A mig camí

Teoria de jocs i responsabilitats diluïdes

2011-07-03T09:49:00.000-07:00

Un problema que apareix en la teoria de jocs és com emergeix la cooperació entre individus egoistes. Darwin ja es va adonar que el fenomen de l'altruisme era difícil d'explicar per la teoria de l'evolució. És obvi que qui estigui disposat a sacrificar la seva vida pels altres poc sovint deixarà descendència.

L'altruisme i la cooperació són pràctiques esteses entre els humans de les quals trobem abundants exemples en la nostra vida quotidiana. Els neuròlegs han observat que els humans experimentem plaer quan ajudem als altres i ens tractem amb amabilitat i afecte. Sembla clar doncs que la cooperació és un mecanisme que ha generat l'evolució biològica encara que no acabem d'entendre del tot com.

No vull avui parlar però de l'emergència de la cooperació com a fenomen col·lectiu, sinó d'un altre gran interrogant que es deriva d'assumir l'existència d'aquesta cooperació. Com és possible que un món format per una majoria de persones altruistes pateixi la fam, la guerra i la mala distribució de recursos que pateix?

Per aproximar-nos al problema considerem la següent història:
Una mare compra 10 llaunes de tonyina que estan d'oferta al súper per alimentar els seus 3 fills que fa una setmana que no mengen peix. Això és possible perquè el gerent del súper ha tancat un bon tracte amb una gran pesquera per comprar grans quantitats de tonyina a molt bon preu. Els dirigents de la gran empresa poden oferir preus molt competitius perquè el govern espanyol i senegalès han signat un contracte de comerç segons el qual les empreses espanyoles poden pescar a la costa del país africà. El capità del vaixell pesquer de la gran empresa espanyola s'ha desplaçat al Senegal a treballar (amb el que guanya podrà pagar els estudis universitaris de la seva filla). La pesca artesanal deixa de ser una activitat econòmica viable a la costa del Senegal i milers de pescadors senegalesos han d'abandonar la seva feina. Pobles que fins ara vivien de la pesca es troben envaïts per l'atur, la pobresa i les seves conseqüències.

Qui és el responsable d'aquest drama humà? La senyora que compra la tonyina, el gerent del súper, els directius de la gran empresa pesquera, els presidents del governs que signen el tractat de comerç, els ciutadans que han votat aquests governants, el pescador que pesca el peix per la gran empresa, o els pescadors senegalesos que no han sabut modernitzar-se a temps?

Es fa difícil assenyalar un sol culpable ja que tots en són (en som) en certa manera còmplices. Atrocitats com aquestes passen cada dia perquè no hi ha un culpable clar a qui assenyalar, ja que les responsabilitats estan completament diluïdes, estalviant-nos així molts remordiments. La meva resposta a la pregunta de com emergeix la maldat en un col·lectiu de bones persones és perquè les responsabilitats estan diluïdes. Podem doncs avançar cap a sistemes d'organització on els rols i responsabilitats de cada institució siguin més clars i on els ciutadans disposem de més informació a l'hora de consumir?

La bancarització de les caixes, un pas més cap a un altre oligopoli privat

2011-02-11T07:51:00.000-08:00

Som ciutadans que depenem cada vegada més d'un nombre d'empreses més reduït. El 90% dels ordinadors del món porten el sistema operatiu de Microsoft. Montsanto ven el 90% de les llavors transgèniques. Cinc empreses (Carrefour, Mercadona, Eroski, Alcampo i el Corte Inglés) controlen el 55% de tota la distribució d’aliments a l'estat espanyol. Endesa i Iberdrola gestionen tota la distribució de l'energia elèctrica a l'estat. Telefònica posseeix la major part de la xarxa de telecomunicacions. El govern espanyol adjudica tota l'obra pública a unes poques constructores (ACS, FCC, Ferrovial, etc.). Una dada: la meitat de les 100 economies més grans del planeta són empreses.

El sector financer no és una excepció a la concentració de poder que ha generat la globalització. En el cas particular de l'estat espanyol, la meitat del sector està en mans de dos grans bancs: el BBVA i el BSCH. La meitat restant es troba bàsicament a mans de les caixes i aquesta fracció és bastant major a Catalunya. Aquesta situació però sembla que podria canviar en un futur proper. Els nous requisits que ha posat el govern per tal que les caixes puguin tenir accés al FROB els són inassumibles i les obligarà a convertir-se en bancs per a ser després absorbides per grans grups bancaris. Ens trobem, altre cop, davant d'un exemple de concentració.

Les caixes estan arrelades al territori i beneficien els sectors més populars de la societat, és a dir, PIMEs i famílies. Així doncs, en termes de competència i d'interès social, la desaparició de les caixes perjudica els ciutadans. La pegunta esdevé òbvia; per què el govern espanyol aprova un pla que afavoreix la concentració del poder financer en unes poques mans privades en comptes dels interessos dels ciutadans? Jo no en tinc la resposta, però no fa falta fer massa memòria per adonar-nos que no és el primer cop que es dóna una situació així.

Endesa i Telefònica eren dues empreses públiques que tenien un monopoli en els sectors energètic i de telecomunicacions respectivament. Totes dues van ser privatitzades a finals de la dècada dels noranta pel govern de José Maria Aznar. L'argument principal de la privatització era que la competència faria baixar els preus en uns sectors fonamentals per la competitivitat del país. Si quinze anys més tard fem balanç, el resultat no és en absolut el desitjat. Les tarifes s'han apujat per sobre de l'IPC, les seves accions han patit escandaloses revaloritzacions, s'han gastat quantitats milionàries en suborns a Amèrica del Sud per tal d'aconseguir contractes, no s'ha invertit el suficient en manteniment amb les conegudes conseqüències de les apagades, etc. La raó d'aquest fracàs és senzilla. Ambdues empreses tenen poder de mercat. No hi ha competència real perquè el servei es va privatitzar i no liberalitzar. Al no separar-se la xarxa del servei, si una nova companyia volia entrar en el sector havia de fer primer una inversió impossible.

Les telecomunicacions, l'energia o el finançament són necessitats bàsiques dels ciutadans d'una societat moderna. Si una sola empresa o un petit grup d'empreses controlen aquests sectors tindran els beneficis garantits mentre els ciutadans (consumidors) en serem els perjudicats. És fàcil anticipar que aquesta no serà l'última ofensiva. Les grans corporacions tenen encara molts serveis públics que cobreixen necessitats bàsiques per gestionar: el sistema sanitari, les pensions, la distribució d'aigua, l'ensenyament... Una qüestió que se'm fa persistent és fins on haurem d'arribar perquè els ciutadans diguem prou.

El nostre sistema econòmic evoluciona, doncs, cap a un oligopoli de grans empreses en sectors estratègics com la banca, les llavors, la distribució alimentària, la construcció de grans infraestructures, l'electricitat, el petroli, les telecomunicacions, el subministrament d'aigua, etc. i els ciutadans en patirem les conseqüències. Patirem tots els defectes de l'economia planificada (grans corporacions completament jerarquitzades) al servei de l'interès privat i sense el control i la transparència públics. El capitalisme de petits emprenedors que arrisquen, de relacions entre iguals i en xarxa, de decisions descentralitzades, de la meritocràcia i de posar en dubte l'establert és incompatible amb el capitalisme de les grans corporacions. Unes companyies que funcionen com el partit comunista de l'URSS sense cap dels ideals del comunisme.

Font foto: Michael Hacker.

Allò que els mercats no veuen

2011-01-16T02:48:00.000-08:00

El lliure mercat o el lliure intercanvi és un mecanisme que la humanitat ha practicat des de temps immemorials per a distribuir els fruits de l'especialització del treball. Hi ha força consens en què normalment els mercats són una bona manera d'organitzar l'activitat econòmica. La virtut del mercat és que assigna els recursos de l'economia a través de decisions descentralitzades d'innombrables individus, famílies i empreses. Això el fa un sistema més robust que l'economia planificada, on un cervell central ha de determinar què produir i en quines quantitats, i per tant ha de conèixer totes les necessitats i prioritats de la població, cosa realment difícil.

Els defectes del mercat, però, també són ben sabuts. Així, quan algú té poder de mercat, és a dir, té un tros prou gran del mercat com per influir en els preus, els mercats deixen de reflectir les prioritats dels individus. Un cas extrem del poder de mercat seria el monopoli, i el cas encara més extrem és el del monopoli privat de bens fonamentals. Si les telecomunicacions, l'energia, o l'aigua estan en mans d'una sola companyia, aquesta podrà fixar el preu a voluntat amb uns beneficis astronòmics assegurats.

Avui voldria referir-me a un altre defecte del mercat: les externalitats. Les externalitats són l'impacte que les accions d'uns individus tenen sobre el benestar dels altres. Un clar exemple és la contaminació. Quan jo compro un cotxe i benzina, l'ús d'aquest bé perjudica la vostra qualitat de vida en forma de soroll, una pitjor qualitat de l'aire i un increment de gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera. Quan una indústria fa servir un producte químic més barat, però més tòxic, per estalviar costos i després l'aboca al riu, perjudica la qualitat de vida dels ciutadans. Quantificar l'impacte econòmic d'una externalitat és realment difícil, ja que la seves conseqüències són en la major part dels casos desconegudes. Un dels exemples paradigmàtics de bé afectat per externalitats negatives i que els mercats són incapaços de valorar són les abelles.

Aparentment, el valor econòmic de les abelles es correspon a la seva producció de mel. Ara bé, les abelles són el major responsable de la pol·linització del planeta. La pol·linització és el que permet la reproducció de les plantes i les flors. Si un dia desapareixen les abelles, la humanitat ho tindrem complicat per sobreviure, ja que el 35% de la nostra alimentació depèn de la pol·linització (fruites, hortalisses i llegums). Darrerament, les poblacions d'abelles estan disminuint a un ritme preocupant a moltíssims països. Només cal googlejar l'expressió "extinció abelles" per adonar-se com de global és aquest fenomen. Segons els experts, la causa d'aquesta extinció és la degradació del medi ambient dels darrers anys.

Una crítica que rebem sovint els ecologistes és que estem més preocupats per la biodiversitat, el territori o els paisatges que per les persones. Exemples com l'anterior mostren com la complexitat dels ecosistemes fa que la biodiversitat tingui un impacte enorme en la qualitat de vida de les persones i l'economia. Als EUA han quantificat les pèrdues econòmiques degudes a la disminució d'abelles en 30.000 milions de dòlars. Exemples com l'anterior ens ensenyen que els mercats per sí sols no buscaran sempre el millor per la qualitat de vida de la humanitat d'avui i de demà, i exigeixen un paper actiu dels governs del món.

Collage d'un inici de desembre desbordant

2010-12-04T03:30:00.000-08:00

Aquesta setmana, l'actualitat bull. Per si no n'hi havia prou amb les eleccions catalanes i l'històric 5-0 de dilluns passat, els controladors aeris han decidit fer una vaga sense serveis mínims pel pont i el govern espanyol s'ha vist obligat ha declarar l'estat d'alarma. I tot això sense citar el serial de Wikileaks, des del meu punt de vista, la notícia amb diferència més rellevant. Realment, aquests del diari Ara van triar un bon moment per començar. Espero que l'activitat freni, sinó aquells que ens agrada seguir l'actualitat morirem d'infart.

Valoració electoral

El resultat va ser el ja predit per les enquestes amb dos matisos importants: resultat històric del PP i contundent caiguda d'ERC, que aquest cop va petar les enquestes però cap avall. Cal remarcar també l'entrada de Solidaritat al Parlament, crec que amb en Laporta, en Tena i en Bertran ens divertirem al llarg de la legislatura. Llàstima que Reagrupament no tingués la mateixa sort.

La nota preocupant de la nit va ser el poc que va faltar a Plataforma per Catalunya per entrar al Parlament. No els havíem sentit gens durant la campanya i van estar a punt de donar la gran sorpresa. Aquest fet, juntament amb l'augment de vot del PP després de fer electoralisme amb la immigració, suggereix que una part de l'electorat comença a estar amoïnada per aquesta qüestió. És imprescindible doncs posar aquest tema a l'agenda política. La resta de partits han d'afrontar el debat i donar respostes clares i diferents a les dels xenòfobs que foragitin les angoixes i les pors dels ciutadans.

Pel que fa al futur immediat, sembla que Mas ha començat prudent. El concert econòmic canvia de nom i es passa a dir pacte fiscal, i l'eliminació del sistema de velocitat variable s'està replantejant. La promesa electoral que no ha sofert canvis (ni crec que els pateixi) és l'eliminació total de l'impost de successions. Espero que en Mas i el seu govern ho facin el millor possible i tinguin el màxim nombre encerts. Ens tindran a tots els ciutadans i ciutadanes al seu costat per ajudar-los a remar en aquelles qüestions que compartim i, a la vegada, aixecar una veu de denúncia en aquells temes en que divergim.

La patacada de l'esquerra catalana ha de fer-nos aturar i reflexionar. De moment, PSC i ERC sembla que s'hi han començat a posar. L'objectiu: repensar la ideologia i l'estratègia dels partits per sobre del tactisme immediat. Aquí, qui tindrà força feina és el PSC, ja que feia força temps que havia esdevingut més una màquina de gestió que no pas un partit polític amb una idea clara del país a construir. A mi m'agradaria que s'encetés un debat plural entre persones, partits, organitzacions socials i empresarials. Un debat sense tabús, amb amplada de mires, i pensant en la viabilitat i en el llarg termini. Un debat que esdevingués realment una batalla d'idees on se'n poguessin dir de grosses i on sobretot no hi faltés el rigor. Veurem com acaba la cosa.

Els controladors i l'estat d'alarma

Bé, no hi ha massa a dir sobre aquest tema. Els controladors aeris espanyols tenen una feina fixa, una jornada laboral de 24h setmanals, un sou mig de 350.000 € anuals i 45 dies de vacances. Sí, són uns autèntics privilegiats tant dins l'estat espanyol com comparat amb els seus col·legues europeus. A tall d'exemple, Alemanya i Anglaterra paguen els seus controladors amb sous inferiors a la meitat dels de l'estat espanyol.

L'explicació d'aquesta situació de privilegi és molt senzilla. Són una minoria (uns 2400 a Espanya) amb una gran poder negociador (poden paralitzar a voluntat el trànsit aeri). Fins ara el govern de l'estat havia anat cedint i ajornant el problema. Això és precisament el que ha explotat avui.

L'actuació dels controloadors, deixant el país aturat de la nit al dia i jugant amb el benestar d'unes 400 mil persones, denota la seva sensibilitat i diu molt poc a favor seu. D'altra banda, potser el govern ha estat un pèl exagerat amb la reacció. No m'atreveixo a pronunciar-m'hi perquè requereix una certa reflexió. Si ho he entès bé, declarar l'estat d'alarma vol dir que els militars poden obligar als controladors al que vulguin: segrestar-lo, obligar-lo a treballar, i si s'hi resisteix aplicar-li la justícia militar. Déu ni do com està el pati.

Wikileaks i Assange

M'agradaria tractar aquest tema amb la rellevància que es mereix i dedicar-hi un post complet. El conflicte és fàcil d'entendre. Fins ara els estats havien fet el que més els havia convingut en el seu benefici, utilitzant, quan era necessari, mètodes incompatibles amb el dret internacional i violant les normes d'ètica més bàsica. Tot això naturalment era portat amb molta discreció, ja que quedava malament que la ciutadania en fos conscient. Ara, arriba una organització, publica tota una sèrie de documents que fan evidents aquestes pràctiques i tothom s'escandalitza.

L'estat espanyol no és una excepció i també ha sortit enrojolat de la publicació. Els documents de Wikileaks demostren que el govern espanyol va pressionar els jutges de l'Audiencia Nacional perquè no investiguessin l'assassinat del periodista José Couso a mans de l'exèrcit nord-americà, i va donar el vistiplau al pas i aterratge dels famosos vols de la CIA en què es transportava persones detingudes il·legalment.

Internet i, en particular Wikileaks, han demostrat que en el món 2.0 la impunitat i el secretisme dels estats ja no s'hi valen. La informació pot circular amb llibertat i ser compartida de forma instantània. L'opacitat és molt difícil de mantenir amb internet. La qüestió és si aprofitem aquest nou context com una oportunitat per tenir unes administracions més transparents i ètiques, o per contra, lluitem contra internet perquè això no passi. Sembla que els estats han optat per la segona opció i volen donar un càstig exemplar a Wikileaks i al seu fundador Julien Assange. Permeteu-me pronosticar que si se'n surten, i fan desaparèixer tan Assange com Wikileaks, en menys de dos mesos 10 organitzacions amb l'ànima de Wikileaks emergirant de la superpotència que formem la societat civil.

Eleccions 28N (2/2): El poder dels electors.

2010-11-27T04:57:00.000-08:00

Ja només falten unes hores perquè els ciutadans de Catalunya comencem a votar i decidim les persones que ens representaran al Parlament. És una llàstima que haguem de triar aquests representants mitjançant llistes tancades, i no puguem escollir simplement els candidats que més ens agradin, encara que pertanyin a partits diferents. Aquest tema, però, ja el tractarem un altre dia. Avui m'agradaria comentar quins són per mi els reptes de la propera legislatura i com això ha fet decantar el meu vot.

Crisi econòmica i sostenibilitat de l'estat del benestar

Si en alguna cosa coincideixen els partits polítics catalans és en considerar que la crisi econòmica serà la primera prioritat del Govern escollit pel Parlament. La nostra economia havia esdevingut excessivament especulativa (operacions de compra-venda relativament ràpides amb grans plusvàlues). L'objectiu hauria de ser tendir cap a un model d'economia productiva com per exemple Alemanya. Hem de tenir en compte que per aconseguir pagar tot el deute que tenen tan Catalunya com l'estat espanyol s'ha d'aconseguir una balança comercial positiva, i això només és possible augmentant les exportacions i disminuint les importacions.

Hem de veure aquesta transformació de la nostra economia com una oportunitat i no com una llosa. I hi ha molts sectors en què això és realment possible: energia (més independència energètica; estalvi, eficiència i producció pròpia), el sector agro-alimentari (productes locals), reconversió del turisme, noves tecnologies, etc.

Els requeriments d'aquest canvi de model són molts: tenir gent qualificada (tant doctors i llicenciats com amb formació professional) que sigui seriosa i responsable alhora de treballar, que els nous projectes tinguin el finançament necessari per començar, les infraestructures necessàries de mobilitat, transport i comunicacions, una legislació que defensi els drets de les petites i mitjanes empreses en contra de les grans corporacions (llei contra la morositat), etc. A més, també caldran incentius (pastanagues i bastons) que primin un tipus d'economia respecte un altre (alts impostos als beneficis provinents de l'especulació vs. facilitats als emprenedors per obrir empreses).

Tots podem fer alguna cosa per contribuir a aquest canvi. No admirar el diner fàcil, parlar amb la nostra entitat financera per tal que els nostres estalvis financiïn empreses locals encara que això signifiqui una menor rendibilitat, i en particular, votar.

Camí de la independència de Catalunya

Aquestes eleccions no són iguals que qualsevol de les anteriors. Alguna cosa ha canviat al nostre país des de la sentència del Tribunal Constitucional i la manifestació del 10-J. Catalunya no es troba dins de l'estat espanyol tal com vam votar en referèndum els seus ciutadans, el dèficit fiscal fa que la Generalitat no pugui donar els serveis mínims d'atenció a les persones sense tirar de deute, i la manca d'inversió i en el control de les infraestructures perjudica l'economia del nostre país. Tot plegat fa que cada cop siguem més els que creiem que per construir el país que realment volem hem d'abandonar el projecte polític d'Espanya.

Això ha fet que noves propostes hagin aparegut amb força a l'arena política. Em refereixo bàsicament a Solidaritat Catalana per la Independència i a Reagrupament. El seu objectiu és, en cas que treguin prou diputats, proclamar la independència de Catalunya i tallar, d'aquesta manera, la dinàmica repetitiva en que ens trobem immersos. Sembla que els partits amb representació parlamentària juguin un rol que no evolucioni davant dels esdeveniments recents.

El pas cap a la independència però, l'hem de fer bé. Com a independentistes hem de jugar bé les nostres cartes. Hem d'avançar cap a la independència amb el suport d'una majoria social. Això vol dir un full de ruta clar de les forces catalanistes. I quan dic clar és que per avançat es digui quin serà el pla B si el pla A fracassa. Vaja, tot allò que ens va faltar en el projecte de l'Estatut. Després de la retallada del constitucional som nosaltres els que hem de moure fitxa. A mi, m'és indiferent si proclamem la independència de forma unilateral, si fem un referèndum o si intentem l'última entesa abans de fer el referèndum. L'important és que ho consensuem i avancem plegats i sense excuses.

Crisi energètica

Un altre aspecte que és per mi de vital importància és el d'aconseguir una societat el màxim independent del petroli. No és clar encara exactament quan, però tots els experts apunten que el pic del petroli tindrà lloc en un futur proper (10-15 anys). La nostra economia està completament basada en el preu barat d'aquest combustible fòssil. Només cal recordar el caos que es va originar quan el preu del barril es va més que doblar fins als 140$ l'any 2008: insostenibilitat del transport, vaga de transportistes i supermercats buits. Si no treballem per ser més independents del petroli ara, ens tornarà a passar com en la crisi econòmica que ara patim. No podem renunciar doncs a l'anticipació.

Les receptes són conegudes i ja esteu farts que les repeteixi: estalvi, eficiència i producció d'energia local. I això es pot aconseguir mitjançant: transport públic com el ferrocarril, reformar les cases perquè estiguin més ben aïllades, invertir en renovables, canviar alguns hàbits de consum (productes més propers i amb menys embolcalls de plàstic), etc.

El poder dels nostres vots

He de reconèixer que aquest any ho he hagut de meditar més de l'habitual. Per una banda, Iniciativa és l'opció que millor s'adiu amb la meva ideologia, qui representa al Parlament el moviment europeu verd i pacifista amb que m'identifico, qui fa sentir la veu d'organitzacions com Amnisitia Internacional o Greenpeace i qui incorpora propostes concretes més semblants als reptes plantejats abans. De l'altra, aquestes eleccions eren també una oportunitat per donar aire fresc a la política catalana i un toc als seus polítics. La idea d'una candidatura unitària que aglutinés tot l'independentisme era realment atractiva. Al final, però, hem estat incapaços de vertebrar-la i els independentistes concorren separats. Així, després de sospesant-ho tot, m'he decidit per quedar-me on era.

En unes hores els catalans escollirem els nostres representants. El Parlament que sortirà serà el que els catalans i catalanes haurem volgut. No hi ha excuses que valguin. El futur del nostre país és a les nostres mans.

Eleccions 28N (1/2): Balanç.

2010-11-20T09:37:00.000-08:00

D'aquí a una setmana hi ha eleccions al Parlament de Catalunya. Les eleccions són un bon moment per fer balanç de les polítiques fetes els darrers anys, reflexionar sobre la societat que volem construir a llarg termini, i definir objectius específics (a implementar en la propera legislatura) que ens permetin acostar-nos a aquesta societat. Quan votem, crec que hem de tenir en compte precisament aquests tres factors (balanç del passat, ideologia i projectes immediats) per escollir. Parlem avui del balanç del tripartit.

Si ens fixem en l'opinió de la majoria de mitjans de comunicació, sembla que els 7 anys de govern d'esquerres hagin estat un absolut desastre. El mantra més repetit en diaris com la Vanguardia ha estat: "el tripartit és un desgavell que ha frenat el desenvolupament del país". Si busquem, però, paràmetres objectius per mesurar tal paràlisi podem veure que això no ha estat realment així. Durant el període 2003-2010, per exemple, s'han aprovat més lleis que en la majoria de períodes de set anys anteriors.

És natural que les accions d'un govern tinguin detractors i no agradin a tota la ciutadania. Ara bé, com a ciutadà tinc la impressió que el desprestigi que ha sofert el projecte de govern tripartit no s'ha correspost amb les seves polítiques concretes sinó a quelcom més abstracte. Aquest desprestigi no ha tingut res a veure amb la crítica constructiva. No té sentit que ens omplim la boca amb patriotisme si després desprestigiem sense arguments les institucions del nostre país.

1) Regeneració democràtica
El primer que va significar el tripartit va ser un canvi en el poder després de 23 anys de governs de centre conservadors. Aquest fet és per si sol positiu, ja que introdueix l'alternança. En el nostre país havíem arribat a confondre les institucions públiques i els seus càrrecs amb un partit polític i unes persones.

Pel que fa als projectes a mig-llarg termini, s'ha intentat fer els pactes nacionals consensuats amb l'oposició i els actors dels sectors implicats. També es van introduir mecanismes de participació ciutadana en l'elaboració de l'Estatut. La cara i la creu d'aquesta legislatura van ser les ILP contra els toros per una banda (va ser aprovada) i les dels transgènics i del referèndum independentistes (ni tan sols van ser admeses a tràmit).

2) Eix esquerra-dreta
El segon gran canvi que introdueix el govern és una orientació diferent de les polítiques. Es posa més prioritat als serveis públics i s'hi destinen més recursos. S'afronten temes que no s'havien afrontat fins aleshores: la planificació territorial, la gestió de l'aigua, política d'habitatge, més èmfasi en les energies renovables, els problemes de qualitat de l'aire a l'àrea metropolitana, la construcció de presons, posar fi als privilegis de què gaudien alguns mitjans de comunicació, algunes escoles concertades i privades, etc.

Pel que fa a la fiscalitat se segueix el manual socialdemòcrata de la progressivitat. Per exemple, es fa una reforma intel·ligent de l'impost de successions que garanteix mantenir gran part de la recaptació a la vegada que menys d'un 10% de contribuents han de fer-hi front.

3) Eix catalanista-espanyolista
En aquest àmbit el primer tripartit trenca i supera la dinàmica del "peix al cove" en les negociacions amb Madrid que s'havien practicat fins aleshores. El tripartit planteja de forma clara i transparent quina és la relació que Catalunya vol tenir amb l'estat espanyol. Així, el 30 de setembre del 2005 s'aprova una proposta de nou estatut al Parlament. Tots coneixem el desenllaç d'aquesta història: es fa per primer cop evident el conflicte de sobirania amb l'estat espanyol.

Pel que fa a reconeixement internacional, s'ha fet un esforç per tenir presència a diverses capitals mundials mitjançant les delegacions de la Generalitat. Com a persona que viu a l'estranger, puc certificar que la Delegació Catalana a Berlín fa una bona feina al llarg de l'any per internacionalitzar la nostra cultura, llengua, potencial turístic i indústria. L'objectiu es connectar-nos amb el món sense intermediaris i fer-hi amistat.

Naturalment el govern tripartit no ho ha fet tot bé. Jo mateix n'he estat crític diverses vegades en aquest mateix bloc. A vegades, ha faltat coherència en l'acció de govern. Així, per exemple, mentre Medi Ambient ha fomentat la lluita contra el canvi climàtic, Esports donava subvencions per construir Kàrtings.

El balanç global, però, és per mi més positiu que negatiu. S'ha canviat el rumb en molts àmbits i s'han fet coses que no s'havien ni plantejat fins ara. Alhora, em queda també un regust amarg. Jo sóc dels que hauria volgut anar més enllà en molts altres àmbits (participació ciutadana, internalització dels costos ecològics, banca pública, canviar la regulació de l'ordenació del territori, millorar la formació dels mestres, etc.). De tot això, però, en parlarem el proper post.

Som Estructura

2010-10-30T09:35:00.000-07:00

S'estima que un ésser humà triga poc més de dos mesos en canviar totes les molècules que formen seu cos. El procés d'intercanvi té lloc a través dels aliments que ingerim i dels residus de què ens desprenem.

Aquest fet fa pensar. Si la major part de les partícules de què estem fets ja no hi seran d'aquí pocs mesos, aleshores, serem una altra persona? què o qui serem? què som?

Som estructura. Mentre les molècules que ens formen van essent substituïdes amb el pas del temps, el nostre cos manté la seva estructura, és a dir, la disposició de com les cèl·lules estan distribuïdes en l'espai. Som estructura. No som allò que ens forma, sinó la pròpia forma.

És temptador intentar generalitzar aquesta idea a altres estructures. Els governs, les institucions polítiques, la família, l'església, etc. són estructures que aguanten el pas del temps tot i que els seus constituents, en aquest cas persones, es van renovant.

Si volem fer canvis socials profunds, per tant, no n'hi ha prou en canviar les persones (que és el que acostuma a passar amb un canvi de govern), s'han de canviar les estructures. S'han de buscar noves estructures i organitzacions que aconsegueixin resoldre els problemes de les antigues i siguin robustes al recanvi dels seus constituents.

Reflexions nuclears

2010-10-16T09:17:00.000-07:00

Aquests darrers mesos a Alemanya hi ha una certa polèmica amb la reactivació del programa de producció d'energia nuclear. Amb l'entrada dels Verds al govern l'any 1998, Alemanya va esdevenir un dels països pioners en la reducció de l'ús de l'energia nuclear sense augmentar les emissions de CO2. Ara però, l'actual govern de conservadors i liberals ha modificat aquell programa prorrogant l'apagada nuclear que havia de tenir lloc el 2022 fins al 2040.

Els principals avantatges de l'energia nuclear són que no emet gasos d'efecte hivernacle i que permet una producció continuada d'energia. Les energies renovables com la solar i l'eòlica tenen el defecte de generar una producció intermitent: no podem produir energia solar quan està nuvol o és de nit, ni eòlica un dia sense vent.

L'energia nuclear, però, també té desavantatges. Les mesures de seguretat que s'han de prendre són extremes, generen residus nuclears que han d'estar sota control durant centenars d'anys i és una font d'energia de producció centralitzada cosa que fa el sistema elèctric poc robust a les aturades. També cal dir que les centrals nuclears necessiten combustible nuclear. No ens donen doncs una independència energètica completa.

Davant d'aquests avantatges i inconvenients, i per tal de decidir-nos entre l'abandó definitiu d'aquest tipus d'energia o el retorn al seu ús, hem de fer un exercici de racionalitat i buscar paràmetres el màxim d'objectius possibles per avaluar-ne les conseqüències.

Preu

A primera vista pot semblar que l'energia nuclear és barata i té un preu molt més competitiu que les energies renovables. No obstant això, és molt difícil determinar quin és el preu real d'aquesta font una vegada internalitzats tots els costos de producció. Ens referim als costos de:

Construcció de la central.
Desmantellament de la central.
Gestió dels residus radioactius.
Assegurança en cas d'accident.

No hi ha cap país del món, per exemple, on l'assegurança de la central nuclear vagi a càrrec de l'empresa que l'explota. Només els governs es poden fer càrrec d'aquest risc. En la majoria de casos, les elèctriques tampoc es fan càrrec de l'emmagatzematge dels residus o del desmantellament de la central.

Per tal de comparar diferents fonts d'energia amb objectivitat és imprescindible tenir els preus reals d'aquestes després d'incloure-hi les externalitats.

