La pluralitat ens donarà l'hegemonia

Ahir els catalans vam decidir. Vam decidir que volíem caminar cap a la independència, però que no ho volíem fer de la mà d'un sol partit, ni d'un sol líder.

Ahir els catalans vam advertir. Vam advertir que el nou estat no serà patrimoni de ningú sinó un projecte plural, i que encara que ser més ens obligui a parlar més entre nosaltres i caminar una mica més a poc a poc, ser més i diversos ens farà guanyar l'hegemonia.

Ahir els catalans ens vam contar. Vam saber que ja som majoria els més de dos milions de ciutadans que tenim la il·lusió de fer un nou estat i que només ens queda poc més d'un milió de catalans per engrescar.

Ahir els catalans vam sorprendre. Vam sorprendre tots els mitjans de Barcelona i de Madrid que tant s'havien entestat en pintar-nos una campanya en blanc i negre, on s'havia de triar entre la A d'Artur o la A d'Alícia. Vam mostrar-los que existien els colors i que no havíem de renunciar a res.

Ahir els catalans vam reflexionar. Ens vam adonar que érem diversos, i que això ens fa millors. Ens vam adonar que ens queda molta feina per fer, que haurem de saber guanyar, i que la supèrbia és una mala companyia.

Avui, amb calma, el món ens mira, reconeix la nostra majoria, i ens concedeix algun petit gest senyal que anem per bon camí.

I avui també, com sempre, el govern espanyol i els seus mitjans continuen negant la realitat, com si aquesta no existís quan s'ignora o es transformés a cop de titular de diari o de roda de premsa. Creuen que allà on escriuen fracàs de Mas, els (com a mínim) 80 diputats independentistes del parlament deixen de ser-ho. És la seva miopia una de les nostres millors aliades.

Ahir els catalans vam ser hàbils. Vam ser hàbils per dir, independència sí, però una independència de tots i per a tots.

25N: No perdéssim la memòria

Aquestes eleccions no són unes eleccions qualsevol. Per primera vegada, pràcticament tots els partits d'àmbit estrictament català s'han posat d'acord per, en cas que aconsegueixin una majoria prou àmplia al parlament, començar el procés d'autodeterminació. Aquestes eleccions són el primer pas en el pla institucional del procés que la societat civil vam començar l'onze de setembre al carrer.

Aquest període que el proper dilluns encetarem, serà relativament llarg i difícil, i requerirà la suma de sensibilitats polítiques i socials molt diferents. Conservadors, liberals, socialdemòcrates, ecopacifistes, i comunistes ens haurem de coordinar i remar en la mateixa direcció. Diumenge, definirem quina és la correlació de forces que volem tenir al parlament en aquest moment de transició. Si l'independentisme ha estat sempre un moviment transversal i plural, plural hauria de ser també la seva representació parlamentària. Ningú en té el monopoli, i les opcions són moltes i diverses.

L'altre tema que marca aquestes eleccions és la crisi econòmica. Mai a Catalunya ni a la mediterrània hi havia hagut tanta gent sense feina. Mai els desnonaments havien estat tan massius, ni mai tan grans les contradiccions: els governs han fet el rescat més gran de la història de la banca, mentre a la vegada retallen durament els serveis públics bàsics.

El problema de la crisi és complicat, té causes diverses, locals i globals, i la seva solució també requereix polítiques a escales regionals i europees.  Tal com dissertava en un post recent, tots plegats hem de reflexionar com hem arribat col·lectivament fins aquí i com n'estem sortint. 

Pel que fa a les causes, crec que és fàcil consensuar que algunes de les més importants serien el model de creixement que vam utilitzar en la fase expansiva del cicle econòmic (construcció i mà d'obra barata), la irresponsabilitat dels diferents governs centrals en matèria fiscal, i el model d'inversió pública. Doncs  bé, el model de creixement basat en la construcció comença amb l'aprovació de la nova llei del sòl el 1996 per part de PP i CiU. Més endavant, quan partits de l'esquerra proposaran introduir regulacions per limitar i frenar l'endeutament privat, PSOE, PP i CiU hi votaran en contra. PSOE, PP i CiU també aprovaran al Congrés la reforma fiscal de 2006 amb rebaixes fiscals per als més rics (reducció els tipus dels trams alts de l'IRPF i introducció de noves deduccions per a l'impost de societats). És en aquest moment quan comencem a utilitzar ingressos extraordinaris provinents de la construcció per finançar despesa corrent. Quan més tard la bombolla de la construcció punxi, ens trobarem amb un sistema fiscal insuficient. Finalment, per acabar-ho d'adobar, la major part de la inversió pública de l'estat i les comunitats anirà destinada a obres faraòniques sense cap tipus d'anàlisi cost-benefici (aeroports, AVE, ciutats del cinema, de les arts, etc.). Les inversions en comptes de fer-nos més competitius esdevenen lloses en el pressupostos dels propers anys. Però a qui li importa, si les grans constructores de les obres i les grans caixes que les financen van fent calaix.

