexitat del món.

La realitat, però, és complexa i la democràcia, per tant, té un preu: temps i esforç. Temps i esforç per formar-nos, per fer-nos més cultes i per discutir i treballar entre nosaltres. Siguem forners, mecànics, cantants, escriptors, filòsofs o enginyers, tots podem i hem d’aportar alguna cosa al debat. Tots haurem d’implicar-nos, i sinó, atendre’ns a les conseqüències de la nostra negligència. La tasca serà difícil però tenim unes eines de les quals no havíem gaudit mai com a humanitat: Internet.

Teoria de jocs i responsabilitats diluïdes

Un problema que apareix en la teoria de jocs és com emergeix la cooperació entre individus egoistes. Darwin ja es va adonar que el fenomen de l'altruisme era difícil d'explicar per la teoria de l'evolució. És obvi que qui estigui disposat a sacrificar la seva vida pels altres poc sovint deixarà descendència.

L'altruisme i la cooperació són pràctiques esteses entre els humans de les quals trobem abundants exemples en la nostra vida quotidiana. Els neuròlegs han observat que els humans experimentem plaer quan ajudem als altres i ens tractem amb amabilitat i afecte. Sembla clar doncs que la cooperació és un mecanisme que ha generat l'evolució biològica encara que no acabem d'entendre del tot com.

No vull avui parlar però de l'emergència de la cooperació com a fenomen col·lectiu, sinó d'un altre gran interrogant que es deriva d'assumir l'existència d'aquesta cooperació. Com és possible que un món format per una majoria de persones altruistes pateixi la fam, la guerra i la mala distribució de recursos que pateix?

Per aproximar-nos al problema considerem la següent història:
Una mare compra 10 llaunes de tonyina que estan d'oferta al súper per alimentar els seus 3 fills que fa una setmana que no mengen peix. Això és possible perquè el gerent del súper ha tancat un bon tracte amb una gran pesquera per comprar grans quantitats de tonyina a molt bon preu. Els dirigents de la gran empresa poden oferir preus molt competitius perquè el govern espanyol i senegalès han signat un contracte de comerç segons el qual les empreses espanyoles poden pescar a la costa del país africà. El capità del vaixell pesquer de la gran empresa espanyola s'ha desplaçat al Senegal a treballar (amb el que guanya podrà pagar els estudis universitaris de la seva filla). La pesca artesanal deixa de ser una activitat econòmica viable a la costa del Senegal i milers de pescadors senegalesos han d'abandonar la seva feina. Pobles que fins ara vivien de la pesca es troben envaïts per l'atur, la pobresa i les seves conseqüències.

Qui és el responsable d'aquest drama humà? La senyora que compra la tonyina, el gerent del súper, els directius de la gran empresa pesquera, els presidents del governs que signen el tractat de comerç, els ciutadans que han votat aquests governants, el pescador que pesca el peix per la gran empresa, o els pescadors senegalesos que no han sabut modernitzar-se a temps?

Es fa difícil assenyalar un sol culpable ja que tots en són (en som) en certa manera còmplices. Atrocitats com aquestes passen cada dia perquè no hi ha un culpable clar a qui assenyalar, ja que les responsabilitats estan completament diluïdes, estalviant-nos així molts remordiments. La meva resposta a la pregunta de com emergeix la maldat en un col·lectiu de bones persones és perquè les responsabilitats estan diluïdes. Podem doncs avançar cap a sistemes d'organització on els rols i responsabilitats de cada institució siguin més clars i on els ciutadans disposem de més informació a l'hora de consumir?

La bancarització de les caixes, un pas més cap a un altre oligopoli privat

Som ciutadans que depenem cada vegada més d'un nombre d'empreses més reduït. El 90% dels ordinadors del món porten el sistema operatiu de Microsoft. Montsanto ven el 90% de les llavors transgèniques. Cinc empreses (Carrefour, Mercadona, Eroski, Alcampo i el Corte Inglés) controlen el 55% de tota la distribució d’aliments a l'estat espanyol. Endesa i Iberdrola gestionen tota la distribució de l'energia elèctrica a l'estat. Telefònica posseeix la major part de la xarxa de telecomunicacions. El govern espanyol adjudica tota l'obra pública a unes poques constructores (ACS, FCC, Ferrovial, etc.). Una dada: la meitat de les 100 economies més grans del planeta són empreses.