Independència energètica

Una altra variable molt tinguda en compte en matèria energètica és la necessitat d'importar combustible d'altres països. En el cas de les centrals tèrmiques, aquestes no poden funcionar sense que importem petroli o el gas ja que a no en tenim a Europa. Aquesta dependència ens fa més fràgils a pujades de preus. Un exemple il·lustratiu és l'episodi entre Rússia i Ucraïna el gener de 2006. L'empresa russa Gazprop va tallar el subministrament de gas a Ucraïna enmig de l'hivern i va renegociar el preu de 50$ a 230$ els 1000 m3 de gas.

En aquest sentit, les centrals nuclears també requereixen combustible (urani o plutoni) que s'ha d'importar. Ara mateix el combustible significa només al voltant d'un terç del preu de l'energia. No obstant, en un context de demanda creixent (si tots els països es posessin a produir energia nuclear) el preu del combustible augmentaria.

Model socio-econòmic

Pel que fa als aspectes socio-econòmics, la nuclear és la font d'energia que menys treball genera per unitat d'energia produïda. Es tracta, a més, d'un tipus d'energia que es genera de forma centralitzada i que només és possible produir amb l'empara de l'estat. En aquest sentit, és un punt paradoxal que els grans partits liberals (i conservadors) europeus siguin pro-nuclears, quan és aquest tipus d'energia el que més necessita un pare estat.

Les renovables, en canvi, permeten una producció descentralitzada. Això permet consumir l'energia més a prop dels consumidors, tenir un sistema més flexible i adaptable, i donar lloc a un mercat més competitiu (mercats on un proveïdor/consumidor no afecta l'oferta/demanda global).

Tot i aquests inconvenients de l'energia nuclear, no podem descartar-la en absolut com a font d'energia en un futur. Hem de fer un diagnòstic rigorós de quines necessitats energètiques tenim, preveure les que tindrem, i definir una política energètica cap a un model sostenible i respectuós amb el medi ambient. Si és possible aconseguir aquesta suficiència energètica només amb estalvi, eficiència i renovables, fantàstic. Sinó, la nuclear pot ser una altra porta on trucar. Naturalment, però, sense que cap lobby empresarial particular ens dicti quin model energètic hem de tenir.

Reines de conte i valors culturals

2010-10-07T05:58:00.000-07:00

Hi havia una vegada un poderós rei que vivia amb la seva esposa, la reina, en un gran castell ben protegit per una muralla i un fossar. El rei va haver de marxar de viatge i li va demanar a la reina que per la seva seguretat no sortís en cap cas del castell. Al marxar, el rei va dir-li al guàrdia de l'entrada que no deixés sortir a la reina, i si aquesta s'escapava la matés.

L'endemà, però, la reina va fugir del castell utilitzant un túnel secret. Es va trobar amb el seu amant, a qui li va proposar de marxar plegats i començar una nova vida. L'amant, espantant pel poder del rei, va refusar l'oferiment argumentant que tard o d'hora el rei els trobaria i els mataria. Decebuda, la reina va anar a veure la seva millor amiga per explicar-li l'ocorregut i fer-li la mateixa proposta que a l'amant. Aquesta va al·legar que no podia deixar els seus fills sols i tampoc va acceptar l'oferiment. La reina, doncs, es va veure obligada a tornar.

De camí al castell, la reina es va trobar un barquer que navegava per l'aigua del fossar. Li va demanar que la portés a la part posterior del castell on podria entrar per la porta secreta que ja havia utilitzat per sortir. El barquer li va demanar diners a canvi. La reina, però, no portava ni un cèntim, així que el barquer no va acceptar el tracte. Pocs minuts després, la reina era assassinada per el guàrdia de l'entrada principal del Castell que l'havia sorprès intentant entrar.

Aquest conte el va llegir fa pocs dies el professor d'alemany de la Laia com a exercici per generar debat. Després de la lectura, el professor va preguntar als estudiants: De tots els personatges que surten en el conte, quin és el responsable de l'assassinat de la reina?

Pot semblar aquesta pregunta completament òbvia a primer cop d'ull. Segurament, en una classe catalana seria fàcil arribar al consens de que hi ha dos responsables: el rei i el guàrdia. Un com ideòleg i persona que ha donat l'ordre i l'altre com a autor material dels fets.

La classe d'alemany de la Laia, però, no és plena de catalans sinó de gent d'arreu del món, gent amb un alt nivell d'educació que venen de cultures i maneres de veure el món diferents. Així, un metge del Iemen donava una alta responsabilitat a l'amant, personatge que segons ell va enganyar a la reina seduint-la i deixant-la posteriorment abandonada. Una doctora en biotecnologia de Malàsia, en canvi, argumentava que la culpa era de la mateixa reina; primer per desobeir les ordres del rei i després per presentar-se a l'entrada sabent el futur que li esperava.

Aquella pregunta que semblava trivial als nostres ulls, rebia respostes completament diferents segons el background cultural de cadascú. És doncs interessant veure com els nostres conceptes de justícia, responsabilitat, llibertat i igualtat no són en absolut obvis i que ,tot i que tenim tant en comú, no podem encara donar per fet que la humanitat compartim els mateixos valors morals. La qüestió de com ens podem organitzar els 6 mil milions de persones que compartim aquest planeta esdevé tot un repte. Un repte que hem d'afrontar amb diàleg i coneixement mutu, i no amb cultures tancades impermeables plenes de prejudicis i superioritat moral.

Invictus

2010-06-29T02:26:00.000-07:00

Ara fa uns dies vam veure amb la Laia la pel·lícula Invictus dirigida per Clint Eastwood. Una autèntica delícia que teníem pendent des de feia uns mesos, i la copa del món de Sud-àfrica era un context ideal per submergir-nos en la història recent d'aquest país.

Invictus és el nom d'un poema de William Ernest Henley que va escriure des del llit d'un hospital després de perdre una cama per la tuberculosi. Els versos d'aquest poema són el que van donar força a Mandela per superar els 27 anys que va estar tancat a la presó, en una cel·la de 2 per 2 metres i obligat a fer treballs forçats.

D'alguna manera, Invictus ens mostra la cara i la creu de la condició humana. Des de la més virtuosa empatia i generositat fins a la més miserable mesquinesa. La pel·lícula ens descriu la sortida de Mandela de la presó, la seva elecció com a President de Sud-àfrica i els seus esforços per convertir Sud-àfrica en un sol poble. I l'instrument per fer-ho va ser la Copa del Món de Rugbi de 1995. Per una banda va aconseguir que els negres també vibressin veient l'equip dels "Springboks" que fins aleshores eren considerats un símbol de l'Apartheid. De l'altra, va donar a entendre a la comunitat blanca que també es comptava amb ells i que els seus símbols no serien eliminats.

El gest de Mandela per fer de Sud-àfrica una sola societat fa pensar. Com pot un home, que ha estat tancat a la presó durant 27 anys, perdonar a aquells que tan mal li han fet? Aquells que han estat responsables i còmplices de la segregació racial de l'Apartheid. A part d'una generositat infinita, Mandela era conscient que els blancs eren l'elit econòmica del país i que, per tant, eren imprescindibles per tirar Sud-àfrica endavant. No obstant, la maduresa i la destresa que va demostrar són profundament admirables.

Ara hi ha qui diu que la comunitat blanca va sortir massa lleugerament de la transició. Tot i que Sud-àfrica comença a despertar, i comença a emergir un certa classe mitjana negra, les diferències socials entre les dues comunitats són encara enormes (us recomano el 30 minuts sobre el tema que recentment va presentar TV3). I, no pot deixar de sorprendre'm com encara alguns blancs es mostren avui crítics i reticents amb les mesures de discriminació positiva que el govern ha establert després d'anys d'Apartheid i dominació, en que tot el poder polític i econòmic estava a les seves mans.

La retallada de l'Estatut

Se'm fa difícil, però, acabar aquest post sense comentar la notícia de la setmana: l'escapçada de l'Estatut de Catalunya per part del Tribunal Constitucional. Al contrari de Sud-àfrica, Espanya no vol sentir a parlar d'empatia i reconciliació entre comunitats. Un tribunal format per 10 juristes ha modificat un text aprovat per les Corts espanyoles i votat en referèndum pels catalans 4 anys abans.

Hi ha diversos elements que em fan sospitar que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut no es correspon a una simple anàlisi de si aquest s'adapta o no a la Constitució, sinó que té un alt component ideològic.

El temps i la forma en que s'ha realitzat la sentència. Si realment fos un dictamen tècnic no hauria comportat tant de temps, tants intents i tantes recusacions. Els membres del tribunal han semblat més representants dels partits polítics que els han col·locat que no pas juristes.

Manca de consens en la votació. Seria comprensible que l'ambigüitat en la redacció d'algun article de l'Estatut i la Constitució donessin lloc a una lliure interpretació d'aquest, i en conseqüència no hi hagués consens en la seva constitucionalitat. Seria raonable que això passés en algun dels articles sí, però no en tots. I és que en cap dels articles no hi ha hagut consens en la votació. Els membres conservadors del tribunal han votat en contra de tots i cadascun dels articles. Articles que, per cert, són idèntics als de moltes altres comunitats. Allò que és inconstitucional per Catalunya, no ho és per a d'altres Comunitats Autònomes.

El corporativisme de la sentència. La part més censurada de l'estatut és la corresponent al sistema judicial. Així l'intent de descentralització del sistema judicial queda en un no res. Un sistema judicial que ja no va ser reformat en la transició a la democràcia i que presenta greus mancances de funcionament.

Èmfasi en la "indisoluble unidad de la nación española". Segons fonts del tribunal el dictamen inclou la referència –repetida fins a vuit vegades– a la “indissoluble unitat de la nació espanyola”, tal com s'esmenta en la Constitució del 1978.

Tot això fa de la sentència un text més polític que jurídic i del Tribunal un òrgan més ideològic que tècnic. I com a ciutadà em fa perdre confiança en la neutralitat de la justícia, pilar fonamental de qualsevol Estat de Dret.

Xoc de legitimitats i canvi de paradigma

És el primer cop des de la transició que la voluntat del poble de Catalunya es veu contrariada per la decisió d'un tribunal. Fins ara, tot i que ni la Constitució del 78 ni l'Estatut del 79 satisfeien l'ambició del poble de Catalunya, eren assumits per gran part d'aquest com el fruit d'un consens amb la resta de l'estat. Renunciàvem a una part de les nostres aspiracions en favor del pacte. Així, tant la Constitució com l'Estatut van ser votats favorablement per la majoria de catalans tot i les seves mancances. El mateix vam fer, de fet, amb l'Estatut de 2006.

Ens trobem, doncs, davant d'una situació molt interessant. Ja mai, ningú podrà tornar a dir que estem a Espanya com hi volem ser. Perquè allò que vam votar no és el que tenim. No han estat suficients totes les renuncies fetes al llarg del camí. Ens han hagut de donar un cop d'autoritat perquè entenguem qui mana. El conflicte de sobirania es fa per primer cop evident.

En aquests moments singulars de la història del nostre poble, deixeu-me acabar amb els versos d'Invictus. Potser podem trobar en les seves paraules la inspiració que tant va ajudar a Mandela,

It matters not how strait the gate,
How charged with punishments the scroll,
I am the master of my fate:
I am the captain of my soul.

(És igual l'estreta que sigui la porta,
quants càstigs tingui la sentència,
sóc l'amo del meu destí:
sóc el capità de la meva ànima.)

Dilemes

2010-05-02T09:57:00.000-07:00

Abans d'arribar a Berlín pensava que en aquesta nova etapa, sense Centre Excursionista, Cooperativa, i un llarg etcètera em sortiria el temps per les orelles. Temps que alhora podria invertir en fer de tant en tant un petit post al bloc. Bé, doncs com ja veieu, també quan un es troba en terres desconegudes i no té lligams ni s'implica en cap projecte social, li costa trobar espais de tranquil·litat per afegir una petita contribució en l'immens oceà d'internet. Si seguiu el bloc de la Laia ja sabreu que no ens avorrim.

Voldria destinar part d'aquesta tarda de diumenge a fer una petita disquisició sobre els dilemes.

El gat o el Picasso?

Un dilema és una situació problemàtica en què s’ha d'escollir una de dues o més opcions. Amb en Vicent, que és mig filòsof, hem discutit més d'una vegada el dilema del museu. Imagineu-vos que esteu en un museu d'art i es comença a incendiar. L'incendi és tan virulent que heu de sortir corrents i només teniu temps d'endur-vos una cosa. En particular, heu d'escollir entre el Picasso que està exposat davant vostre i un petit gatet que es troba al vostre costat. Quina és la millor decisió?

La gràcia dels dilemes és que cap decisió acaba essent completament satisfactòria i sempre s'ha de renunciar a alguna cosa. No hi ha una resposta correcta i una altra d'incorrecta. La resposta de cadascú de nosaltres depèn dels nostres principis ètics i de les nostres prioritats. Així, en l'exemple anterior, un animalista no dubtaria en escollir un ésser viu abans d'un tros de tela empastifat amb algunes pastes pigmentades. Alhora, un historiador de l'art tindria claríssim agafar una de les peces d'art més importants que ha generat la història de la humanitat, en comptes d'un vulgar animal que es diferencia per poc a una rata.

Un camp en el que apareixen molts dilemes és la política. En el terreny de les decisions col·lectives és fàcil que es donin les totes circumstàncies d'un bon dilema.

La desobediència civil

Un dilema que sempre he trobat interessant és el de la desobediència civil. Aquesta consisteix a no respectar una llei de forma pública, pacífica i no violenta, ja que la considerem injusta. És una forma de pressió a l'autoritat perquè la llei sigui modificada. Són ben coneguts els casos de desobediència civil liderats per Rosa Parks o Martin Luther King en la defensa dels drets civils a EUA, o de Mahadma Gahndi a l'Índia en la lluita per la independència.

Ara que s'acosta la declaració de renda molts dels nostres conciutadans practiquen l'objecció fiscal militar com a mesura de desobediència civil per a no pagar els impostos que es destinen al ministeri de defensa. Així els partidaris de l'objecció fiscal descompten entre un 4% i un 12% (depenent si només compten el pressupost de defensa o el que es destina a defensa però és encobert per altres ministeris) dels seus impostos i els destinen alguna ONG.

El motiu pel qual la desobediència civil em planteja en alguns casos un dilema és el següent. En un estat democràtic, els poders executius i legislatius han estat escollits pel poble, és a dir, el que els parlaments i governs decideixen representen el consens ciutadà, encara que aquest potser no ens agrada. Practicar la desobediència civil ens posa en conflicte amb aquest consens i fa evident una tensió entre la consciència individual i la voluntat col·lectiva. No m'agrada que un 10% dels pressupostos de l'estat es destini a despesa militar, però em permet aquesta discrepància negar-m'hi a contribuir? I si algú es vol fer objector de pagar la part corresponent a educació, sanitat, o recerca?

El fi justifica els mitjans

El dilema més conegut en política i que mai deixarà d'estar al dia, per més que ens sembli superat, és el de si el fi justifica els mitjans. La filosofia de "el fi justifica els mitjans" s'atribueix a Maquiavel, tot i que es diu que el primer que formula literalment aquesta expressió és Napoleó. Només cal fer un cop d'ull a la història per veure que els governants s'han impregnat sempre d'aquesta màxima. Com a exemples recents podem trobar la guerra de l'Irak, el terrorisme, la violació de les llibertats individuals per una suposada major seguretat, etc.

En aquest context, en Carlos, un colombià company meu de despatx, em va explicar una petita anècdota que va estar a punt de costar les eleccions al candidat a l'alcaldia de Bogotà, Samuel Moreno. En un debat televisiu a l'octubre de 2007, Antanas Mockus, actual candidat a la presidència pels verds, li va preguntar a Moreno:

"Si vosté tingués l'oportunitat de comprar 50 vots per evitar que una persona que en pot comprar 50.000 arribi al poder, ho faria?"

Moreno va respondre amb un sí rotund i sense vacil·lacions. L'endemà tots els opositors el van acusar de falta d'ètica, mentre ell rectificava dient que havia entès malament la pregunta. Pocs dies després, Moreno guanyava per poc les eleccions.

Ara és Mockus qui es presenta a la presidència de Colòmbia i es postula com un canvi en la forma i el fons de fer política a Colòmbia. Aquell canvi que va representar Obama als EUA, mobilitzant molts joves desinteressats fins aleshores per la cosa pública, l'encarna ara Mockus a Colòmbia. Pressento, doncs, que no és el darrer cop que el citarem.

Els dilemes ens fan més empàtics i reflexius. Fan que ens replantegem les nostres pròpies conviccions i escoltem les dels altres. Els dilemes són inherents a la decisió, i aquestes inherents a la llibertat. Més dilemes vol dir menys dogmatisme i més tolerància. Que tinguem, doncs, dilemes per molts anys.

28F: Llinars ja ha decidit

2010-03-01T17:12:00.000-08:00

Ahir va ser un dia emotiu. Vam deixar enrera el fred berlinès per retrobar-nos amb el sol llinassenc. A les 9h del matí, després de mesos de preparació, s'obria el col·legi electoral que permetria a tots els ciutadans del meu poble pronunciar-se sobre si els agradaria o no una Catalunya federada, sense intermediaris, amb la resta de pobles i estats de la Unió Europea. Tot i que la participació no va ser tan alta com hauríem desitjat, 1262 vots corresponent a un 17.3% de participació, la consulta va ser per mi un èxit.

Crec que vam aconseguir demostrar-nos i reivindicar que en democràcia, des del respecte i la tolerància, es pot parlar de tot, absolutament de tot. Que no hi ha tabús, i que és precisament amb diàleg i debat com s'ha d'evitar la conflictivitat social i no a la inversa. Aquesta idea de democràcia es va posar en dubte quan una petita entitat d'un petit poble del Maresme, el setembre de 2009, volia preguntar als seus conciutadans què pensaven de la independència de Catalunya i tota la maquinària de l'estat va intentar aturar-ho. Aquelles institucions que se suposava que eren un instrument dels ciutadans van esdevenir censors sobre què es pot opinar i què no.

Un altre motiu de satisfacció és que hem estat capaços d'organitzar-nos per fer les coses ben fetes. La jornada electoral va transcórrer amb total normalitat sense parar ni un instant l'activitat dins del col·legi, i el rigor amb què es va dur a terme la consulta va ser igual o major que en qualsevol altra elecció. M'agradaria doncs felicitar a tots els companys i companyes de "Llinars decideix" pel seu esforç i entusiasme per tirar endavant la consulta.

Naturalment que algunes coses haurien pogut anar millor. Les notes negatives van ser la nostra incapacitat de mobilitzar el vot del no, només un 7% dels votants es va decantar per aquesta opció, i l'abstencionisme d'aquells que tenien l'oportunitat de votar en aquesta consulta i no ho poden fer en la resta d'eleccions, tant els joves de 16 i 17 anys com els immigrants amb papers o sense que no tenen dret a vot. En prenem nota i pensarem en les possibles causes.

Les consultes han estat objectivament el procés transversal de mobilització de la societat civil més important des de la transició i l'Assemblea de Catalunya. Ja fa anys que participo en diverses entitats i he intentat defensar més d'una malanomenada causa perduda. Mai com en aquesta ocasió he vist la complicitat i els ànims de tants ciutadans. Uns feien donatius, altres hi aportaven temps i esforç, diversos botiguers i professionals no cobraven el seus serveis.

Aquesta il.lusió i com es diu en la resta d'eleccions "festa de la democràcia", però, no ha estat compartida amb el mateix entusiasme per tots els llinassencs i llinassenques. Acabo de llegir amb perplexitat aquest post d'un company del PSC de Llinars on fa una dura crítica tan al fons com a la forma de la consulta. Desconcertat per la visceralitat de les seves paraules, intento a continuació replicar-li els arguments.

1) La consulta està malament en la forma (cartells en llocs no autoritzats i publicitat enganyosa a la sortida de les escoles).

Coincideixo amb l'opinió que no hem d'utilitzar mai els infants i els joves en qüestions polítiques. Des de "Llinars decideix" simplement vam intentar organitzar actes per a tots els públics per tal d'incentivar la participació sense cap intenció de condicionar el vot. Celebraré comprovar que en les properes eleccions municipals, a diferència de les darreres, els socialistes llinassencs no realitzaran cap acte adreçat a la mainada.

M'agradaria aclarir que no s'ha penjat cap pancarta ni enganxat cap cartell en llocs no permesos. Precisament, s'han penjat sempre en espais públics i de la manera menys embrutadissa possible: enganxats en cartrons que posteriorment seran retirats de la via pública.

2) La consulta ha estat un complet fracàs perquè només han votat 1262 llinassencs.

Sí, com ja he dit, és una xifra que no ens permet parlar d'un èxit de participació. No obstant això, m'he permès fer un petit exercici i comparar la consulta per la independència que hem celebrat el febrer de 2010 amb el referèndum no vinculant sobre la Constitució Europea que vam realitzar a Llinars el febrer de 2005. El resultat de 1533 vots a favor de la Constitució en aquella ocasió va ser analitzat per la formació socialista com un gran èxit del sí, mentre els 1155 vots que ha tret aquest cop el sí a la independència és vist com un gran fracàs. Tot això naturalment sense poder comparar l'impacte mediàtic i econòmic de les dues convocatòries: setmanes de publicitat institucional, reportatges a cada telenotícies, debats televisius, portades de tots els diaris. Tinc curiositat per saber on se situa la fina frontera entre èxit i fracàs estrepitós.

3) Està malament que es destinin 4000€ a aquesta consulta quan es podrien haver invertit en polítiques socials.

En la consulta de la Constitució Europea el govern espanyol de Zapatero va destinar uns 100 milions d'euros a la campanya (entre la propaganda institucional i el cost general d'organització). Això correspon a més de 2€ per habitant. Quantitat molt més elevada que els 42 cèntims per habitant que ha costat la consulta per la independència a Llinars. A més, aquests 4000€ ens han estat concedits en concepte de la sèrie de xerrades i activitats festives que hem anat organitzat i de què han pogut gaudir els llinassencs i llinassenques al llarg d'aquests mesos. Puc entendre que no es comparteixi el criteri d'assignació de la subvenció, però això no converteix la consulta en quelcom abominable.

4) La consulta està malament en el fons (és una activitat excloent i que divideix els ciutadans de Llinars).

Si preguntar a la ciutadania és dividir-la i exclure'n una part tenim un problema. Per mi la democràcia és més que la simple elecció per l'opció més votada, es tracta a més d'entendre que la discrepància política no implica una desqualificació. Hi ha temes tabú? Crec que si els fundadors del socialisme català i espanyol observessin la desqualificació que els seus hereus fan cap a un grup de voluntaris que han destinat el seu temps i esforç a donar la veu al poble no s'ho creurien.

A mi tampoc m'agrada la instrumentalització que alguns polítics estan intentant fer de les consultes. Ara bé, això no les fa condemnables en sí mateixes. El debat, la discussió, el diàleg i les preguntes només poden molestar a la intolerància i a la intransigència.

Berlín

2010-02-15T15:27:00.000-08:00

Feia mesos que no trobava el temps i la calma necessaris per escriure a mig camí. No és que ara els hagi trobat, però els esdeveniments m'obliguen a tornar a arrancar aquesta petita finestra al món que és a mig camí.

No havia estat mai fent vida quotidiana en una ciutat que estigués completament nevada i on les temperatures màximes del dia no passessin dels cinc graus sota zero. Ens va costar un parell de dies adaptar-nos a aquest clima. El primer secret a aprendre és que en aquestes condicions s'ha de renunciar a passejar pels carrers. Només se surt a l'exterior quan un desplaçament estrictament necessari no té cap altra alternativa. He de dir, però, que absolutament tots els edificis (fins i tot les cases okupes) estan molt ben condicionats pel fred, i al seu interior l'ambient és més que confortable, independentment de la temperatura exterior. A part del fred i la neu, el gel dels carrers fa que s'hagi d'anar en compte al caminar. Tot i que les relliscades han estat nombroses, de moment no hem patit cap caiguda. Avui m'han explicat que és altíssima la correlació entre serveis d'urgències col·lapsats i l'estat del gel de les voreres.

A més de la climatologia, Reblin és diferent de Barcelona en altres aspectes. El menjar ràpid (quebabs, frankfurts, pizzes, etc.) és molt barat. És fàcil dinar o sopar aquí per 4€. No obstant això, si vols menjar una mica de fruita i verdura el preu es dispara. L'habitatge també és molt més barat que a la capital catalana, tot i que darrerament la gran afluència de gent vinguda d'arreu està augmentant la demanda i fent pujar els preus.

Urbanísticament, la ciutat és gran i escarxofada, amb carrers i voreres amples. Els barris de moda són els de l'est, justament per on estem buscant pis amb la Laia. És on l'habitatge és més barat i on es concentren els nouvinguts. En aquests barris, la gent és jove, vinguda d'arreu del món i vesteix amb un estil modern i alternatiu. Portem una setmana aquí i encara no he vist cap corbata ni maletí d'executiu. Diu la gent de per aquí, que aquesta tolerància és realment autèntica i que ningú és jutjat per la manera en què vesteix. Un punk i un broker seran tractats amb el mateix respecte. El temps ens confirmarà o descartarà aquesta fama.

M'atreviria a dir que Berlín és una ciutat en construcció que està buscant encara la seva identitat. Durant la guerra freda, la part occidental era una illa enmig de l'Alemanya de l'est. Molts joves punks i pacifistes venien aquí aleshores d'arreu de la República Federal perquè els ciutadans del Berlín oest estaven exempts de realitzar el servei militar. També la immigració turca es va establir en els barris més pobres de la part occidental. Després de la caiguda del mur, una forta emigració va deixar molts edificis buits a la part oriental. La combinació d'aquests dos fets, un nucli de pensament alternatiu i la disponibilitat d'habitatge barat al voltant perquè s'hi uneixi gent de tot el món, estan convertint Berlin en una ciutat del disseny punt de trobada d'artistes i creadors.

Hi ha també un altre Berlín, l'institucional. La re-unificació alemanya, després d'anys de tensió mundial concentrada en un mur de pocs decímetres d'amplada, s'ha culminat amb la construcció de grans ambaixades, el parlament i altres edificis institucionals com museus, biblioteques, etc. Quan passeges per aquesta part de la ciutat, perceps la sèrie d'esdeveniments convulsos que han marcat la història del segle XX.

Espero, doncs, en els propers posts, compartir amb vosaltres els pensaments i reflexions que aquesta original ciutat ens suggereixi, a part les anècdotes i fotografies que ens oferirà.

A la ciència espanyola no li fan falta tisores

2009-10-08T05:35:00.000-07:00

M'adhereixo des d'aquí a la protesta que estan realitzant diferents blocs de tota la xarxa per denunciar la retallada de fons que sofrirà la ciència de l'estat espanyol en els pressupostos de l'estat del 2010.

Segurament, aquesta és la gota que fa vessar el vas de desconfiança cap a Zapatero. Primer va baixar la pressió fiscal a les rendes més altes. En els mesos anteriors a les eleccions, va donar els 2500€ del "cheque-bebé", va prometre la devolució dels 400€ de l'IRPF i va implementar l'ajuda d'emancipació de 210€/mes. Era un temps en què tot anava bé i l'estat tenia superàvit.

Aleshores va arribar la crisi, i amb ella a sobre no hi havia alternativa; s'havia de donar liquidesa al sistema financer espanyol i es van posar 50.000 milions d'euros a disposició de la banca, i perquè la construcció no frenés de cop es va inventar el Plan-E , és a dir, 33.000 milions d'euros perquè els ajuntaments fessin obra pública. Era un època de vaques flaques però l'estat, aplicant la més pura doctrina Keynes, no tenia por a endeutar-se. A més a més, mentre es duien a terme tota aquesta sèrie de polítiques, un discurs no parava de repetir-se: es volia aprofitar la crisi per modernitzar l'economia espanyola, fer-la més productiva i competitiva, i per això era indispensable la innovació, la recerca i la formació de personal qualificat.

Un dia al matí però, un es desperta i topa amb una trista realitat, incapaç de trobar coherència a les accions dels seus governants: la víctima número 1 dels pressupostos de l'estat per al 2010 és la ciència amb una retallada del 15%, molt per sobre de la retallada que pateix, per exemple, la cartera de defensa, que no arriba al 7%. Haurem d'esperar doncs a la propera crisi, a veure si és en la que realment ens creiem això del canvi de model.

Paradoxes

2009-09-29T02:09:00.001-07:00

Mitjans de comunicació i realitat

2009-09-23T06:31:00.000-07:00

Segurament, mai com fins ara havíem tingut a l'abast tants mitjans de comunicació. Mitjans cada cop més ràpids que llancen més i més notícies. Estem constantment bombardejats per informació. Una informació que sovint és la mateixa, ja que la gran varietat de mitjans es nodreixen d'unes poques agències de notícies. Gran part del periodisme evoluciona així cap a un "cut and paste" amb més o menys estil d'allò que ja informen les agències.

En aquesta febre informativa queda poc espai per l'anàlisi i l'aprofundiment. Es tracta de tenir moltes notícies per donar suport a la línia editorial del mitjà. Es tracta de crear opinió. No és estrany, doncs, que en aquest context d'exclusives i grans portades ens trobem amb algunes perles com les següents...

La convocatòria d'una falsa manifestació a Arralde (un poble que no existeix) on s'havia d'homenatjar uns suposats presos bascos (en realitat, eren periodistes d'ETB) es guanya una plana sencera a l'ABC.

Com manipular una notícia en 7 còmodes passos.

De tot i de res

2009-08-31T14:20:00.000-07:00

Les vacances ja s'han acabat i amb elles un torna a una normalitat encara per definir. Han estat vacances completes pel que fa al blog i intermitents respecte a la feina. És en aquests temps de calma quan un té temps per aturar-se i reflexionar. El Kàrting, la sentència del Tribunal Constitucional, el decreixement, la desobediència civil, la reforma sanitària dels EUA, com i quan aconseguirem la Catalunya independent, etc. han estat els temes recurrents a les converses de cafè. Converses a on no s'acaba arribant mai a cap conclusió, però d'on un en surt amb algunes conviccions més arrelades encara.

Amb el pas del temps, cada cop dono més importància a les formes i en resto al fons. Per prendre qualsevol decisió col·lectiva, buscar un acord entre persones que pensen diferent, o simplement debatre sobre qualsevol tema és més bonic, elegant i interessant si es fa des de posicions inicials diferents seguint unes formes de respecte i amabilitat que no pas des d'un pensament coincident previ. En aquest sentit, sovint em decep la política de partits que es practica a casa nostra. Poques vegades hi trobem l'elogi al contrari o el respecte i la comprensió del punt de vista oposat, i massa sovint la desqualificació, la caricaturització. Així, l'amabilitat, la tolerància i el respecte a les idees dels altres esdevenen per mi conviccions cada cop més fortes. Són aquestes regles de joc, per mi, imprescindibles en qualsevol societat que s'anomeni democràtica.

