dilluns, 30 de juny de 2008

El vas mig ple o mig buit

El partit d'ahir va ser una decepció per a molts catalanistes del nostre país que van veure com la principal federació de futbol que impedeix a la federació catalana ser reconeguda internacionalment s'enduia el primer premi de l'Eurocopa. A mi mai m'ha agradat gaire el futbol, i no em refereixo a jugar-hi sinó a tot el negoci que l'envolta. Crec que és un espectacle amb una projecció pública sobredimensionada, i que sovint ens distreu de temes més importants. En aquest sentit m'era bastant igual qui guanyés, i tot i que admeto que la sel·lecció espanyola ha estat mereixedora de la victòria, ja que en tots els partits ha jugat millor que els seus rivals, entenc també el sentiment de frustració dels que no han tingut ni tan sols l'oportunitat de participar.
Aquesta vegada però, i prenent la idea a en Vicent Partal, crec que el fet que la sel·lecció espanyola hagi arribat a la final, ha afavorit més que no pas perjudicat els interessos del catalanisme. Així, diferents mitjans estrangers s'han fet ressó dels conflictes d'encaix territorial de l'estat espanyol. Per exemple, el Herald Tribune, i altres mitjans anglesos insistien en el fet que a Catalunya i al País Basc no hi ha tant de suport a la selecció espanyola:

"However, there have been no public screens erected in the northern Catalan regional capital Barcelona and in the Basque port city of Bilbao. Both regions have long-term separatist issues that stem from a distant history..." (article complet).

o el Libération deia que

"Reste le débat sur l’identité nationale. A la différence des titres madrilènes, La Vanguardia et El Correo (quotidiens catalan et basque) se refusent à employer la première personne du pluriel lorsqu’il s’agit d’évoquer la Roja." (article complet).

Qui ens havia de dir que quan l'espanyolisme vibra amb més força, més ens obriria la porta al món.

dilluns, 23 de juny de 2008

Una nova cultura política

En tot moment de la història hi ha persones que són capaces de percebre amb lucidesa els canvis socials i les noves dinàmiques emergents que passen desapercebudes per a la majoria. Aquest és el cas de l'assessor en comunicació Antonti Gutiérrez-Rubí amb el seu article d'ahir al diari el País "El nacimeinto del civeractivismo político". Us en recomano amb fervor la seva lectura ja que aporta una dosi d'optimisme a la situació actual de decepció política. I per a què en tingueu un tastet us n'explicito el paràgraf que a mi m'ha agradat més:


La cultura digital es una ola de regeneración social (de ahí su fuerza política) que conecta con movimientos muy de fondo en nuestra sociedad: placer por el conocimiento compartido y por la creación colectiva de contenidos; alergia al adoctrinamiento ideológico; rechazo a la verticalidad organizativa; fórmulas más abiertas y puntuales para la colaboración; nuevos códigos relacionales y de socialización de intereses; reconocimiento a los liderazgos que crean valor; sensibilidad por los temas más cotidianos y personales; visión global de la realidad local y creatividad permanente como motor de la innovación. Sí, hay esperanza de nuevos liderazgos. Pero en la Red sólo se reconoce la autoridad, no la jerarquía. Mejor las causas que los dogmas.

dissabte, 21 de juny de 2008

New summer, new life

Finalment he aconseguit dilatar prou el temps com per encabir-hi l'estona d'escriure un post precari. Les darreres setmanes han estat atapeïdes per causes diverses que s'han anat encadenant. La darrera, i la que segurament pot resultar més atractiva i interessant als vostres ulls, és l'entrada al pis que hem llogat amb la Laia. Amb un balcó a la plaça del Nord del barri de Gràcia, aquest tercer amb cuina, menjador, dues habitacions i un bany, ens acollirà en el futur recent de les nostres vides.

Mai m'havia imaginat que el procés d'omplir de mobles un habitatge pogués resultar tan il·lusionador i dur a la vegada. Després de traslladar per mitja Barcelona un matalàs i un somier amb res més que les nostres cames i braços, va arribar l'excursió a l'IKEA on per comprar 4 coses ens hi vam passar 4h. Posar bombetes i portalàmpades ens va proporcionar la llum suficient per a desxifrar els manuals IKEA i muntar els mobles. Paral·lelament, pares i mares ens van fer donació de diferents estris i utensilis per a cuinar i poder mantenir així una alimentació sana i equilibrada. I finalment, recollir el sofà d'una tieta de la Laia ens va fer estalviar uns dinerets, llàstima que aquell mateix dia no funcionés l'ascensor. Almenys, un cop dalt vàrem poder descansar còmodament. I no cal dir que res d'això no hauria estat possible sense l'ajuda de mares, pares, germans, germanes i amics com la Marta que ens van deixar una furgoneta per recollir el bonic però pesat sofà. Per tot i a tots, moltíssimes gràcies.

Una vegada tenim l'imprescindible resolt, ens disposem a abordar aquells detalls subtils que han de fer del nostre pis una acollidora llar, i és que com diu el meu director de tesi "el diable es troba en el detalls".

I canviar les coses per fora sempre et canvia una mica per dins. Així començo aquest estiu amb l'entusiasme d'intentar aprendre a viure millor amb les mateixes coses i aprendre el millor de la gent del meu entorn.





dimecres, 4 de juny de 2008

Els problemes del capitalisme del s. XXI

Impressionat per l'allau i la qualitat dels comentaris que ha suscitat el meu darrer post, em disposo a continuar aquest diàleg que sembla haver començat. En el moment d'escriure aquesta introducció el post ja ha pres la seva forma final, i tinc la sensació que només serà el segon capítol d'una sèrie que promet ser llarga.