El sector financer no és una excepció a la concentració de poder que ha generat la globalització. En el cas particular de l'estat espanyol, la meitat del sector està en mans de dos grans bancs: el BBVA i el BSCH. La meitat restant es troba bàsicament a mans de les caixes i aquesta fracció és bastant major a Catalunya. Aquesta situació però sembla que podria canviar en un futur proper. Els nous requisits que ha posat el govern per tal que les caixes puguin tenir accés al FROB els són inassumibles i les obligarà a convertir-se en bancs per a ser després absorbides per grans grups bancaris. Ens trobem, altre cop, davant d'un exemple de concentració.

Les caixes estan arrelades al territori i beneficien els sectors més populars de la societat, és a dir, PIMEs i famílies. Així doncs, en termes de competència i d'interès social, la desaparició de les caixes perjudica els ciutadans. La pegunta esdevé òbvia; per què el govern espanyol aprova un pla que afavoreix la concentració del poder financer en unes poques mans privades en comptes dels interessos dels ciutadans? Jo no en tinc la resposta, però no fa falta fer massa memòria per adonar-nos que no és el primer cop que es dóna una situació així.

Endesa i Telefònica eren dues empreses públiques que tenien un monopoli en els sectors energètic i de telecomunicacions respectivament. Totes dues van ser privatitzades a finals de la dècada dels noranta pel govern de José Maria Aznar. L'argument principal de la privatització era que la competència faria baixar els preus en uns sectors fonamentals per la competitivitat del país. Si quinze anys més tard fem balanç, el resultat no és en absolut el desitjat. Les tarifes s'han apujat per sobre de l'IPC, les seves accions han patit escandaloses revaloritzacions, s'han gastat quantitats milionàries en suborns a Amèrica del Sud per tal d'aconseguir contractes, no s'ha invertit el suficient en manteniment amb les conegudes conseqüències de les apagades, etc. La raó d'aquest fracàs és senzilla. Ambdues empreses tenen poder de mercat. No hi ha competència real perquè el servei es va privatitzar i no liberalitzar. Al no separar-se la xarxa del servei, si una nova companyia volia entrar en el sector havia de fer primer una inversió impossible.

Les telecomunicacions, l'energia o el finançament són necessitats bàsiques dels ciutadans d'una societat moderna. Si una sola empresa o un petit grup d'empreses controlen aquests sectors tindran els beneficis garantits mentre els ciutadans (consumidors) en serem els perjudicats. És fàcil anticipar que aquesta no serà l'última ofensiva. Les grans corporacions tenen encara molts serveis públics que cobreixen necessitats bàsiques per gestionar: el sistema sanitari, les pensions, la distribució d'aigua, l'ensenyament... Una qüestió que se'm fa persistent és fins on haurem d'arribar perquè els ciutadans diguem prou.

El nostre sistema econòmic evoluciona, doncs, cap a un oligopoli de grans empreses en sectors estratègics com la banca, les llavors, la distribució alimentària, la construcció de grans infraestructures, l'electricitat, el petroli, les telecomunicacions, el subministrament d'aigua, etc. i els ciutadans en patirem les conseqüències. Patirem tots els defectes de l'economia planificada (grans corporacions completament jerarquitzades) al servei de l'interès privat i sense el control i la transparència públics. El capitalisme de petits emprenedors que arrisquen, de relacions entre iguals i en xarxa, de decisions descentralitzades, de la meritocràcia i de posar en dubte l'establert és incompatible amb el capitalisme de les grans corporacions. Unes companyies que funcionen com el partit comunista de l'URSS sense cap dels ideals del comunisme.

Font foto: Michael Hacker.

Allò que els mercats no veuen

El lliure mercat o el lliure intercanvi és un mecanisme que la humanitat ha practicat des de temps immemorials per a distribuir els fruits de l'especialització del treball. Hi ha força consens en què normalment els mercats són una bona manera d'organitzar l'activitat econòmica. La virtut del mercat és que assigna els recursos de l'economia a través de decisions descentralitzades d'innombrables individus, famílies i empreses. Això el fa un sistema més robust que l'economia planificada, on un cervell central ha de determinar què produir i en quines quantitats, i per tant ha de conèixer totes les necessitats i prioritats de la població, cosa realment difícil.