A part de conviccions, les vacances també t'ensenyen altres maneres de viure i et porten a replantejar-te l'estil que portaves fins ara. Fer menys coses, fer-les més lentament i gaudir més del moment, són propòsits per aquesta nova temporada que comença. Això potser farà que ens trobem menys freqüentment del poc que ja coincidíem per aquí a mig camí, però us asseguro que serà tan o més intensament com fins ara. Escriure està molt bé, però he d'admetre que enyoro alguns vespres i nits de lectura.

El perquè del meu no al Kàrting

2009-07-20T14:39:00.000-07:00

Aquest darrer cap de setmana l'he passat a Llinars i moltíssima gent m'ha exposat la seva sorpresa que m'hagi afegit a la Plataforma contra el circuit de karts que es vol construir a la nostra població al límit del seu terme municipal amb Cardedeu. Amics, regidors del govern i de l'oposició, coneguts i familiars em qüestionaven com podia estar en contra d'una instal·lació que incentivarà la nostra economia local i, utilitzant les seves pròpies paraules, "ens projectarà al món".

Crec que la gràcia del sistema democràtic és la discrepància. Tot i que no totes gaudeixen dels mateixos altaveus, en democràcia les idees poden ser expressades lliurement i competir per construir nous consensos. I això és el que voldria fer avui aquí, discrepar i exposar les raons per les que crec que el nostre poble i el nostre país serien millors sense aquest Kàrting.

El Kàrting

Amb tots els qui he tingut el gust de parlar, coincideixo que aquesta instal·lació té aspectes positius: crearia entre 5 i 13 llocs de treball directes a Llinars (segons la versió que un escolti), incentivaria de forma indirecta el comerç i la restauració locals i si la cosa anés bé, deixaria uns diners a les arques municipals en forma de l'impost d'activitats econòmiques (IAE) cada any. Des del meu punt de vista i les meves prioritats polítiques, però, aquests avantatges no compensen els seus inconvenients.

A part dels arguments d'impacte ambiental i territorial que ja estan més que ben explicats al blog de la Plataforma i al grup del facebook, m'agradaria situar-me en un marc més general: el dels valors i el projecte que tenim pel nostre poble. Com ja sabeu, he estat molts anys monitor del Centre Excursionista on cada dissabte intentem, mitjançant jocs, activitats i excursions, aprendre amb els infants i joves llinarsencs a passar-nos-ho bé sense consumir, a gaudir i respectar la natura, a compartir, a valorar les petites grans coses i els petits grans gestos, a cooperar en projectes col·lectius, etc.

Com és sabut, el Kàrting també va destinat als joves, i encara que sigui sense cap intencionalitat, crec que transmetrà els valors oposats als que acabo de descriure. Vagi per endavant que no tinc res en contra de les persones a qui els agrada practicar els esports de motor, no puc evitar veure en ells, però, un culte a la velocitat, a l'estrés, a la competitivitat i a un model d'oci basat en el consum i l'alienació. I si ja de per sí no m'agrada aquesta instal·lació, encara m'agrada menys que s'hi destinin 6 milions d'euros dels pressupostos de la Generalitat.

La pregunta clau esdevé aleshores: Té sentit destinar 6 milions d'euros de recursos públics per construir una instal·lació que per una banda crea uns quants llocs de treball però, per l'altra, trinxa una part del nostre territori i fomenta aquells valors del paradigma actual de creixement*?

Entenc que en un context de crisi en què hi ha famílies a l'atur i tenim una certa urgència per incentivar l'economia i generar llocs de treball, la resposta a aquesta pregunta no és fàcil. Però crec que si realment ens creiem allò que tan sovint diem, de canviar de model de creixement cap a un altre de més sostenible i amb un consum més responsable, hem de començar a fer-ho ja. Fins ara, sempre que hem tingut la disjuntiva entre benefici econòmic immediat versus una altra opció amb menys benefici però més respectuosa, hem sacrificat la darrera.

Per què una plataforma?

De les moltes decisions que pren el consistori del nostre municipi, n'hi ha moltes que les comparteixo i moltes altres que no. Què fa, doncs, el kàrting tan especial que ens ha fet movilitzar-nos-hi en contra?

La construcció d'aquesta instal·lació és un procés irreversible i una vegada fet no hi haurà marxa enrera. Els terrenys herms o connector biològic (escolliu al vostre gust) on està projectat el circuit desapareixeran sota una capa d'asfalt en els propers 50-100 anys independentment de que el projecte del Kàrting tingui èxit, i el circuit estigui ple cada setmana, o no.

La decissió és prou seriosa perquè els ciutadans de Llinars fem l'aposta convençuts. La creació de la Plataforma ens dóna l'oportunitat als llinarsencs i llinarsenques de fer sentir la nostra veu i dir "no" si no volem aquest model de creixement per al nostre poble. Com ha demòcrata assumiré, acceptaré i respectaré allò que vulgui la majoria, només demano que reflexionem la decisió. I és en aquest sentit que la Plataforma esdevé un instrument de sensibilització i de foment del debat davant la discreció amb què l'equip de govern portava fins ara aquest tema.

Segurament, de la mateixa manera que ja va passar amb la variant, la construcció del circuit continuarà endavant i el nostre poble, Llinars, quedarà eclipsat i serà confós els propers anys per un circuit de Karts. Depèn de tots nosaltres i de la nostra capacitat de treballar plegats que aconseguim que Llinars sigui, a més, conegut i reconegut arreu pel seu patrimoni natural, cultural i humà, i no per aquesta simple pista d'asfalt.

(*) Per mi, el Kàrting és una anècdota en un context molt més gran i transcendent: el canvi de filosofia en la nostra manera de viure i entendre l'economia. Com a societat, la història ens ha fet passar penúries, gana i fred, i això ens havia dut a creure que més sempre era millor. Més riquesa, més luxes, més fred a l'estiu, i més calor a l'hivern, més piscines, més viatges, més menjar, més carn, cases més grans, cotxes més grans i més creixement econòmic. Això és el que ha caracteritzat el nostre imaginari comú les darreres dècades d'abundància i és el que s'anomena el paradigma del creixement. Aquest model però és incompatible amb la finitud dels recursos naturals i energètics del nostre planeta i estem condemnats a canviar-lo si volem una vida digne pels nostres descendents i la resta de persones de la Terra.

Ajuda humanitària, cooperació i contra-insurgència

2009-06-23T05:39:00.000-07:00

Divendres passat es va morir Vicenç Ferrer. Després d'escoltar la notícia amb prudència per tot l'autobombo que en feien mitjans de comunicació dubtosos de la meva confiança, m'he informat una mica per internet, i he comprovat que, efectivament, Vicenç Ferrer va ser un home excepcional amb iniciatives humanitàries molt més constructives que la simple caritat.

En la seva primera missió a l'Índia, a la ciutat de Manmad, va posar en marxa un nou sistema de treball entre els pagesos de la zona que consistia a facilitar-los una petita ajuda econòmica i l'assessorament tècnic per obtenir aigua per als cultius. Si el pagès tornava, sense interessos, la quantitat prestada, se seguia el mateix mètode amb els altres pagesos. També va organitzar cooperatives petites per a l'excavació de pous, canalitzacions per a l'abastiment d'aigua, parcel·les petites de regadiu, i la construcció d'escoles. En definitiva, canvis que havien de portar a aquells pobles a l'autosuficiència. Aquesta manera de fer li va comportar, sovint, problemes amb les autoritats locals, enfrontaments que va superar gràcies al suport popular i simpatia que gaudia entre la gent. Més tard, fundaria, juntament amb la seva esposa anglesa Anna, la fundació Vicente Ferrer, que consolidaria i ampliaria aquest tipus de projectes.

Tinc la impressió, però, que no totes les iniciatives d'ajuda humanitària i cooperació internacional són tan constructives i exigents amb els receptors de l'ajuda com les iniciades per Vicenç Ferrer. De fet, alguns intel·lectuals comencen a alertar amb interessants reflexions dels riscos i perills que suposa la cooperació actual. Pel que fa als emissors de l'ajuda, correm el risc d'estar inventant un nou producte de consum que podríem anomenar "neteja de consciència". Respecte als receptors, s'acostuma a crear un efecte de dependència; quan s'esgota l'entrada de recursos externs, els pobles beneficiaris de l'ajuda tornen a caure en la situació de marginalitat inicial. I, finalment, l'efecte més perillós i més complex i interessant d'analitzar: la visió de les agències de cooperació humanitàries occidentals com mitjans de contra-insurgència.

La contra-insurgència (tradueixo literalment de l'anglès "counter-insurgency") vol dir literalment lluita contra moviments insurgents. Aquesta lluita, però, pot ser des de tàctiques militars, fins a tasques humanitàries i socials (donar menjar, atenció mèdica, roba) per tal de posar-se la població insurgent a favor. Us recomano la lectura diagonal d'un parell d'articles de la següent pàgina.

Amb aquestes paraules no vull desligitimar la lloable tasca que milers de persones fan arreu del món dedicant el seu temps, energies i il·lusions a ajudar els més desfavorits. Però crec que és molt important que canviem les línies i les formes en què moltes vegades hem estat donant l'ajuda fins ara. La raó és ben senzilla; la incapacitat i la impotència que ha tingut la cooperació per satisfer els objectius que tenia marcats. I les causes en són moltes i variades: l'apropiació dels recursos rebuts per part de màfies i cacics locals, no entendre quin és el problema principal del col·lectiu receptor de l'ajuda, centrar-se excessivament en paliar les conseqüències immediates de la pobresa sense estudiar-ne les causes...

Crec que ha arribat el moment de canviar el concepte que tenim d'ajuda al desenvolupament i aquesta passi d'una política de subvencions paternalista cap a un seguit d'estratègies que permetin als països empobrits ser autosuficients. Això vol dir atacar les causes estructurals de la pobresa, la fam i la guerra. Aquest canvi de filosofia de la cooperació queda, en gran part, en mans dels governants, però també en nosaltres com a ciutadans i consumidors. Torno en aquest punt a fer una crida al nostre poder com a consumidors.

Quin sentit té que les nostres indústries pesqueres vagin a explotar (o més ben dit, sobreexplotar) els bancs de peixos senegalesos, deixant totes les famílies pesqueres sense plat a taula i després els enviem blat en vaixells de l'Armada Española? Per què construim un règim de la propietat intel·lectual tan estricte que impedeix als països pobres produir els seus propis medicaments contra la SIDA i després recaudem diners per enviar-ne des d'aquí? Com és possible que països on hi ha gent que es mor de gana siguin exportadors nets de tot tipus d'aliments? Per què destinem recursos a desactivar unes mines anti-persona que han produit empreses del nostre mateix estat?

Si realment volem acabar amb la fam i la guerra, hem de començar a treballar per, a part de posar pedaços imprescindibles, però que al cap i a la fi són pedaços, finalitzar amb tota aquesta sèrie de contradiccions. Per agafar ànims abans de posar-nos en marxa, us deixo amb l'entrevista que van fer a Vicenç Ferrer al programa Savis de TV3.

Europa, i ara què?

2009-06-08T14:58:00.000-07:00

Les eleccions han passat i m'atreviria a dir que, en el cas de Catalunya, amb un resultat prou just. I no em refereixo a un just ajustat sinó de justícia: El PSC ha patit una considerable davallada en el nombre de vots, cosa que em satisfà. No es pot estar eternament apel·lant a la por per guanyar eleccions. Convergència i Unió, després de fer, per mi, la millor campanya de tots els partits amb representació, guanya vots i recupera el segon lloc. En Ramon Tremosa va fer l'aposta de no subestimar el coeficient intel·lectual dels electors i presentar propostes no simplistes i ben explicades. M'ha agradat que la feina ben feta tingui els seus fruits. El PP manté el seu vot, tan fidel com sempre. ERC amb un discurs, des del meu punt de vista, excessivament centrat en la qüestió nacional, poc concret i poc ampli, n'ha tret prou per mantenir el seu diputat. I finalment, en Raül Romeva, de qui ja us vaig parlar extensament en l'entrada anterior, serà també al Parlament Europeu.

En clau europea la dreta arrasa i ens torna a ensenyar com es juga a política. Aquelles comunitats on els seus dirigents estaven imputats per la justícia i/o envoltats d'escàndols (País Valencià, Madrid, o Itàlia) han augmentat el percentatge de vot respecte les anteriors eleccions. La dreta no només no s'arruga quan es veu envoltada per la corrupció, sinó que treu pit com mai i guanya eleccions. A principis dels 90, quan diferents polítics del PSOE es van veure implicats en casos de corrupció, els mateixos militants socialistes se sentien avergonyits i la ciutadania va optar per l'alternança en les eleccions de 1996. Quan casos semblants esquitxen al partit conservador, aquest planta cara a la justícia i es veu reforçat electoralment. No puc fer altra cosa que callar i atorgar. Segurament, no és tan merit de la dreta sinó demèrit de l'esquerra, que no ha sabut construir un discurs consistent i alternatiu al de la dreta per sortir de la crisi. La única nota que positiva és, doncs, la pujada dels partits verds.

Així, el Parlament ja és ple i ara tots s'hauran de posar a treballar. Un Parlament que és només un pol de poder entre d'altres institucions legislatives i executives europees...

Consell Europeu. Constituït pels caps d'Estat i/o de govern dels estats membres, impulsa i defineix les orientacions polítiques generals per a la UE. (impuls polític).

Consell de la Unió Europea (27 estats membres). Representa els interessos dels estats membres. Adopta lleis, coordina les polítiques econòmiques dels estats membres i té competències en els àmbits del pressupost i de les relacions exteriors.

Parlament Europeu (784 diputats). És escollit pels ciutadans dels estats membres per sufragi universal directe. Exerceix el control democràtic sobre les institucions comunitàries, aprova lleis i té competències pressupostàries.

Comissió Europea (27 comissaris). Vetlla pel compliment dels tractats. Té la iniciativa de promulgar lleis, executa les polítiques comunitàries i representa la Comunitat Europea davant d'organismes internacionals.

Així doncs, d'aquestes 4 institucions, el Parlament és l'única escollida directament pels ciutadans. La resta són designades a dit pels governs estatals. Uns estats que, alhora, són reticents a cedir més competències a la Unió, alentint, així, el procés de construcció europea. El camí per aconseguit una Unió plenament democràtica serà, per tant, molt llarg i difícil. I potser algunes coses haurem de canviar per fer d'aquestes institucions les nostres i evitar que participacions menors al 40% es tornin a repetir.

Jo votaré en Raül Romeva

2009-06-01T11:04:00.000-07:00

Una societat moderna i oberta és aquella on els seus membres no tenen por d'expressar i compartir les seves idees, d'establir debats i buscar els punts de coincidència i divergència en les seves opinions. Una societat oberta és aquella on la tolerància i el respecte constitueixen els fonaments de la llibertat i en la que el dubte i la discrepància no tenen connotacions negatives. I és per fer de la nostra, una societat una mica més oberta que he decidit despullar-me i expressar la meva aposta a les properes eleccions europees.

No és casualitat, però, que sigui aquesta la primera vegada que expresso públicament, mitjançant la finestra al món que és aquest bloc, el meu vot. Mai fins ara havia votat tan convençut ni tan identificat amb un candidat. Convençut perquè he seguit la seva feina els darrers anys i és, per mi, impecable. Identificat perquè hi comparteixo molts valors, formes i prioritats polítiques.

Pot sorprendre la contundència de les meves paraules. Intentaré explicar-me. Vaig descobrir el bloc del Raül ara ja fa més de 2 anys i des d'aleshores he anat seguint la seva activitat parlamentària. A través seu he pogut conèixer la situació dels drets humans a molts llocs del món, he vist com ha treballat per regular i limitar les exportacions d'armes de la Unió Europea, com s'ha preocupat per l'estat dels nostres mars i, en particular, de la greu situació per la que està passant la tonyina, com ha denunciat les injustícies de l'actual sistema agroalimentari i la difícil situació de la dona en molts països,... Gràcies a ell he m'he sensibilitzat de temes que ni tan sols coneixia i he après una mica de com es passa dels valors polítics abstractes a les lleis i als fets.

A part de coincidir plenament en el fons, és a dir, compartir els valors de la pau, el respecte al medi ambient, la justícia i cohesió socials, la catalanitat,... també m'agraden les seves formes: l'exercici de transparència d'escriure un post diari amb el que rendeix comptes davant dels ciutadans és singular. Posts argumentats en els que explica els pros i els contres de cada llei i proposta, així com reflexions obertes, comentaris sobre l'actualitat o recomanacions personals. Resumint, diria que Romeva ha fet: molta feina, en la bona direcció i ben feta.

Tot i així, després de seguir durant tot aquest temps la seva activitat, admeto tenir un retret a fer-li. El d'haver plantejat una campanya excessivament simplista i, des del meu punt de vista, no haver sabut explicar prou bé tota la feina feta durant aquests anys.

Pot ser, aquest post, un crit a la desesperada per intentar salvar un diputat que ara mateix, segons les enquestes, està contra les cordes. Em semblaria molt injust, però, que el considerat, segons un comité de periodistes independents, el segon eurodiputat més treballador de la legislatura (dels més de 900 que han passat pel parlament) es quedés sense seient. Injust per ell i, sobretot, per tots aquells moviment socials que trobaven en ell un altaveu.

Carol

2009-05-26T01:54:00.000-07:00

A vegades la vida et dóna cops durs. Cops que et sacsegen i et fan prendre perspectiva. Totes aquelles preocupacions que tenies fins aleshores esdevenen irrellevants i una nítida línia separa l'important de l'anecdòtic. En aquests instants de tristor és temptador i, en un principi, inevitable deixar-se endur per la tristesa i entrar en una espiral de compadiment i impotència. La impotència de contemplar una realitat injusta que no podem canviar per més que vulguem. El compadiment de creure i preguntar-nos per què som els únics tocats per la desgràcia.

No ens hem de deixar sostenir per aquesta espiral, però, més de l'estrictament necessari. Per mi, adonar-nos de la fragilitat de la vida ens ha de fer perdre la por a viure-la intensament. Quantes vegades no hem tingut una idea que ens agradava i no l'hem dut a terme perquè la nostra rutina diària ens ho ha impedit? Quants somnis hem deixat escapar perquè pensàvem que no tocava? Tot allò en què creiem, tots aquells projectes i il·lusions que tenim, ens hem d'arriscar a tirar-los endavant. No hi ha res a perdre. L'únic que podem perdre sinó és el temps. Un temps que s'esmuny entre les nostres vides com quan la sorra de la platja ho fa entre els nostres dits. No es tracta de prémer la mà més fort per aturar-la, sinó deixar-la caure i gaudir del pessigolleig.

Així, jo em quedo amb totes aquelles actituds que ens ha ensenyat la Carol i que la feien especial: l'alegria, l'espontaneïtat, la il·lusió, la delicadesa, la humilitat, el seu somriure i el sentit de l'humor... Em quedo amb tots els records generats en tants sopars, excursions, vacances, preparació d'actes amb els Deixebles... I és que aquest món és més bonic després de que tu hi hagis passat.

Canvis per encarar el futur: el decreixement

2009-05-12T05:57:00.000-07:00

Ja fa temps que volia escriure sobre la idea del decreixement. La feina d'aquests dies i de les darreres setmanes m'impedeix trobar el temps d'assentar-me i parlar-ne amb calma. No obstant això, ahir vaig tenir l'agradable sorpresa de trobar-me un petit documental a TV3 que s'hi referia. Només són 10 minuts així que us recomano que en gaudiu.

I per als que us hàgiu quedat amb ganes de més, us deixo alguns enllaços...

Petit treball sobre el decreixement (d'una Laia Vidal que no és la nostra).
Web de reflexió amb diferents continguts sobre el tema.
La xarxa pel decreixement.
Article recent de Nicolas Ridoux al diari el País.

Aquest avançament no m'impedirà, però, escriure la meva pròpia reflexió al respecte en un futur que desitjo que sigui proper.

Les fotografies són de la pàgina "Consumerism in USA".

El Rei Lear de Shakespeare

2009-04-29T16:18:00.000-07:00

Acabo d'arribar del teatre. Amb la Laia hem anat a veure "El Rei Lear" de Shakespeare. Shakespeare, a qui no he tingut mai el plaer de llegir, sempre m'ha agradat. Em fascina la delicadesa i precisió amb que dóna veu a tots els seus personatges. Cada paraula ocupa el lloc adient en cada frase. I si escoltar-lo en català ja és un luxe, em pregunto com deu ser llegir-lo en versió original. Llàstima que el meu anglès encara no està prou educat.

Si, a part de la exquisitesa del text, hi afegim el bon treball de tots els actors, la simplicitat i estètica del muntatge, i la immersió dins l'escenari en què et submergeix el teatre de la biblioteca de Catalunya, obtenim una obra genial. La durada és llarga, unes 3h, però us ben asseguro que la música del llenguatge contrau el temps a pocs minuts.

Tot això em fa pensar en l'art. Potser en l'estètica més que en l'art: en l'admiració i seducció que produeix una imatge bonica, la dolça sonoritat d'unes paraules recitades, l'enginy d'una trama, o una agradable melodia. Per mi aquesta estètica, aquest sentiment de meravellar-se per allò que ha fet un altre, és present en moltes altres facetes de l'ésser humà. Un gest de solidaritat, unes paraules d'ànim, l'amabilitat, el sentit de l'humor o simplement l'intentar fer les coses del dia a dia amb delicadesa són altres exemples d'aquesta estètica.

Bé, és tard, les parpelles se'm tanquen i la son ja fa estona que pica a la porta. De fet, no és l'única; la gana ja havia arribat estona abans. Però, tal com diu el mateix Rei Lear en l'obra, em sembla que "avui soparem demà al matí".

Sant Jordi

2009-04-23T03:51:00.000-07:00

Diu la llegenda que, ja fa molts i molts anys, a Montblanc (Conca de Barberà) hi havia un drac terrible que causava estralls a homes i animals per tal de satisfer la seva gana ferotge. Per apaivagar-lo, els habitants de Montblanc van pactar amb ell de donar-li una persona al dia per alimentar-lo, a canvi que deixés viure amb tranquil·litat a la resta de la població. La persona donada en sacrifici seria escollida per sorteig.

Així, al llarg dels mesos, homes i dones, artesans i pagesos van anar essent devorats pel temible drac. Un dia però, l'atzar va interrompre aquesta desagradable rutina. La sort va tenir el mal gust d'assenyalar la filla del rei. Tot el poble es va escandalitzar de la injustícia que suposava deixar un poble sense princesa, no obstant, l'incompliment del pacte suposaria molts més morts, així que, resignats, van dur la princesa a davant del drac.

Quan la bella donzella estava a punt de ser devorada, va aparèixer un bell cavaller que es va enfrontar amb el drac. En un combat ajustat, el bell cavaller va ser capaç de matar aquell horrible animal. No se sap si enlluernada per la bellesa del cavaller, o per l'angúnia de l'escena, la preciosa princesa es va desmaiar i va caure als braços del seu salvador. Segons la llegenda, aquell noble cavaller era St. Jordi i de la sang del drac vessada en el combat en va néixer un roser de flors vermelles.

Aquesta és la història per la qual és conegut sant Jordi arreu del món i va ser escrita per Iacopo da Varazze al segle XII en la seva obra "La Llegenda Àuria". La història s'escamparia per Europa fins arribar a la Corona d'Aragó.

Segons la història original de Iacopo da Varazze, Sant Jordi era un soldat romà nascut al Pròxim Orient. Però, igual que les històries de por dels focs de camp, on els crims han tingut lloc anys abans en aquell mateix indret, els catalans ens en vam fer la nostra pròpia versió.

Segles més tard, es popularitzaria la protecció de sant Jordi sobre la Corona d'Aragó per les seves crucials aparicions en diferents combats i batalles. Això el convertiria en el patró del nostre país l'any 1456 i engendraria el costum, cada 23 d'abril, de celebrar una Fira de roses o "dels Enamorats" al Palau de la Generalitat.

Gairebé 500 anys després, el 1926, el govern espanyol presidit per Miguel Primo de Rivera i Alfons XIII signarien un Reial Decret instituint el 6 de febrer com la Fiesta del Libro Español en commemoració al naixement de Cervantes. El 1930, la "Fiesta" canviaria de data, per commemorar la mort del famós escriptor i quedaria establerta definitivament al 23 d'abril. Finalment, el 1995, la UNESCO prendria nota de l'estat espanyol i declararia el 23 d'abril el Dia Mundial del Llibre i dels Drets d'Autor.

En l'actualitat, jo acabaria d'escriure un estúpid post, buscant origen a la causa que aquesta tarda m'ha fet estar més de dues hores entre rius de gent i que ara tingui els peus destrossats.

A mig camí de realitat

2009-04-06T15:39:00.000-07:00

"The road to reality" és el títol d'un llibre de Roger Penrose d'unes mil pàgines que intenta explicar, des de zero, tot allò que sabem de les lleis de la física que regeixen l'Univers. Quan un té una obra com aquesta a les mans sent una espècie d'estupefacció. Els principis que descriuen com és el nostre immens univers, des de l'astre més gran fins a l'àtom més lleuger, en només mil pàgines. I és en honor a aquesta carretera cap a realitat que he decidit posar el títol al post d'avui. Un post sobre una de les meves passions que, a més a més, en aquests moments de la vida, ha esdevingut la meva professió. Em refereixo a la ciència.

En el context actual, en què formem part d'una societat tecnològicament avançada i fem un ús constant d'aquesta tecnologia, pot semblar redundant parlar de ciència, ja que, a diferència d'altres temps, aquesta gaudeix d'un prestigi i eficàcia reconegudes. És freqüent veure anuncis publicitaris adreçats a públics majoritaris amb l'eslògan "científicament provat" o "recomanat per l'institut científic de....". No obstant, jo sóc del parer que aquest aparent idil·li entre ciència i societat és una relació distant i freda, i que, al contrari del que pugui semblar, no som una societat autènticament científica.

Per mi, la ciència és una actitud. L'actitud amb la que un s'enfronta al món. Una actitud científica és una barreja d'esperit despert i una mirada oberta que s'esforça per abandonar els prejudicis i els dogmes, i busca hipòtesis senzilles que li expliquin el món que l'envolta. Són inherents en la ciència el rigor i l'esforç, la perseverança i l'enginy, per tal de trobar respostes a les preguntes. En són plaers el deixar-se meravellar per una explicació i l'orgull d'haver arribat a la solució. I n'és una característica: la humilitat. La humilitat de saber que la resposta d'avui és parcial, i que demà una de millor en serà descoberta.

Tant els primers filòsofs grecs (pre-socràtics), com els fundadors de la ciència moderna (Bacon, Galileu i Newton), com els precursors de grans revolucions científiques (Darwin i Einstein) compartien, cadascun en el seu context històric, aquesta mateixa actitud. Tots volien comprendre per què les coses eren com eren (més tard aprendríem que només podem aspirar al com), tots volien descobrir la resposta al misteri i desplaçar així, un pèl més, la frontera entre el conegut i el desconegut.

Una frontera que ha avançat moltíssim, i alhora encara amaga tants secrets al darrera. D'una banda, no puc evitar meravellar-me quan m'adono que l'ésser humà és fruit d'un procés salvatge i violent com l'evolució biològica, quan entenc que espai i temps no són dos ens separats sinó que formen una sol espai-temps. No puc evitar admirar-me per conèixer la història de l'univers i saber que en aquesta història, l'ésser humà és només un segon en un dia.

De l'altra, no puc negar la meva curiositat per saber en què consisteixen exactament la matèria i energia fosques que constitueixen el 97% de l'univers, o preguntar-me com és possible que de milions de coses tan simples com les neurones, n'emergeixi una consciència intel·ligent que sigui capaç d'adonar-se de la seva existència, i escriure, per exemple, aquestes mateixes paraules.

La ciència és, a més a més, un projecte col·lectiu. Tota nova idea té als seus fonaments altres idees d'altres persones. Així es com es construeix el castell del coneixement, essent compartit i circulant amb llibertat. Això, però, ens portaria cap a tot un altre debat.

És per aquesta visió àmplia de la ciència, que crec que encara no podem afirmar que aquesta actitud científica sigui generalitzada en la societat que entre tots formem. I és una llàstima perquè una societat més científica és una societat menys dogmàtica, més culta, més crítica, més difícil d'enganyar, més tolerant i oberta, i en la que cada individu utilitza les seves aptituds d'observació, anàlisi i raonament per construir-se la seva pròpia imatge de la realitat.

No vull buscar culpables a aquest divorci. Però sí que estic convençut que els científics en tenim la nostra part. Durant massa temps hem viscut d'esquenes a la societat. Mai he entès com les ments que havien trobat respostes a difícils preguntes, i solucions a impossibles problemes, no havien pogut aportar res a respondre preguntes i resoldre problemes com els de la fam i la guerra. Crec que és moment que això canviï i que apliquem totes les eines que la ciència ens dóna a millorar des d'un punt de vista no només tecnològic la nostra societat. Això requerirà fer passos en molts sentits. Una ciència més sensible als problemes de la societat i una presència major d'aquesta en els mitjans podria ser un començament. Però res no canviarà sinó caminem cap a una política més científica. No serà fàcil, però és que el repte no s'ho mereix?

Temps passats

2009-03-19T03:43:00.000-07:00

Les imatges que hem vist les darreres hores no són pròpies d'un estat de dret. Policies perdent el control dels seus actes, caient a les provocacions verbals, i atiant a tort i a dret contra tothom (manifestants violents, manifestants pacífics i simples vianants) representa un espectacle trist que recorda massa fidelment a temps passats.

Quan el novembre del 2006 el PSC, ERC i ICV van realitzar el pacte d'Entesa, o segon tripartit, el president d'ICV, Joan Saura, es va passar tota una nit meditant sobre si havia d'acceptar o no la conselleria d'Interior que li oferien els seus socis de govern. Per una banda, hi havia la possibilitat de demostrar a la ciutadania que ICV tenia un projecte complet i transversal de govern que no es limitava a gestionar medi ambient i serveis socials. Era, doncs, l'oportunitat de fer una política d'esquerres de la seguretat pública diferent de les fetes fins al moment. De l'altra, assumir aquesta responsabilitat era un risc. ICV sempre ha tingut la pretensió de flirtejar amb els moviments que es troben al límit del sistema, moviments que potser es podria veure obligada a reprimir en manifestacions descontrolades.

Jo crec que madurar vol dir assumir responsabilitats, i en aquest sentit era partidari que ICV assumís la conselleria d'Interior. Cosa que no vol dir que compartís les maneres com es va realitzar el pacte d'Entesa. No vaig poder evitar tenir la impressió que en comptes de dissenyar un projecte per al nostre país, els tres partits es van limitar a repartir-se quotes de poder.

Com ja és sabut, finalment Saura va acabar acceptant l'oferta, i tot i uns inicis polèmics per la manera com alguns mitjans de comunicació es van prendre la noticia, crec que la línia que va donar a la conselleria va ser bona: transparència, càmeres a les comissaries, tolerància zero amb les actituds inapropiades d'alguns mossos, especial atenció en els accidents de trànsit, i obrir les portes de la conselleria a entitats com Amnistia Internacional que tenen experiència defensant els drets humans a arreu.