Respecte a la resposta que els governs han donat a la crisi, crec que també és fàcil consensuar que és injusta. Tot l'esforç ha caigut sobre la classe mitjana i treballadora mentre les grans empreses i fortunes n'han quedat intactes. La correcció del dèficit s'ha fet bàsicament per la via de la retallada en la despesa social, i la pujada de l'IVA i altres taxes. La reforma laboral votada per PP i CiU ha implicat una pèrdua de drets laborals dels treballadors, ja que al contrari que als nòrdics, la flexibilització del mercat laboral no ha s'ha compensat amb una millora dels drets dels aturats. A més, el rescat dels bancs i les concessionàries d'autopistes del govern central (dut a terme pel PP amb el suport de CiU), fa que la riquesa no es distribueixi de dalt cap abaix sinó de baix cap amunt.

Totes les propostes fetes al parlament i al congrés pels grups d'esquerres en la direcció de reduir el dèficit mitjançant un augment dels ingressos han estat descartades successivament per PP, PSOE i CiU. Des d'una lluita més intensa contra el frau fiscal (s'estima que és com a mínim del 20%), fins a la recuperació de l'impost de successions i patrimoni, passant per taxes a les elèctriques i nuclears (que per cert tenen beneficis astronòmics gràcies a una regulació que els permet un oligopoli de facto).

També cal citar la modificació exprés de la constitució, sí, aquella que és intocable per fer una Espanya on els catalans ens sentim còmodes, PSOE i PP se la reformar el setembre del 2011 amb un cap de setmana i amb en Duran provant de pactar fins l'últim moment. Més tard, PP i CiU aprovaran la llei d'estabilitat pressupostària que que inclou un mecanisme per intervenir les comunitats autònomes que incompleixin l'objectiu de dèficit, i estableix com a prioritat número 1 de tota administració tornar els diners prestats. Si la llei d'estabilitat pressupostària espanyola contenia uns objectius més estrictes dels que proposava la UE, CiU i PP tornaran a aprovar una altra llei d'estabilitat encara més rigorosa al parlament.

A més a més, quan el descontentament per aquestes polítiques va fer sortir la ciutadania al carrer, la resposta dels governs espanyol i català va ser unívoca: repressió policial. Accions violentes sense justificació (sense la identificació dels agents amb un número de sèrie a l'uniforme), detencions preventives (el cas més famós va ser el d'en Pau Llonch), i fins i tot CiU i PP van arribar a proposar de modificar el dret de reunió.

El més trist de tot plegat és que aquests esforços titànics que estem fent són del tot estèrils. Unes retallades tan fortes en tan poc temps redueixen l'activitat econòmica, les previsions d'ingressos no es compleixen i la situació del dèficit persisteix. L'actual govern català té dèficits majors que el seu antecessor. Reformes estructurals de contenció de la despesa i un ús eficient i racional dels recursos són necessàries, però no seran suficients sense un canvi de paradigma a escala europea que permeti als governs fer polítiques anticícliques. Però això companys, ja ho deixo per un altre dia.

Voldria acabar amb una reflexió. El nostre vot és una de les millors eines que tenim els ciutadans en democràcia per transformar la societat. Utilitzar-lo sense reflexionar seria una irresponsabilitat que a aquestes alçades ja no ens podem permetre. Diumenge vinent doncs, és important que fem memòria, i recordem qui ha votat què.

