dimecres, 11 de febrer de 2009

Xoc de civilitzacions, por i obediència

És aquest un vespre trist. A milers de quilòmetres d'aquí la por ha tornat a triomfar. Israel Beiteinou, d'Avigdor Lieberman, ha esdevingut la gran triomfadora de la passada nit electoral a l'estat d'Israel. Aquesta força política d'extrema dreta és ja la tercera del país per darrere de conservadors i moderats, havent avançat ja als laboristes. La corda, doncs, es continua tensant, mentre el temps, incapaç de tancar les ferides prou ràpid, contempla com se n'obren de noves. Sembla que la partida pren l'extremista direcció del tot o res.


Ja fa uns anys que se'ns bombardeja amb termes com xoc de civilitzacions, guerra contra el terrorisme, nou ordre mundial, guerra entre cultures, etc. Els que els empren ens venen, sovint, un món simple, en blanc i negre, on, a grans trets, només hi ha dues cultures; l'occidental i l'oriental. La primera s'associa a una societat oberta, tolerant, democràtica i igualitària, mentre de la segona es diu que és autoritària, dogmàtica, fonamentalista i masclista. El conte acostuma a continuar amb que, per sort, és la primera la que disposa de la supremacia militar mundial i vetlla així per la llibertat i dignitat de la humanitat arreu del món, mentre l'únic objectiu de la segona és l'ocupació i el domini d'occident.

El germen d'aquesta tesi és del politòleg nord-americà i professor de la Universitat de Harvard Samuel S. Huntington qui el 1996 va publicar el llibre "Xoc de civilitzacions i la reconfiguració de l'ordre mundial".

La tesi de Huntington

L'obra de Huntington té 3 elements bàsics:

a) Un nou ordre mundial inesperat

Amb la caiguda del mur de Berlín, el 1989, s'esperava que la divisió de blocs que havia dividit el món durant la guerra freda desaparegués i el bloc occidental s'imposés plenament arreu del món. Això però no va ser així, sinó que va emergir un món plural, un món de civilitzacions. Aquestes civilitzacions tenen en la religió la seva més profunda identitat i es caracteritzen per allunyar-se d'occident i fins i tot a rebutjar-lo. Segons Huntington, aquestes civilitzacions emergents són: el món islàmic, la Xina mil·lenària, el Japó, la civilització ortodoxa, el món hindú i les civilitzacions budista, africana i sudamericana.

b) Diversitat i fonamentalisme religiós les fonts del conflicte

Aquest nou ordre mundial té els seus riscos. Les civilitzacions emergents es veuen superiors a la d'Occident, amb valors morals més autèntics. Huntington preveu diferents desafiaments per a occident:
  1. El demogràfic: el 2025 més del 25% de la població mundial serà musulmana.
  2. El creixement econòmic: el 2025 Àsia inclourà set de les deu economies més fortes del planeta.
  3. La inestabilitat: per via de la militància creant inestabilitat, el poder i els controls de la civilització occidental es desplaçaran cap a les civilitzacions no occidentals.
El retorn a les cultures autòctones o indigenització dificulta parlar de principis ètics i valors universals. Per a molts xinesos i per a molts musulmans la democràcia i la mateixa Declaració Universal de Drets Humans són creacions occidentals i, per tant, no universals.

c) Prediccions

Per Huntington aquestes diferències havien de portar inevitablement cap a un xoc de civilitzacions, i ja el 1996 va anticipar que en les fronteres entre aquestes civilitzacions es produirien els conflictes bèl·lics del futur.


La guerra contra el terrorisme

La tesi de Huntington hauria passat segurament desapercebuda si no fos per G. W. Bush i l'atemptat, l'onze de setembre de 2001, a les torres bessones de Nova York. Aquell acte bàrbar, on més de tres mil persones hi van perdre la vida, va ser respost amb més barbàrie. En motiu d'una suposada guerra contra el terrorisme internacional es va començar una guerra a l'Afganistan per derrocar el règim talibà i, més tard, un altra a l'Iraq per fer caure el dictador Sadam Hussein. Els ciutadans d'arreu del món, i en particular els americans, van veure violats els seus drets fonamentals i d'intimitat (aprovació de la patriot act, vols de la CIA, presó de Guantànamo, etc.).

La por a nous atemptats, a cultures diferents a la nostra que associem amb la violència, ens va fer renunciar a part de la nostra llibertat en favor d'un suposat augment de seguretat. S'ha volgut dividir el món entre bons i dolents, entre cristians i musulmans, entre orient i occident i ens ho hem cregut. Ens hem aferrat a les pors més primàries i tribals, pors que ens fan oblidar la dignitat d'aquells que són diferents i ens separen com a humanitat.

Jo no crec, però, en aquesta divisió. No crec en aquest linxament de l'islam ni m'espanta la diferència. No hi crec per raons històriques. Perquè va ser la cultura àrab la que ens va fer arribar part de la cultura antiga, la que ens va donar els valors d'higiene, i la que va generar tants filòsofs medievals que van ser font d'inspiració pels renaixentistes italians. Perquè musulmans i jueus van conviure a l'Al-andalus, fins que els cristians ens vam fer prou forts per expulsar-los a tots de la península.

No hi crec perquè aquest discurs no correspon a la realitat. L'islam no existeix com a unitat política ni militar organitzada. És occident qui està organitzat i és capaç d'actuar de forma coordinada (OTAN). Perquè no podem tractar als talibans com uns criminals, mentre no parem de comprar petroli al règim, igual de tirà, de l'Aràbia Saudita. Perquè no podem parlar de valors culturals oposats quan els valors cristians són tan semblants als jueus com als musulmans. Perquè no podem excloure als palestins de la humanitat contemplant pacients com se'ls massacra com a poble (és curiós que, els que l'any 99 defensaven els bombardejos de l'OTAN contra Sèrbia per defensar els albanokosovars, ara defensen la no intervenció, ni armada ni amb mesures de pressió, a Gaza). Perquè l'anomenat terrorisme internacional ha realitzat més atemptats en els països musulmans que en els cristians. Perquè és tan fonamentalista religiós Bush com Ahmadinejad.

Depèn de nosaltres trencar els discursos imperants, i els tòpics sobre aquells que són diferents. Jo, mentrestant, aprofito per deixar-vos un vídeo que ja us vaig presentar fa temps i ara he trobat en versió castellana. Es tracta del guanyador dels premis Youtube de l'any 2007 en la secció de política, i ens ve a dir que no estem sols i no som els únics que, com deia Serrat, preferim els camins que les fronteres.