És per tot això que no m'explico el succeït ahir. Tant si es tracta de mala fe com d'incompetència, són fets que no s'han de tornar a repetir. Per això haurem de buscar mesures. Una millor formació dels mossos, sobretot els que hagin d'intervenir en aquest tipus d'accions, i etiquetar cada anti-disturbis amb un codi que l'identifiqui són les primeres que se m'acudeixen. La formació hauria de proporcionar professionals serens que saben actuar amb racionalitat en cada instant i són conscients que la contundència ha de ser proporcional a la infracció. El codi hauria de permetre identificar l'agent en cas que tingui una conducta incorrecta i eliminar així la total impunitat de que gaudeixen ara gràcies a un complet anonimat.

La seguretat és un dels pilars més bàsics de la democràcia. Sense seguretat no hi ha llibertat. Els rics sempre es podran permetre contractar seguretat privada, però és la seguretat pública la que ha de garantir a tots ciutadans els seus drets fonamentals, sobretot a aquells que es troben en les capes més febles de la societat. És per això que mai he entès perquè, en les cites electorals, l'esquerra cedeix completament a la dreta l'aixecament d'aquesta bandera.

Democràcia

2009-03-01T12:39:00.000-08:00

Avui diumenge 3 de març els ciutadans del País Basc i Galícia decideixen qui volen que siguin els seus representants polítics per als propers 4 anys. En una democràcia representativa, com la que tenim a l'estat espanyol, això no hauria de tenir res d'especial. No obstant, aquestes eleccions, concretament les del País Basc, tenen quelcom de singular, i és que no tots els partits que ho desitjaven s'hi han pogut presentar.

Això ha estat possible gràcies a l'aplicació per part de la justícia espanyola de la coneguda llei de partits. La llei orgànica de partits polítics va ser aprovada el 27 de juny de 2002 pel Congrés dels diputats amb els vots a favor de PP, que aleshores gaudia d'una còmoda majoria absoluta, PSOE, CiU, CC i el Partido Andalucista. La resta de grups hi van votar en contra. L'objectiu de la llei era, en teoria, garantir el funcionament del sistema democràtic. El punt polèmic de la llei es troba en el segon punt de l'article 9, on podem llegir:

Un partido político será declarado ilegal cuando su actividad vulnere los principios democráticos, particularmente cuando con la misma persiga deteriorar o destruir el régimen de libertades o imposibilitar o eliminar el sistema democrático, mediante alguna de las siguientes conductas, realizadas de forma reiterada y grave:

Vulnerar sistemáticamente las libertades y derechos fundamentales, promoviendo, justificando o exculpando los atentados contra la vida o la integridad de las personas, o la exclusión o persecución de personas por razón de su ideología, religión o creencias, nacionalidad, raza, sexo u orientación sexual.
Fomentar, propiciar o legitimar la violencia como método para la consecución de objetivos políticos o para hacer desaparecer las condiciones precisas para el ejercicio de la democracia, del pluralismo y de las libertades políticas.
Complementar y apoyar políticamente la acción de organizaciones terroristas para la consecución de sus fines de subvertir el orden constitucional o alterar gravemente la paz pública, tratando de someter a un clima de terror a los poderes públicos, a determinadas personas o grupos de la sociedad o a la población en general, o contribuir a multiplicar los efectos de la violencia terrorista y del miedo y la intimidación generada por la misma.

He d'admetre que aquesta idea d'il·legalitzar partits, i limitar així les opcions electorals entre les que els ciutadans poden triar, m'incomoda seriosament. La primera raó és perquè, des del meu punt de vista, sacseja fortament els fonaments de la democràcia i entra en el terreny pantanós de la censura ideològica. En una democràcia, el dret de qualsevol ciutadà a presentar-se a unes eleccions ha de dependre únicament dels requisits que aquest candidat ha de complir i no de les idees o del partit per què es presenta. En el cas particular de l'estat espanyol, el Ministerio del Interior ens informa que,

"Son elegibles los españoles mayores de edad que, poseyendo la cualidad de elector, no se encuentren incursos en alguna de las causas previstas en los artículos 6, 154, 177 y 202 de la Ley de Régimen Electoral."

És a dir, que abans de l'actual llei de partits, per poder ser candidat només havies de ser ciutadà espanyol i no tenir antecedents penals.

Il·legalitzar un partit vol dir, per tant, censurar unes idees i no les actuacions incorrectes d'un ciutadà particular. I quan se censuren unes idees, es travessa una borrosa frontera i cal definir quines idees són tolerables i quines no. En aquest sentit, Amnistia internacional ja va alertar el govern espanyol que eliminés les ambigüitats en la llei que permeten la prohibició de partits polítics que advoquen pacíficament per modificar els principis constitucionals o les lleis. Prohibicions que vulneren les obligacions internacionals en matèria de drets humans.

Això ens porta al segon gran inconvenient que trobo en la llei: la seva difícil aplicació. No puc evitar veure-hi un cert marge d'arbitrarietat. Allò que els juristes acostumem a denominar la interpretació. La justícia espanyola ha il·legalitzat el partit que representa el sector de l'esquerra abertzale argumentant que el fet que aquest moviment no condemnés la violència del terrorisme d'ETA era incompatible amb l'article anterior. No obstant, hi ha diversos partits polítics espanyolistes d'extrema dreta que tot i tenir un discurs obertament racista, homòfob i fer apologia de la violència (accions també incompatibles amb l'article anterior), no han estat il·legalitzats. Tampoc no ho han estat els partits que han promogut guerres il·legals o que no han condemnat la violència d'altres grups terroristes (guerra d'Iraq, franquisme, 45 sindicalistes morts a mans de grups paramilitars colombians).

En fi, en els instants que escric aquest darrer paràgraf, els resultats al País Basc ja són definitius. Un 9% de vots nuls. Un 9% de vots sense veu, un canvi en la correlació de forces polítiques al País Basc i molt em temo que un pas enrere en la solució del conflicte i en el camí de reconciliació cap a una sola societat basca.

Xoc de civilitzacions, por i obediència

2009-02-11T08:42:00.000-08:00

És aquest un vespre trist. A milers de quilòmetres d'aquí la por ha tornat a triomfar. Israel Beiteinou, d'Avigdor Lieberman, ha esdevingut la gran triomfadora de la passada nit electoral a l'estat d'Israel. Aquesta força política d'extrema dreta és ja la tercera del país per darrere de conservadors i moderats, havent avançat ja als laboristes. La corda, doncs, es continua tensant, mentre el temps, incapaç de tancar les ferides prou ràpid, contempla com se n'obren de noves. Sembla que la partida pren l'extremista direcció del tot o res.

Ja fa uns anys que se'ns bombardeja amb termes com xoc de civilitzacions, guerra contra el terrorisme, nou ordre mundial, guerra entre cultures, etc. Els que els empren ens venen, sovint, un món simple, en blanc i negre, on, a grans trets, només hi ha dues cultures; l'occidental i l'oriental. La primera s'associa a una societat oberta, tolerant, democràtica i igualitària, mentre de la segona es diu que és autoritària, dogmàtica, fonamentalista i masclista. El conte acostuma a continuar amb que, per sort, és la primera la que disposa de la supremacia militar mundial i vetlla així per la llibertat i dignitat de la humanitat arreu del món, mentre l'únic objectiu de la segona és l'ocupació i el domini d'occident.

El germen d'aquesta tesi és del politòleg nord-americà i professor de la Universitat de Harvard Samuel S. Huntington qui el 1996 va publicar el llibre "Xoc de civilitzacions i la reconfiguració de l'ordre mundial".

La tesi de Huntington

L'obra de Huntington té 3 elements bàsics:

a) Un nou ordre mundial inesperat

Amb la caiguda del mur de Berlín, el 1989, s'esperava que la divisió de blocs que havia dividit el món durant la guerra freda desaparegués i el bloc occidental s'imposés plenament arreu del món. Això però no va ser així, sinó que va emergir un món plural, un món de civilitzacions. Aquestes civilitzacions tenen en la religió la seva més profunda identitat i es caracteritzen per allunyar-se d'occident i fins i tot a rebutjar-lo. Segons Huntington, aquestes civilitzacions emergents són: el món islàmic, la Xina mil·lenària, el Japó, la civilització ortodoxa, el món hindú i les civilitzacions budista, africana i sudamericana.

b) Diversitat i fonamentalisme religiós les fonts del conflicte

Aquest nou ordre mundial té els seus riscos. Les civilitzacions emergents es veuen superiors a la d'Occident, amb valors morals més autèntics. Huntington preveu diferents desafiaments per a occident:

El demogràfic: el 2025 més del 25% de la població mundial serà musulmana.
El creixement econòmic: el 2025 Àsia inclourà set de les deu economies més fortes del planeta.
La inestabilitat: per via de la militància creant inestabilitat, el poder i els controls de la civilització occidental es desplaçaran cap a les civilitzacions no occidentals.

El retorn a les cultures autòctones o indigenització dificulta parlar de principis ètics i valors universals. Per a molts xinesos i per a molts musulmans la democràcia i la mateixa Declaració Universal de Drets Humans són creacions occidentals i, per tant, no universals.

c) Prediccions

Per Huntington aquestes diferències havien de portar inevitablement cap a un xoc de civilitzacions, i ja el 1996 va anticipar que en les fronteres entre aquestes civilitzacions es produirien els conflictes bèl·lics del futur.

La guerra contra el terrorisme

La tesi de Huntington hauria passat segurament desapercebuda si no fos per G. W. Bush i l'atemptat, l'onze de setembre de 2001, a les torres bessones de Nova York. Aquell acte bàrbar, on més de tres mil persones hi van perdre la vida, va ser respost amb més barbàrie. En motiu d'una suposada guerra contra el terrorisme internacional es va començar una guerra a l'Afganistan per derrocar el règim talibà i, més tard, un altra a l'Iraq per fer caure el dictador Sadam Hussein. Els ciutadans d'arreu del món, i en particular els americans, van veure violats els seus drets fonamentals i d'intimitat (aprovació de la patriot act, vols de la CIA, presó de Guantànamo, etc.).

La por a nous atemptats, a cultures diferents a la nostra que associem amb la violència, ens va fer renunciar a part de la nostra llibertat en favor d'un suposat augment de seguretat. S'ha volgut dividir el món entre bons i dolents, entre cristians i musulmans, entre orient i occident i ens ho hem cregut. Ens hem aferrat a les pors més primàries i tribals, pors que ens fan oblidar la dignitat d'aquells que són diferents i ens separen com a humanitat.

Jo no crec, però, en aquesta divisió. No crec en aquest linxament de l'islam ni m'espanta la diferència. No hi crec per raons històriques. Perquè va ser la cultura àrab la que ens va fer arribar part de la cultura antiga, la que ens va donar els valors d'higiene, i la que va generar tants filòsofs medievals que van ser font d'inspiració pels renaixentistes italians. Perquè musulmans i jueus van conviure a l'Al-andalus, fins que els cristians ens vam fer prou forts per expulsar-los a tots de la península.

No hi crec perquè aquest discurs no correspon a la realitat. L'islam no existeix com a unitat política ni militar organitzada. És occident qui està organitzat i és capaç d'actuar de forma coordinada (OTAN). Perquè no podem tractar als talibans com uns criminals, mentre no parem de comprar petroli al règim, igual de tirà, de l'Aràbia Saudita. Perquè no podem parlar de valors culturals oposats quan els valors cristians són tan semblants als jueus com als musulmans. Perquè no podem excloure als palestins de la humanitat contemplant pacients com se'ls massacra com a poble (és curiós que, els que l'any 99 defensaven els bombardejos de l'OTAN contra Sèrbia per defensar els albanokosovars, ara defensen la no intervenció, ni armada ni amb mesures de pressió, a Gaza). Perquè l'anomenat terrorisme internacional ha realitzat més atemptats en els països musulmans que en els cristians. Perquè és tan fonamentalista religiós Bush com Ahmadinejad.

Depèn de nosaltres trencar els discursos imperants, i els tòpics sobre aquells que són diferents. Jo, mentrestant, aprofito per deixar-vos un vídeo que ja us vaig presentar fa temps i ara he trobat en versió castellana. Es tracta del guanyador dels premis Youtube de l'any 2007 en la secció de política, i ens ve a dir que no estem sols i no som els únics que, com deia Serrat, preferim els camins que les fronteres.

Transgènics, el debat inexistent

2009-01-31T07:43:00.000-08:00

Ahir al vespre, l'Adrià, un dels nois a qui vaig fer de monitor anys ençà i qui ha esdevingut un amic i monitor del Centre Excursionista, em va comentar que havia realitzat el seu treball de recerca de batxillerat sobre els transgènics. Vaig recordar aleshores que havia estat aquest un tema d'intens debat temps enrere i que, incomprensiblement, ha passat a estar actualment completament desapercebut.

El aliments transgènics són vegetals i cereals (sobretot blat de moro, soja, cotó, tomàquet i patata) que han estat modificats genèticament. Aquestes modificacions es duen terme amb l'objectiu principal d'augmentar la productivitat. Se'ls incorporen gens de resistència a herbicides de manera que se'n pot utilitzar una major quantitat i matar les plagues sense ferir la planta. També s'han desenvolupat gens autoinsecticides amb els que no és necessari l'us de productes externs, ja que el mateix cultiu duu l'insecticida.

Fins i tot hi ha científics que veurien viable modificar genèticament l'arròs, per tal de que engendrés proteïnes i disminuir així els problemes de malnutrició de molts països pobres on l'arròs és la base de la seva dieta.

Aparentment, doncs, els transgènics són una oportunitat per alimentar els més de 6 mil milions de persones que formem la humanitat. No obstant, els aliments modificats genèticament, tenen també alguns riscos.

Una difícil coexistència
El liberalisme diria que ha de ser tria de cada agricultor decidir quin tipus de cultiu vol plantar, si transgènic o tradicional. El problema és que no és gens fàcil, per no dir impossible, la convivència dels dos cultius en zones pròximes. Les raons en són:

La contaminació: quan es produeix la pol·linització, el pol·len de camps transgènics fertilitza els cultius tradicionals propers. Això podria fer desaparèixer les plantes tradicionals, de manera que finalment només sobrevisquessin les transgèniques.

La resistència dels cultius transgènics a les plagues augmenta moltíssim la pressió als cultius veïns.

Una incertesa en les conseqüències per a la salut
Tot i que, aparentment, els aliments transgènics no tenen cap efecte sobre la salut. No hi ha un acord unànime en la comunitat científica sobre les seves repercussions a llarg termini en el cos humà.

Dependència econòmica
Les empreses alimentàries que venen les llavors dels aliments transgèniques han desenvolupat llavors d'un sol us, és a dir, l'agricultor any rere any ha de comprar les llavors ja que la segona generació del cultiu deixa de ser fèrtil. Això crea una dependència completa de l'agricultor a l'empresa que li subministra les llavors. En un context de globalització com l'actual, en que el poder econòmic es va concentrant cada cop en més poques mans, a través de fusions i compres d'empreses, ens estem acostant a un escenari on unes poques multinacionals tindran un oligopoli sobre les llavors transgèniques i, en conseqüència, sobre l'alimentació mundial.

Donats aquests riscos, ens hauria de ser possible als consumidors tenir, al menys, la llibertat d'escollir quins productes volem consumir. És per això que fa uns anys la Unió Europea va fer la directiva d'obligar a especificar en l'etiqueta el contingut de transgènics dels productes alimentaris.

Aquest exercici de transparència però, no és elemental. Primer, perquè la mateixa legislació accepta una contaminació per transgènics fins al 0,9% en cada ingredient, sense que el consumidor hagi de ser informat. I segon, perquè és difícil seguir la pista de totes les matèries primeres dels productes que trobem al supermercat. Segons un estudi realitzat per l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària al llarg de 2004 i 2005, es va determinar que entre el 15 i el 17% dels aliments amb blat de moro i soja que estaven etiquetats com a lliures de transgènics contenien en realitat organismes modificats genèticament. Aquests productes incloïen aliments i llets infantils, iogurts, plats preparats o productes càrnics.

El tema, doncs, és prou important i transcendent per les actuals i futures generacions de persones del planeta, com perquè el deixem únicament en mans de les multinacionals alimentàries. Un debat obert amb experts independents esdevé per mi imprescindible. Sobretot tenint en compte que l'estat espanyol és l'únic país de la Unió Europea que cultiva transgènics a gran escala, i el que s'està mostrant més reticent als estudis que vol impulsar aquesta administració per valorar l'impacte social, econòmic i ecològic de la posada al mercat dels aliments modificats genèticament. Des del nostre país ja han sortit iniciatives per tornar posar el debat sobre la taula (www.somloquesembrem.org)

Barack Hussein Obama president dels EUA

2009-01-20T14:51:00.000-08:00

Fa uns mesos, expressava la meva admiració per un jove senador per Illinois que es presentava a les primàries del partit demòcrata a la presidència dels Estats Units. El temps corre. Van passar les primàries, la campanya i les eleccions, i aquell jove, fill d'un kenià i una nordamericana, s'ha convertit avui en el primer afroamericà president dels Estats Units d'Amèrica.

Els motius de la meva simpatia per Barack Obama, són molts i diversos. La seva gran capacitat de comunicació, elocuència, carisma i discurs, juntament amb un missatge de redistribució de la riquesa, denúncia de les desigualtats i sensibilitat pel medi ambient, em van empènyer a llegir el seu darrer llibre, l'Audàcia de l'Esperança. A través seu he descobert que darrera aquesta imatge, potser excessivament messiànica, s'hi amaga un home senzill, humil i molt, molt serè. Una persona amb una mentalitat oberta que escolta i s'esforça per entendre els punts de vista dels seus iguals, que defuig el dogmatisme, creu en el consens i confia en els altres. Aquesta empatia li dóna una visió polièdrica de les coses, amb tota la seva profunditat i complexitat. I és aquesta visió la que transmet quan descriu un món amb matisos grisos, reservant, únicament, el blanc i el negre per afirmar les coses de les que està completament segur: la necessitat de lluitar contra la crueltat en totes les seves formes, el valor de l'amor i la caritat, de la humilitat i l'amibilitat.

Molts diran que paraules en un llibre són poesia, i que, a partir d'una certa edat, les il·lusions et converteixen en un il·lús. Jo, mentrestant, no puc evitar sentir una sana enveja pel president que tenen a l'altre costat de l'Atlàntic i esperar que aquí siguem capaços de canviar la direcció de la nostra política en una sentit semblant. Hi ha repte més gran que construir plegats un futur millor per tots?

Homenatge a Wikipedia, 8 anys i 8 milions d'articles

2009-01-14T13:43:00.000-08:00

El primer post del 2009 s'ha fet esperar, fruit de les presses, l'escassetat del temps i una certa manca d'inspiració. El desig d'intentar escriure alguna cosa optimista i una agenda sempre atapeïda m'han fet posposar aquesta periòdica cita fins al dia d'avui. Vinc però amb una bona notícia; aquest mes de gener ja se cel·lebra el vuitè aniversari de l'enciclopèdia lliure Wikipedia (o en català Viquipèdia).

Segurament, ningú no hauria pogut mai predir el seu èxit. Un èxit, que des del meu punt de vista, es troba tan en el resultat final (més de 8 milions d'articles de lliure accés en diferents llengües), com en la forma en què aquest resultat ha estat aconseguit, la cooperació de tota la humanitat per compartir el seu coneixement. És un projecte de la humanitat, on tots podem participar-hi. Wikipedia ens diu a cadascú de nosaltres que també sabem alguna cosa i ens anima a compartir-la, ens diu que les èpoques fosques on el coneixement estava tancat en poques mans ja s'han acabat. Ara el coneixement és lliure i tothom el pot editar.

És precisament aquesta llibertat la que inquieta a alguns dels seus detractors. Argumenten, amb raó, que si tothom hi pot escriure, el projecte esdevé molt susceptible al vandalisme i a la introducció d'informació errònia o poc fiable. La rèplica és per mi senzilla. Només cal mirar els resultats. El desembre del 2005 un estudi publicat a la revista Nature establia que el nivell de rigor i qualitat dels articles de Wikipedia era equivalent als de la enciclopèdia britànica, considerada en aquells temps la millor enciclopèdia del món. Wikipedia, però, no té límits ni fre i, dia rere dia, centenars de milers de persones la van millorant mitjançant les seves petites aportacions. Us atreviu a predir què passaria si es repetís l'estudi avui?

Sí, Wikipedia i, en un sentit més ampli, internet, han canviat al món. Ens han dut a la tercera revolució de la informació, com ja havien passat abans la invenció de l'escriptura i l'impremta. I no puc evitar somriure quan llegeixo que la segona wikipedia que es va crear, després de l'anglesa, va ser la catalana. Com a comunitat petita que som, sense estat, ni seleccions esportives, són coses com aquestes les que ens identifiquen com a cultura i em fan pensar que encara som un nosaltres.

Queda, però, molt per fer encara. Igual que les seves revolucions antecessores, l'accés a internet esdevé, en els seus inicis, encara un luxe. El mapa mundial de connexions coincideix amb el dels països rics, i ni tan sols en aquests mateixos països tothom hi té accés.

Les revolucions no passen envà i aquesta, juntament amb el procés de globalització iniciat durant la dècada dels 90, han reobert un debat que fa estralls a la xarxa i té conseqüències en la creació artística, el desenvolupament de la ciència i la tecnologia i el futur de molts països pobres. M'estic referint als drets de propietat intel·lectual. D'això, però, permeteu-me que en parlem en la propera entrada.

Darreres paraules de l'any

2008-12-30T14:02:00.000-08:00

Aquest vers és el present.

El vers que heu llegit ja és el passat
-ja ha quedat enrera després de la lectura.
La resta del poema és el futur,
que existeix fora de la vostra
percepció.

Els mots
són aquí, tant si els llegiu
com no. I cap poder terrestre
no ho pot modificar.

Aquestes paraules de Joan Brossa són les que he escollit per afegir-me a l'homenatge que se li està fent a través de la xarxa. Paraules que alhora em serveixen per dir adéu al 2008 i donar la benvinguda a un 2009 que ja és aquí. Només cal canviar la paraula "vers" per la seqüència "any 2008" i rellegir el poema.

El 2008 que deixem enrere ha estat el primer any sencer en què he tingut el compromís de mantenir amb més o menys regularitat les portes d'aquest blog obertes. Voldria aprofitar aquest darrer post de l'any per donar gràcies a tots aquells qui hi heu entrat i especialment a aquells que, amb els vostres comentaris, heu fet d'aquest punt de la xarxa, a mig camí d'enlloc, un lloc millor. Aquest bloc, com tots, és un espai per compartir pensaments, reflexions i anècdotes, i sense vosaltres això no seria possible.

Tenim al 2009 molts reptes i coses per canviar. Alguns són particulars i d'altres col·lectius. És trist que mentre jo acabo aquest post en una confortable llar barcelonina, la fam i la guerra sacsegen molts punts del planeta, i en particular, la barbàrie més desproporcionada escombra les cases de civils palestins a la franja de Gaza. És trist que hi hagi gent que, des de llars tan confortables com la meva, tingui la sang freda de justificar-ho. Intento comprendre-ho, però no puc. Com es pot excusar la barbàrie?

Cooperatives de consum

2008-12-22T07:07:00.000-08:00

Ja fa unes setmanes que amb la Laia ens vam afegir al projecte de crear una cooperativa de consum al ja tan nostre barri de Gràcia (tot i que si algun gracienc llegís això s'estiraria dels cabells per haver escrit barri en comptes de vila).

El poder del consumidor

Tota societat es basa en gran part en l'intercanvi de béns i serveis, sigui mitjançant diners o per simple bescanvi. Tots nosaltres realitzem una tasca en la societat a canvi d'una remuneració que ens permet satisfer les nostres necessitats i desitjos comprant béns o serveis. Tots necessitem menjar, vestir-nos, transportar-nos, viure sota un sostre on escalfar-nos, etc. Tots som consumidors. Som consumidors abans que ciutadans. Tots consumim: els rics, els pobres, els immigrants sense papers, els d'esquerres, els de dretes, els alts, els baixos, els guapos, els lletjos, els homes, les dones, els joves, els grans, etc.

En un sistema de lliure mercat podem escollir allò que consumim. Comprar un producte d'una marca en comptes d'una altra, és, a part d'una tria limitada pel nostre nivell econòmic i motivada per les qualitats del producte en qüestió, una aposta per l'empresa que l'ha produït i el procés de com l'ha produït. Així, cada cop que fem aquesta elecció alhora de comprar, estem opinant sense voler-ho sobre quines empreses, quins productes, i quins processos són els que ens agraden més i els que, per tant, existiran en el futur. Els consumidor, doncs, com a artífexs d'aquest procés de sel·lecció artificial, que fa extingir i néixer empreses cada dia, hem de ser conscients del nostre poder. Un poder que, perquè no dir-ho, és limitat, ja que moltes vegades haurem d'escollir entre dolent i pitjor, i d'altres estarem simplement sense alternativa, però, en última instància, un poder.

Paraules com poder i llibertat sempre van associades a responsabilitat. La responsabilitat de saber que els nostres actes tenen conseqüències i que no ens en podem desentendre. Exercir aquesta responsabilitat, però, no és gens fàcil ni còmode. Jo mateix quan compro un producte, el compro per les seves característiques i el seu preu, ignorant massa sovint el seu passat abans d'arribar a les meves mans.

Les cooperatives de consum ecològiques

Sembla raonable que si volem tenir un consum més conscient i responsable, hauríem de començar a aplicar canvis en els nostres hàbits com a consumidors per aquells productes que més consumim, és a dir, aliments. I això és precisament el que fan les cooperatives de consum ecològiques.

Aquestes són grups de famílies i persones que s'organitzen assembleàriament per comprar aliments a petits productors ecològics i de proximitat. Això obeeix a bàsicament a 3 raons:

Proximitat: En un context global on esperem la crisi energètica, sembla sensat produir els productes el més a prop possible d'on seran consumits, i estalviar així la despesa en energia del transport. En un context local on la pagesia renuncia a la terra, els camps de conreu esdevenen boscos i on les zones agrícoles es despoblen, sembla raonable buscar estratègies que evitin aquest èxode rural i un territori més equil·librat.
Ecològics: Els productes que han estat realitzats amb agricultura ecològica són de més qualitat, més sans, i tenen un impacte positiu en el medi.
Petits productors: Comprar directament a petits productors evita intermediaris i fa unes relacions comercials més justes.

Són experiències petites i humils que representen una ínfima part del mercat. Petits grups de consumidors i productors organitzats en xarxa que comparteixen quelcom més que el simple producte que intercanvien. Són invisibles als ulls de la majoria, però comencen a estendre's entre els que creuen en el poder del consumidor. De moment, són laboratoris d'idees i experiències, però jo sóc dels que pensa que són una iniciativa molt interessant i que en sentirem a parlar força en el futur proper.

60 anys de drets humans i 47 d'Amnistia Internacional

2008-12-16T02:01:00.000-08:00

Ahir al vespre, després d'empassar-me el programa Àgora que fan cada dilluns pel 33, l'atzar em va fer un regal especial. És tracta d'un documental de Manel Huerga "Y el cine marcha. Una historia del cine al servicio de los Derechos Humanos".

El reportatge comença amb un fragment de la primera pel·lícula de la història, La sortida dels treballadors de la fàbrica Lumière, i recorre tota la història del segle XX a partir d'una sel·lecció de films que han descrit, denunciat i difós violacions dels drets humans, situacions d'injustícia o conflictes desconeguts.

El documental esdevé tan un homenatge a tots aquells cineastes compromesos i a tots aquells que han treballat i treballen per garantir els drets fonamentals de les persones, com una obra de referència d'on prendre com a recomanacions totes aquelles pel·lícules que hi apareixen citades i un encara no ha tingut la oportunitat de veure. Voldria, per tant, felicitar, des d'aquest petit punt de la xarxa, a Mediapro i Amnistia Internacional per aquesta iniciativa.

De fa seixanta anys ençà, crec que hem avançat en molts aspectes relatius als drets humans. Hem aconseguit crear normes, sistemes i institucions de drets humans en l'àmbit internacional, estatal i regional. No obstant, queda moltíssima feina per fer i la injustícia, la desigualtat i la impunitat segueixen amenaçant la llibertat i la dignitat de les persones arreu del món.

Per aquells que ahir no tinguéssiu la possibilitat de veure'n la primera projecció en català, avui dimarts 16 de desembre a les 21.30h n'emetran la versió original (castellà) per La 2 i demà en faran la presentació a les 19.30h a l'Ateneu Barcelonès (Canuda, 6).

Crònica del cap de setmana

2008-11-23T18:50:00.000-08:00

El cap de setmana va començar tard. Fins mitja tarda de dissabte un dels congressos sobre el meu camp de recerca (que m'he trobat aquí per casualitat) ens va mantenir ocupats. Després de les conferències, el meu nou amic hongarès Zoltan i jo vam decidir anar a fer una mica de turisme.

A vegades la vida et porta a unes casualitat que et farien creure en fantasmes. M'explicaré. La primera nit que vaig arribar a Boston, estava cansat, no tenia lloc per dormir, i alguns nervis em sacsejaven el cos per la pressió d'haver-me de plantar l'endemà al davant d'unes les universitats més prestigioses del món. En aquest estat vaig arribar al "Hostel International" de Boston on per un preu raonable comparat amb la resta de llocs que havia vist fins aleshores, em deixarien passar la nit. La primera cosa que vaig fer, a part de deixar tots els trastos a l'habitació que compartiria amb 5 europeus més, va ser connectar-me a internet. De seguida em vaig adonar que la estona de connexió no seria massa si no aconseguia aviat un adaptador pel carregador del meu portàtil. Em vaig adonar que el noi que tenia assentat al davant ja en tenia un, així que vaig preguntar-li a on li havia comprat. Amb aquesta excusa vam iniciar una conversa que en breus instants ens va fer adonar que els dos érem físics que treballàvem en informació quàntica i estàvem de visita a la Universitat de Harvard. Unes dotze hores més tard ens trobàvem compartint despatx, juntament amb en Michael (aquest sí autòcton americà), a l'edifici Lyman del campus de Harvard. Veure és creure.

Després de passejar al voltant d'una hora per carrers atzarosos del centre de la ciutat, i castigats com estàvem pel fred, vam decidir entrar a una espècie de mercat on hi venen menjar cuinat d'arreu del món. Un arròs japonès i una barreja mexicana van ser el meu i seu sopar (respectivament), mentre filosofàvem de com arreglar el món.

La veritat és que mai en tant poc temps havia menjat menjars de tants llocs diferents. La majoria de restaurants i llocs de menjar ràpid són de llocs exòtics d'arreu del món, però és que a més a més, el mateix menjador universitari de la universitat de Harvard ofereix aquesta varietat. Això m'ha fet entre dinars i sopars tastar plats italians, marroquins, mexicans, grecs, tailandesos, japonesos, xinesos,...

Amb la panxa plena, vam decidir tornar a l'alberg on dues noies de Wisconsin es van afegir a la nostra conversa. Les dues havien vingut a Boston per assistir a una conferència sobre la construcció d'habitatges sostenibles. Fans incondicionals de l'Obama, em va impactar la lucidesa amb que descrivien el consumisme i individualisme americà.