Societat, sobirania i nacionalisme

Reprenc l'activitat al bloc per posar cullerada a un debat que n'hi ha que feia molt de temps que esperàvem. Si tot va sobre el previst, els catalans (principatins, si s'ha d'ofendre algú) haurem de decidir entre continuar pertanyent a l'estat espanyol, o esdevenir un altre estat dins de la unió europea i participar així en primera persona en l'engrescador projecte de la construcció d'un estat federal europeu.

L'objectiu del meu post d'avui és intentar desmuntar el miratge dels ciutadans del món, dels apàtrides, o d'aquells que adverteixen sobre la incompatibilitat entre ser d'esquerres i independentista a la vegada. I la manera de fer-ho és presentant el clàssic problema de la definició de l'àmbit d'aplicació de la sobirania.

Els humans quan vivim en societat hem de prendre decisions col·lectives. Hem de pactar regles per conviure, hem de construir infraestructures comunes, i hem de finançar conjuntament el cost de l'aplicació d'aquestes regles i la construcció d'aquestes infraestructures. Al llarg de la història, hem anat augmentant cada vegada més el nombre d'àmbits que hem volgut gestionar de forma col·lectiva; l'educació, la sanitat, el transport públic, les televisions públiques, la gestió dels residus, o la neteja dels carrers en són alguns exemples.

Un problema intrínsec a prendre decisions col·lectives és doncs definir el col·lectiu, és a dir, el grup de persones que pren i aplica tals decisions. Suposem que hi ha una empresa energètica que vol posar una central nuclear a la vila de Llinars del Vallès; qui ha d'autoritzar (o rebutjar) la construcció d'aquesta central? Els ciutadans de Llinars? La comarca del Vallès Oriental? El Principat de Catalunya? Els Països Catalans? L'estat espanyol? La unió europea? O la humanitat sencera?

A la pràctica, el món d'avui és un món de sobiranies compartides. Podem tenir col·lectius de decisió diferents per a diferents qüestions. Així, per exemple, en l'actualitat, el manteniment dels carrers és responsabilitat del municipi, la gestió del sistema sanitari de les comunitats autònomes, la política d'infraestructures del govern central, i la política econòmica de la unió europea. Per tant, qualsevol proposta política de qualsevol ideologia ha d'anar acompanyada del seu àmbit d'aplicació. I és aquí on ens trobem amb el problema de definir la sobirania. I és aquí on tothom s'ha de mullar i no hi ha neutralitat possible.

Per més d'esquerres, internacionalista, apàtrida o ciutadà del món que se sigui, la decisió política sempre estarà emmarcada en un territori. I és precisament això el que els ciutadans de Catalunya haurem de decidir en un futur proper, si volem que competències com la recaptació i la distribució dels impostos, o la gestió i construcció d'infraestructures segueixi en l'àmbit espanyol o passi a un àmbit català. Qualsevol de les dues opcions és igual de legítima, igual de raonable, i perquè no dir-ho també, igual de nacionalista.

Una crisi antiga per una nova democràcia

Des de fa uns anys les economies europees es troben atrapades en una crisi que sembla no tenir solució. La baixada d'ingressos que ha significat pels governs la frenada de l'activitat econòmica els ha obligat a endeutar-se, cosa que ha provocat una crisi de deute, que els fa ara a retallar els pressupostos en àmbits bàsics com sanitat i educació. Hem entrat en una espiral depressiva de més retallades, menys consum, menys recaptació d'impostos i més retallades altra vegada, d'on no som capaços de trobar la sortida. Ara per ara, els governs han continuat amb l'habitual costum que la classe mitjana i treballadora pagui la festa amb la recepta de més impostos per menys drets i serveis. No vull avui però dissertar sobre com escapar d'aquesta espiral depressiva, sinó entendre com hi hem arribat i quina és la nostra quota de responsabilitat.

1. Diagnòstic present i passat

L'economia espanyola té diversos problemes estructurals que fan que la sortida de la crisi ens sigui més complicada que als nostres veïns europeus.

(a) Un model productiu amb una ocupació molt fràgil
Històricament Espanya ha tingut una ocupació molt fràgil en èpoques de frenada del creixement. Mentre la caiguda del PIB des de l'inici de la crisi ha ha estat de l'ordre d'un 3-4%, l'atur s'ha més que doblat arribant a més d'un 20% d'aturats. Això és conseqüència d'un model productiu massa basat en mà d'obra barata, la qual és difícil d'adaptar i reconvertir en temps de canvi. El paradigma n'és la construcció. L'any 2007, el sector de la construcció representava el 16% de l'activitat econòmica i donava feina al 12% dels treballadors espanyols.