Els defectes del mercat, però, també són ben sabuts. Així, quan algú té poder de mercat, és a dir, té un tros prou gran del mercat com per influir en els preus, els mercats deixen de reflectir les prioritats dels individus. Un cas extrem del poder de mercat seria el monopoli, i el cas encara més extrem és el del monopoli privat de bens fonamentals. Si les telecomunicacions, l'energia, o l'aigua estan en mans d'una sola companyia, aquesta podrà fixar el preu a voluntat amb uns beneficis astronòmics assegurats.

Avui voldria referir-me a un altre defecte del mercat: les externalitats. Les externalitats són l'impacte que les accions d'uns individus tenen sobre el benestar dels altres. Un clar exemple és la contaminació. Quan jo compro un cotxe i benzina, l'ús d'aquest bé perjudica la vostra qualitat de vida en forma de soroll, una pitjor qualitat de l'aire i un increment de gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera. Quan una indústria fa servir un producte químic més barat, però més tòxic, per estalviar costos i després l'aboca al riu, perjudica la qualitat de vida dels ciutadans. Quantificar l'impacte econòmic d'una externalitat és realment difícil, ja que la seves conseqüències són en la major part dels casos desconegudes. Un dels exemples paradigmàtics de bé afectat per externalitats negatives i que els mercats són incapaços de valorar són les abelles.

Aparentment, el valor econòmic de les abelles es correspon a la seva producció de mel. Ara bé, les abelles són el major responsable de la pol·linització del planeta. La pol·linització és el que permet la reproducció de les plantes i les flors. Si un dia desapareixen les abelles, la humanitat ho tindrem complicat per sobreviure, ja que el 35% de la nostra alimentació depèn de la pol·linització (fruites, hortalisses i llegums). Darrerament, les poblacions d'abelles estan disminuint a un ritme preocupant a moltíssims països. Només cal googlejar l'expressió "extinció abelles" per adonar-se com de global és aquest fenomen. Segons els experts, la causa d'aquesta extinció és la degradació del medi ambient dels darrers anys.

Una crítica que rebem sovint els ecologistes és que estem més preocupats per la biodiversitat, el territori o els paisatges que per les persones. Exemples com l'anterior mostren com la complexitat dels ecosistemes fa que la biodiversitat tingui un impacte enorme en la qualitat de vida de les persones i l'economia. Als EUA han quantificat les pèrdues econòmiques degudes a la disminució d'abelles en 30.000 milions de dòlars. Exemples com l'anterior ens ensenyen que els mercats per sí sols no buscaran sempre el millor per la qualitat de vida de la humanitat d'avui i de demà, i exigeixen un paper actiu dels governs del món.

Collage d'un inici de desembre desbordant

Aquesta setmana, l'actualitat bull. Per si no n'hi havia prou amb les eleccions catalanes i l'històric 5-0 de dilluns passat, els controladors aeris han decidit fer una vaga sense serveis mínims pel pont i el govern espanyol s'ha vist obligat ha declarar l'estat d'alarma. I tot això sense citar el serial de Wikileaks, des del meu punt de vista, la notícia amb diferència més rellevant. Realment, aquests del diari Ara van triar un bon moment per començar. Espero que l'activitat freni, sinó aquells que ens agrada seguir l'actualitat morirem d'infart.

Valoració electoral

El resultat va ser el ja predit per les enquestes amb dos matisos importants: resultat històric del PP i contundent caiguda d'ERC, que aquest cop va petar les enquestes però cap avall. Cal remarcar també l'entrada de Solidaritat al Parlament, crec que amb en Laporta, en Tena i en Bertran ens divertirem al llarg de la legislatura. Llàstima que Reagrupament no tingués la mateixa sort.

La nota preocupant de la nit va ser el poc que va faltar a Plataforma per Catalunya per entrar al Parlament. No els havíem sentit gens durant la campanya i van estar a punt de donar la gran sorpresa. Aquest fet, juntament amb l'augment de vot del PP després de fer electoralisme amb la immigració, suggereix que una part de l'electorat comença a estar amoïnada per aquesta qüestió. És imprescindible doncs posar aquest tema a l'agenda política. La resta de partits han d'afrontar el debat i donar respostes clares i diferents a les dels xenòfobs que foragitin les angoixes i les pors dels ciutadans.