I és que podríem dir que aquesta és la societat del plàstic. A tot arreu et donen coses de plàstic que no es reciclen i es llencen directament a les escombraries. Hi ha més llocs de menjar per emportar on el plàstic torna a ser l'envàs per excel·lència, que restaurants convencionals. La gent va pel carrer amb gots no reutilitzables plens de cafè calent per escalfar-se les mans.

Vaig haver d'insistir una mica per tal de convèncer la Molly i l'Steve de sortir a fer una volta pels pubs propers a l'alberg i conèixer així l'ambient nocturn de la ciutat. A en Zoltan no el vam poder convèncer, però se'ns va afegir l'Eric, un noi de Miami que també es trobava a Boston pel congrés de construcció sostenible. Així que ja em veieu a mi amb tres americans descobrint la vida nocturna bostoniana.

L'estil de festa no és gaire diferent al d'Europa: beure, xerrar i, qui més qui menys, ballar. En una cosa ens passen la mà per la cara, està prohibit fumar a absolutament tots els locals, i això vol dir que quan arribes a casa la roba et fa la mateixa olor que quan has marxat.

A les 2h tots els locals tanquen, així que vam haver de desfilar cap a l'alberg. De camí, vam aprofitar per parar a una pizzeria per demanar una pizza que acabaríem de pair al mateix l'alberg amb un te calent.

Avui, un dia tranquil. En Zoltan, la Molly, l'Steve i l'Eric ja han marxat cap a casa i jo he aprofitat la soledat, i la llibertat que sempre l'acompanya, per fer una mica de turisme per la ciutat.

El temps passa molt de pressa, i sense adonar-me'n la primera setmana d'aquesta petita aventura ja s'ha esfumat. Serà qüestió d'aprofitar bé els tres propers dies que em queden de feina, ja que dijous és el dia d'acció de gràcies i divendres pont.

Des de l'altre costat de l'atlàntic

2008-11-18T17:19:00.000-08:00

Ja porto poc més de vint-i-quatre hores al país més ric del món. Després de 4 controls (BCN-Amsterdam-Boston 1-Boston 2) amb raigs X, tests de preguntes, rastreigs,... ahir a la tarda vaig arribar a la ciutat americana de Boston.

Boston és la més europea de totes les ciutats dels Estats Units (diuen), i si no fos per la mida dels vehicles (sobretot els camions), alguns senyals de transit característics, les banderes que un troba amb certa freqüència pels carrers, i (sobretot) el mític "school bus" que surt a totes les pel·lícules i sèries, res em faria pensar que sóc gaire lluny de casa.

Pels carrers es viu encara la ressaca de l'Obamamania. De fet, per la televisió anuncien xapes del futur president amb al lema "get a piece of the american history".

Una llegenda que no és urbana és el jet lag. Ara mateix són tres quarts de nou del vespre i em sento com si fossin les 3 de la matinada, més concretament, tres quarts de tres de la matinada, que és precissament la diferència horària que hi ha entre Boston i Barcelona.

Per esmorzar tothom menja uns donuts de pa que es poden tallar amb un instrument que no havia vist mai. Els endolls, els fulls de paper i el paper de water tenen mides diferents a les que estem acostumats. Com diferents també són els preus. El menjar val igual que a Europa o potser un pèl més barat, el dormir arriba a límits astronòmics.

Pel que fa a Harvard, és realment un temple del coneixement. Tot nou, impecable i amb els despatxos plens de les ments més brillants del planeta. El campus combina edificis nous amb històrics sobre una catifa de gespa i arbres on hi habiten uns esquirols que no tenen por a acostar-se als curiosos.

La mort del fonamentalisme del mercat (II)

2008-10-28T15:40:00.000-07:00

En un post anterior intentava entendre els motius de la caiguda del preu de l'habitatge i, en conseqüència, dels títols financers basats en les hipoteques. El que avui em proposo estudiar és per què una crisi financera ha tingut i tindrà unes conseqüències tan grans en l'economia real.

II. De la caiguda dels títols d'inversió sobre hipoteques a la crisi real

Situem-nos. Quan el preu de l'habitatge comença a baixar a causa de la disminució de la demanda i la morositat es dispara, tots els títols i actius garantits per aquelles hipoteques comencen a perdre el seu valor i a ser etiquetats com a "tòxics" o "escombraries". Com apuntava l'Oriol en un comentari, al no pagar la gent les hipoteques, els títols deixen de donar rendibilitat, ningú no els vol, i baixen de preu.

El problema principal és que aquests títols havien estat re-titularitzats tantes vegades que ningú, ni en particular els bancs, sabia quants actius hi havia ni qui els tenia. En condicions normals, els bancs es deixen diners constantment els uns als altres. Aquesta vegada, però, l'ombra dels actius tòxics planava en forma de desconfiança entre ells, i per tant, els feia reticents a deixar-se diners. Es fa difícil deixar diners a algú que creus que podria estar ple de títols tòxics i fer fallida.

Si els bancs no tenen diners a disposició (el que se'n diu falta de liquidesa), òbviament, no en poden deixar als seus clients, i això vol dir que ni les empreses ni les famílies es poden endeutar per fer les inversions necessàries o simplement continuar consumint. L'activitat econòmica disminueix, es perden llocs de treball i s'arriba a la situació on ens trobem en aquests moments.

III. Els plans de rescat

Per tal de resoldre aquesta situació de desconfiança i manca de liquidesa, tots els estats occidentals han decidit intervenir en l'economia. Als Estats Units es va aprovar un pla de rescat que, entre d'altres coses, autoritza al Secretari del Tresor nord-americà a gastar 700 mil milions de dòlars de diners públics per comprar els actius tòxics que tenen els bancs i salvar-los així de la fallida. Aquesta mesura pretén tornar la liquidesa al sistema bancari per tornar a accelerar l'activitat econòmica.

El govern britànic ha preferit destinar 500.000 milions de lliures (637.580 milions d'euros, al canvi actual) per nacionalitzar parcialment els principals bancs del país. El banc doncs esdevé públic i es fa difícil que s'ensorri, ja que la probabilitat que l'Estat faci fallida és molt baixa.

L'estat espanyol ha preferit la mesura americana i ja ha anunciat que destinarà fins a 50.000 milions d'euros perquè l'Estat compri a la banca "actius de màxima qualitat", i d'aquesta manera donar més liquidesa al sistema.

Al llarg d'aquests dos posts sobre la crisi he intentat simplement fer una descripció objectiva dels fets per tal entendre una mica millor què ha passat i per què. Crec que ara és el moment i estem més preparats per reflexionar i treure'n conclusions. Això ho deixo, però, per la propera trobada.

Financiación, IVA y el boicot a los productos catalanes

2008-10-16T11:37:00.000-07:00

Mi amigo Javier, con numerosas amistades en Madrid, me ha mandado una interesante presentación que tiene el objetivo de difundir un supuesto boicot a la compra de productos catalanes. Me ha pedido que escriba una réplica para tratar de invertir la cadena y dar, al menos, un segundo punto de vista a todos aquellos que ya han recibido el primero.

La presentación tiene la tesis que con la aplicación del "Estatut" de Cataluña en materia de financiación, la compra de productos de empresas con sede en Cataluña va a hacer que el IVA de los mismos vaya íntegramente a las arcas de la Generalitat.

En el siguiente post intento explicar que ocurre exactamente con el IVA y expongo la injusticia del sistema de financiación catalán.

A. Qué es el IVA?

El IVA (Impuesto sobre el Valor Añadido) es un impuesto indirecto sobre el consumo. Su objetivo es gravar el valor añadido por cada empresa o profesional en el proceso de producción y venta. Es un impuesto general, es decir, se exige en cada fase del proceso productivo, y no se acumula en las sucesivas etapas de producción. Esto es posible porqué el vendedor recibe el impuesto en representación del Estado al que posteriormente tendrá que pagar. Sin embargo, el vendedor habrá comprado otros bienes o servicios para producir el producto vendido y habrá pagado su correspondiente IVA. Entonces, éste podrá deducir la cantidad de IVA ya pagada de la que tiene que dar al Estado.

Ejemplo: un coche SEAT vendido en Galicia.

Por simplicidad vamos a suponer un IVA del 10% en todo el espacio económico de la UE.

1. Una empresa polaca extrae de las minas de las montañas del Tatras el hierro necesario para construir un coche. Esta empresa quiere ganar 100 € por unidad de acero, así que acaba vendiendo el producto a 110€ (recordemos el 10% de IVA).
El gobierno polaco recauda 10 € en concepto de IVA.

2. Una empresa alemana especialista en la fabricación de recambios de coches compra el acero de la empresa polaca por 110€. Con él construye piezas de automóvil que quiere vender por 150 €. Considerando el IVA, 165€.

Cuando se vendan las piezas, la empresa alemana va recaudar 15 € correspondientes al IVA que tendría que abonar al estado. Sin embargo, la empresa puede deducir la parte de IVA que ya ha pagado por los bienes y servicios necesarios para realizar el producto que vende, con lo que finalmente sólo va a transferir 5€ al gobierno alemán (15 - 10).

3. La fábrica de SEAT en Martorell compra a la empresa alemana dichas piezas para construir un automóvil. SEAT quiere sacar 200€ por el automóvil, así que teniendo en cuenta un IVA del 10% fija el precio a 220€.
El IVA que va a pagar SEAT al gobierno español van a ser los 20€ totales menos los 15€ que puede deducir, es decir, 5€.

4. Un distribuidor con sede en Madrid compra el automóvil producido en Martorell por 220€ y lo revende a un concesionario establecido en Santiago de Compostela por 240 €, 264 € IVA incluido.
El gobierno español recauda 4€ (24-20).

5. El concesionario de Santiago vende el coche a un particular por un precio total de 308€. El comprador ha pagado 280€ en concepto del coche y 28€ en concepto de IVA. El gobierno español recauda 4€ (28-24).

Así, vemos que los 28€ de IVA que ha pagado el consumidor se han repartido entre cada una de las fases de producción (10+5+5+4+4) de forma proporcional al valor que cada una de estas fases ha añadido al producto (de ahí el nombre del impuesto).

B. La trasferencia del IVA según el "Estatut" de Cataluña.

En España, el IVA, como tantos otros impuestos (IRPF, impuesto de sociedades, etc.), es recaudado por el gobierno central (esceptuando las comunidades forales: País Vasco y Navarra). Una vez se ha efectuado la recaudación, éste reparte el porcentaje pactado en las correspondientes leyes de la financiación de las CCAA.

Actualmente y en el caso del IVA este porcentaje es del 35% para la mayoría (sino todas) las comunidades. Es decir, que el 35% del IVA recaudado en Cataluña sirve para financiar la Generalitat, el 35% del IVA recaudado en Madrid sirve para financiar el gobierno de la comunidad, etc.

El nuevo y vigente "Estatut" de autonomía de Catalunya establece que ese porcentaje debe aumentar del 35% actual hasta el 50%. Este aumento se va a producir con la aplicación de la nueva LOFCA, una ley que todavía se está negociando y no va a ser aprobada hasta la primavera de 2009. Así, podemos leer en la disposición adicional décima del "Estatut:

" El primer Proyecto de Ley de cesión de impuestos que se apruebe a partir de la entrada en vigor del presente Estatuto contendrá, en aplicación de la Disposición Adicional Séptima, un porcentaje de cesión del 50 por ciento del rendimiento del Impuesto sobre el Valor Añadido. La atribución a la Comunidad Autónoma de Cataluña se determina en función del consumo en el territorio de dicha Comunidad."

O sea, que ni la transferencia del IVA es del 100%, ni el 100% del IVA de un producto que se vende fuera de Cataluña iría para Cataluña aunque eso fuese así. En el ejemplo anterior, pasaría a ser gestionado por la Generalitat el porcentaje que corresponda a los 5€ recaudados de IVA en Cataluña, y ni un euro de los recaudados en Polonia, Alemania, Madrid o Galicía.

Nadie puede quitar la legitimidad a nadie de hacer boicot a una marca comercial dada, o a los productos de un territorio particular. Ni tan solo tienen que porqué justificarse. Si alguien quiere hacer boicot, que lo haga. Lo que no me parece correcto es contar mentiras y practicar la demagogia contra un col·lectivo, el de los catalanes y las catalanas, que si algo ha demostrado en la historia reciente es su solidaridad.

C. La injusticia del sistema de financiación español

Nadie pone en duda que todo proyecto político común tiene asociado también cuotas de solidaridad entre las partes que lo forman. Así sucede en Alemania o con los fondos de cohesión de la Unión Europea. La pregunta crucial es cuanta solidaridad y de qué modo.

Si miramos los estados federales del mundo (Estados Unidos, Canadá, Alemania o Australia) vemos que los territorios ricos de estos estados tienen un déficit de entre el 2 y el 3% del PIB. Esto significa que la diferencia entre los impuestos que pagan y las inversiones del estado que reciben (infrastructuras, servicios, etc.) representan el 2 o el 3% de su riqueza total.

En España, según el Ministerio de Economía (ver publicación de las balanzas fiscales), este déficit asciende hasta el 14% para las Islas Baleares y el 9% para Cataluña.

Quien paga las consecuencias de este déficit son las clases medias y bajas de la sociedad catalana. Las clases altas pueden ir a escuelas privadas, mutuas, usan las autopistas de peaje, etc. Son los servicios públicos catalanes los que están trabajando cada vez más al límite. Esto crea un agravio comparativo entre servicios que reciben distintas comunidades. Mientras la Junta de Andalucía propone regalar medicamentos a los bebés de cero años y pagar las operaciones de cambio de sexo, la Generalitat tiene que aumentar un céntimo los impuestos sobre los carburantes para intentar que los servicios sanitarios no colapsen.

Esta situación límite es la que ha empujado a los políticos y sociedad catalanes a buscar un nuevo sistema de financiación más justo. Se puede estar o no de acuerdo, pero por qué esa deslegitimación y ese desprestigio constantes?

La mort del fonamentalisme del mercat (I)

2008-10-07T14:23:00.000-07:00

Per mi no deixa de ser sorprenent que una humanitat que ha estat capaç d'explorar l'espai, inventar internet, trobar cures a milers de malalties, i crear obres de bellesa singular en forma de llibre, quadre o cançó, sigui alhora incapaç de gestionar la riquesa que ens proporciona aquest planeta Terra que habitem.

Joseph Stiglitz, premi Nobel d'economia i de qui ja us he parlat vàries vegades en aquest bloc, afirmava en una entrevista al suplement Negocios del diari el País que:

"La crisi de Wall Street és pel mercat el que la caiguda del mur de Berlín va ser pel comunisme".

Començo amb aquest una sèrie de posts que tenen la intenció d'entendre el perquè de la crisi del sector financer i economia mundials, i l'objectiu d'analitzar la transcendència del moment actual. Podrem concloure , tal com diu Stiglitz, que aquesta crisi significa la fi del fonamentalisme del mercat?

I. Els fets: origen i evolució

L'origen de la crisi financera es troba en l'esclat de la bombolla immobiliària. Aquesta es va iniciar l'any 2001 quan ens trobàvem en un temps de ressaca per l'esclat d'una altra bombolla, la tecnològica. En aquella situació la Reserva Federal dels EEUU va rebaixar els tipus d'interès per tal d'incentivar l'economia (del 6.5% a l'1% en dos anys).

Mentrestant els bancs comencen a assumir més risc a l'hora de donar crèdits (permeten deutes amb menys avals i sense verificar la solvència de l'endeutat, veure crèdits subprime), i a Wall Street es comencen a transformar més hipoteques i altres crèdits en títols per inversions (veure post anterior).

Aquests fets (tipus baixos i crèdits fàcils) fan pujar el preu de l'habitatge. Una pujada que, als EEUU, farà duplicar el valor de la vivenda entre els anys 2000 i 2006. Amb una tendència a l'alça del preu de l'habitatge, els bancs es poden permetre donar hipoteques a persones sense crèdit, ja que si aquestes es declaren insolvents ells embarguen una casa que val més que diners van deixar a l'embargat en el seu moment. La cotització en borsa dels títols i paquets derivats de les hipoteques creix.

Per tal de corregir la inflació, els tipus d'interès tornen a pujar fent créixer a l'instant les quotes de les hipoteques i disminuint la capacitat de la gent d'endeutar-se. Les conseqüències: un augment de la morositat i una baixada de preus, respectivament. El valor dels títols per inversions sobre hipoteques cau en picat i comença l'espiral de problemes.

How the markets really work

2008-10-02T15:22:00.000-07:00

En un futur pròxim m'agradaria analitzar amb cert rigor les causes i conseqüències de la crisi econòmica que sembla haver començat. Les darreres setmanes atapeïdes de feina i activitats m'han impedit però fer-ho fins al moment.

Mentre busco algun forat a l'agenda per on respirar, voldria recomanar-vos aquest sketch protagonitzat per John Bird i John Fortune, dos còmics anglesos especialitzats en paròdies polítiques. Des del meu punt de vista fan un molt bon diagnostic del perquè i les conseqüències de l'actual crisi en el sistema financer, tan encertat que un no sap si riure o plorar.

The Last Laugh - George Parr - Subprime - subtitulos
Cargado por erioluk

17-S: CRISI

2008-09-26T05:42:00.000-07:00

Fa uns mesos, un grup de persones molt actives en els moviments socials van tenir una idea que, al contrari del que acostuma a passar, van decidir dur a terme. El seu objectiu: "demostrar que si ens organitzem no cal tenir el govern, el Grupo Prisa, el Grupo Zeta, el grupo Godó o el Grupo Planeta darrera per fer arribar una informació important a tota la població". El resultat: el butlletí CRISI (www.17-s.info), un recull d'articles que ells mateixos han preparat i redactat per posar damunt la taula, diagnosticar i analitzar els problemes del nostre sistema econòmic actual.

Com s'ho han fet? Doncs dedicant el temps i els diners d'un viatge d'estiu en aquesta acció. Què han rebut a canvi? La satisfacció de dur a terme un projecte i idea pròpies.

Una sola paraula resumeix tot allò que els voldria dir: chapeau. Ja n'hi ha prou de lamentacions i fer el ploricó. Tenim una societat civil amb gent preparada i empenta. Internet ens dóna els nostres propis mitjans per comunicar-nos. No tenim por al debat, i ja no creiem en dogmes. Catalunya i el món seran el que nosaltres vulguem que sigui. I és amb accions com aquesta que es demostra. S'ha acabat el temps de criticar el discurs del contrari, és el moment de tenir la iniciativa i crear.

La revolució no serà retransmesa

2008-09-16T14:47:00.001-07:00

Aquest és el títol del documental que ens va regalar TV3 durant la matinada que queda entre divendres i dissabte. Només en puc lamentar la intempestiva hora d'emissió que devia impedir gaudir-ne a més gent. Tot i així, m'agradaria des d'aquí felicitar a televisió de Catalunya i en especial a la seva recent i flamant directora, Mònica Terribas, per aquesta aposta informativa.

La revolució no serà retransmesa explica la seqüència de fets que van envoltar el cop d'estat contra el president veneçolà Hugo Chávez l'11 d'abril de 2002. Chávez, un polític atípic que no deixa a ningú indiferent però a qui tampoc ningú pot negar la seva legitimitat democràtica, va ser segrestat durant dos dies fins que una massiva reacció popular i varies unitats militars van recuperar el Palacio de Miraflores i reivindicar-lo com a president constitucional. La revolució no serà retransmesa és tan un testimoni d'aquests fets que posteriorment van ser ocultats i deformats pels grans mitjans de comunicació (veneçolans i internacionals), com una denúncia al frau informatiu.

Al veure el reportatge, no he pogut evitar sentir indignació i certa ràbia a l'adonar-me de la mala fe d'aquells qui orquestren el cop d'estat per recuperar els seus privilegis econòmics. Indignació i ràbia que he procurat canalitzar en ganes de ser més fidel que mai a la causa de la justícia i en energia per aprofitar les oportunitats que tenim cada dia al davant per fer una mica millor el nostre entorn.

Penso en el poder que ens dona internet contra aquells que volen silenciar i deformar la realitat per enganyar una opinió pública que sovint no tenim prou temps per mirar el món amb els nostres propis ulls i confiem en aquests mitjans. Uns mitjans de comunicació que estan cada vegada concentrats en més poques mans.

M'adono que Internet ens fa més lliures; ens permet llegir i escoltar moltes altres veus a les imperants, ens ofereix la possibilitat d'exposar les nostres idees al món tal com vosaltres llegiu aquestes paraules, i farà possible que vegeu el documental aquells que no vau tenir l'oportunitat de fer-ho en directe.

The revolution will not be televised (pàgina oficial actualment fora de servei).
Versions original i castellana del documental a Google videos.

Disfruteu-lo com jo ho he fet. Abans de conduir aquest post fins a la seva fi, però, us deixo amb una petita píndola d'il·lusió i optimisme que m'ha ajudat a reconduir tot el sentiment d'indignació i impotència que et deixa el documental en quelcom constructiu i positiu. Una petita dosi d'energia per aquest camí cap a Itaca, un camí que tal com diu Lluís Llach, hem de pregar perquè sigui llarg.

El passatge de l'entusiasme

2008-09-09T01:49:00.000-07:00

La Festa Major de Llinars ja ha passat, i amb ella tot el seguit d'activitats i moments que l'acompanyaven. Ha estat una festa agradable, amb trobades d'aquells amics i amigues que feia temps que no veies, amb estones per parlar amb aquells que sí que veies però l'agenda t'impedia conversar-hi, amb anècdotes i àpats, i en el meu cas, tot compaginat amb una mica de feina. En definitiva, uns dies de diversió, amistat i poques hores de son.

D'entre tots els actes però, n'hi ha hagut que ha estat per mi especial. Un que m'ha fet adonar encara més que aquells anys que vaig passar de monitor al Centre Excursionista van valdre i molt la pena. Em refereixo al passatge del terror que van organitzar i preparar el grup dels Falcons. I és que aquests joves (i els seus monitors) que es troben cada dissabte a la tarda al Centre per xerrar, jugar i preparar excursions de cap de setmana, van demostrar la potència que té un equip ple de bon rotllo que comparteix un mateix objectiu.

Tot va ser perfecte; decoració, so, llums, vestits, argument, actuacions, i el més i més difícil, la coordinació de tot plegat. Cadascú va ocupar el seu lloc i va fer la seva feina per tal que el complicat engranatge funcionés al mil·límitre. Així és com és treballa. El talent i l'entusiasme van superar amb escreix la manca d'experiència. Una experiència que quan sigui assolida farà assequible tot objectiu que aquest grup es planti al davant. Felicitats a tots, joves i monitors, perquè heu demostrat talent, cooperació, equip, i sobretot perquè heu generat sinèrgies d'il·lusió, i d'aquestes, tant al centre com a Llinars, sempre en fan falta.

M'adono aleshores que no tinc alternativa al somriure. Sí, amb un jovent així, estic convençut que un altre món serà i esdevindrà possible.

Ramon Tremosa i l'artificial divisió entre esquerres progressistes i dretes conservadores

2008-08-28T08:14:00.000-07:00

Fa uns mesos vaig tenir el plaer de veure en Ramon Tremosa al programa Àgora. Aquest professor titular d'economia de la UB exposava, d'una manera impecable, com era d'injust el sistema de finançament autonòmic espanyol, i per quines raons i en quina direcció calia canviar-lo. Impressionat per la seva oratòria i capacitat de comunicació vaig decidir citar el seu blog a la columna que es troba a la dreta d'aquesta pantalla.

Fa uns dies l'atzar m'ha fet tornar a tenir el privilegi de llegir unes línies seves a la revista el Temps. En l'article en qüestió, a part de criticar el paper d'ICV i PSC com a partits catalanistes i esquitxar-ne ERC per haver pactat amb ells, fa interessants afirmacions com,

"I a veure quant de temps continua empassant-se l'electorat català l'artificial divisió entre esquerres progressistes i dretes conservadores, superada arreu del món desenvolupat al segle passat."

"Una ICV que manté un discurs incomprensible sobre la immigració de portes obertes i barra lliure, encara que a tot el món són l'esquerra i el sindicalisme els que més vetllen per controlar una immigració que perjudica les classes socials més baixes del país d'arribada."

"... una forma de govern [referint-se al tripartit] que en cinc anys no ha donat cap dels resultats nacionals esperats."

Tot i comprendre el sentit d'aquestes sentències, no les comparteixo de la forma absoluta amb que ell les expressa. M'adono aleshores de l'estimulant repte intel·lectual que se'm planta al davant; destruir les conclusions d'una persona a qui respectes i admires.

Respecte a la primera afirmació, lamento dir que jo no veig encara superat l'antic debat entre dretes i esquerres. Per fer-ho només posaré 4 exemples en els que em sembla obvi que les respostes que donen conservadors i progressistes són diferents.

1. Política fiscal
Si bé és veritat que tan conservadors com progressistes tenen models fiscals semblants, la dreta tendeix a disminuir la progressivitat i a augmentar els impostostos indirectes. A més a més, ni les forces de dretes ni les de centre s'han plantejat encara la internalització dels costos ecològics (qui més contamina més paga, veure Els problemes del capitalisme al s. XXI).

2. Protecció del territori, model de mobilitat i cultura de l'aigua.
L'esquerra creu que s'ha de planificar el creixement urbanístic sobre el territori. A tall d'exemple, el govern català està elaborant el pla territorial de Catalunya que planificarà com ha d'anar creixent i evolucionant Catalunya d'ara fins al 2025. La dreta prefereix deixar fer al mercat i que aquest decideixi quins i com els municipis han de créixer, sense tenir en compte els recursos naturals de cada indret i els problemes de mobilitat que tindran les persones una vegada afincades. Els conservadors són també més partidaris del transport privat, i per tant, d'anar fent carreteres a mesura que es van necessitant. Els progressistes, en canvi, obten per un model de mobilitat basat en el transport públic, i especialment en el ferrocarril.

Un exemple de la gestió dels recursos naturals és l'aigua. La dreta creu que s'ha de transportar d'allà on n'hi ha cap allà on en fa falta mitjançant transvassaments faraònics. L'esquerra és més partidària d'aprofitar els recursos hídrics de cada lloc, fer dessaladores, disminiuir el consum i sobretot tenir en compte els recursos naturals locals per limitar el creixement d'una determinada regió.

3. Model del sistema educatiu.
Mentre la dreta proposa el xec escolar, l'esquerra prefereix apostar per una escola pública de qualitat.

4. Llibertats individuals
Només cal citar paraules com abort, matrimoni homosexual, adopció per part de parelles del mateix sexe, eutenàsia, educació laica, etc. per adonar-se que esquerra i dreta tenen punts de vista diferents.

Pel que fa a la segona afirmació, és a dir la immigració, prefereixo ser breu i acceptar que el discurs d'ICV no és prou concret i específic, tot i així ho és molt més que el de PSC i CiU. També aprofito per recordar que no van ser pas els partits d'esquerres els que van aprovar una llei d'extrangeria l'any 2000 que va permetre que es creés una bossa de més d'un milió de persones sense documentació, i per tant, sense drets i sense deures. Persones que treballaven sense contracte a uns preus molt més baixos dels fixats pels convenis laborals. Això sí que era competència deslleial per les classes treballadores.

Finalment, si hem d'analitzar el terreny que ha avançat l'esquerra en l'eix nacional, admeto que és clarament insuficient. Ara bé, és molt per sobre del que es va avançar en 23 anys de governs conservadors a la Generalitat. Un nou estatut i obligar a l'estat a replantejar-se completament el model de finançament estatal mai no va ser ni tan sols proposat pels catalans que tenien "seny" i no es volien fer malveure per les espanyes.

Així doncs, sense entrar a jutjar quina opció és millor que quina altra, esquerra i dreta tenen prioritats diferents i encara donen respostes diferents a les mateixes qüestions. Si bé és veritat que en molts aspectes s'ha arribat a un consens, el debat entre esquerra i dreta continúa viu i evoluciona. Crec que aquest replantejament constant de les pròpies idees i de les dels altres és sa i ens hauria de fer avançar cada vegada cap a un discurs més polit, coherent i complet. I no oblidem mai una cosa, l'enemic a batre en el terreny ideològic no és per mi ni el conservadorisme ni el progressisme, sinó la mediocritat.

A mig camí de la Universitat Catalana d'Estiu

2008-08-18T04:23:00.000-07:00

Des de que vaig iniciar aquest diari (potser hauria de dir setmanari) a principis de d'Octubre de l'any passat, mai havia estat tant de temps sense escriure-hi. Per aquest bloc, doncs, el darrer mes de feina, muntanya, passejos, vacances i sopars ha estat un temps de silenci. Un temps suficient per rovellar les meves escasses qualitats literàries. Se'm fa així impossible definir la idea que m'agradaria avui comunicar. Em sento incapaç d'articular aquest discurs i no sé trobar les paraules precises per exposar allò que desconec.

Enmig d'aquest embolic mental m'adono que l'Agost és un mes d'impàs. Un impàs entre el curs que s'acaba i se'ns esmuny entre les mans i el nou cicle que s'inicia al setembre i ja veiem a l'horitzó. No dono, però, l'estiu per acabat; demà marxem amb la Laia a la Universitat Catalana d'Estiu (UCE) a Prada de Conflent. Allà uns dies de cursos, cultura, tallers, i vells i nous amics ens esperen.

No és la primera vegada que hi vaig i el fet que repeteixi ho podeu interpretar com a signe de la satisfacció amb que n'he sortit les edicions anteriors. I és que aquests dies, Prada esdevé un punt de trobada entre persones d'arreu dels Països Catalans que comparteixen una certa sensibilitat per la cultura i el coneixement. Això crea un ambient ideal per a gaudir de converses interessants, conèixer gent i aprendre un munt de coses de diferents àmbits.

Esperem, doncs, tornar a Barcelona amb energies renovades per arrancar de nou un altre any, intentant ser una mica més savis i amb encara més ganes d'aprendre.

En xarxa

2008-07-18T01:17:00.000-07:00

Ja fa alguns divendres que amb la Laia vam anar al cinema a veure "Casual Day"; una pel·lícula sense pretensions, fresca i que fa un retrat sarcàstic del funcionament d'algunes empreses grans. El film em va conduir a la reflexió de com l'arquitectura d'una organització pot influir en la salut de les relacions entre els seus membres, la seva eficiència, i en definitiva, en l'èxit o fracàs de la consecució dels seus objectius. Així, l'estructura jeràrquica de l'empresa del film, on el poder fluïa de dalt cap a baix, produïa coaccions, desconfiances, i un ambient enrarit que faria difícil que els treballadors donessin el màxim de sí mateixos.

Se m'acudeixen, a primer cop d'ull, 3 tipus bàsics d'organitzacions:

organització jeràrquica vertical (on el poder va de dalt cap a baix),
organització jeràrquica assembleària (on el poder va de baix cap a dalt), i
organització en xarxa descentralitzada.

Exemples d'organitzacions jeràrquiques verticals i assembleàries apareixen constantment en la nostra vida quotidiana. Així, empreses, església catòlica i exèrcit formarien part del primer grup, i sindicats i partits polítics del segon.