Per què i com vam incentivar aquest model productiu? En els anys del boom, el sector financer va apostar per l'habitatge. El diner és limitat i si l'invertim en la construcció d'habitatge no el podem invertir a la vegada en la compra de maquinària que faci una empresa més productiva i eficient. Durant l'època d'hiperliquiditat, l'empresari que volia tirar a terra la seva fàbrica per construir-hi un bloc de pisos tenia el finançament garantit, mentre el que volia millorar del sistema de producció, no.

(b) Dèficit públic
La frenada de l'economia ha disminuït els ingressos de les administracions i ha disparat la despesa social (subsidis d'atur, augment de l'ús de la sanitat i educació públiques, etc.), provocant que una gran part dels governs occidentals es trobin en una situació de dèficit. En el cas espanyol, però, hem de ser conscients que aquest dèficit també és conseqüència de la irresponsabilitat dels diferents governs centrals en matèria fiscal. Durant el boom de la construcció vam utilitzar els ingressos extraordinaris que provenien d'aquest sector per finançar despesa corrent, a més d’aprofitar l'avinentesa per baixar els impostos (impost de patrimoni, trams alts de l'impost sobre la renda).

El problema és greu ja que a diferència d’EUA, el Banc Central Europeu no pot facilitar diner als governs de la zona euro, de manera que l’única font de finançament a part dels impostos són les subhastes de deute sobirà. Hem donat massa poder als mercats financers, que lluny de la prudència del setembre de 2008, ara s'han fet amos i senyors.

El sistema fiscal espanyol té a més diverses peculiaritats respecte als seus homòlegs europeus: s'estima que l'economia submergida representa un 20% del PIB, frau fiscal de les grans empreses, una pressió fiscal sobre la renda del treball molt més alta que sobre les rendes del capital, etc. La meitat dels recursos que ingressa l'estat provenen de l'IVA. El nostre sistema fiscal no és, doncs, progressiu.

Els problemes de tresoreria que tenen les administracions els impedeixen pagar als proveïdors, en general petites i mitjanes empreses que es troben ofegades pels impagaments.

(c) Manca de liquiditat
Aquests retards en el pagament a les empreses es combina de forma letal amb la manca d'accés al crèdit. Si bé és veritat que tot Europa té problemes d'accés al crèdit, les entitats espanyoles tenen un problema afegit: estocs de pisos cada vegada més grans en els seus balanços fruit de famílies que no poden fer front a la hipoteca. La conseqüència d'això és la desconfiança entre les entitats financeres, la manca de préstec entre elles, a les famílies i a les empreses. És a dir, empreses que no poden fer inversions per sortir d'impassos, millorar l’eficiència o, simplement, començar de zero.

(d) Deute privat
L'estat espanyol, al contrari que Alemanya o la Xina, és una economia amb una balança comercial negativa. Aquesta diferència anual entre el que comprem i venem fora és precisament el que augmenta cada any el nostre deute total (públic + privat). En el cas d’Espanya aquest deute (principalment el privat) és enorme. Tot el creixement econòmic de la darrera dècada i mitja el vam basar en el deute. Vam produir moltes coses que no vam vendre fora sinó als nostres conciutadans, i com que aquests no tenien diners, ens ho van comprar mitjançant crèdits. Que les famílies espanyoles s’endeutessin es deu tant a l’existència de diner molt barat com a la seva pèrdua de poder adquisitiu. A partir dels 80, els països occidentals han vist grans creixements de la producció, que no han anat acompanyats de creixement dels salaris. Aquesta situació és més greu a l’estat espanyol, que compta amb una distribució de la riquesa més desigual a causa, entre d’altres, de la menor progressivitat del sistema fiscal.


2. La nostra responsabilitat

Així doncs, si les coses ens anaven tan bé en el passat és, en part, perquè vivíem a crèdit (prenent diners del futur i gastant-los en el present). Aquell creixement desbordant és inseparable de la seva crisi posterior. O dit d'una altra manera, la crisi present és una simple conseqüència del model de creixement que conjuntament vam escollir en el passat.

