dimarts, 23 de juny de 2009

Ajuda humanitària, cooperació i contra-insurgència

Divendres passat es va morir Vicenç Ferrer. Després d'escoltar la notícia amb prudència per tot l'autobombo que en feien mitjans de comunicació dubtosos de la meva confiança, m'he informat una mica per internet, i he comprovat que, efectivament, Vicenç Ferrer va ser un home excepcional amb iniciatives humanitàries molt més constructives que la simple caritat.

En la seva primera missió a l'Índia, a la ciutat de Manmad, va posar en marxa un nou sistema de treball entre els pagesos de la zona que consistia a facilitar-los una petita ajuda econòmica i l'assessorament tècnic per obtenir aigua per als cultius. Si el pagès tornava, sense interessos, la quantitat prestada, se seguia el mateix mètode amb els altres pagesos. També va organitzar cooperatives petites per a l'excavació de pous, canalitzacions per a l'abastiment d'aigua, parcel·les petites de regadiu, i la construcció d'escoles. En definitiva, canvis que havien de portar a aquells pobles a l'autosuficiència. Aquesta manera de fer li va comportar, sovint, problemes amb les autoritats locals, enfrontaments que va superar gràcies al suport popular i simpatia que gaudia entre la gent. Més tard, fundaria, juntament amb la seva esposa anglesa Anna, la fundació Vicente Ferrer, que consolidaria i ampliaria aquest tipus de projectes.

Tinc la impressió, però, que no totes les iniciatives d'ajuda humanitària i cooperació internacional són tan constructives i exigents amb els receptors de l'ajuda com les iniciades per Vicenç Ferrer. De fet, alguns intel·lectuals comencen a alertar amb interessants reflexions dels riscos i perills que suposa la cooperació actual. Pel que fa als emissors de l'ajuda, correm el risc d'estar inventant un nou producte de consum que podríem anomenar "neteja de consciència". Respecte als receptors, s'acostuma a crear un efecte de dependència; quan s'esgota l'entrada de recursos externs, els pobles beneficiaris de l'ajuda tornen a caure en la situació de marginalitat inicial. I, finalment, l'efecte més perillós i més complex i interessant d'analitzar: la visió de les agències de cooperació humanitàries occidentals com mitjans de contra-insurgència.

La contra-insurgència (tradueixo literalment de l'anglès "counter-insurgency") vol dir literalment lluita contra moviments insurgents. Aquesta lluita, però, pot ser des de tàctiques militars, fins a tasques humanitàries i socials (donar menjar, atenció mèdica, roba) per tal de posar-se la població insurgent a favor. Us recomano la lectura diagonal d'un parell d'articles de la següent pàgina.

Amb aquestes paraules no vull desligitimar la lloable tasca que milers de persones fan arreu del món dedicant el seu temps, energies i il·lusions a ajudar els més desfavorits. Però crec que és molt important que canviem les línies i les formes en què moltes vegades hem estat donant l'ajuda fins ara. La raó és ben senzilla; la incapacitat i la impotència que ha tingut la cooperació per satisfer els objectius que tenia marcats. I les causes en són moltes i variades: l'apropiació dels recursos rebuts per part de màfies i cacics locals, no entendre quin és el problema principal del col·lectiu receptor de l'ajuda, centrar-se excessivament en paliar les conseqüències immediates de la pobresa sense estudiar-ne les causes...

Crec que ha arribat el moment de canviar el concepte que tenim d'ajuda al desenvolupament i aquesta passi d'una política de subvencions paternalista cap a un seguit d'estratègies que permetin als països empobrits ser autosuficients. Això vol dir atacar les causes estructurals de la pobresa, la fam i la guerra. Aquest canvi de filosofia de la cooperació queda, en gran part, en mans dels governants, però també en nosaltres com a ciutadans i consumidors. Torno en aquest punt a fer una crida al nostre poder com a consumidors.

Quin sentit té que les nostres indústries pesqueres vagin a explotar (o més ben dit, sobreexplotar) els bancs de peixos senegalesos, deixant totes les famílies pesqueres sense plat a taula i després els enviem blat en vaixells de l'Armada Española? Per què construim un règim de la propietat intel·lectual tan estricte que impedeix als països pobres produir els seus propis medicaments contra la SIDA i després recaudem diners per enviar-ne des d'aquí? Com és possible que països on hi ha gent que es mor de gana siguin exportadors nets de tot tipus d'aliments? Per què destinem recursos a desactivar unes mines anti-persona que han produit empreses del nostre mateix estat?

Si realment volem acabar amb la fam i la guerra, hem de començar a treballar per, a part de posar pedaços imprescindibles, però que al cap i a la fi són pedaços, finalitzar amb tota aquesta sèrie de contradiccions. Per agafar ànims abans de posar-nos en marxa, us deixo amb l'entrevista que van fer a Vicenç Ferrer al programa Savis de TV3.

dilluns, 8 de juny de 2009

Europa, i ara què?

Les eleccions han passat i m'atreviria a dir que, en el cas de Catalunya, amb un resultat prou just. I no em refereixo a un just ajustat sinó de justícia: El PSC ha patit una considerable davallada en el nombre de vots, cosa que em satisfà. No es pot estar eternament apel·lant a la por per guanyar eleccions. Convergència i Unió, després de fer, per mi, la millor campanya de tots els partits amb representació, guanya vots i recupera el segon lloc. En Ramon Tremosa va fer l'aposta de no subestimar el coeficient intel·lectual dels electors i presentar propostes no simplistes i ben explicades. M'ha agradat que la feina ben feta tingui els seus fruits. El PP manté el seu vot, tan fidel com sempre. ERC amb un discurs, des del meu punt de vista, excessivament centrat en la qüestió nacional, poc concret i poc ampli, n'ha tret prou per mantenir el seu diputat. I finalment, en Raül Romeva, de qui ja us vaig parlar extensament en l'entrada anterior, serà també al Parlament Europeu.


