diumenge, 23 de novembre de 2008

Crònica del cap de setmana

El cap de setmana va començar tard. Fins mitja tarda de dissabte un dels congressos sobre el meu camp de recerca (que m'he trobat aquí per casualitat) ens va mantenir ocupats. Després de les conferències, el meu nou amic hongarès Zoltan i jo vam decidir anar a fer una mica de turisme.

A vegades la vida et porta a unes casualitat que et farien creure en fantasmes. M'explicaré. La primera nit que vaig arribar a Boston, estava cansat, no tenia lloc per dormir, i alguns nervis em sacsejaven el cos per la pressió d'haver-me de plantar l'endemà al davant d'unes les universitats més prestigioses del món. En aquest estat vaig arribar al "Hostel International" de Boston on per un preu raonable comparat amb la resta de llocs que havia vist fins aleshores, em deixarien passar la nit. La primera cosa que vaig fer, a part de deixar tots els trastos a l'habitació que compartiria amb 5 europeus més, va ser connectar-me a internet. De seguida em vaig adonar que la estona de connexió no seria massa si no aconseguia aviat un adaptador pel carregador del meu portàtil. Em vaig adonar que el noi que tenia assentat al davant ja en tenia un, així que vaig preguntar-li a on li havia comprat. Amb aquesta excusa vam iniciar una conversa que en breus instants ens va fer adonar que els dos érem físics que treballàvem en informació quàntica i estàvem de visita a la Universitat de Harvard. Unes dotze hores més tard ens trobàvem compartint despatx, juntament amb en Michael (aquest sí autòcton americà), a l'edifici Lyman del campus de Harvard. Veure és creure.

Després de passejar al voltant d'una hora per carrers atzarosos del centre de la ciutat, i castigats com estàvem pel fred, vam decidir entrar a una espècie de mercat on hi venen menjar cuinat d'arreu del món. Un arròs japonès i una barreja mexicana van ser el meu i seu sopar (respectivament), mentre filosofàvem de com arreglar el món.

La veritat és que mai en tant poc temps havia menjat menjars de tants llocs diferents. La majoria de restaurants i llocs de menjar ràpid són de llocs exòtics d'arreu del món, però és que a més a més, el mateix menjador universitari de la universitat de Harvard ofereix aquesta varietat. Això m'ha fet entre dinars i sopars tastar plats italians, marroquins, mexicans, grecs, tailandesos, japonesos, xinesos,...

Amb la panxa plena, vam decidir tornar a l'alberg on dues noies de Wisconsin es van afegir a la nostra conversa. Les dues havien vingut a Boston per assistir a una conferència sobre la construcció d'habitatges sostenibles. Fans incondicionals de l'Obama, em va impactar la lucidesa amb que descrivien el consumisme i individualisme americà.

I és que podríem dir que aquesta és la societat del plàstic. A tot arreu et donen coses de plàstic que no es reciclen i es llencen directament a les escombraries. Hi ha més llocs de menjar per emportar on el plàstic torna a ser l'envàs per excel·lència, que restaurants convencionals. La gent va pel carrer amb gots no reutilitzables plens de cafè calent per escalfar-se les mans.

Vaig haver d'insistir una mica per tal de convèncer la Molly i l'Steve de sortir a fer una volta pels pubs propers a l'alberg i conèixer així l'ambient nocturn de la ciutat. A en Zoltan no el vam poder convèncer, però se'ns va afegir l'Eric, un noi de Miami que també es trobava a Boston pel congrés de construcció sostenible. Així que ja em veieu a mi amb tres americans descobrint la vida nocturna bostoniana.

L'estil de festa no és gaire diferent al d'Europa: beure, xerrar i, qui més qui menys, ballar. En una cosa ens passen la mà per la cara, està prohibit fumar a absolutament tots els locals, i això vol dir que quan arribes a casa la roba et fa la mateixa olor que quan has marxat.

A les 2h tots els locals tanquen, així que vam haver de desfilar cap a l'alberg. De camí, vam aprofitar per parar a una pizzeria per demanar una pizza que acabaríem de pair al mateix l'alberg amb un te calent.


Avui, un dia tranquil. En Zoltan, la Molly, l'Steve i l'Eric ja han marxat cap a casa i jo he aprofitat la soledat, i la llibertat que sempre l'acompanya, per fer una mica de turisme per la ciutat.

El temps passa molt de pressa, i sense adonar-me'n la primera setmana d'aquesta petita aventura ja s'ha esfumat. Serà qüestió d'aprofitar bé els tres propers dies que em queden de feina, ja que dijous és el dia d'acció de gràcies i divendres pont.

dimarts, 18 de novembre de 2008

Des de l'altre costat de l'atlàntic

Ja porto poc més de vint-i-quatre hores al país més ric del món. Després de 4 controls (BCN-Amsterdam-Boston 1-Boston 2) amb raigs X, tests de preguntes, rastreigs,... ahir a la tarda vaig arribar a la ciutat americana de Boston.


Boston és la més europea de totes les ciutats dels Estats Units (diuen), i si no fos per la mida dels vehicles (sobretot els camions), alguns senyals de transit característics, les banderes que un troba amb certa freqüència pels carrers, i (sobretot) el mític "school bus" que surt a totes les pel·lícules i sèries, res em faria pensar que sóc gaire lluny de casa.

Pels carrers es viu encara la ressaca de l'Obamamania. De fet, per la televisió anuncien xapes del futur president amb al lema "get a piece of the american history".

Una llegenda que no és urbana és el jet lag. Ara mateix són tres quarts de nou del vespre i em sento com si fossin les 3 de la matinada, més concretament, tres quarts de tres de la matinada, que és precissament la diferència horària que hi ha entre Boston i Barcelona.

Per esmorzar tothom menja uns donuts de pa que es poden tallar amb un instrument que no havia vist mai. Els endolls, els fulls de paper i el paper de water tenen mides diferents a les que estem acostumats. Com diferents també són els preus. El menjar val igual que a Europa o potser un pèl més barat, el dormir arriba a límits astronòmics.

Pel que fa a Harvard, és realment un temple del coneixement. Tot nou, impecable i amb els despatxos plens de les ments més brillants del planeta. El campus combina edificis nous amb històrics sobre una catifa de gespa i arbres on hi habiten uns esquirols que no tenen por a acostar-se als curiosos.