dimarts, 27 de maig de 2008

Petroli: més or i més negre que mai

Les empreses relacionades amb internet i el sector immobiliari han estat les dues darreres bombolles que ens ha regalat l'especulació financera. Podíem llegir avui a el País que, segons el famós i multimilionari inversor/especulador George Soros, la propera bombolla especulativa vindrà donada pel petroli.

L'augment del preu del petroli té dues causes estructurals ben conegudes,

1) Una oferta reduïda, deguda als acords entre els països de la OPEC. El petroli és la font principal d'ingressos d'aquests països, és natural, doncs, que el vulguin racionar per viure'n quants més anys millor.

2) Un gran augment de la demanda mundial provocada bàsicament per la Índia i la Xina. Qui ens havia de dir als europeus que algun dia els xinesos també voldrien anar en cotxe?

No obstant, segons Soros els especuladors financers s'han adonat d'aquest augment i donada l'alta rendibilitat del petroli han decidit invertir-hi. Això es traduirà en un creixement encara més alt del preu, que atraurà nous inversors fent que el petroli sigui encara més i més car. La conseqüencia és el que s'anomena una bombolla especulativa, és a dir, el petroli tindrà un preu molt superior al seu valor real (entenent per valor real el que tindria en cas de que aquests moviments especulatius no s'haguessin produït). Així és com s'arribaria al punt en que el preu del petroli seria tan alt, i la bombolla tan grossa, que la situació esdevindria insostenible i es produiria unes baixada sobtada del preu que tindria repercussions en tota l'economia.

Tan si Soros té raó i els especuladors estan entrant en el mercat dels combustibles, com si no, aquest context global ens convida a treballar perquè la nostra dependència del petroli sigui el menor possible. Per això, hauríem de lluitar en dos sentits:

A) Disminuint el consum energètic.
B) Buscant fonts d'energia alternatives.

Per aconseguir el primer objectiu és imprescindible un canvi en el nostre model de vida, sobretot pel que fa a la mobilitat, ja que és en el que destinem més energia. És curiós que, perseguint objectius completament diferents com són el respecte pel territori i la biodiversitat, arribéssim a aquesta mateixa conclusió (A 80 km/h pel 4t cinturó).

Pel que fa al segon, és bàsic incentivar la recerca, diversificar el màxim les fonts d'energia, i fer més eficient el transport. Crec que hauríem d'intentar produir l'energia el més a prop possible d'on ha de ser consumida, evitant així despeses inútils en transport. Això implica un model descentralitzat de producció, que no acostuma a agradar gaire als grans monopolis, ja que deixaria les portes obertes a l'entrada de noves empreses en el sector.

Desgraciadament, els estudis diuen que estem fent les coses a l'inrevés de com les hauríem de fer. El consum d'energia (i petroli) a l'estat espanyol augmenta a a un ritme superior al que augmenta el PIB. És a dir que cada any que passa ens costa més energia generar la mateixa riquesa. Són els nostres governs conscients d'aquests problemes? S'estan duen a terme mesures per a posar-hi remei? Esperarem a què ens passi el mateix que ja ens ha passat amb l'habitatge? Són simples preguntes que se'm fan persistents.

dissabte, 24 de maig de 2008

Obama, referent en la distància

Quan la política del teu país et decepciona per inexcrutables camins, hom mira arreu per descobrir aquell referent que troba a faltar a casa. Ens anem fent grans i sabem que és millor no fer-se excessives espectatives, però se'm fa difícil no trobar motius per il·lusionar-me pel lideratge polític de Barack Obama. Potser aquesta confiança és fruit de la ignorància que em proporciona la distància, però allò que diu, com ho diu, i la seva capacitat de trencar barreres mentals i estereotips, me'l fan veure com un candidat diferent a tots els seus antecessors.

Hi ha dos tipus de polítics, aquells que són simples portaveus de la gent a qui representen, i aquells que, amb un discurs nou, són capaços de canviar la manera de pensar dels seus conciutadans i així transformar la societat. Per mi Obama és un d'aquests darrers. L'últim exemple és el míting que ha realitzat a la ciutat de Miami, on Obama s'ha compromès a negociar amb el règim cubà "sense condicions prèvies" i a participar personalment en aquestes negociacions. En referència a McCain, Obama afegia, "El fàcil és venir aquí (Miami) cada 4 anys, dir coses molt fermes i que tot continuï igual a Cuba".

