A la ciència espanyola no li fan falta tisores

M'adhereixo des d'aquí a la protesta que estan realitzant diferents blocs de tota la xarxa per denunciar la retallada de fons que sofrirà la ciència de l'estat espanyol en els pressupostos de l'estat del 2010.

Segurament, aquesta és la gota que fa vessar el vas de desconfiança cap a Zapatero. Primer va baixar la pressió fiscal a les rendes més altes. En els mesos anteriors a les eleccions, va donar els 2500€ del "cheque-bebé", va prometre la devolució dels 400€ de l'IRPF i va implementar l'ajuda d'emancipació de 210€/mes. Era un temps en què tot anava bé i l'estat tenia superàvit.

Aleshores va arribar la crisi, i amb ella a sobre no hi havia alternativa; s'havia de donar liquidesa al sistema financer espanyol i es van posar 50.000 milions d'euros a disposició de la banca, i perquè la construcció no frenés de cop es va inventar el Plan-E , és a dir, 33.000 milions d'euros perquè els ajuntaments fessin obra pública. Era un època de vaques flaques però l'estat, aplicant la més pura doctrina Keynes, no tenia por a endeutar-se. A més a més, mentre es duien a terme tota aquesta sèrie de polítiques, un discurs no parava de repetir-se: es volia aprofitar la crisi per modernitzar l'economia espanyola, fer-la més productiva i competitiva, i per això era indispensable la innovació, la recerca i la formació de personal qualificat.

Un dia al matí però, un es desperta i topa amb una trista realitat, incapaç de trobar coherència a les accions dels seus governants: la víctima número 1 dels pressupostos de l'estat per al 2010 és la ciència amb una retallada del 15%, molt per sobre de la retallada que pateix, per exemple, la cartera de defensa, que no arriba al 7%. Haurem d'esperar doncs a la propera crisi, a veure si és en la que realment ens creiem això del canvi de model.

Paradoxes

Mitjans de comunicació i realitat

Segurament, mai com fins ara havíem tingut a l'abast tants mitjans de comunicació. Mitjans cada cop més ràpids que llancen més i més notícies. Estem constantment bombardejats per informació. Una informació que sovint és la mateixa, ja que la gran varietat de mitjans es nodreixen d'unes poques agències de notícies. Gran part del periodisme evoluciona així cap a un "cut and paste" amb més o menys estil d'allò que ja informen les agències.

En aquesta febre informativa queda poc espai per l'anàlisi i l'aprofundiment. Es tracta de tenir moltes notícies per donar suport a la línia editorial del mitjà. Es tracta de crear opinió. No és estrany, doncs, que en aquest context d'exclusives i grans portades ens trobem amb algunes perles com les següents...

• La convocatòria d'una falsa manifestació a Arralde (un poble que no existeix) on s'havia d'homenatjar uns suposats presos bascos (en realitat, eren periodistes d'ETB) es guanya una plana sencera a l'ABC.

• Com manipular una notícia en 7 còmodes passos.

De tot i de res

Les vacances ja s'han acabat i amb elles un torna a una normalitat encara per definir. Han estat vacances completes pel que fa al blog i intermitents respecte a la feina. És en aquests temps de calma quan un té temps per aturar-se i reflexionar. El Kàrting, la sentència del Tribunal Constitucional, el decreixement, la desobediència civil, la reforma sanitària dels EUA, com i quan aconseguirem la Catalunya independent, etc. han estat els temes recurrents a les converses de cafè. Converses a on no s'acaba arribant mai a cap conclusió, però d'on un en surt amb algunes conviccions més arrelades encara.

Amb el pas del temps, cada cop dono més importància a les formes i en resto al fons. Per prendre qualsevol decisió col·lectiva, buscar un acord entre persones que pensen diferent, o simplement debatre sobre qualsevol tema és més bonic, elegant i interessant si es fa des de posicions inicials diferents seguint unes formes de respecte i amabilitat que no pas des d'un pensament coincident previ. En aquest sentit, sovint em decep la política de partits que es practica a casa nostra. Poques vegades hi trobem l'elogi al contrari o el respecte i la comprensió del punt de vista oposat, i massa sovint la desqualificació, la caricaturització. Així, l'amabilitat, la tolerància i el respecte a les idees dels altres esdevenen per mi conviccions cada cop més fortes. Són aquestes regles de joc, per mi, imprescindibles en qualsevol societat que s'anomeni democràtica.

A part de conviccions, les vacances també t'ensenyen altres maneres de viure i et porten a replantejar-te l'estil que portaves fins ara. Fer menys coses, fer-les més lentament i gaudir més del moment, són propòsits per aquesta nova temporada que comença. Això potser farà que ens trobem menys freqüentment del poc que ja coincidíem per aquí a mig camí, però us asseguro que serà tan o més intensament com fins ara. Escriure està molt bé, però he d'admetre que enyoro alguns vespres i nits de lectura.

El perquè del meu no al Kàrting

Aquest darrer cap de setmana l'he passat a Llinars i moltíssima gent m'ha exposat la seva sorpresa que m'hagi afegit a la Plataforma contra el circuit de karts que es vol construir a la nostra població al límit del seu terme municipal amb Cardedeu. Amics, regidors del govern i de l'oposició, coneguts i familiars em qüestionaven com podia estar en contra d'una instal·lació que incentivarà la nostra economia local i, utilitzant les seves pròpies paraules, "ens projectarà al món".

