dimarts, 29 de juny de 2010

Invictus

Ara fa uns dies vam veure amb la Laia la pel·lícula Invictus dirigida per Clint Eastwood. Una autèntica delícia que teníem pendent des de feia uns mesos, i la copa del món de Sud-àfrica era un context ideal per submergir-nos en la història recent d'aquest país.


Invictus és el nom d'un poema de William Ernest Henley que va escriure des del llit d'un hospital després de perdre una cama per la tuberculosi. Els versos d'aquest poema són el que van donar força a Mandela per superar els 27 anys que va estar tancat a la presó, en una cel·la de 2 per 2 metres i obligat a fer treballs forçats.

D'alguna manera, Invictus ens mostra la cara i la creu de la condició humana. Des de la més virtuosa empatia i generositat fins a la més miserable mesquinesa. La pel·lícula ens descriu la sortida de Mandela de la presó, la seva elecció com a President de Sud-àfrica i els seus esforços per convertir Sud-àfrica en un sol poble. I l'instrument per fer-ho va ser la Copa del Món de Rugbi de 1995. Per una banda va aconseguir que els negres també vibressin veient l'equip dels "Springboks" que fins aleshores eren considerats un símbol de l'Apartheid. De l'altra, va donar a entendre a la comunitat blanca que també es comptava amb ells i que els seus símbols no serien eliminats.

El gest de Mandela per fer de Sud-àfrica una sola societat fa pensar. Com pot un home, que ha estat tancat a la presó durant 27 anys, perdonar a aquells que tan mal li han fet? Aquells que han estat responsables i còmplices de la segregació racial de l'Apartheid. A part d'una generositat infinita, Mandela era conscient que els blancs eren l'elit econòmica del país i que, per tant, eren imprescindibles per tirar Sud-àfrica endavant. No obstant, la maduresa i la destresa que va demostrar són profundament admirables.

Ara hi ha qui diu que la comunitat blanca va sortir massa lleugerament de la transició. Tot i que Sud-àfrica comença a despertar, i comença a emergir un certa classe mitjana negra, les diferències socials entre les dues comunitats són encara enormes (us recomano el 30 minuts sobre el tema que recentment va presentar TV3). I, no pot deixar de sorprendre'm com encara alguns blancs es mostren avui crítics i reticents amb les mesures de discriminació positiva que el govern ha establert després d'anys d'Apartheid i dominació, en que tot el poder polític i econòmic estava a les seves mans.


La retallada de l'Estatut

Se'm fa difícil, però, acabar aquest post sense comentar la notícia de la setmana: l'escapçada de l'Estatut de Catalunya per part del Tribunal Constitucional. Al contrari de Sud-àfrica, Espanya no vol sentir a parlar d'empatia i reconciliació entre comunitats. Un tribunal format per 10 juristes ha modificat un text aprovat per les Corts espanyoles i votat en referèndum pels catalans 4 anys abans.

Hi ha diversos elements que em fan sospitar que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut no es correspon a una simple anàlisi de si aquest s'adapta o no a la Constitució, sinó que té un alt component ideològic.
  1. El temps i la forma en que s'ha realitzat la sentència. Si realment fos un dictamen tècnic no hauria comportat tant de temps, tants intents i tantes recusacions. Els membres del tribunal han semblat més representants dels partits polítics que els han col·locat que no pas juristes.

  2. Manca de consens en la votació. Seria comprensible que l'ambigüitat en la redacció d'algun article de l'Estatut i la Constitució donessin lloc a una lliure interpretació d'aquest, i en conseqüència no hi hagués consens en la seva constitucionalitat. Seria raonable que això passés en algun dels articles sí, però no en tots. I és que en cap dels articles no hi ha hagut consens en la votació. Els membres conservadors del tribunal han votat en contra de tots i cadascun dels articles. Articles que, per cert, són idèntics als de moltes altres comunitats. Allò que és inconstitucional per Catalunya, no ho és per a d'altres Comunitats Autònomes.

  3. El corporativisme de la sentència. La part més censurada de l'estatut és la corresponent al sistema judicial. Així l'intent de descentralització del sistema judicial queda en un no res. Un sistema judicial que ja no va ser reformat en la transició a la democràcia i que presenta greus mancances de funcionament.

  4. Èmfasi en la "indisoluble unidad de la nación española". Segons fonts del tribunal el dictamen inclou la referència –repetida fins a vuit vegades– a la “indissoluble unitat de la nació espanyola”, tal com s'esmenta en la Constitució del 1978.

Tot això fa de la sentència un text més polític que jurídic i del Tribunal un òrgan més ideològic que tècnic. I com a ciutadà em fa perdre confiança en la neutralitat de la justícia, pilar fonamental de qualsevol Estat de Dret.


Xoc de legitimitats i canvi de paradigma

És el primer cop des de la transició que la voluntat del poble de Catalunya es veu contrariada per la decisió d'un tribunal. Fins ara, tot i que ni la Constitució del 78 ni l'Estatut del 79 satisfeien l'ambició del poble de Catalunya, eren assumits per gran part d'aquest com el fruit d'un consens amb la resta de l'estat. Renunciàvem a una part de les nostres aspiracions en favor del pacte. Així, tant la Constitució com l'Estatut van ser votats favorablement per la majoria de catalans tot i les seves mancances. El mateix vam fer, de fet, amb l'Estatut de 2006.

Ens trobem, doncs, davant d'una situació molt interessant. Ja mai, ningú podrà tornar a dir que estem a Espanya com hi volem ser. Perquè allò que vam votar no és el que tenim. No han estat suficients totes les renuncies fetes al llarg del camí. Ens han hagut de donar un cop d'autoritat perquè entenguem qui mana. El conflicte de sobirania es fa per primer cop evident.

En aquests moments singulars de la història del nostre poble, deixeu-me acabar amb els versos d'Invictus. Potser podem trobar en les seves paraules la inspiració que tant va ajudar a Mandela,

It matters not how strait the gate,
How charged with punishments the scroll,
I am the master of my fate:
I am the captain of my soul.

(És igual l'estreta que sigui la porta,
quants càstigs tingui la sentència,
sóc l'amo del meu destí:
sóc el capità de la meva ànima.)