És veritat que fins ara només ha demostrat ser un bon candidat, però m'agradaria veure com aquest nou estil es tradueix en acció de govern, i mostrar així, que una altra manera de fer les coses és possible.

dimarts, 20 de maig de 2008

"A mig camí" in other languages

From now on, you will be able to read "A mig camí" in other languages. In the right margin you can find three buttons which translate in some seconds the whole blog to english, spanish or french.

This is due to the suggestion did by Dimos in a comment some days ago. So, thanks a lot Dimos for being interested in reading my blog and for helping me to improve it.

I have tested the english and spanish versions and they are pretty good.


dimarts, 13 de maig de 2008

Actituds, formes, fets i humilitat

Tot i no ser excessivament aficionat als esports mediàtics, no he pogut evitar que l'esfondrament i fi d'aquest cicle virtuós del Barça arribés a les meves converses de cafè i me'n fes treure algunes reflexions.

Laporta i Rijkard tenen, en un inici, trajectòries paral·leles. Les seves figures van prenent cada cop més rellevància arribant a la consideració de semi-Déus el maig de 2006 quan el club blaugrana es fa amb la Lliga de Campions. És en aquell instant quan la incapacitat de gestionar l'èxit els farà caure en picat, d'una forma irregular i amb salts atzarosos, però sempre cap avall. Aquells camins que anaven de la mà han divergit els darrers mesos. Un, a part de ser humil en els èxits, ha demostrat ser capaç d'acceptar responsabilitats i culpes, de consentir crítiques, i mantenir en tot moment les formes. L'altre, ha tret més pit quan majors eren les crítiques, i s'ha vist impotent alhora de reconèixer cap error. Els seus finals són tan diferents com diferents són aquestes dues actituds. No crec que Laporta sigui pitjor president que Rijkard entrenador. Van pujar junts i han baixat junts, tan una cosa com l'altra per mèrits i errors d'ambdós. Tot i així, l'afició ha estat tendre amb un i implacable amb l'altre.

La lliçó que d'aquí extrec és la de la importància de l'actitud. Davant dels mateixos encerts i errors, l'actitud et pot fer semblar humil o superb. La saviesa de reconèixer els propis desencerts i les virtuts dels altres ens fa millors encara que fem el mateix. Reconèixer els propis errors ens permet d'esmenar-los en el futur. Advertir les virtuts dels altres ens permet intenar imitar-los.

dijous, 8 de maig de 2008

Ponts i excursions

El cap de setmana passat va ser un cap de setmana d'excursions. Dissabte a les 4h40 de la matinada sortíem en cotxe des de Llinars cap a Andorra, amb la intenció de pujar esquiant fins al cim del Montmalús. Va ser un plaer tornar a compartir cotxe amb els que durant tants anys van ser els meus monitors de muntanya. Tantes coses vaig aprendre d'ells i tants moments de diversió vam viure junts, que suposo que per això em vaig fer monitor, per intentar donar a altres allò que jo ja havia rebut. L'ascensió va ser tranquil·la i amb un parell d'hores i escatx ens vam plantar al punt més alt de la muntanya. El descens, en canvi, va ser més controvertit. La barreja dels negres pendents amb neu pastosa i uns esquís desconeguts, em van fer tornar al nivell d'esquiador principiant i anar per terra uns quants cops. No oblidaré però, la magnífica sensació de llibertat i aventura de que gaudeixes quan estàs sol enmig de totes les muntanyes nevades sense cap indici de civilització a la vista.


Diumenge vaig canviar de superfície i de grup, de la neu a la roca i dels meus ex-monitors a alguns "Deixebles". Així vam anar a fer la via ferrada de Centelles. És una via senzilla amb tots els trams difícils optatius, el que la fa una bona opció per als que s'inicien en aquest món. La part més espectacular i de més impressió és un pont de mico que amb més de 40m té la fama de ser el més llarg d'Europa. Jo aquesta vegada me'l vaig estalviar, ja que recordava perfectament la impressió d'estar caminant per sobre aquell cable que oscil·la amb el vent enmig del buit i et recorda la insignificança humana. Bromes, històries i anècdotes ens van fer allargar el temps previst de l'excursió i arribar als cotxes amb els estómacs buits a les 5 de la tarda.