Qui són doncs els responsables d’aquelles decisions i de la crisi? Els banquers que van apostar per la construcció? Les persones i immobiliàries que van especular amb l'habitatge? Les famílies que s'hipotecaven i vivien a crèdit? Els governs que no van reformar aquest model productiu i a més van fer rebaixes fiscals? Els ciutadans que van votar els partits de govern? Els que van votar els partits de l’oposició? Els que ni tan sols van votar?

Segurament, la major part de nosaltres, ni ciutadans, ni governants, ni empresaris vam preveure que aquella festa tenia la contrapartida d’una ressaca. Ignorar-ho, però, no ens eximeix de la responsabilitat. Tots (en major o menor grau) en som corresponsables. No vam estar a l'alçada de les circumstàncies. Vam creure que podíem delegar en els nostres representants polítics la gestió de la col·lectivitat i deixar-los fer. I no. Als polítics, tan de bona com de mala fe, els va mancar comprensió de la complexitat de la realitat actual i es van deixar endur pel curt-terminisme dels cicles electorals. I sí, nosaltres els ciutadans tampoc no vam ser conscients de les conseqüències de les seves decisions i vam continuar votant i aplaudint.


3. La nova democràcia

La situació actual és una oportunitat per reflexionar sobre com hem de canviar la presa col·lectiva de decisions, és a dir, la democràcia, per tal que no cometem en el futur els errors passats. La nova democràcia ha de ser simplement autèntica. Si volem realment decidir entre tots, hem d’estar realment preparats per fer-ho. Prendre decisions sense estar informat és d'una enorme irresponsabilitat. I tinc la impressió que això és el que hem fet les darreres dècades. Com és possible que al llarg de l’escolarització no se’ns expliqui com funciona el nostre model econòmic i se’ns doni una formació política tan precària? Com pot ser que els partits polítics es gastin més diners en propaganda electoral que en formació pels seus afiliats?

No hi ha només una raó per explicar la superficialitat de la democràcia actual. Segurament, els mitjans de comunicació i els polítics professionals i tenen un paper important. Com deia en Joan Manel Tresserras a la darrera edició de la Universitat Catalana d’Estiu, som en l'era de la simplificació. La informació ha de tenir relats ràpids, espectaculars i en blanc i negre. I encara millor si conté grans dosis de conflictivitat amb bons i dolents. Els partits polítics han entès perfectament el llenguatge, i des del primer a l’últim fan discursos simples obviant la complexitat del món.

La realitat, però, és complexa i la democràcia, per tant, té un preu: temps i esforç. Temps i esforç per formar-nos, per fer-nos més cultes i per discutir i treballar entre nosaltres. Siguem forners, mecànics, cantants, escriptors, filòsofs o enginyers, tots podem i hem d’aportar alguna cosa al debat. Tots haurem d’implicar-nos, i sinó, atendre’ns a les conseqüències de la nostra negligència. La tasca serà difícil però tenim unes eines de les quals no havíem gaudit mai com a humanitat: Internet.

Teoria de jocs i responsabilitats diluïdes

Un problema que apareix en la teoria de jocs és com emergeix la cooperació entre individus egoistes. Darwin ja es va adonar que el fenomen de l'altruisme era difícil d'explicar per la teoria de l'evolució. És obvi que qui estigui disposat a sacrificar la seva vida pels altres poc sovint deixarà descendència.

L'altruisme i la cooperació són pràctiques esteses entre els humans de les quals trobem abundants exemples en la nostra vida quotidiana. Els neuròlegs han observat que els humans experimentem plaer quan ajudem als altres i ens tractem amb amabilitat i afecte. Sembla clar doncs que la cooperació és un mecanisme que ha generat l'evolució biològica encara que no acabem d'entendre del tot com.

No vull avui parlar però de l'emergència de la cooperació com a fenomen col·lectiu, sinó d'un altre gran interrogant que es deriva d'assumir l'existència d'aquesta cooperació. Com és possible que un món format per una majoria de persones altruistes pateixi la fam, la guerra i la mala distribució de recursos que pateix?