La virtut d'una organització jeràrquica vertical és la seva eficiència. Les decisions les pren una sola persona, per tant de forma ràpida, i en teoria, adequada, ja que aquesta ha arribat al seu lloc de decissió per mèrits propis. Aquest model però té també grans riscs. Es pot entrar en una dinàmica en que un individu ja no vol el reconeixement dels seus iguals sinó el del seu superior. Aleshores la solidaritat entre els companys desapareix (quin sentit tindria ajudar a l'enemic?), paraules com obediència cega i autoritarisme esdevenen habituals i una idea deixa de ser jutjada pel seu valor intrínsec a ser-ho per qui n'és el seu autor.

Les organitzacions jeràrquiques assembleàries van ser pensades per evitar aquests riscs de la verticalitat. No obstant, a part de no haver-ho aconseguit del tot, també tenen alguns defectes com la lentitud alhora de prendre decisions.

Finalment arribem a l'organització en xarxa. Exemples d'aquesta manera d'estructurar-se els trobem en les relacions socials, la ciència, o internet. El model en xarxa està constituït per petites jerarquies que interaccionen amb més o menys intensitat les unes amb les altres. Es tracta d'un sistema complex i divers, però molt potent. Al no existir superiors, l'autoritat és guanya exclusivament per mèrits propis, la capacitat de resposta és ràpida, i l'organització és molt robusta. Si es trenquen les relacions entre dos nodes, l'eficiència de l'organització no en queda afectada, ja que sempre hi ha més d'un camí per anar a un mateix lloc. Aquest tipus d'organització però tenia un gran problema tècnic que l'ha marginat durant segles d'història; com fer que un nombre tant gran de nodes diferents es poguessin comunicar tots entre tots? A principis del s. XXI les noves tecnologies de la informació han fet desaparèixer aquest inconvenient. Se'ns obre la porta, doncs, a nous tipus d'organització?

Espesses fal·làcies

2008-07-10T10:01:00.000-07:00

Quan partint d'unes premisses correctes, apliquem un raonament correcte (regles de la lògica), arribem a un resultat o conclusió vertaders. Això és sabut per tothom, i és com funcionen des de fa segles les ciències, la filosofia i les matemàtiques. Ara bé, si quan partim d'unes premisses correctes arribem a conclusions falses, és senyal que pel camí, volent o sense voler, hem comés alguna o algunes fal·làcies, és a dir, un error en el raonament que resulta independent de la veritat de les premisses. En sentit estricte, una fal·làcia lògica és l'aplicació incorrecta d'un principi lògic vàlid.

Les fal·làcies són molt freqüents en la política, els articles d'opinió i les tertúlies de cafè, i sovint ens passen desapercebudes, ja que amb sort només detectem alguns dels seus efectes, com per exemple, les contradiccions. La veritat és que tots, i també aquells que busquem el rigor i la precissió en els arguments, caiem en l'ús de fal·làcies per, partint d'unes premises vàlides, arribar a les conclusions dessitjades i guanyar així la discussió o convèncer l'acompanyant en la conversa.

No obstant, quan un passa del llenguatge de la lògica al llenguatge humà, apareixen elements difusos i súbtils que transmeten opinió sense contingut d'informació. Em refereixo a com les connotacions del llenguatge i frases certes, però buides de contingut, poden fer-te agafar una opinió en un sentit o un altre respecte qualsevol tema.

El que m'agradaria compartir amb vosaltre avui és el famós text "Bread is dangerous" que en Dani Arteaga a traduït de l' anglès i on mitjançant fal·làcies i un us intel·ligent del llenguatge ens demostren que el pa es altament perillós per a la nostra salut...

Després d'una recerca exhaustiva, investigadors de tot el món han descobert unes dades que ens haurien de fer pensar...

Més del 98 per cent dels criminals convictes mengen pa de forma habitual.
La MEITAT de tots els nens que viuen a cases on es menja pa de forma habitual tenen índexs de desenvolupament escolar inferiors a la mitjana.
En el segle XVIII, quan el pa es fonava a casa de forma habitual, l'esperança de vida era inferior a 50 anys; els índexs de mortalitat infantils eren alarmantment alts; moltes dones morien en donar a llum, i malalties com la peste, el tifus o la pneumònia delmaven la població europea.
Més del 90 % de crims es cometen en les 24 h posteriors a la consumició de pa.
El pa es fa d'una substància anomenada "farina". Experiments recents han demostrat que 100 grams de farina són suficients per obstruir mortalment les vies respiratòries d'un ratolí. Un ciutadà típic ingereix més de 300 grams de farina a la setmana a través del consum de pa.
Les societats primitives, en les que no es consumeix pa de forma habitual, no mostren casos de Alzheimer, Parkinson ni osteoporosis.
El pa és una substància altament adictiva. Experiments recents demostren que consumidors de pa habituals, alimentats només amb aigua durant tant sols dos dies, es mostren disposats a cometre actes delictius per aconseguir pa.
El consum de "pa" és un pas previ en el consum d'altres aliments "forts", actuant així com a substància-pont. El 76% dels consumidors habituals de butifarra, carn salada, pernil i xoriço havien estat consumidors de pa de forma prèvia.
El pa és una substància altament absorbent de l'aigua. Atès que el cos humà necessita un mínim del 76% d'aigua, una sobredosi de pa podria produir la mort immediata per absorció d'aigua.
El pa és una substància potencialment mortal per als nadons (risc d'ofegament).
El pa es cou a més de 200ºC. Una temperatura de 200º és suficient per matar una persona en menys de tres minuts.

Una altra Espanya era possible

2008-07-02T06:39:00.000-07:00

M'agrada el gir que ha pres el debat futbolístic de l'anterior post. Primer de tot he de dir que efectivament sóc independentista. No visc però aquest objectiu polític com quelcom extremista sinó com una opció natural i serena fruit dels esdeveniments polítics dels darrers anys. El meu independentisme però és a desgrat. Sí, jo era dels que creia que una Espanya diferent era possible.

Espanya ha desaprofitat l'oportunitat de mostrar davant del món un nou model de convivència entre cultures i trencar el tòpic internacional d'un estat una nació. Per fer-ho només s'hagués hagut de reconèixer ella mateixa com a diversa i entendre que podia ésser un projecte de 4 cultures que la història havia fet caminar juntes. Aquesta Espanya no només permetria ser internacionals les federacions esportives de les seves nacions, sinó que les ajudaria a ser-ho; no només estaria orgullosa de la seva riquesa lingüística, sinó que intentaria preservar-la. Aquesta Espanya seria transparent i democràtica i veuria en el dret a l'autodeterminació de les seves parts la raó de de la seva existència. L'Espanya que descric tindria un creixement equilibrat del territori i voldria el desenvolupament econòmic de totes seves regions essent la seva capital política simplement això. Aquesta és l'Espanya que jo volia i amb la que, podeu estar-ne ben segurs, em sentiria representat en una Eurocopa o un Jocs Olímpics.

La realitat però és ben diferent. L'Espanya real és la de la imposició de la cultura castellana sobre les altres cultures de l'estat. On t'has de justificar perquè els infants aprenen català a les escoles i la televisió i la ràdio públiques són exclusivament en català. L'Espanya real és la que vol tenir una única capital que concentri tot el poder polític, financer i econòmic mentre la resta de territoris s'han de conformar a ser zones rurals subvencionades (radialitat línies de l'AVE, gestió d'AENA dels aeroports, incentius per establir seus multinacionals,...). Aquesta és l'Espanya que té por a la transparència (publicació de les balances fiscals) i a la democràcia (prohibició de consultes i referèndums), i és la que no escolta quan les seves parts li diuen com podrien estar més còmodes (rebuig social de l'estatut català tot i l'impecable procés legislatiu).

La conclusió per mi és clara, si allà on sóc no m'entenen ni em volen com sóc, només tinc tres opcions: o els canvio per què m'entenguin, o canvio jo per agradar-los, o me'n vaig per no molestar-los més. Durant més d'un segle el catalanisme ha optat per la primera opció: fer pedagogia. La pedagogia però no ha donat resultat; la reforma de l'estatut de Catalunya va demostrar que després de 30 anys de democràcia Espanya encara no es reconeix com a diversa. És en aquest punt, i a contracor, on hem veig obligat a descartar la primera opció i, si vull continuar essent jo mateix, marxar.

El vas mig ple o mig buit

2008-06-30T06:20:00.000-07:00

El partit d'ahir va ser una decepció per a molts catalanistes del nostre país que van veure com la principal federació de futbol que impedeix a la federació catalana ser reconeguda internacionalment s'enduia el primer premi de l'Eurocopa. A mi mai m'ha agradat gaire el futbol, i no em refereixo a jugar-hi sinó a tot el negoci que l'envolta. Crec que és un espectacle amb una projecció pública sobredimensionada, i que sovint ens distreu de temes més importants. En aquest sentit m'era bastant igual qui guanyés, i tot i que admeto que la sel·lecció espanyola ha estat mereixedora de la victòria, ja que en tots els partits ha jugat millor que els seus rivals, entenc també el sentiment de frustració dels que no han tingut ni tan sols l'oportunitat de participar.

Aquesta vegada però, i prenent la idea a en Vicent Partal, crec que el fet que la sel·lecció espanyola hagi arribat a la final, ha afavorit més que no pas perjudicat els interessos del catalanisme. Així, diferents mitjans estrangers s'han fet ressó dels conflictes d'encaix territorial de l'estat espanyol. Per exemple, el Herald Tribune, i altres mitjans anglesos insistien en el fet que a Catalunya i al País Basc no hi ha tant de suport a la selecció espanyola:

"However, there have been no public screens erected in the northern Catalan regional capital Barcelona and in the Basque port city of Bilbao. Both regions have long-term separatist issues that stem from a distant history..." (article complet).

o el Libération deia que

"Reste le débat sur l’identité nationale. A la différence des titres madrilènes, La Vanguardia et El Correo (quotidiens catalan et basque) se refusent à employer la première personne du pluriel lorsqu’il s’agit d’évoquer la Roja." (article complet).

Qui ens havia de dir que quan l'espanyolisme vibra amb més força, més ens obriria la porta al món.

Una nova cultura política

2008-06-23T03:51:00.000-07:00

En tot moment de la història hi ha persones que són capaces de percebre amb lucidesa els canvis socials i les noves dinàmiques emergents que passen desapercebudes per a la majoria. Aquest és el cas de l'assessor en comunicació Antonti Gutiérrez-Rubí amb el seu article d'ahir al diari el País "El nacimeinto del civeractivismo político". Us en recomano amb fervor la seva lectura ja que aporta una dosi d'optimisme a la situació actual de decepció política. I per a què en tingueu un tastet us n'explicito el paràgraf que a mi m'ha agradat més:

La cultura digital es una ola de regeneración social (de ahí su fuerza política) que conecta con movimientos muy de fondo en nuestra sociedad: placer por el conocimiento compartido y por la creación colectiva de contenidos; alergia al adoctrinamiento ideológico; rechazo a la verticalidad organizativa; fórmulas más abiertas y puntuales para la colaboración; nuevos códigos relacionales y de socialización de intereses; reconocimiento a los liderazgos que crean valor; sensibilidad por los temas más cotidianos y personales; visión global de la realidad local y creatividad permanente como motor de la innovación. Sí, hay esperanza de nuevos liderazgos. Pero en la Red sólo se reconoce la autoridad, no la jerarquía. Mejor las causas que los dogmas.

New summer, new life

2008-06-21T10:38:00.000-07:00

Finalment he aconseguit dilatar prou el temps com per encabir-hi l'estona d'escriure un post precari. Les darreres setmanes han estat atapeïdes per causes diverses que s'han anat encadenant. La darrera, i la que segurament pot resultar més atractiva i interessant als vostres ulls, és l'entrada al pis que hem llogat amb la Laia. Amb un balcó a la plaça del Nord del barri de Gràcia, aquest tercer amb cuina, menjador, dues habitacions i un bany, ens acollirà en el futur recent de les nostres vides.

Mai m'havia imaginat que el procés d'omplir de mobles un habitatge pogués resultar tan il·lusionador i dur a la vegada. Després de traslladar per mitja Barcelona un matalàs i un somier amb res més que les nostres cames i braços, va arribar l'excursió a l'IKEA on per comprar 4 coses ens hi vam passar 4h. Posar bombetes i portalàmpades ens va proporcionar la llum suficient per a desxifrar els manuals IKEA i muntar els mobles. Paral·lelament, pares i mares ens van fer donació de diferents estris i utensilis per a cuinar i poder mantenir així una alimentació sana i equilibrada. I finalment, recollir el sofà d'una tieta de la Laia ens va fer estalviar uns dinerets, llàstima que aquell mateix dia no funcionés l'ascensor. Almenys, un cop dalt vàrem poder descansar còmodament. I no cal dir que res d'això no hauria estat possible sense l'ajuda de mares, pares, germans, germanes i amics com la Marta que ens van deixar una furgoneta per recollir el bonic però pesat sofà. Per tot i a tots, moltíssimes gràcies.

Una vegada tenim l'imprescindible resolt, ens disposem a abordar aquells detalls subtils que han de fer del nostre pis una acollidora llar, i és que com diu el meu director de tesi "el diable es troba en el detalls".

I canviar les coses per fora sempre et canvia una mica per dins. Així començo aquest estiu amb l'entusiasme d'intentar aprendre a viure millor amb les mateixes coses i aprendre el millor de la gent del meu entorn.

Els problemes del capitalisme del s. XXI

2008-06-04T10:41:00.000-07:00

Impressionat per l'allau i la qualitat dels comentaris que ha suscitat el meu darrer post, em disposo a continuar aquest diàleg que sembla haver començat. En el moment d'escriure aquesta introducció el post ja ha pres la seva forma final, i tinc la sensació que només serà el segon capítol d'una sèrie que promet ser llarga.

Primer voldria referir-me, però, al text anterior. He de dir que en cap moment vaig intentar introduir-hi un judici moral o ètic. La meva pretensió era fer palesa la contradicció entre l'acció (o inacció) dels governs, amb l'objectiu que unànimement diuen pretendre: el creixement econòmic a llarg termini. Així, replicant a en Llorenç, diria que per a mi no té sentit jutjar si és positiu o no el paper dels especuladors en els mercats. Un mercat no pot ser lliure si no hi ha especuladors, ja que eliminar-los seria eliminar part d'aquesta llibertat. L'existència d'especuladors és, doncs, inherent al propi lliure mercat i per tant no té sentit plantejar-se com seria un mercat sense aquests.

Avui, en canvi, sí que voldria adoptar una ètica i introduir així la paraula política. M'agradaria però ser transparent. Pretendré fugir de dogmatismes marxistes i capitalistes. Em proposo analitzar les polítiques únicament pels seus resultats, i en aquest punt és on em veig obligat a introduir una moral. Una moral que m'ha de dir si un resultat és millor que un altre. La moral que us plantejo i sobre la que estic disposat a negociar és l'Índex de Desenvolupament Humà (IDH). Així, podrem dir que una determinada política és millor que una altra si el seu resultat és un IDH major.

Comparteixo amb en Llorenç que el mercat pot regular molt bé, i regula, molts sectors de l'economia. No obstant, comparteixo també amb en/na lakk i en Rafa que només cal mirar el món per veure que no està tot resolt i que necessitem canvis. Un cop d'ull a l'IDH dels diferents països ens mostra com una gran majoria de la població mundial encara no té unes condicions de vida dignes. El lliure mercat, doncs, presenta alguns inconvenients i problemes que encara no s'han pogut resoldre:

1. La persistència i, a vegades, empitjorament d’una distribució molt desigual de la riquesa i de la renda a la majoria de països en vies de desenvolupament.

2. La incapacitat que té el mercat per gestionar les crisis. Un exemple n'és el pas de l'Huracà Katrina per la ciutat del Nova Orleans; els taxistes anaven a rescatar abans els rics de les urbanitzacions que no pas els pobres dels suburbis tot i que aquests darrers corrien més perill.

3. L'excés d'externalitats sobretot en els països pobres. Una explotació exponencialment creixent dels recursos, molts dels quals no estan contemplats pel sistema, i un abocament de residus incontrolada estant portant el planeta cap un límit d'imprevisibles conseqüències mediambientals.

4. La periodicitat i severitat de les crisis financeres que, sistemàticament, afecten els països en vies de desenvolupament, inclosos alguns dels que han aplicat polítiques d’ajustament i d’estabilització seguint les orientacions internacionals.

El Consens de Washington

El 1989, pocs anys abans de la febre globalitzadora, l'economista John Williamson va escriure un esborrany amb les polítiques econòmiques que segons ell estaven acceptades per les institucions polítiques i financeres més importants del món i amb seu a la ciutat de Washington, és a dir, el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial (BM), la Reserva Federal i el congrés dels Estats Units. És per això que el document va rebre el nom de Consens de Washington. El consens de washington era una recepta que havia de servir per fer sortir de la pobresa i donar estabilitat als països en vies de desenvolupament en general i de l'Amèrica Llatina particular. M'agradaria aquí citar-ne els seus punts més rellevants i controvertits: garantia dels drets de propietat, obertura a l’entrada d’inversions estrangeres directes, desregulacions, liberalització financera, liberalització comercial i privatitzacions de les empreses estatals.

El document de Williamson va tenir diferents nivells de seguiment depenent dels governs de torn i de la necessitat de cada país. Cal dir que complir el consens de Washington era requisit per demanar crèdits al Banc Mundial o al Fons Monetari Internacional. No essent gaire rigorosos, podríem dir que l'Amèrica Llatina i Àfrica van complir el consens al 99%, mentre els països del sud-est asiàtic van ser més conservadors i van preferir a anar liberalitzant de mica en mica els sectors en que eren competitius, mantenint aquells en que no ho eren protegits.

Gairebé una vintena d'anys després podem jutjar quins països han tingut més èxit en les seves polítiques, i per èxit ens referim a aquells països que han augmentat més el seu Índex de Desenvolupament Humà. Podem comprovar, doncs, que mentre els països de sud-est asiàtic s'han industrialitzat i en moltíssims camps ja són més competitius que Europa i els EEUU, sud-amèrica i sobretot àfrica continuen igual o pitjor.

Si bé és veritat que hi ha una certa unanimitat en mantenir un sistema de comerç internacional relativament obert, ja que qualsevol retorn a sistemes de control excessius impediria obtenir graus de progrés significatius, l'exemple del consens de Washington ens ensenya que tampoc podem prendre'ns el mercat com a dogma.

Aquests problemes del capitalisme en general, i de l'exemple del consens de Washington en particular, plantegen doncs algunes preguntes:

1) Què ha de ser regulat pel mercat i què no?
2) És possible en alguns casos introduir-hi correctors/regulacions que el facin més eficient?
3) Internalitzar els costos ambientals serà el paradigma de que tot té un preu?
4) Si tota activitat econòmica té un efecte en els recursos del medi, pot l'economia continuar creixent exponencialment amb un medi finit? Haurem de començar a escoltar els teòrics del decreixement?

De la nostra capacitat com ha societat de donar respostes a aquestes preguntes en depèn l'èxit o el fracàs de la humanitat.

Petroli: més or i més negre que mai

2008-05-27T01:31:00.000-07:00

Les empreses relacionades amb internet i el sector immobiliari han estat les dues darreres bombolles que ens ha regalat l'especulació financera. Podíem llegir avui a el País que, segons el famós i multimilionari inversor/especulador George Soros, la propera bombolla especulativa vindrà donada pel petroli.

L'augment del preu del petroli té dues causes estructurals ben conegudes,

1) Una oferta reduïda, deguda als acords entre els països de la OPEC. El petroli és la font principal d'ingressos d'aquests països, és natural, doncs, que el vulguin racionar per viure'n quants més anys millor.

2) Un gran augment de la demanda mundial provocada bàsicament per la Índia i la Xina. Qui ens havia de dir als europeus que algun dia els xinesos també voldrien anar en cotxe?

No obstant, segons Soros els especuladors financers s'han adonat d'aquest augment i donada l'alta rendibilitat del petroli han decidit invertir-hi. Això es traduirà en un creixement encara més alt del preu, que atraurà nous inversors fent que el petroli sigui encara més i més car. La conseqüencia és el que s'anomena una bombolla especulativa, és a dir, el petroli tindrà un preu molt superior al seu valor real (entenent per valor real el que tindria en cas de que aquests moviments especulatius no s'haguessin produït). Així és com s'arribaria al punt en que el preu del petroli seria tan alt, i la bombolla tan grossa, que la situació esdevindria insostenible i es produiria unes baixada sobtada del preu que tindria repercussions en tota l'economia.

Tan si Soros té raó i els especuladors estan entrant en el mercat dels combustibles, com si no, aquest context global ens convida a treballar perquè la nostra dependència del petroli sigui el menor possible. Per això, hauríem de lluitar en dos sentits:

A) Disminuint el consum energètic.
B) Buscant fonts d'energia alternatives.

Per aconseguir el primer objectiu és imprescindible un canvi en el nostre model de vida, sobretot pel que fa a la mobilitat, ja que és en el que destinem més energia. És curiós que, perseguint objectius completament diferents com són el respecte pel territori i la biodiversitat, arribéssim a aquesta mateixa conclusió (A 80 km/h pel 4t cinturó).

Pel que fa al segon, és bàsic incentivar la recerca, diversificar el màxim les fonts d'energia, i fer més eficient el transport. Crec que hauríem d'intentar produir l'energia el més a prop possible d'on ha de ser consumida, evitant així despeses inútils en transport. Això implica un model descentralitzat de producció, que no acostuma a agradar gaire als grans monopolis, ja que deixaria les portes obertes a l'entrada de noves empreses en el sector.

Desgraciadament, els estudis diuen que estem fent les coses a l'inrevés de com les hauríem de fer. El consum d'energia (i petroli) a l'estat espanyol augmenta a a un ritme superior al que augmenta el PIB. És a dir que cada any que passa ens costa més energia generar la mateixa riquesa. Són els nostres governs conscients d'aquests problemes? S'estan duen a terme mesures per a posar-hi remei? Esperarem a què ens passi el mateix que ja ens ha passat amb l'habitatge? Són simples preguntes que se'm fan persistents.

Obama, referent en la distància

2008-05-24T10:35:00.000-07:00

Quan la política del teu país et decepciona per inexcrutables camins, hom mira arreu per descobrir aquell referent que troba a faltar a casa. Ens anem fent grans i sabem que és millor no fer-se excessives espectatives, però se'm fa difícil no trobar motius per il·lusionar-me pel lideratge polític de Barack Obama. Potser aquesta confiança és fruit de la ignorància que em proporciona la distància, però allò que diu, com ho diu, i la seva capacitat de trencar barreres mentals i estereotips, me'l fan veure com un candidat diferent a tots els seus antecessors.

Hi ha dos tipus de polítics, aquells que són simples portaveus de la gent a qui representen, i aquells que, amb un discurs nou, són capaços de canviar la manera de pensar dels seus conciutadans i així transformar la societat. Per mi Obama és un d'aquests darrers. L'últim exemple és el míting que ha realitzat a la ciutat de Miami, on Obama s'ha compromès a negociar amb el règim cubà "sense condicions prèvies" i a participar personalment en aquestes negociacions. En referència a McCain, Obama afegia, "El fàcil és venir aquí (Miami) cada 4 anys, dir coses molt fermes i que tot continuï igual a Cuba".

És veritat que fins ara només ha demostrat ser un bon candidat, però m'agradaria veure com aquest nou estil es tradueix en acció de govern, i mostrar així, que una altra manera de fer les coses és possible.

"A mig camí" in other languages

2008-05-20T03:42:00.000-07:00

From now on, you will be able to read "A mig camí" in other languages. In the right margin you can find three buttons which translate in some seconds the whole blog to english, spanish or french.

This is due to the suggestion did by Dimos in a comment some days ago. So, thanks a lot Dimos for being interested in reading my blog and for helping me to improve it.

I have tested the english and spanish versions and they are pretty good.

Actituds, formes, fets i humilitat

2008-05-13T12:54:00.000-07:00

Tot i no ser excessivament aficionat als esports mediàtics, no he pogut evitar que l'esfondrament i fi d'aquest cicle virtuós del Barça arribés a les meves converses de cafè i me'n fes treure algunes reflexions.

Laporta i Rijkard tenen, en un inici, trajectòries paral·leles. Les seves figures van prenent cada cop més rellevància arribant a la consideració de semi-Déus el maig de 2006 quan el club blaugrana es fa amb la Lliga de Campions. És en aquell instant quan la incapacitat de gestionar l'èxit els farà caure en picat, d'una forma irregular i amb salts atzarosos, però sempre cap avall. Aquells camins que anaven de la mà han divergit els darrers mesos. Un, a part de ser humil en els èxits, ha demostrat ser capaç d'acceptar responsabilitats i culpes, de consentir crítiques, i mantenir en tot moment les formes. L'altre, ha tret més pit quan majors eren les crítiques, i s'ha vist impotent alhora de reconèixer cap error. Els seus finals són tan diferents com diferents són aquestes dues actituds. No crec que Laporta sigui pitjor president que Rijkard entrenador. Van pujar junts i han baixat junts, tan una cosa com l'altra per mèrits i errors d'ambdós. Tot i així, l'afició ha estat tendre amb un i implacable amb l'altre.

La lliçó que d'aquí extrec és la de la importància de l'actitud. Davant dels mateixos encerts i errors, l'actitud et pot fer semblar humil o superb. La saviesa de reconèixer els propis desencerts i les virtuts dels altres ens fa millors encara que fem el mateix. Reconèixer els propis errors ens permet d'esmenar-los en el futur. Advertir les virtuts dels altres ens permet intenar imitar-los.

Ponts i excursions

2008-05-08T02:46:00.000-07:00

El cap de setmana passat va ser un cap de setmana d'excursions. Dissabte a les 4h40 de la matinada sortíem en cotxe des de Llinars cap a Andorra, amb la intenció de pujar esquiant fins al cim del Montmalús. Va ser un plaer tornar a compartir cotxe amb els que durant tants anys van ser els meus monitors de muntanya. Tantes coses vaig aprendre d'ells i tants moments de diversió vam viure junts, que suposo que per això em vaig fer monitor, per intentar donar a altres allò que jo ja havia rebut. L'ascensió va ser tranquil·la i amb un parell d'hores i escatx ens vam plantar al punt més alt de la muntanya. El descens, en canvi, va ser més controvertit. La barreja dels negres pendents amb neu pastosa i uns esquís desconeguts, em van fer tornar al nivell d'esquiador principiant i anar per terra uns quants cops. No oblidaré però, la magnífica sensació de llibertat i aventura de que gaudeixes quan estàs sol enmig de totes les muntanyes nevades sense cap indici de civilització a la vista.

Diumenge vaig canviar de superfície i de grup, de la neu a la roca i dels meus ex-monitors a alguns "Deixebles". Així vam anar a fer la via ferrada de Centelles. És una via senzilla amb tots els trams difícils optatius, el que la fa una bona opció per als que s'inicien en aquest món. La part més espectacular i de més impressió és un pont de mico que amb més de 40m té la fama de ser el més llarg d'Europa. Jo aquesta vegada me'l vaig estalviar, ja que recordava perfectament la impressió d'estar caminant per sobre aquell cable que oscil·la amb el vent enmig del buit i et recorda la insignificança humana. Bromes, històries i anècdotes ens van fer allargar el temps previst de l'excursió i arribar als cotxes amb els estómacs buits a les 5 de la tarda.

La velocitat vertiginosa del temps

2008-04-28T04:18:00.000-07:00

Com heu pogut comprovar, A mig camí ha patit dues setmanes d'aturada. No és que estiguéssim en període de proves, que blogger hagi deixat de funcionar, o que hagi estat de viatge en un preciós paratge sense accés a Internet. L'excusa d'aquest cop, a part de la velocitat vertiginosa del temps, es diu cienciaddicció, el cicle de divulgació científica que organitzem amb els Deixebles de la Kabra i tindrà lloc a Llinars els mesos de maig i principis de juny.

La idea de fer un cicle de ciència se'm va acudir quan era a Mainz (on també vaig donar vida a aquest mateix bloc ;). Sóc dels que fan seva la frase d'Ortega i Gasset, "al carro de la cultura española le falta la rueda de la ciencia" i m'atreia la idea de transmetre els descobriments científics més importants del s. XX a una ciutadania que per altra banda els ignorava. Sempre m'ha sorprès que resultats tan sorprenents i espectaculars passin completament desapercebuts per a la gran majoria de la gent.

Uns mesos després, sembla que la idea va prenent cos. Ja tenim a punt el programa, els ponents, la sala de conferències, la publicitat i fins i tot un bloc cienciaddiccio.blogspot.com. Saber si aquest arriscat intent d'atansar la ciència a la societat i incloure-la al club de la cultura funcionarà o no és la gran incògnita. Us convido, però, a venir i comprovar-ho.

Sospirs de diumenge

2008-04-13T14:06:00.000-07:00

No puc evitar que una certa tristesa envaeixi la meva ànima. No sé si és fruit de que és diumenge al vespre, de si l’esplèndid cap de setmana que hem passat a Montserrat ja s’ha acabat, o si és perquè per enèsima vegada la política em torna a decepcionar.

Segurament, d’aquí unes hores Sílvio Berlusconi tornarà a guanyar les eleccions a Itàlia. L’home que va canviar les lleis del seu país per sublimar els seus delictes, l’home al costat del qual Hugo Chávez seria un aprenent de populista amb la legítima manera que utilitza el seu prestigiós club de futbol i les seves televisions, es convertirà en el president del país en forma de bota per tercera vegada.

Als Estats Units, Barack Obama és acusat d’elitista i la victòria de Clinton a l’estat de Pensilvània es veu ja inevitable. El camí d’aquell que ens diu que hem de creure en el canvi, doncs, es complica en una pugna que serà tan llarga com incerta.

A l’estat espanyol, s’han fet públics els futurs ministres del nou govern espanyol en la segona legislatura de Zapatero. Uns noms que reflecteixen la tensió entre PSC i PSOE i afegeixen més actors en les ja males relacions entre els governs català i espanyol que ha produït el tema de l’aigua. Una segona legislatura per la què la gent d’esquerres i catalanista ja no ens queda il·lusió i només esperem amb certa curiositat què passarà amb el finançament de l’estatut per afegir un punt més a la llista d’arguments de l’independentisme.

L’únic estel en aquest obscur i negre cel és la creació d’un ministeri exclusiu per a la recerca i la innovació, dirigit aparentment per una molt bona científica. Almenys per una vegada preparació, coneixements, experiència i aptituds aconsegueixen desplaçar el clientelisme dels partits.

Resignat, prenc perspectiva, i una reflexió es fa persistent. Com traduir aquests principis i il·lusions transformadores a quelcom en el nostre dia a dia que sigui alguna cosa més que discutir en converses de cafè i escriure, de tant en tant, un post en un bloc com aquest.