En clau europea la dreta arrasa i ens torna a ensenyar com es juga a política. Aquelles comunitats on els seus dirigents estaven imputats per la justícia i/o envoltats d'escàndols (País Valencià, Madrid, o Itàlia) han augmentat el percentatge de vot respecte les anteriors eleccions. La dreta no només no s'arruga quan es veu envoltada per la corrupció, sinó que treu pit com mai i guanya eleccions. A principis dels 90, quan diferents polítics del PSOE es van veure implicats en casos de corrupció, els mateixos militants socialistes se sentien avergonyits i la ciutadania va optar per l'alternança en les eleccions de 1996. Quan casos semblants esquitxen al partit conservador, aquest planta cara a la justícia i es veu reforçat electoralment. No puc fer altra cosa que callar i atorgar. Segurament, no és tan merit de la dreta sinó demèrit de l'esquerra, que no ha sabut construir un discurs consistent i alternatiu al de la dreta per sortir de la crisi. La única nota que positiva és, doncs, la pujada dels partits verds.

Així, el Parlament ja és ple i ara tots s'hauran de posar a treballar. Un Parlament que és només un pol de poder entre d'altres institucions legislatives i executives europees...
  • Consell Europeu. Constituït pels caps d'Estat i/o de govern dels estats membres, impulsa i defineix les orientacions polítiques generals per a la UE. (impuls polític).
  • Consell de la Unió Europea (27 estats membres). Representa els interessos dels estats membres. Adopta lleis, coordina les polítiques econòmiques dels estats membres i té competències en els àmbits del pressupost i de les relacions exteriors.
  • Parlament Europeu (784 diputats). És escollit pels ciutadans dels estats membres per sufragi universal directe. Exerceix el control democràtic sobre les institucions comunitàries, aprova lleis i té competències pressupostàries.
  • Comissió Europea (27 comissaris). Vetlla pel compliment dels tractats. Té la iniciativa de promulgar lleis, executa les polítiques comunitàries i representa la Comunitat Europea davant d'organismes internacionals.
Així doncs, d'aquestes 4 institucions, el Parlament és l'única escollida directament pels ciutadans. La resta són designades a dit pels governs estatals. Uns estats que, alhora, són reticents a cedir més competències a la Unió, alentint, així, el procés de construcció europea. El camí per aconseguit una Unió plenament democràtica serà, per tant, molt llarg i difícil. I potser algunes coses haurem de canviar per fer d'aquestes institucions les nostres i evitar que participacions menors al 40% es tornin a repetir.

dilluns, 1 de juny de 2009

Jo votaré en Raül Romeva

Una societat moderna i oberta és aquella on els seus membres no tenen por d'expressar i compartir les seves idees, d'establir debats i buscar els punts de coincidència i divergència en les seves opinions. Una societat oberta és aquella on la tolerància i el respecte constitueixen els fonaments de la llibertat i en la que el dubte i la discrepància no tenen connotacions negatives. I és per fer de la nostra, una societat una mica més oberta que he decidit despullar-me i expressar la meva aposta a les properes eleccions europees.


No és casualitat, però, que sigui aquesta la primera vegada que expresso públicament, mitjançant la finestra al món que és aquest bloc, el meu vot. Mai fins ara havia votat tan convençut ni tan identificat amb un candidat. Convençut perquè he seguit la seva feina els darrers anys i és, per mi, impecable. Identificat perquè hi comparteixo molts valors, formes i prioritats polítiques.

Pot sorprendre la contundència de les meves paraules. Intentaré explicar-me. Vaig descobrir el bloc del Raül ara ja fa més de 2 anys i des d'aleshores he anat seguint la seva activitat parlamentària. A través seu he pogut conèixer la situació dels drets humans a molts llocs del món, he vist com ha treballat per regular i limitar les exportacions d'armes de la Unió Europea, com s'ha preocupat per l'estat dels nostres mars i, en particular, de la greu situació per la que està passant la tonyina, com ha denunciat les injustícies de l'actual sistema agroalimentari i la difícil situació de la dona en molts països,... Gràcies a ell he m'he sensibilitzat de temes que ni tan sols coneixia i he après una mica de com es passa dels valors polítics abstractes a les lleis i als fets.

A part de coincidir plenament en el fons, és a dir, compartir els valors de la pau, el respecte al medi ambient, la justícia i cohesió socials, la catalanitat,... també m'agraden les seves formes: l'exercici de transparència d'escriure un post diari amb el que rendeix comptes davant dels ciutadans és singular. Posts argumentats en els que explica els pros i els contres de cada llei i proposta, així com reflexions obertes, comentaris sobre l'actualitat o recomanacions personals. Resumint, diria que Romeva ha fet: molta feina, en la bona direcció i ben feta.

Tot i així, després de seguir durant tot aquest temps la seva activitat, admeto tenir un retret a fer-li. El d'haver plantejat una campanya excessivament simplista i, des del meu punt de vista, no haver sabut explicar prou bé tota la feina feta durant aquests anys.

Pot ser, aquest post, un crit a la desesperada per intentar salvar un diputat que ara mateix, segons les enquestes, està contra les cordes. Em semblaria molt injust, però, que el considerat, segons un comité de periodistes independents, el segon eurodiputat més treballador de la legislatura (dels més de 900 que han passat pel parlament) es quedés sense seient. Injust per ell i, sobretot, per tots aquells moviment socials que trobaven en ell un altaveu.