Primer voldria referir-me, però, al text anterior. He de dir que en cap moment vaig intentar introduir-hi un judici moral o ètic. La meva pretensió era fer palesa la contradicció entre l'acció (o inacció) dels governs, amb l'objectiu que unànimement diuen pretendre: el creixement econòmic a llarg termini. Així, replicant a en Llorenç, diria que per a mi no té sentit jutjar si és positiu o no el paper dels especuladors en els mercats. Un mercat no pot ser lliure si no hi ha especuladors, ja que eliminar-los seria eliminar part d'aquesta llibertat. L'existència d'especuladors és, doncs, inherent al propi lliure mercat i per tant no té sentit plantejar-se com seria un mercat sense aquests.

Avui, en canvi, sí que voldria adoptar una ètica i introduir així la paraula política. M'agradaria però ser transparent. Pretendré fugir de dogmatismes marxistes i capitalistes. Em proposo analitzar les polítiques únicament pels seus resultats, i en aquest punt és on em veig obligat a introduir una moral. Una moral que m'ha de dir si un resultat és millor que un altre. La moral que us plantejo i sobre la que estic disposat a negociar és l'Índex de Desenvolupament Humà (IDH). Així, podrem dir que una determinada política és millor que una altra si el seu resultat és un IDH major.

Comparteixo amb en Llorenç que el mercat pot regular molt bé, i regula, molts sectors de l'economia. No obstant, comparteixo també amb en/na lakk i en Rafa que només cal mirar el món per veure que no està tot resolt i que necessitem canvis. Un cop d'ull a l'IDH dels diferents països ens mostra com una gran majoria de la població mundial encara no té unes condicions de vida dignes. El lliure mercat, doncs, presenta alguns inconvenients i problemes que encara no s'han pogut resoldre:

1. La persistència i, a vegades, empitjorament d’una distribució molt desigual de la riquesa i de la renda a la majoria de països en vies de desenvolupament.

2. La incapacitat que té el mercat per gestionar les crisis. Un exemple n'és el pas de l'Huracà Katrina per la ciutat del Nova Orleans; els taxistes anaven a rescatar abans els rics de les urbanitzacions que no pas els pobres dels suburbis tot i que aquests darrers corrien més perill.

3. L'excés d'externalitats sobretot en els països pobres. Una explotació exponencialment creixent dels recursos, molts dels quals no estan contemplats pel sistema, i un abocament de residus incontrolada estant portant el planeta cap un límit d'imprevisibles conseqüències mediambientals.

4. La periodicitat i severitat de les crisis financeres que, sistemàticament, afecten els països en vies de desenvolupament, inclosos alguns dels que han aplicat polítiques d’ajustament i d’estabilització seguint les orientacions internacionals.

El Consens de Washington

El 1989, pocs anys abans de la febre globalitzadora, l'economista John Williamson va escriure un esborrany amb les polítiques econòmiques que segons ell estaven acceptades per les institucions polítiques i financeres més importants del món i amb seu a la ciutat de Washington, és a dir, el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial (BM), la Reserva Federal i el congrés dels Estats Units. És per això que el document va rebre el nom de Consens de Washington. El consens de washington era una recepta que havia de servir per fer sortir de la pobresa i donar estabilitat als països en vies de desenvolupament en general i de l'Amèrica Llatina particular. M'agradaria aquí citar-ne els seus punts més rellevants i controvertits: garantia dels drets de propietat, obertura a l’entrada d’inversions estrangeres directes, desregulacions, liberalització financera, liberalització comercial i privatitzacions de les empreses estatals.

El document de Williamson va tenir diferents nivells de seguiment depenent dels governs de torn i de la necessitat de cada país. Cal dir que complir el consens de Washington era requisit per demanar crèdits al Banc Mundial o al Fons Monetari Internacional. No essent gaire rigorosos, podríem dir que l'Amèrica Llatina i Àfrica van complir el consens al 99%, mentre els països del sud-est asiàtic van ser més conservadors i van preferir a anar liberalitzant de mica en mica els sectors en que eren competitius, mantenint aquells en que no ho eren protegits.

Gairebé una vintena d'anys després podem jutjar quins països han tingut més èxit en les seves polítiques, i per èxit ens referim a aquells països que han augmentat més el seu Índex de Desenvolupament Humà. Podem comprovar, doncs, que mentre els països de sud-est asiàtic s'han industrialitzat i en moltíssims camps ja són més competitius que Europa i els EEUU, sud-amèrica i sobretot àfrica continuen igual o pitjor.

Si bé és veritat que hi ha una certa unanimitat en mantenir un sistema de comerç internacional relativament obert, ja que qualsevol retorn a sistemes de control excessius impediria obtenir graus de progrés significatius, l'exemple del consens de Washington ens ensenya que tampoc podem prendre'ns el mercat com a dogma.

Aquests problemes del capitalisme en general, i de l'exemple del consens de Washington en particular, plantegen doncs algunes preguntes:

1) Què ha de ser regulat pel mercat i què no?
2) És possible en alguns casos introduir-hi correctors/regulacions que el facin més eficient?
3) Internalitzar els costos ambientals serà el paradigma de que tot té un preu?
4) Si tota activitat econòmica té un efecte en els recursos del medi, pot l'economia continuar creixent exponencialment amb un medi finit? Haurem de començar a escoltar els teòrics del decreixement?

De la nostra capacitat com ha societat de donar respostes a aquestes preguntes en depèn l'èxit o el fracàs de la humanitat.