Per aproximar-nos al problema considerem la següent història:
Una mare compra 10 llaunes de tonyina que estan d'oferta al súper per alimentar els seus 3 fills que fa una setmana que no mengen peix. Això és possible perquè el gerent del súper ha tancat un bon tracte amb una gran pesquera per comprar grans quantitats de tonyina a molt bon preu. Els dirigents de la gran empresa poden oferir preus molt competitius perquè el govern espanyol i senegalès han signat un contracte de comerç segons el qual les empreses espanyoles poden pescar a la costa del país africà. El capità del vaixell pesquer de la gran empresa espanyola s'ha desplaçat al Senegal a treballar (amb el que guanya podrà pagar els estudis universitaris de la seva filla). La pesca artesanal deixa de ser una activitat econòmica viable a la costa del Senegal i milers de pescadors senegalesos han d'abandonar la seva feina. Pobles que fins ara vivien de la pesca es troben envaïts per l'atur, la pobresa i les seves conseqüències.

Qui és el responsable d'aquest drama humà? La senyora que compra la tonyina, el gerent del súper, els directius de la gran empresa pesquera, els presidents del governs que signen el tractat de comerç, els ciutadans que han votat aquests governants, el pescador que pesca el peix per la gran empresa, o els pescadors senegalesos que no han sabut modernitzar-se a temps?

Es fa difícil assenyalar un sol culpable ja que tots en són (en som) en certa manera còmplices. Atrocitats com aquestes passen cada dia perquè no hi ha un culpable clar a qui assenyalar, ja que les responsabilitats estan completament diluïdes, estalviant-nos així molts remordiments. La meva resposta a la pregunta de com emergeix la maldat en un col·lectiu de bones persones és perquè les responsabilitats estan diluïdes. Podem doncs avançar cap a sistemes d'organització on els rols i responsabilitats de cada institució siguin més clars i on els ciutadans disposem de més informació a l'hora de consumir?

La bancarització de les caixes, un pas més cap a un altre oligopoli privat

Som ciutadans que depenem cada vegada més d'un nombre d'empreses més reduït. El 90% dels ordinadors del món porten el sistema operatiu de Microsoft. Montsanto ven el 90% de les llavors transgèniques. Cinc empreses (Carrefour, Mercadona, Eroski, Alcampo i el Corte Inglés) controlen el 55% de tota la distribució d’aliments a l'estat espanyol. Endesa i Iberdrola gestionen tota la distribució de l'energia elèctrica a l'estat. Telefònica posseeix la major part de la xarxa de telecomunicacions. El govern espanyol adjudica tota l'obra pública a unes poques constructores (ACS, FCC, Ferrovial, etc.). Una dada: la meitat de les 100 economies més grans del planeta són empreses.

El sector financer no és una excepció a la concentració de poder que ha generat la globalització. En el cas particular de l'estat espanyol, la meitat del sector està en mans de dos grans bancs: el BBVA i el BSCH. La meitat restant es troba bàsicament a mans de les caixes i aquesta fracció és bastant major a Catalunya. Aquesta situació però sembla que podria canviar en un futur proper. Els nous requisits que ha posat el govern per tal que les caixes puguin tenir accés al FROB els són inassumibles i les obligarà a convertir-se en bancs per a ser després absorbides per grans grups bancaris. Ens trobem, altre cop, davant d'un exemple de concentració.

Les caixes estan arrelades al territori i beneficien els sectors més populars de la societat, és a dir, PIMEs i famílies. Així doncs, en termes de competència i d'interès social, la desaparició de les caixes perjudica els ciutadans. La pegunta esdevé òbvia; per què el govern espanyol aprova un pla que afavoreix la concentració del poder financer en unes poques mans privades en comptes dels interessos dels ciutadans? Jo no en tinc la resposta, però no fa falta fer massa memòria per adonar-nos que no és el primer cop que es dóna una situació així.

Endesa i Telefònica eren dues empreses públiques que tenien un monopoli en els sectors energètic i de telecomunicacions respectivament. Totes dues van ser privatitzades a finals de la dècada dels noranta pel govern de José Maria Aznar. L'argument principal de la privatització era que la competència faria baixar els preus en uns sectors fonamentals per la competitivitat del país. Si quinze anys més tard fem balanç, el resultat no és en absolut el desitjat. Les tarifes s'han apujat per sobre de l'IPC, les seves accions han patit escandaloses revaloritzacions, s'han gastat quantitats milionàries en suborns a Amèrica del Sud per tal d'aconseguir contractes, no s'ha invertit el suficient en manteniment amb les conegudes conseqüències de les apagades, etc. La raó d'aquest fracàs és senzilla. Ambdues empreses tenen poder de mercat. No hi ha competència real perquè el servei es va privatitzar i no liberalitzar. Al no separar-se la xarxa del servei, si una nova companyia volia entrar en el sector havia de fer primer una inversió impossible.