Previsió Ordinària dels Resultats Reals amb Aposta del Barça-Manchester de la UEFA Champions League

2008-04-11T07:26:00.000-07:00

Per primera vegada "A mig camí" esdevé testimoni d'una Previsió Ordinària dels Resultats Reals amb Aposta (PORRA) del partit de futbol que enfrontaran el dia 23 d'Abril Barça i Manchester al camp nou.

Arnau: 2-1
Martí: 1-0
Vicent: 2-2
Xavi: 1-2
Javier: 1-3
Joan: 1-1
David: 3-1
Teresa: 3-1
Dani: 0-1

Instruccions de la PORRA:
El preu de l'aposta són 2€ i és vàlid pronosticar un resultat ja pronosticat. En cas d'encertar el resultat, per a rebre el premi s'haurà hagut de fer abans del partit el pagament dels 2€ a en Javier, que és qui controla els fons. El premi de la porra serà dividit per la multiplicitat del resultat final. En cas de dubte, consulti al farmacèutic.

Ple municipal de l'Abril

2008-04-08T01:26:00.000-07:00

Dijous passat vaig tenir el privilegi d'assistir al ple municipal del meu poble, Llinars del Vallès. Sempre he cregut que és el nostre deure com a ciutadans responsabilitzar-nos de la política que es fa i estar-ne informats. No podem resignar-nos a donar un xec en blanc cada 4 anys als nostres representants perquè el poder necessita control i perquè el que ens afecta a tots ho hem de decidir entre tots. Com dirien el liberals, la pressió de tenir una ciutadania crítica al darrere els ajudarà a ser més competents i com diu el tòpic, per més que passem de la política, ella mai passarà de nosaltres.

Així us intento presentar a continuació una visió polièdrica del ple: la descripció de l'oposició constructiva, que com a rigorosa no pot evitar ser extensa (aquí en teniu els fascicles I, II, III, IV), la crònica satírica d'un llinarsenc, la versió original (si ja s'han resolt els problemes tècnics), i lamentant profundament trair la pluralitat, l'absència d'una perspectiva pro governamental.

Afrontem el tema de l'aigua

2008-03-31T02:24:00.000-07:00

Com tots ja sabeu, ja que mai me n'he amagat, sóc simpatitzant i amic de l'esquerra verda nacional. Això però no m'ha d'impedir ser crític quan les coses no es fan tan bé com s'haurien de fer, i això penso que ha succeït amb el tema de la sequera i el transvasament del Segre.

No dubto que no hi ha hagut mala fe en el procés, però en un inici no es va ser prou transparent explicant la gravetat del problema de la sequera ni prou valent per anomenar al desviament d'aigua del Segre cap a la regió metropolitana "transvasament". En política, com en tot, s'ha de ser molt clar, concís i rigorós presentant el problema a la ciutadania, i més clar, lúcid i rigorós encara explicant el perquè de la solució adoptada.

No obstant, crec que s'ha reaccionat a temps i que la recerca d'un consens amb la oposició en aquest tema tan fonamental és imprescindible. Tal com passa amb l'educació, la sanitat, o el model productiu, el sistema d'abastiment d'aigua i les polítiques per a fomentar-ne l'estalvi han de ser consensuades per govern i oposició, de manera que no estiguem cada 4 anys canviant de model.

El problema és greu i la resposta no és gens fàcil. Si es produeixen els talls d'aigua les conseqüències econòmiques poden ser importants. També és cert que el fet que en els darrers tres anys la regió metropolitana hagi treballat per reduir el consum ens dóna més legitimitat per demanar a la resta del territori una certa solidaritat. Així, hi ha hagut un esforç molt superior al que hi havia hagut fins ara per estalviar aigua i buscar-ne noves fonts: construcció dessalinitzadores, recuperar els recursos abandonats com els pous...

No obstant, des del meu punt de vista hi ha 2 requisits fonamentals que haurà de complir la solució finalment triada:

i) Que tota decisió que es prengui es faci sobre la base del diàleg amb el territori. La política és l'art del possible, i en aquest art tan importants són les qüestions tècniques com l'acord social.

ii) Que la solució que que finalment s'executi, si té un impacte mediambiental, sigui temporal i reversible.

Us deixo finalment amb una frase l'escriptor irlandès Samuel Beckett que vaig escoltar ahir i m'agradaria compartir amb vosaltres,

"M'he equivocat. És igual. Ho tornaré a provar. Fracassaré altre cop. Però fracassaré millor."

Youtube awards 07

2008-03-25T02:34:00.000-07:00

La televisió d'Internet per excel·lència Youtube ens presenta la selecció dels seus millors vídeos de l'any 2007. Els premis s'han atorgat a l'estil Oscars, presentant una sèrie de nominats d'on han sorgit posteriorment els guanyadors.
Us deixo a continuació amb el primer premi de la secció de política...

No és nou

2008-03-13T07:16:00.000-07:00

Escolto el grup Gossos i els dono la raó; aquest món només serà dels valents, dels que creuen que no tot està determinat i el futur és nostre. Aquells que no ensopeguen amb la por. Aquells que pugen als cims i això els fa millors. Els que es veuen capaços de decidir el seu destí. Els que saben viure cada instant. Aquells que són conscients que són fills de l'abundància i estan disposats a renunciar-ne a una part.

Tots apostem per viure amb pressa, som dins d'un tren que no s'atura i va directe fins la mort. I jo us proposo: parem el tren i baixem. Descobrim i vivim amb profunditat. Potser serà menor el trajecte recorregut però com a mínim ho haurem fet intensament. Segurament seré un il·lús, però això ens permetrà viure amb il·lusió, ens permetrà aixecar-nos sempre una vegada més.

Vencedors, vençuts i perdedors

2008-03-10T04:58:00.000-07:00

Rafael Tapounet escrivia avui a el Periódico,

Instal.lat al pedestal de la glòria després d'haver derrotat Napoleó a la batalla de Waterloo, el duc de Wellington va deixar dit per a la història que res, excepte la derrota, resulta més melancòlic que la victòria. Influïen en l'ànim de l'heroi militar anglès tant la insuportable llista de baixes com el tedi davant la contemplació continuada de l'horror i la misèria.

La jornada electoral ja ha passat ràpida i sorollosa després de mesos (potser anys) de campanya. M'ha recordat a aquelles tempestes d'estiu que amb mitja hora poden canviar l'estat de les coses. Les terrasses d'alguns estan més netes i lluentes que mai, mentre altres han vist com els apareixien goteres al sostre.

El clar guanyador de les eleccions ha estat el bipartidisme. L'any 1996 el PP i el PSOE tenien 297 diputats dels 350 que té el congrés. A partir d'avui en controlen 322. En poc més de 10 anys els partits petits han perdut el 50% dels diputats.

En l'àmbit català, només CiU ha aconseguit resistir l'embestida d'aquest bipartidisme i s'ha constatat que el creixement que estaven tenint Iniciativa i Esquerra en els darrers anys no té una base prou sòlida.

Al final doncs, els ciutadans han decidit que el llop del PP continués a l'oposició. I ara, sense llops a la vista, potser Zapatero i Chacón ens podran explicar quin és el projecte que ens tenien guardat.

Mentrestant, aquells que som simpatitzants de les forces damnificades en aquestes eleccions, l'esquerra nacional, intentarem païr els resultats, analitzar què s'ha fet malament, pensar com millorar, i sobretot continuar mirant al futur amb la il·lusió que un altre món és possible.

Indignació, impotència

2008-03-07T05:51:00.000-08:00

Acabo de saber la notícia i un sentiment d'indignació i impotència em sacseja el cos. Altre cop uns individus, i dic individus perquè seria injust tractar-los de persones, s'han cregut que la seva visió del món era millor que la resta i, com si la vida d'aquells que pensen diferent no valgués res, han assassinat un home innocent. Igual que ara fa 4 anys.

Res justifica la violència entre les persones: ni la llei de partits, ni les mancances de llibertat d'expressió. Hi ha mil mecanismes per denunciar situacions injustes sense necessitat de recórrer a la violència. Una violència a la que hem de respondre amb idees, voluntat i intel·ligència, però sobretot amb valentia.

La valentia que ha de mostrar l'esquerra abertzale d'una vegada i condemnar, sense embuts, la violència. Una esquerra que ha d'emancipar-se completament i desfer-se de les seves complicitats amb ETA. La valentia dels partits espanyols majoritaris per extingir una llei de partits que només justifica i dóna arguments a aquells que creuen en la via violenta. La valentia de la societat civil per a superar el passat i construir un futur millor. No serà fàcil, però només amb un gran esforç de reconciliació i la superació dels prejudicis entre uns i altres es podrà construir una societat sense fractures.

I diumenge... tothom a votar. Cadascú el que senti; alguns en blanc, altres a partits majoritaris, i una minoria a partits minoritaris. Tot està per fer i tot és possible.

Marató de BCN 2008: missió complerta

2008-03-02T12:03:00.000-08:00

Ha estat molt dur, sobretot als darrers quilòmetres, però finalment i després de 3 hores i 46 minuts (16 minuts més tard que els meus companys Dani i Javier), he creuat la línia de meta. La distància, 42 km i 195 m, la mateixa que va recórrer el soldat grec Pheidippides des de la ciutat de Marató fins a la d'Atenes l'any 490 aC per portar la notícia de la victòria dels grecs sobre els perses. Diu la llegenda que tot just haver-la enunciat, Pheidippides va caure mort a terra fruit del cansament.

És curiós que la distància real entre Marató i Atenes és lleugerament inferior a 40 km. Resulta que la longitud de la Marató moderna es va establir als Jocs Olímpics de Londres del 1908 i representa la distància des del castell reial de Windsor fins l'estadi de White City a l'oest de la ciutat.

Kosova

2008-02-27T01:30:00.000-08:00

És molt curiós la quantitat d'experts que han sorgit darrerament sobre la història de Kosova i el seu darrer episodi, la proclamació unilateral d'independència. És molt curiós també que tots aquests experts acostumen a coincidir en que aquesta proclamació és un acte il·legal i il·legítim, ja que viola les lleis vigents a l'estat de Sèrbia.

Comparteixo amb ells que en tot procés d'independència seria desitjable una separació de mutu acord tal com va passar amb Txèquia i Eslovàquia el 1993. No obstant, a vegades això no és possible. Aquest seria el cas de Txetxènia, Palestina i també de Kosovo, que estant patint i/o han patit una forta repressió dels estats als que pertanyen o pertanyien. A Kosovo, Slobodan Milosevic va practicar una ofensiva a tot allò que no era pro nacionalista serbi: a les escoles se segregaven els infants serbis i albanesos, es va prohibir l'entrada dels albanesos a la universitat, els treballadors públics albanesos van ser expulsats de les seves feines (metges, professors, infermers, carters, xofers d'autobús...), en les zones rurals s'enviava als albanesos a camps de refugiats. Davant tot això la resposta de la majoria albanesa va ser durant gairebé una dècada (1989-1997) de desobediència pacífica: van crear un sistema paral·lel de salut i educació, votant a un parlament en eleccions clandestines i pagant uns impostos paral·lels als que igualment pagaven a Sèrbia. Mentre a occident fèiem els ulls clucs a aquesta situació, es va formar la guerrilla albanesa ELK que va passar a l'acció armada matant civils serbis. Aquests fets provocarien una contundent reacció del govern de Milosevic, el conegut genocidi albanès que seria l'excusa de la OTAN per a intervenir en la regió amb els bombardeigs del 1999.

El cas de Kosova encara té però una subtilesa més interessant, i és que la regió que formarà l'estat Kosova es considera el braçol de la nació Sèrbia, l'estat del que es volen independitzar. Així doncs, ens trobem en un cas en que els principis democràtics es troben en conflicte amb les raons històriques. El meu parer és que quan es dóna un conflicte d'aquestes característiques s'han de prioritzar les raons democràtiques.

És per tot això que sospito que els experts que han sortit darrerament no estant excessivament preocupats per la qüestió Kosovar o Sèrbia, sinó que llegeixen el context balcànic en clau espanyola, tement que el destí ens porti cap a un futur on en alguna nació de l'estat es formi una majoria social partidària de la independència.

Carta a un propietari

2008-02-27T01:23:00.000-08:00

Estimado señor,

Nos llamamos Laia Vidal y Arnau Riera y somos los posibles inquilinos del apartamento que tiene en Barcelona en la calle Torres número 2. Nos ponemos en contacto con usted después de que la agencia no haya podido hacernos coincidir para firmar el contrato de arrendamiento y sea incapaz de darnos una respuesta clara. Tras hacer un pago y señal, realizar un aval bancario a su nombre, y esperar un mes y medio, la agencia don Piso nos dice que no nos puede garantizar que finalmente podamos alquilar el apartamento. Así pues, le escribimos para intentar resolver el problema y salir de la situación de incertidumbre en que nos encontramos.

Si hemos esperado tanto es porqué el piso nos gusta y nos encantaría empezar en él nuestro proyecto de vida. Sin embargo, no podemos esperar más tiempo sin tener una fecha de entrada. Es por este motivo que le pedimos que nos comunique lo antes posible,

1) si nos quiere finalmente alquilar el piso,

2) y, en caso afirmativo, que nos de una fecha de firma de contrato y de entrada.

Creemos que como antes resolvamos esta situación será mejor para todos.

Atentamente,

Arnau y Laia

That's politics

2008-02-19T06:24:00.000-08:00

Com de costum, després de dinar, hem pogut assaborir un bon cafè i una interessant conversa amb els meus companys i amics de la facultat. El tema, com combatre la desacceleració econòmica. La solució consensuada, inversions en comptes de subvencions. La reflexió, per què tots els grans partits espanyols proposen el contrari. Les conclusions, la raó d'aquest mateix post.

La pregunta que sorgeix de manera natural és, doncs, clara: per què si hi ha un consens en què és millor invertir els diners del superàvit en infraestructures, educació, formació dels treballadors, etc. per tal de millorar la competitivitat, Zapatero ens promet xecs de 400€ anuals. La resposta del meu amic David, socialista amb carnet, és igualment clara: és el preu que s'ha de pagar per guanyar les eleccions i per tant governar. Amb el que arribem a la conclusió núm. 1:

1) La major part de la societat no té prou motivació i informació per emetre un vot meditat. Hi ha una mancança general de reflexió, o equivalentment d'esperit crític. No hem d'interpretar això com el clàssic despotisme il·lustrat, sinó acceptar a desgrat el que és la realitat, una realitat que és com és i no com volem nosaltres que sigui.

Només es podran fer polítiques d'esquerres des del poder, i en aquest sentit, és més important aconseguir el poder encara que pel camí hagis de renunciar a algunes coses. On és el límit? Fins a on has de renunciar? Entenc que a tot allò necessari per aconseguir el poder. Això ens porta a la conclusió núm. 2:

2) El fi justifica els mitjans, o dit d'altra manera, els mitjans no han de ser coherents amb el fi.

Tot això ja em comença a recordar massa als principis de Goebbels, així que prefereixo tenir la ment en blanc mentre escolto el meu conte preferit de Jorge Bucay.

Por una jarra de vino

Había una vez… otro rey. Este era el monarca de un pequeño país: el principado de Uvilandia. Su reino estaba lleno de viñedos y todos sus súbditos se dedicaban a la fabricación de vino. Con la exportación a otros países, las 15.000 familias que habitaban Uvilandia ganaban suficiente dinero como para vivir bastante bien, pagar los impuestos y darse algunos lujos.

Hacía ya varios años que el rey estudiaba las finanzas del reino. El monarca era justo y comprensivo, y no le gustaba la sensación de meterle la mano en los bolsillos a los habitantes de Uvilandia. Ponía gran énfasis, entonces, en estudiar alguna posibilidad de rebajar los impuestos.

Hasta que un día tuvo la gran idea. El rey decidió abolir los impuestos. Como única contribución para solventar los gastos del estado, el rey pediría a cada uno de sus súbditos que una vez por año, en la época en que se envasaran los vinos, se acercaran a los jardines del palacio con una jarra de un litro del mejor de su cosecha. Lo vaciarían en un gran tonel que se construiría para entonces, para ese fin y en esa fecha.

De la venta de esos 15.000 litros de vino se obtendría el dinero necesario para el presupuesto de la corona, los gastos de salud y de educación del pueblo.

La noticia fue desparramada por el reino en bandos y pegada en carteles en las principales calles de las ciudades. La alegría de la gente fue indescriptible. En todas las casas se alabó al rey y se cantaron canciones en su honor.

En cada taberna se levantaron las copas y se brindó por la salud y la prolongada vida del buen rey.

Y llegó el día de la contribución. Toda esa semana en los barrios y en los mercados, en las plazas y en las iglesias, los habitantes se recordaban y recomendaban unos a otros no faltar a la cita. La conciencia cívica era la justa retribución al gesto del soberano.

Desde temprano, empezaron a llegar de todo el reino las familias enteras de los viñateros con su jarra, en la mano del jefe de familia. Uno por uno subía la larga escalera hasta el tope del enorme tonel real, vaciaba su jarra y bajaba por otra escalera al pie de la cual, el tesorero del reino colocaba en la solapa de cada campesino, un escudo con el sello del rey.

A media tarde, cuando el último de los campesinos vació su jarra, se supo que nadie había faltado. El enorme barril de 15.000 litros estaba lleno. Del primero al último de los súbditos habían pasado a tiempo por los jardines y vaciado sus jarras en el tonel.

El rey estaba orgulloso y satisfecho; y al caer el sol, cuando el pueblo se reunió en la plaza frente al palacio, el monarca salió a su balcón aclamado por su gente. Todos estaban felices.

En una hermosa copa de cristal, herencia de sus ancestros, el rey mandó a buscar una muestra del vino recogido. Con la copa en camino, el soberano les habló y les dijo:

-Maravilloso pueblo de Uvilandia: tal como lo imaginé, todos los habitantes del reino han estado hoy en el palacio.

Quiero compartir con ustedes la alegría de la corona, por confirmar que la lealtad del pueblo con su rey, es igual que la lealtad del rey con su pueblo. Y no se me ocurre mejor homenaje que brindar por ustedes con la primera copa de este vino, que será sin dudas un néctar de dioses, la suma de las mejores uvas del mundo, elaboradas por las mejores manos del mundo y regadas con el mayor bien del reino, el amor del pueblo.

Todos lloraban y vivaban al rey.

Uno de los sirvientes acercó la copa al rey y éste la levantó para brindar por el pueblo que aplaudía eufórico… pero la sorpresa detuvo su mano en el aire, el rey notó al levantar el vaso que el líquido era transparente e incoloro; lentamente lo acercó a su nariz, entrenada para oler los mejores vinos, y confirmó que no tenía olor ninguno. Catador como era, llevó la copa a su boca casi automáticamente y bebió un sorbo.

¡El vino no tenía gusto a vino, ni a ninguna otra cosa…!

El rey mandó a buscar una segunda copa del vino del tonel, y luego otra y por último a tomar una muestra desde el borde superior. Pero no hubo caso, todo era igual: inodoro, incoloro e insípido.

Fueron llamados con urgencia los alquimistas del reino para analizar la composición del vino.

La conclusión fue unánime: el tonel estaba lleno de AGUA, purísima agua y cien por cien agua.

Enseguida el monarca mandó reunir a todos los sabios y magos del reino, para que buscaran con urgencia una explicación para este misterio. ¿Qué conjuro, reacción química o hechizo había sucedido para que esa mezcla de vinos se transformara en agua…?

El más anciano de sus ministros de gobierno se acercó y le dijo al oído:

-¿Milagro? ¿Conjuro? ¿Alquimia? Nada de eso, muchacho, nada de eso. Vuestros súbditos son humanos, majestad, eso es todo.

-No entiendo -dijo el rey.

-Tomemos por caso a Juan. Juan tiene un enorme viñedo que abarca desde el monte hasta el río. Las uvas que cosecha son de las mejores cepas del reino y su vino es el primero en venderse y al mejor precio..Esta mañana, cuando se preparaba con su familia para bajar al pueblo, una idea le pasó por la cabeza… ¿Y si yo pusiera agua en lugar de vino, quién podría notar la diferencia…?

Una sola jarra de agua en 15.000 litros de vino… nadie notaría la diferencia… ¡Nadie! …Y nadie lo hubiera notado, salvo por un detalle, muchacho, salvo por un detalle:

¡TODOS PENSARON LO MISMO!

Jorge Bucay

Mecànica quàntica a Catalunya Ràdio

2008-02-08T03:14:00.000-08:00

Fa un parell de setmanes vaig participar a un concurs del programa "Fet a posta" de Catalunya Ràdio. La raó, el premi; dues entrades i un backstage per a un concert d'Ismael Serrano (cantautor madrileny de qui ja he parlat alguna vegada en aquest mateix bloc). Erem 8 participants i el joc consistia en encertar la xifra resposta a una pregunta relacionada amb el cantant. Per tal de doblar les nostres possiblitats de victòria, la meva estimada amiga Marta i jo vam fer el pacte de participar-hi i repartir-nos el botí. Només hi havia un requisit, i és que per a participar a "Fet a posta" has d'apostar una experiència (classe de ball, passejada per Llinars, aprendre a fer salsa romescu, sessió de massatges...) que ha de ser acceptada per l'equip del programa.

Us assegur-ho que quan vaig proposar una classe introductòria a la mecànica quàntica, no em podia imaginar pas que al cap d'una setmana em trucarien des de Catalunya Ràdio demanant-me l'execució de l'experiència. I tal dit tal fet, dimarts passat vam quedar a la ràdio amb en Berenguer (el reporter) i l'Oriol (el receptor) i vam gaudir d'una agradable estona de conversa sobre quines són les lleis últimes de la natura a distàncies atòmiques. Una part del resultat el podeu trobar en el reportatge "Mecànica Quàntica" de la següent pàgina.

Per cert, com ja us haureu imaginat, ni la Marta ni jo vam guanyar el concurs, tot i ser els primers amb l'oportunitat de respondre. La nostra probabilitat conjunta a priori era d'1/4, més fàcil que treure un sis amb un dau, però tot i així, excessivament poc probable.

Un estat, 4 nacions i 6 possibles escenaris

2008-02-05T05:58:00.000-08:00

La setmana passada (30 de Gener), podíem llegir un interessant article escrit per Ferran Requejo al diari la Vanguardia sobre quines són les possibles evolucions que pot patir l'estat de les autonomies. Crec que aconsegueix plantejar de manera clara i transparent quins són els possibles escenaris i tipus de convivència que poden tenir les diferents nacions de l'estat espanyol. El que ja és tasca de cadascú en particular, i cada nació en general, és escollir quin d'aquests escenaris vol. Jo ja us confesso que no quedaré satisfet amb qualsevol punt que sigui menor al quart.

Seis escenarios de futuro (y Hegel)

¿Cuál es el futuro más conveniente del Estado de las autonomías para solucionar el tema del reconocimiento y acomodación de la pluralidad nacional del Estado? ¿Puede el Estado evolucionar hacia dicho objetivo? Se trata de dos preguntas distintas. Para situar las dos respuestas, pueden describirse hasta seis escenarios posibles del desarrollo del Estado autonómico. La cuestión básica e irresuelta de fondo es la de cómo estructurar las realidades nacionales de Catalunya y del País Vasco desde su propia especificidad en la democracia española. Una cuestión en la que el modelo actual sigue fracasando estrepitosamente.

1) Escenario involutivo. Descartamos la posibilidad de una involución hacia un Estado centralizado. La involución consistiría en una reforma constitucional pactada por PP y PSOE para cerrar el modelo autonómico, reforzando aún más al poder central, sus instituciones y sus procesos de decisión. Previsiblemente, sería un escenario de agudización de los conflictos territoriales que alejaría la perspectiva de estabilidad.

2) Escenario de continuidad autonómica. Las cosas seguirían más o menos como están, tanto en autogobierno como en prácticas institucionales. Se mantendrían los déficits de protección jurídica de las autonomías en el Tribunal Constitucional (TC), basados en las ambigüedades constitucionales y el sistema de nombramiento de magistrados del propio TC. Las comunidades autónomas seguirían sin poder hacer políticas diferenciadas en la práctica totalidad de sus competencias (educación, sanidad, servicios sociales, investigación, función pública, universidades, régimen local, etcétera). El carácter plurinacional del Estado seguiría sin reconocerse constitucionalmente. Podría revisarse el sistema de financiación, siguiendo las pautas uniformistas del actual (manteniéndose el trato diferenciado del País Vasco y Navarra). También podría reformarse el Senado (otro fiasco constitucional) en un sentido simplemente autonómico.

3) Escenario federal clásico (uninacional).Se trataría de desarrollar el Estado autonómico a partir de las premisas del federalismo clásico. Ello supondría algunas reformas constitucionales (federalización del Senado y del poder judicial, funciones de las comunidades autónomas en la UE, federalismo fiscal con reglas claras y publicidad de las balanzas fiscales...). En el ámbito de las competencias: ruptura de las ambigüedades constitucionales que favorecen al poder central. Seguiría ausente el reconocimiento de la plurinacionalidad, con déficits en los ámbitos simbólico, económico e internacional. Pero se ganaría en claridad, probablemente en estabilidad, y se reforzarían la descentralización y las garantías jurídicas de las minorías (precarias en los escenarios anteriores).

4) Escenario federal plurinacional. Se reconocería constitucionalmente el carácter plurinacional del Estado, con autogobiernos diferenciados en Catalunya y País Vasco. Dicha especificidad se aplicaría a cinco ámbitos: simbólico, institucional, competencial, económico-fiscal e internacional. Se trataría de lograr un friendly state,un Estado amable con las minorías nacionales. La participación de estas últimas en las instituciones del Estado (Parlamento central, TC...) incluiría procedimientos liberales de protección de las minorías frente a la versión colectiva de la tiranía de la mayoría (derechos de veto, timbres de alarma, procedimientos de opting in y opting out...).

5) Escenario del partenariado (o soberanía-asociación).A diferencia de los escenarios anteriores, que implican acuerdos de carácter federal, aquí el proceso dependería únicamente de la voluntad de los ciudadanos de las naciones minoritarias, estableciéndose acuerdos de carácter confederal con el Estado sólo en materias concretas (defensa, pasaporte, algunas cuestiones de política exterior y tributación, etcétera). La regulación de estos acuerdos sería parecida a la establecida en algunos estados asociados o federaciones de la política comparada.

6) Escenario de la secesión. Aquí la ruptura con el Estado y el nivel de autogobierno serían máximos, dentro del esquema de soberanías compartidas de la UE. Una acomodación liberal-democrática estable del pluralismo nacional del Estado sólo resulta posible en los tres últimos escenarios. En los escenarios segundo y, sobre todo, tercero, podrían darse algunos avances en autogobierno y un marco institucional más amable con las minorías nacionales. Pero la previsible falta de regulación de la plurinacionalidad en los ámbitos simbólico, económico e internacional impediría un solución con vocación de futuro.

En este tema no ha habido aún ningún presidente de Gobierno español que pueda calificarse de estadista. La falta de cultura federal y plurinacional de los dos partidos mayoritarios, que impide avanzar hacia el cuarto escenario indicado, está haciendo que las posiciones independentistas en Catalunya y el País Vasco sean cada vez más racionales y más razonables. El siglo XXI será un siglo de reforzamiento de las minorías nacionales en las democracias (de lo que Hegel llamaba la "autodeterminación en la interdependencia"), sea a partir de su acomodación en estados plurinacionales, sea a partir de procesos de partenariado o secesionistas cuando lo anterior no es posible.

Ferran Requejo

Optimisme personal i decepció col·lectiva

2008-02-01T04:34:00.000-08:00

Aquesta setmana ha estat una setmana de bones notícies. Amb la Laia hem aconseguit una data d'entrada al nostre nou pis. Serà dimecres de la setmana vinent, el mateix dia en que signarem el contracte de lloguer que farà que, almenys durant el proper any, la nostra residència es desplaci a la part baixa del barri de Gràcia. Ha estat dura la recerca, difícil decidir-se, i complicada la burocràcia, però com diu la saviesa popular: el bo es fa esperar. Pel que fa al pis, es tracta d'un cinquè sense ascensor, petit, amb només una habitació, però això sí, amb una terrassa més gran que el propi pis on esperem gaudir-hi els vespres de primavera i alguns de l'estiu.

Això de buscar pis és tota una aventura, que en alguns moments pot arribar a ser desesperant. Cutxitrils sense cel·la d'habitabilitat, preus desorbitats, viatges d'una punta a l'altra de la ciutat i una calculadora en mà per veure fins a quin lloguer pots arribar, són el plat de cada dia dels buscadors de pisos.
Hi ha una raó, però, que fa que valgui la pena fer-ho almenys una vegada a la vida, i és que t'ajuda a connectar amb una realitat que ens passa, sovint, desapercebuda.

Per mi és un exemple de que hi ha coses que el mercat no és capaç de gestionar de forma eficient, i que una intervenció pública intel·ligent pot ajudar a millorar la vida dels ciutadans. Per trobar-ne exemples no cal aquesta vegada anar fins als països nòrdics, sinó només atansar-se al País Basc, on han aconseguit controlar els preus amb una oferta d'habitatge públic important.

És en aquest sentit que arriben les decepcions. La decepció de veure el partit d'esquerres majoritari a l'estat espanyol presentant un programa electoral que d'esquerres només en té el nom, tractant els ciutadans com individus que voten al millor postor. La decepció de veure que el partit de dretes majoritari a l'estat espanyol renúncia a la moderació i deixa tot el centre lliure aniquilant l'últim supervivent de la creuada aznarista. I finalment, la decepció de veure com l'església catòlica insulta la intel·ligència dels cristians insinuant que el Partit Popular és la opció més coherent amb el missatge de Jesús.

FSCat: pensa globalment, actúa localment

2008-01-21T00:46:00.001-08:00

Y en estos días el que escribe,
consciente del privilegio
de nacer en esta orilla,
cree que aún este será el tiempo
del ángel temeroso que suspira,
átomo que gira en solitario,
alienígena nacido en esta tierra,
del sueño sublime, en fin,
del hombre y la mujer que buscan
otro mundo posible.

Ismael Serrano

Aquestes paraules d'Ismael Serrano condensen l'esperit del Fòrum Social Català (FSCat) que tindrà lloc a Barcelona el proper cap de setmana. El FSCat vol ser un espai de trobada integrat per més de 150 entitats d'un ampli ventall sectorial que té per objectiu enfortir el teixit associatiu català, i millorar-ne la coordinació. Us deixo a continuació amb el seu vídeo de presentació i difusió.

Paraules predestinades

2008-01-14T06:11:00.000-08:00

Tot és fosc i jo em trobo perdut davant mil camins que es difuminen i fonen en un de sol. He tractat de que tot això fos diferent. No sé com puc sortir, estic atrapat entre tu i la teva ombra. La tristesa és present en l'ambient i en el silenci. Només sospirs de resignació i pessimisme després de saber que he perdut la llibertat. La voluntat de decidir en cada moment se m'ha fos entre les mans tot i el fred d'aquest dur hivern. Només hi ha una voluntat única i veritable, la teva, que avança implacable amb el temps i enverina la nostra ànima amb la il·lusió de creure'ns lliures. Ets tu, destí, el culpable del millor i el pitjor, la causa de la tristesa i l'alegria, de la pau i la guerra, de l'existència. Ets tu qui en realitat està escrivint aquestes paraules que innocentment crec escollir. En tu s'amaguen el futur i el passat i fas que deixin d'existir. Tu ens converteixes en mers testimonis que impotents només podem mirar amb resignació la realitat. Per tot això et faig culpable. Només puc, a contra cor, donar-te les gràcies per tot el que m'has fet viure i la gent que has fet creuar en el meu camí.