Crec que la gràcia del sistema democràtic és la discrepància. Tot i que no totes gaudeixen dels mateixos altaveus, en democràcia les idees poden ser expressades lliurement i competir per construir nous consensos. I això és el que voldria fer avui aquí, discrepar i exposar les raons per les que crec que el nostre poble i el nostre país serien millors sense aquest Kàrting.

El Kàrting

Amb tots els qui he tingut el gust de parlar, coincideixo que aquesta instal·lació té aspectes positius: crearia entre 5 i 13 llocs de treball directes a Llinars (segons la versió que un escolti), incentivaria de forma indirecta el comerç i la restauració locals i si la cosa anés bé, deixaria uns diners a les arques municipals en forma de l'impost d'activitats econòmiques (IAE) cada any. Des del meu punt de vista i les meves prioritats polítiques, però, aquests avantatges no compensen els seus inconvenients.

A part dels arguments d'impacte ambiental i territorial que ja estan més que ben explicats al blog de la Plataforma i al grup del facebook, m'agradaria situar-me en un marc més general: el dels valors i el projecte que tenim pel nostre poble. Com ja sabeu, he estat molts anys monitor del Centre Excursionista on cada dissabte intentem, mitjançant jocs, activitats i excursions, aprendre amb els infants i joves llinarsencs a passar-nos-ho bé sense consumir, a gaudir i respectar la natura, a compartir, a valorar les petites grans coses i els petits grans gestos, a cooperar en projectes col·lectius, etc.

Com és sabut, el Kàrting també va destinat als joves, i encara que sigui sense cap intencionalitat, crec que transmetrà els valors oposats als que acabo de descriure. Vagi per endavant que no tinc res en contra de les persones a qui els agrada practicar els esports de motor, no puc evitar veure en ells, però, un culte a la velocitat, a l'estrés, a la competitivitat i a un model d'oci basat en el consum i l'alienació. I si ja de per sí no m'agrada aquesta instal·lació, encara m'agrada menys que s'hi destinin 6 milions d'euros dels pressupostos de la Generalitat.

La pregunta clau esdevé aleshores: Té sentit destinar 6 milions d'euros de recursos públics per construir una instal·lació que per una banda crea uns quants llocs de treball però, per l'altra, trinxa una part del nostre territori i fomenta aquells valors del paradigma actual de creixement*?

Entenc que en un context de crisi en què hi ha famílies a l'atur i tenim una certa urgència per incentivar l'economia i generar llocs de treball, la resposta a aquesta pregunta no és fàcil. Però crec que si realment ens creiem allò que tan sovint diem, de canviar de model de creixement cap a un altre de més sostenible i amb un consum més responsable, hem de començar a fer-ho ja. Fins ara, sempre que hem tingut la disjuntiva entre benefici econòmic immediat versus una altra opció amb menys benefici però més respectuosa, hem sacrificat la darrera.

Per què una plataforma?

De les moltes decisions que pren el consistori del nostre municipi, n'hi ha moltes que les comparteixo i moltes altres que no. Què fa, doncs, el kàrting tan especial que ens ha fet movilitzar-nos-hi en contra?

La construcció d'aquesta instal·lació és un procés irreversible i una vegada fet no hi haurà marxa enrera. Els terrenys herms o connector biològic (escolliu al vostre gust) on està projectat el circuit desapareixeran sota una capa d'asfalt en els propers 50-100 anys independentment de que el projecte del Kàrting tingui èxit, i el circuit estigui ple cada setmana, o no.

La decissió és prou seriosa perquè els ciutadans de Llinars fem l'aposta convençuts. La creació de la Plataforma ens dóna l'oportunitat als llinarsencs i llinarsenques de fer sentir la nostra veu i dir "no" si no volem aquest model de creixement per al nostre poble. Com ha demòcrata assumiré, acceptaré i respectaré allò que vulgui la majoria, només demano que reflexionem la decisió. I és en aquest sentit que la Plataforma esdevé un instrument de sensibilització i de foment del debat davant la discreció amb què l'equip de govern portava fins ara aquest tema.

Segurament, de la mateixa manera que ja va passar amb la variant, la construcció del circuit continuarà endavant i el nostre poble, Llinars, quedarà eclipsat i serà confós els propers anys per un circuit de Karts. Depèn de tots nosaltres i de la nostra capacitat de treballar plegats que aconseguim que Llinars sigui, a més, conegut i reconegut arreu pel seu patrimoni natural, cultural i humà, i no per aquesta simple pista d'asfalt.

(*) Per mi, el Kàrting és una anècdota en un context molt més gran i transcendent: el canvi de filosofia en la nostra manera de viure i entendre l'economia. Com a societat, la història ens ha fet passar penúries, gana i fred, i això ens havia dut a creure que més sempre era millor. Més riquesa, més luxes, més fred a l'estiu, i més calor a l'hivern, més piscines, més viatges, més menjar, més carn, cases més grans, cotxes més grans i més creixement econòmic. Això és el que ha caracteritzat el nostre imaginari comú les darreres dècades d'abundància i és el que s'anomena el paradigma del creixement. Aquest model però és incompatible amb la finitud dels recursos naturals i energètics del nostre planeta i estem condemnats a canviar-lo si volem una vida digne pels nostres descendents i la resta de persones de la Terra.