Pel que fa al futur immediat, sembla que Mas ha començat prudent. El concert econòmic canvia de nom i es passa a dir pacte fiscal, i l'eliminació del sistema de velocitat variable s'està replantejant. La promesa electoral que no ha sofert canvis (ni crec que els pateixi) és l'eliminació total de l'impost de successions. Espero que en Mas i el seu govern ho facin el millor possible i tinguin el màxim nombre encerts. Ens tindran a tots els ciutadans i ciutadanes al seu costat per ajudar-los a remar en aquelles qüestions que compartim i, a la vegada, aixecar una veu de denúncia en aquells temes en que divergim.

La patacada de l'esquerra catalana ha de fer-nos aturar i reflexionar. De moment, PSC i ERC sembla que s'hi han començat a posar. L'objectiu: repensar la ideologia i l'estratègia dels partits per sobre del tactisme immediat. Aquí, qui tindrà força feina és el PSC, ja que feia força temps que havia esdevingut més una màquina de gestió que no pas un partit polític amb una idea clara del país a construir. A mi m'agradaria que s'encetés un debat plural entre persones, partits, organitzacions socials i empresarials. Un debat sense tabús, amb amplada de mires, i pensant en la viabilitat i en el llarg termini. Un debat que esdevingués realment una batalla d'idees on se'n poguessin dir de grosses i on sobretot no hi faltés el rigor. Veurem com acaba la cosa.

Els controladors i l'estat d'alarma

Bé, no hi ha massa a dir sobre aquest tema. Els controladors aeris espanyols tenen una feina fixa, una jornada laboral de 24h setmanals, un sou mig de 350.000 € anuals i 45 dies de vacances. Sí, són uns autèntics privilegiats tant dins l'estat espanyol com comparat amb els seus col·legues europeus. A tall d'exemple, Alemanya i Anglaterra paguen els seus controladors amb sous inferiors a la meitat dels de l'estat espanyol.

L'explicació d'aquesta situació de privilegi és molt senzilla. Són una minoria (uns 2400 a Espanya) amb una gran poder negociador (poden paralitzar a voluntat el trànsit aeri). Fins ara el govern de l'estat havia anat cedint i ajornant el problema. Això és precisament el que ha explotat avui.

L'actuació dels controloadors, deixant el país aturat de la nit al dia i jugant amb el benestar d'unes 400 mil persones, denota la seva sensibilitat i diu molt poc a favor seu. D'altra banda, potser el govern ha estat un pèl exagerat amb la reacció. No m'atreveixo a pronunciar-m'hi perquè requereix una certa reflexió. Si ho he entès bé, declarar l'estat d'alarma vol dir que els militars poden obligar als controladors al que vulguin: segrestar-lo, obligar-lo a treballar, i si s'hi resisteix aplicar-li la justícia militar. Déu ni do com està el pati.

Wikileaks i Assange

M'agradaria tractar aquest tema amb la rellevància que es mereix i dedicar-hi un post complet. El conflicte és fàcil d'entendre. Fins ara els estats havien fet el que més els havia convingut en el seu benefici, utilitzant, quan era necessari, mètodes incompatibles amb el dret internacional i violant les normes d'ètica més bàsica. Tot això naturalment era portat amb molta discreció, ja que quedava malament que la ciutadania en fos conscient. Ara, arriba una organització, publica tota una sèrie de documents que fan evidents aquestes pràctiques i tothom s'escandalitza.

L'estat espanyol no és una excepció i també ha sortit enrojolat de la publicació. Els documents de Wikileaks demostren que el govern espanyol va pressionar els jutges de l'Audiencia Nacional perquè no investiguessin l'assassinat del periodista José Couso a mans de l'exèrcit nord-americà, i va donar el vistiplau al pas i aterratge dels famosos vols de la CIA en què es transportava persones detingudes il·legalment.

Internet i, en particular Wikileaks, han demostrat que en el món 2.0 la impunitat i el secretisme dels estats ja no s'hi valen. La informació pot circular amb llibertat i ser compartida de forma instantània. L'opacitat és molt difícil de mantenir amb internet. La qüestió és si aprofitem aquest nou context com una oportunitat per tenir unes administracions més transparents i ètiques, o per contra, lluitem contra internet perquè això no passi. Sembla que els estats han optat per la segona opció i volen donar un càstig exemplar a Wikileaks i al seu fundador Julien Assange. Permeteu-me pronosticar que si se'n surten, i fan desaparèixer tan Assange com Wikileaks, en menys de dos mesos 10 organitzacions amb l'ànima de Wikileaks emergirant de la superpotència que formem la societat civil.