A punt per entrar al túnel

2008-01-10T10:12:00.000-08:00

Com ja vaticinava fa uns dies Jordi Sánchez en un article al diari El País, el PSC comença a trobar-se amb el dilema de si ha de sotmetre's completament al PSOE i d'aquesta manera conservar el "bon rotllo" amb el seu germanet gran, o mantenir-se fidel als seus principis i idees i defensar els interessos del nostre país impulsant al màxim les potencialitats del nou estatut.

A part dels conflictes que ja fa temps que van, com la publicació de les balances fiscals, el finançament i la gestió de ports i aeroports, aquesta setmana hem pogut veure com el govern central ens abandonava en un tema clau: les infraestructures, en particular, el fre a l'adjudicació de les obres del TGV i el no traspàs de Rodalies. És clar que la idea dels socialistes espanyols és guardar-se "asos a la màniga" de cara a futures negociacions post-electorals, però amb aquest gest demostren quines són les seves prioritats polítiques. Així, podíem llegir al Periódico (aquest diari català que ens acostuma a esbossar com es veu la realitat des del carrer Nicaragua) l'advertiment que feia el PSC en boca de Jordi Hereu que exigia al PSOE que no acceptarien la renúncia del traçat actual del TGV.

Si la memòria no em falla, tot i que he estat incapaç de trobar la referència concreta a la premsa del moment, l'actual traçat va ser aprovat en la legislatura del 2000 quan l'ajuntament de Barcelona era governat pel tripartit, la Generalitat de Catalunya es trobava en mans de CiU i el govern central estava gestionat per un PP que gaudia d'una majoria absoluta aplastant al congrés. Més tard, el roig descolorit dels socialistes ocuparia la Generalitat i el govern espanyol, i l'oposició, CiU i PP, utilitzaria el traçat que ells mateixos havien consensuat per desgastar el govern tripartit i, sobretot, el govern municipal de Barcelona. La bola de neu s'ha anat fent grossa i el canvi de traçat ja forma part d'una condició sine quanon de convergència per donar suport a la investidura de qualsevol dels líders dels grans partits estatals.

Tal com explica Jordi Hereu en la Portada del Periódico, la renúncia a aquest traçat seria un cop dur per Catalunya en general i per la ciutat en particular. Per una banda enrederiria uns 10 anys la connexió amb França, de l'altra tota la planificació del creixement de la ciutat dels darrers 10 anys s'ha fet pensant en aquest traçat.

Els partits catalans majoritaris, doncs, es troben en un situació difícil. Els socialistes hauran de decidir què fer en cas que el PSOE estigui disposat a canviar el traçat. O els diputats del PSC a Madrid es neguen a votar la investidura del candidat del seu mateix partit constituint un grup parlamentari propi i essent coherents amb el projecte de ciutat i país que han defensat els darrers 10 anys, o se sotmeten al PSOE renunciant a la seva identitat. Els convergents hauran de decidir si unes gotes d'aquesta perillosa essència anomenada poder, els fa fer el contrari d'allò amb que sempre s'omplen la boca, defensar el nostre país i buscar el millor per als seus ciutadans.

Mentrestant, recordo la màxima que "en política un mes és una eternitat", i em plantejo si allò que avui tothom dóna per fet, la victòria de Zapatero, acaba no succeint el dia de les eleccions.

Comença un nou any

2008-01-07T00:20:00.000-08:00

Lamentant-me que el dia només té 24h em disposo a escriure el primer post del nou any que ara comença. Les obligacions socials a les quals tampoc he volgut renunciar m'han impedit tenir el temps i les idees perquè aquest primer post tingués lloc abans.

En la missió que representa la vida d'un mateix, és important, de tant en tant, aturar-se i fer balanç. Com, què i qui volem ser? Com, quan i per què volem viure? Nous projectes, nous camins i el més important, noves il·lusions. Es tracta d'aixecar el cap amb la mirada altiva, visualitzar a l'horitzó les respostes a aquestes preguntes i traçar el camí que ens ha de dur fins a elles. Aquest és un procés que no s'acaba mai. Cada vegada que tornarem a aixecar el cap, tornarem a tenir un nou horitzó diferent del d'abans fruit de l'experiència del nou tram recorregut.

Entre els projectes d'aquest nou any; continuar aprenent i respirant la felicitat que desprèn aquest clima del que som privilegiats, trobar i compartir un pis ben maco amb la Laia, organitzar i preparar un cicle de xerrades de divulgació científica amb els DDLK, fer un curs de tastar vins amb en Marc i en Bene, intentar acabar la marató de Barcelona amb en Javier, en Dani i en Joan, disfrutar de bones converses amb coneguts i desconeguts que deixaran de ser-ho, renovar la meva webpage, descobrir noves pel·lícules, cançons i llibres, gaudir de festes divertides i àpats suculents, fer algun viatget i moltes excursions a la muntanya, assaborir la gamma de cafès i tes que hem comprat al despatx, ... i a part de totes les coses que em puc descuidar i qualsevol altre plan que ja improvisarem al seu moment, aquest bloc, que intentaré continuar escrivint i des d'on podreu veure, per uns instants, el món amb els meus ulls.

teatre, idees i fracassos (II)

2007-12-24T04:28:00.000-08:00

L'endemà de l'anècdota arriben les reflexions i un s'adona de la feblesa humana. Com a errors propis he de reconèixer que no vaig tenir la millor actitud possible si el que volia era entrar en aquest local. Com ja deia al post d'"El nom de la Rosa", ironia i autoritat són dues paraules antagòniques.

Com a virtuts dels altres companys que van poder entrar, l'enginy de fer-li la rosca al "segurata" i la seva capacitat de seduir-lo amb el fi d'aconseguir el seu objectiu. Com a error, caure en el clàssic mecanisme psicològic de la projecció. M'explicaré.

Ahir quan ens vam trobar a Can Masuet per veure el futbol, alguns dels herois que van ser prou hàbils per superar la prova d'accés a l'espai músical Teatre, ens van començar a recriminar als que no ho havíem aconseguit que com podia ser que anéssim pel món vacil·lant a la gent i essent tan mal educats, i que no els estranyava que no ens haguessin deixat entrar. I això que us puc assegurar que cap d'ells va presenciar la conversa citada literalment en el post anterior.

Jo ja no esperava unes paraules com "quina llàstima que no us deixessin entrar", o qüestions com "què va passar?". Ara bé, tampoc esperava que m'hagués de sentir culpable i hagués de tenir remordiments per no haver entrat al local.

teatre, idees i fracassos (I)

2007-12-24T02:40:00.000-08:00

Després de llegir el post del meu gran amic Marc i l'email escrit per la també gran amiga Maria, intentaré, per segona vegada, explicar els fets de la nit de dissabte que tanta expectació han aixecat.

Tal com ja ens explica en Marc en el seu post, després d'un gran sopar en motiu de la celebració de l'aniversari de les persones de la colla nascudes al desembre, i tal i com ja havíem planejat la setmana anterior, vam decidir anar a cremar les últimes gotes de benzina del nostre cos als locals nocturns de Mataró.

Ens vam distribuir per cotxes, i vam acordar trobar-nos directament a l'interior d'una de les discoteques d'un polígon industrial de la capital del Maresme. Jo em trobava al cotxe d'en Marc, conduït per la meva estimada Laia que era la única de nosaltres havia brindat amb aigua aquell sopar. A més d'en Marc i la Laia, també ens acompanyaven la Maria i en Julius.

Després de pagar la quantitat de 8 euros per tenir dret a deixar el cotxe en un solar, vam posar rumb a la primera discoteca de la nit, Privat. Ens vam afegir a una cua ràpida que es va aturar de cop quan ens vam trobar davant dels porters. Segons el seu criteri, les sabates d'en Julius eren massa amples. Sense obrir la boca, una trucada ens va informar que els nostres companys havien anat a escalfar motors en un altre local anomenat Teatre a uns 2 minuts d'allà.

Com si una repetició de la jugada es tractés, els porters d'aquest altre lloc ens van denegar altre cop l'accés al local, argumentant aquesta vegada que estava molt ple. És en aquest instant que m'agradaria reproduir la conversa que vam tenir amb ell:

PORTER: No us podem deixar passar perquè està molt ple.
Jo: Nosaltres som 5. Què us sembla si ens esperem aquí fora i quan hagin sortit 5 persones entrem nosaltres?
PORTER: No, no entrareu igualment. Només és per clients habituals.
Jo: Ja ho entenc. Això és discriminació, vosaltres decidiu qui entra i qui no.
PORTER: Exacte.
Jo: Sí, sí, és clar. Som una societat capitalista, i com a propietat privada que és això, podeu decidir a qui deixeu entrar i aquí no. Bé, doncs res, (i faig el gest de donar-li la mà).
PORTER: Jo no dono la mà a la gent que se'm vol vacil·lar.
Jo: Hi tens tot el dret. Doncs així fins una altra,

I ens retirem al costat del portal amb la intenció de debatre què fer aleshores. Enmig d'un brainstorming sobre les diferents possibilitats que ens oferia la nit, en Marc proposa d'anar a buscar quelcom per beure i xerrar al costat de la porta del local mentre esperem la sortida de la resta del grup. És llavors quan un segon porter se'ns acosta i establim una segona conversa:

PORTER: Aquí no hi beureu res.
Marc: Bé, aquí no. Però podem anar allà (assenyalant un espai que es trobava fora del recinte de la nau).
PORTER: Allà no hi beureu res perquè a mi no em surt de la punta de la p***a. I ara foteu el camp d'aquí.

Davant de tan boniques i amables paraules, i essent conscients que tots els integrants del grup no teníem cap ganes d'acabar la nit a l'hospital, decidim acceptar la seva seductora invitació.

Uns tres quarts d'hora més tard, després d'haver fet un beure en un bar musical de la zona, ens tornàvem a trobar davant del "Teatre", aquesta vegada però amb alguns dels altres components de l'expedició llinarsenca. Entre aquests hi havia la Marta, que demana als porters si podem entrar. Ells li diuen que no, ja que som uns maleducats. Així que decidim canviar de lloc, i tornar a intentar entrar al primer dels locals.

La història però es repeteix, i després que passin alguns dels nostres amics, trobo que el braç del segurata de Privat m'impedeix continuar avançant darrere seu fent que la distància que ens separa sigui cada cop més gran. Veig les seves cares cada cop més petites amb una expressió de tristesa que augmenta amb la distància. Trigo un temps a reaccionar a la veu que ens diu "Em sap molt de greu però ja us ho hem dit abans que no podeu entrar."

Així, els 5 rebutjats pel sistema no tenim altra alternativa que tornar cap a casa i esperar que un altre dia els designis celestials facin que els nostres rostres semblin més agradables als ulls dels porters de discoteca. Em pregunto, però, si hi ha cap tècnica per aconseguir-ho. Se m'acut disfressar-nos ben mudats els nois, i amb un bon escot les noies, interpretar un paper d'innocents consumidors amb moltes ganes de consumir. Era natural que haguéssim de tancar el cicle i fer un bon teatre per entrar Teatre.

Quin teatre

2007-12-22T20:20:00.000-08:00

Acabem d'arribar d'un desconegut i misteriós local anomenat Teatre. No sabem si el nom es deu al teatre que un ha de fer per poder entrar. Són les 5h del matí i ens trobem a casa en Marc aprofitant que els seus pares tenen el privilegi de trobar-se a Nova Zelanda gaudint de l'estiu. No trobem però ni el to ni la inspiració que ens han de permetre descriure la divertida anècdota que hem patit aquesta nit. Potser el millor és doncs, deixar-ho per demà.

Una setmana després del retorn

2007-12-21T10:12:00.000-08:00

Quan era a Mainz pensava que el temps em passava més de pressa per trobar-me fora, en un lloc nou. Pensava que tornar a casa frenaria altre cop el ritme del temps, que en el meu rellotge de sorra aquesta trigaria més a caure.

L'absència de posts al bloc mostra, però, que la realitat ha estat completament la contrària. Retrobaments, converses pendents, la tasca de buscar pis amb la Laia, explicar els resultats obtinguts allà i entendre als que han arribat els meus companys aquí, sopars de Nadal, assaigs de pastorets... han comprimit una agenda ja apretada.

Entrevista a José Antonio Marina

2007-12-12T15:03:00.000-08:00

És tard i he de fer esforços per mantenir les parpelles aixecades mentre escric aquestes paraules. De fet, només us vull recomanar la interessant reflexió que fa el filòsof espanyol José Antonio Marina en aquesta entrevista al diari Avui. Marina respon amb lucidesa a la pregunta de per què si estem tan bé ens sentim tan malament, i dóna una pauta de quines coses hauríem de canviar en la societat per corregir-ho.

Bona nit,

Els principis de Joseph Goebbles

2007-12-12T13:09:00.000-08:00

Com ja és sabut, Joseph Paul Goebbles va ser ministre de propaganda del règim nazi. Un temps abans, els seus coneixements en propaganda i manipulació de masses van permetre al partit nazi guanyar les eleccions democràticament. El seu llegat es pot resumir en onze principis que escric a continuació.

Analitzar quins són els partits que, avui dia, encara utilitzen aquests principis per seduir els ciutadans, ho deixarem com a exercici al lector...

1.- Principi de simplificació i de l’enemic únic: "Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar a l’adversari en un únic enemic."

2.- Principi del mètode de contagi: "Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris s’han de constituir en una suma individualitzada."

3.- Principi de la transposició: "Carregar sobre l’adversari les pròpies errades o defectes, responent a l’atac amb l’atac. Si no pots negar les males notícies, inventen d’altres que distreguin".

4.- Principi de l’exageració i de la desfiguració: "Convertir qualsevol anècdota per petita que sigui, en una amenaça greu."

5.- Principi de la vulgarització: "Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell als menys intel·ligents als que va dirigida. Quan més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l’esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; a més, tenen una gran facilitat per oblidar."

6.- Principi de l’orquestració: "La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d’idees i repetir-les incansablement, presentades un i altre cop des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes. D’aquí també ve la famosa frase: Si una mentida es repeteix suficientment, acaba per convertir-se en realitat".

7.- Principi de renovació: "S’han d’emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l’adversari respongui, el públic ja estigui interessat en una altra cosa. Les respostes de l’adversari mai han de poder contrarestar en nivell creixent de les acusacions."

8.- Principi de la versemblança: Construir arguments a partir de fonts diverses, mitjançant els " globus sondes" o "informacions fragmentaries".

9.- Principi de l'acallament: "Deixar de banda les qüestions sobre les que no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen a l’adversari, també contraprogramant amb l’ajut dels mitjans de comunicació afins."

10.- Principi de la transfusió: "Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d’un substrat preexistent ja sigui una mitologia nacional o complexes d’odis i prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives."

11.- Principi de la unanimitat: "Arribar a convèncer a molta gent que pensa "com tothom", creant una falsa impressió d’unanimitat."

És hora de tornar a casa

2007-12-12T12:36:00.001-08:00

La xerrada que he fet aquest matí, on he explicat alguns dels resultats que hem obtingut aquests 2 mesos i mig de recerca, marca la fi de la meva estada. Han estat aquests, uns temps dolços on he après moltes coses. Tinc però, ganes de tornar.

Marxar a fora et dóna perspectiva sobre la vida que portes. És un temps per aturar-te, prendre una distància privilegiada, i veure-ho tot més objectivament. Et permet sortir de la rutina diària on ens trobem sovint atrapats, i aparèixer en un lloc nou, amb nova gent, amb noves llengües i amb nous costums. És un moment per fer-te nou a tu mateix i intentar modelar, com si d'una escultura de fang es tractés, aquelles parts de tu que no t'acaben de convèncer. T'adones d'arbitrarietats en què no havies caigut abans, i aprens a valorar coses que, quan ets entre els teus, ni tan sols t'adones que hi són.

Aquests dies que vénen, diferents compromisos d'arreveure m'omplen l'agenda. No puc evitar, doncs, que l'alegria de tornar a casa i tornar a tenir al costat les persones que estimo, es vegi continguda per deixar aquí els nous amics i amigues que he fet durant l'estada. De ben segur però, que internet i els vols amb les companyies de baix cost fins a Barcelona, ens facilitaran mantenir el contacte.

Última vegada?

2007-12-05T12:38:00.000-08:00

És fàcil adonar-se que un ha fet una cosa per primera vegada. El que no és tan fàcil és saber quina serà l'última vegada. Independentment de si existeix o no un destí, aquest ens passa completament desaparcebut als que no som vidents, pitonissos i astròlegs. Això ens impossibilita a dir res sobre el nostre futur, i per tant a jutjar quina serà l'última vegada. La saviesa popular ja fa segles que és conscient d'això amb el seu "no diguis mai d'aquesta aigua no en beuré", i Nils Bohr ho va sentenciar amb la còmica frase "és difícil fer prediccions, sobretot respecte al futur".

Avui he estat temptat de fer un post al bloc explicant que seria la última vegada que aniria a l'estació principal de Mainz a recollir una visita. La reflexió anterior però m'ho a impedit. Avui arriba la Laia de Barcelona, i només us puc dir que, amb una alta probabilitat, serà l'última visita que vaig a buscar a l'estació abans que aquesta primera, i qui sap si última, estada a Mainz s'acabi.

Qui sap quines són les sorpreses que ens té preparades l'atzar. Qui sap si quan prengui el vol de tornada el dia quinze, serà la darrera vegada que posaré els peus en aquesta ciutat. I si no podem intuir el futur, el millor que podem fer és viure el present. És la nostra una societat d'homes i dones que viuen atrapats i estressats en el futur, pensant en que faran o quina obligació tenen per demà, somiant com gaudiran d'allò que encara no tenen avui. És el nostre món occidental ple de persones que no sabem gaudir ni assaborir el present, que és en el fons, l'únic temps en que es viu. Com diu el filòsof alemany que va ser entrevistat a la contra de la Vanguardia deu fer unes dues setmanes: "ens passem la vida corrent, buscant la felicitat, i no ens adonem que el que hem de fer és aturar-nos i deixar que ens atrapi".

Us desitjo doncs, un molt bon present, i no us estranyeu si fins d'aquí a uns dies no apareixen novetats al bloc, estaré també gaudint del meu.

Balanç 1-D

2007-12-03T14:07:00.000-08:00

He esperat amb paciència la reacció de la premsa espanyola i els polítics de Madrid a la manifestació del dia 1 de Desembre. La meva espera, però, ha estat en va. Cap portada, cap anàlisi de les conseqüències que pot tenir aquesta, com a molt una notícia de mitja columna perduda en alguna pàgina interior.

Decideixo consultar l'enemic número 1 dels polítics: l'hemeroteca. Allà hi trobo per exemple que la vuitena marxa de l'Asociación de Víctimas del Terrorismo va ser portada del diari el Mundo fa un parell de diumenges, tot i que segons la delegació del govern hi van assistir de l'ordre d'unes 60 mil persones. Al contrari del que pensava, descobreixo que el nombre de manifestants no és el criteri per dir on ha d'estar la notícia d'una manifestació.

Vaig a la pàgina dels sindicats CCOO i UGT, per intentar comprendre les raons que van fer que no se sumessin a la manifestació. Ells fa molts anys que estan reclamant millores a les infraestructures ferroviàries i al transport públic i, en certa manera, em va decebre la seva absència. Allà llegeixo un manifest que no té cap punt en contradicció amb el de la manifestació.

Amb tantes coses sense entendre, em mostro incapaç d'escriure el meu balanç de la manifestació de dissabte. Decideixo retirar-me i deixar-vos amb l'agut anàlisi que fa en Raül Romeva abans que més paradoxes em provoquin insomni.

Partida y doblada

2007-11-27T13:32:00.000-08:00

Aquest dissabte 1 de Desembre tindrà lloc la manifestació "Som una nació i diem prou, tenim dret a decidir sobre les nostres infrastructures".

Potser el següent vídeo, que em va passar el meu amic Martí, pot motivar a algú a participar-hi .

Últimes visites

2007-11-27T12:59:00.000-08:00

Feia una setmana que no em retrobava amb el bloc, i és que aquesta darrera setmana he tingut la sort de gaudir de la companyia d'uns quants amics que m'han vingut a visitar. No ha estat fins aquesta tarda, que en Marc ha agafat el vol que l'ha dut fins a Barcelona després de passar una setmana a Mainz. Han estat, aquests, uns dies especials, on a part de amb en Marc, he conviscut amb en Xavi, que va arribar dijous al matí i va marxar divendres al vespre, i la Carol i en Franqui, que van arribar el migdia de divendres i se'n van tornar dilluns. La Carol i en Franqui van dormir a casa la Mariona, que també ens ha acompanyat en moltes de les activitats que em fet al llarg d'aquest cap de setmana.

Si hagués de descriure amb detall totes les activitats que vam fer, sé que ningú no es llegiria el post per mandra a afrontar-se a tal extensió. Intentaré ser, per tant, breu. Dissabte vam anar a Wiesbaden, una ciutat burgesa amb una de les rendes per càpita més altes d'Alemanya. És plena de palauets, botigues d'articles de luxe, i té un glamurós casino on els de la colla disfrutaríem jugant al pòquer. Al tornar, vam sopar al meu restaurant preferit de Mainz, el nom del qual sempre sóc incapaç de pronunciar, i encara menys d'escriure. Finalment, diumenge ens vam llevar tard, i després de visitar l'església màgica de St. Stefan, vam fer una volta llampec per Frankfurt. Prometo que tan aviat com rebi les seves fotos, en penjaré algunes al bloc.

Abans d'acabar aquest post, m'agradaria ja enunciar l'alta probabilitat que en les properes i últimes setmanes a Mainz, escrigui al bloc amb menys freqüència. La meva estada arriba a la seva fi i la pressió per acabar algunes feines augmenta. Una certa nostàlgia ja em sacseja quan recorro els carrers d'aquesta ciutat que m'ha acollit i ha estat casa meva per un temps.

Al mateix temps, la visita d'amics com els que han vingut aquesta setmana, em fan venir ganes de tornar i trobar-me altre cop a casa, amb la gent de sempre.

Impressions del principi del final

2007-11-18T07:35:00.000-08:00

Em trobo en un cap de setmana d'impàs entre la visita del David i la Jèssica de la setmana passada i l'arribada de l'Inu, en Xavi, en Franki i la Carol la que ve. De fet, l'Inu arriba demà a la nit mateix, i passarà aquí una setmana completa. Em fa molta il·lusió. Com ja vaig escriure quan van venir la Maria i l'Albert, són aquestes oportunitats per enfortir l'amistat, crear noves complicitats, i xerrar sense els límits del temps.Ahir vaig sortir de festa amb dos alemanys, l'Eugen i en Michael, i la veritat és que ens ho vam passar molt bé. En Guillem i la Mariona, dos catalans que ja eren a Mainz quan hi vaig arribar i que hi continuaran essent quan torni, estaven cansats i finalment no van venir. Va ser una oportunitat per sentir-me integrat en aquest país del que penso que n'hem d'aprendre algunes coses.

És en aquest instant que veig a prop el final de la meva estada. Per una banda, això vol dir que aviat tornaré a tenir a prop totes les persones que estimo i que he deixat a Catalunya, per l'altra, el fet que el temps m'hagi passat tan de pressa, em deixa un regust de no haver sabut aprofitar prou bé la meva estada.

A 80km/h pel 4t cinturó

2007-11-17T06:48:00.000-08:00

Recordo ara, que fa unes setmanes era notable la polèmica engendrada per la mesura del govern català de reduir la velocitat màxima a la zona metropolitana de Barcelona a 80km/h. Segons el govern la proposta té entre d'altres objectius, complir amb les exigències de la UE en termes d'emissions de partícules, a la vegada que contribuir a reduir el nombre de persones malaltes, i fins i tot mortes, relacionades amb diferents tipus d'enfermetats de caràcter respiratori.

Una part de la societat civil s'ha mostrat clarament contrària a aquesta mesura, ja que consideren que abans de limitar la llibertat individual s'hauria de fer tot el possible en altres direccions. Tot i que en el pla d'actuació contra la contaminació, la limitació de velocitat és només una mesura entre un paquet de 73, és possible que aquests ciutadans tinguin raó i siguin possibles altres actuacions menys restrictives i més efectives. S'hauria, doncs, tal com demanen alguns mitjans de comunicació, d'estudiar si aquestes solucions alternatives són possibles, tenint sempre present que hem d'aconseguir l'objectiu de disminuir la contaminació com a mínim fins als límits marcats per la Unió Europea.

Recordo ara que demà tindrà lloc la manifestació en contra del 4t cinturó. En aquest cas, és el govern qui proposa la construcció d'una nova carretera per tal de millorar la mobilitat a la corona metropolitana dels Vallesos. Aquesta nova via aniria de St. Celoni fins a Abrera, passant per Les Franqueses, Caldes i Terrassa. És fàcil imaginar-se l'impacte ambiental d'una obra d'aquestes característiques, no només per la carretera en sí, sinó perquè sovint implica la creació d'urbanitzacions, polígons industrials o camps de golf en zones que ara són agrícoles o forestals. Això ha comportat la mobilització de sectors de la població contra el projecte, ja que consideren que les millores de mobilitat que comporten, no compensen l'impacte ambiental, i creuen que es poden prendre moltes altres mesures abans, igualment efectives i que no tenen aquest inconvenient. A continuació en poso uns exemples:

Apostar pel transport públic i en particular el ferrocarril. Els índexs de km de ferrocarril respecte els de carretera són ímfims comparats amb els de la mitjana de la UE.
Estimular que la gent treballi en la ciutat on viu. Això augmenta la qualitat de vida i per tant la qualitat de la feina. Possibles mesures serien reduccions fiscals a les empreses que contractin gent de la mateixa ciutat, o borses d'intercanvi de feines similars entre persones de ciutats diferents.
Incentivar la flexibilitat laboral en les feines que sigui possible. Evitaria en certa manera l'existència de les hores punta i el col·lapse que tenen associat.
Millorar les telecomunicacions per tal de només realitzar els desplaçaments necessaris. Part de la feina es podria fer a casa, i algunes gestions es podrien fer a distància.

El que em sorprèn de tot plegat és que, mentre els col·lectius que s'oposen a la limitació de velocitat són considerats uns ciutadans amb sentit crític, els opositors al 4t cinturó són tractats com un grup de cavernícoles que s'oposen al progrés del nostre país. No hi veieu una certa asimetria?

Joseph Stiglitz al programa del PSOE

2007-11-13T12:08:00.000-08:00

Llegeixo amb certa perplexitat al diari El País que, entre d'altres cel·lebritats internacionals, el PSOE ha fitxat al premi Nobel d'economia l'any 2001, Joseph Stiglitz, perquè col·labori en la redacció del seu programa electoral. No és tan habitual com ho hauria de ser, que els polítics s'envoltin d'experts amb la mirada lúcida, per tal de diagnosticar i posar remei als problemes de la societat. Sempre he pensat que la política hauria de fer un esforç per ser més científica i rigorosa, en comptes del circ mediàtic en què s'acaba convertint tan sovint.

Jo ja fa cert temps que segueixo la pista al sr. Stiglitz. Apareixen amb certa regularitat articles seus a El País, i té bastants llibres de divulgació sobre l'economia mundial i la globalització, per fer que aquesta sigui una mica més justa. Els seus llibres estan molt ben escrits i són molt pedagògics, sense treure ni una engruna de rigor ni estalviar-se la complexitat. A mi m'agrada molt perquè, a part de ser una persona conscienciada amb el medi ambient i les desigualtats i injustícies del món on vivim, és un home que ha aconseguit superar el vell debat entre "liberalisme" i "intervencionisme". La seva manera de procedir és molt racional i científica:

Estudia amb deteniment quina és la situació present o el problema a posar remei.

Elabora una llista de possibles solucions, analitzant els avantatges i inconvenients de cadascuna.

I finalment, fa una síntesi escollint la solució, o combinació de solucions, que maximitzin el benestar de la població.

Si mai teniu la oportunitat de llegir un llibre seu, us recomano que ho feu, i posats a recomanar, jo us proposaria que comencéssiu pel darrer: "Com podem fer funcionar la globalització?", que podeu trobar en català editat per Empúries.

Esperem que els seus consells signifiquin quelcom més que pura propaganda electoral per al sr. Zapatero, el govern del qual, ha tingut encerts i desencerts, però que tampoc no s'ha atrevit a disminuir el pressupost militar, ni les exportacions d'armes, ni a defensar els interessos dels més desfavorits allà on les multinacionals espanyoles fan de les seves.

El nom de la rosa

2007-11-05T13:29:00.000-08:00

Ahir a la tarda, van passar per TV3 la pel·lícula basada en el famós llibre d'Umberto Eco, El nom de la Rosa. Tant la pel·lícula com el llibre són dues obres mestres, de les quals crec que, almenys una d'elles, hauríem d'assaborir una vegada a la vida.

A part del seu guió impecable i elegant, i de la bona representació dels actors, el film em va agradar perquè presenta d'una manera preciosa el conflicte dialèctic entre dues concepcions antagòniques del món. La de Guillem de Baskerville, que representa el racionalisme, l'esperit crític, l'anàlisi de la complexitat, els interrogants, els dubtes, i l'ús de la raó i l'observació per tal de trobar resposta a aquests. I la de Jorge de Burgos, que és el gran defensor de la concepció màgica abans d'acceptar el dubte i/o reconèixer la ignorància. És la visió del pensament únic i la discriminació dels que no comparteixen aquest pensament, que obliga a fer triar a tota la gamma de grisos entre blanc i negre, i a castigar als que no escullen igual que ell.

Un dels punts simbòlics d'aquesta discussió esdevé en un simple i tens diàleg sobre el riure.
[···]
JB: El riure és un invent diabòlic, que deforma les faccions i fa que els homes semblin micos.
GB: Els monos no riuen. El riure és una característica humana.
JB: Igual que el pecat.
[···]
Segons Jorge, el riure és odiós perquè quan rius veus les coses des d’un altre punt de vista, prèns distància i esdevens en certa manera una mica més escèptic. El riure és perillós perquè es contraposa a la por, que és la font de l'obediència cega, sense la qual el món esdevé fràgil i canviant.

Si volem, doncs, donar la millor resposta als Jorges de Burgos d'avui dia, ho hem de fer amb un somriure, si no amb un riure explícit. Així, quan els crits d'aquells polítics, que encara no han superat el debat medival entre raó i obediència, ens arribin a les orelles, no ens escandalitzem ni contestem amb més crits, simplement fem servir el sentit de l'humor.

Si riure ens dóna perspectiva, i la perspectiva ens dóna més coneixement, la filosofia ens porta a afirmar que riure ens fa més lliures. Des d'aquest punt de vista, potser hauríem de riure més sovint?