Les telecomunicacions, l'energia o el finançament són necessitats bàsiques dels ciutadans d'una societat moderna. Si una sola empresa o un petit grup d'empreses controlen aquests sectors tindran els beneficis garantits mentre els ciutadans (consumidors) en serem els perjudicats. És fàcil anticipar que aquesta no serà l'última ofensiva. Les grans corporacions tenen encara molts serveis públics que cobreixen necessitats bàsiques per gestionar: el sistema sanitari, les pensions, la distribució d'aigua, l'ensenyament... Una qüestió que se'm fa persistent és fins on haurem d'arribar perquè els ciutadans diguem prou.

El nostre sistema econòmic evoluciona, doncs, cap a un oligopoli de grans empreses en sectors estratègics com la banca, les llavors, la distribució alimentària, la construcció de grans infraestructures, l'electricitat, el petroli, les telecomunicacions, el subministrament d'aigua, etc. i els ciutadans en patirem les conseqüències. Patirem tots els defectes de l'economia planificada (grans corporacions completament jerarquitzades) al servei de l'interès privat i sense el control i la transparència públics. El capitalisme de petits emprenedors que arrisquen, de relacions entre iguals i en xarxa, de decisions descentralitzades, de la meritocràcia i de posar en dubte l'establert és incompatible amb el capitalisme de les grans corporacions. Unes companyies que funcionen com el partit comunista de l'URSS sense cap dels ideals del comunisme.

Font foto: Michael Hacker.

Allò que els mercats no veuen

El lliure mercat o el lliure intercanvi és un mecanisme que la humanitat ha practicat des de temps immemorials per a distribuir els fruits de l'especialització del treball. Hi ha força consens en què normalment els mercats són una bona manera d'organitzar l'activitat econòmica. La virtut del mercat és que assigna els recursos de l'economia a través de decisions descentralitzades d'innombrables individus, famílies i empreses. Això el fa un sistema més robust que l'economia planificada, on un cervell central ha de determinar què produir i en quines quantitats, i per tant ha de conèixer totes les necessitats i prioritats de la població, cosa realment difícil.

Els defectes del mercat, però, també són ben sabuts. Així, quan algú té poder de mercat, és a dir, té un tros prou gran del mercat com per influir en els preus, els mercats deixen de reflectir les prioritats dels individus. Un cas extrem del poder de mercat seria el monopoli, i el cas encara més extrem és el del monopoli privat de bens fonamentals. Si les telecomunicacions, l'energia, o l'aigua estan en mans d'una sola companyia, aquesta podrà fixar el preu a voluntat amb uns beneficis astronòmics assegurats.

Avui voldria referir-me a un altre defecte del mercat: les externalitats. Les externalitats són l'impacte que les accions d'uns individus tenen sobre el benestar dels altres. Un clar exemple és la contaminació. Quan jo compro un cotxe i benzina, l'ús d'aquest bé perjudica la vostra qualitat de vida en forma de soroll, una pitjor qualitat de l'aire i un increment de gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera. Quan una indústria fa servir un producte químic més barat, però més tòxic, per estalviar costos i després l'aboca al riu, perjudica la qualitat de vida dels ciutadans. Quantificar l'impacte econòmic d'una externalitat és realment difícil, ja que la seves conseqüències són en la major part dels casos desconegudes. Un dels exemples paradigmàtics de bé afectat per externalitats negatives i que els mercats són incapaços de valorar són les abelles.

Aparentment, el valor econòmic de les abelles es correspon a la seva producció de mel. Ara bé, les abelles són el major responsable de la pol·linització del planeta. La pol·linització és el que permet la reproducció de les plantes i les flors. Si un dia desapareixen les abelles, la humanitat ho tindrem complicat per sobreviure, ja que el 35% de la nostra alimentació depèn de la pol·linització (fruites, hortalisses i llegums). Darrerament, les poblacions d'abelles estan disminuint a un ritme preocupant a moltíssims països. Només cal googlejar l'expressió "extinció abelles" per adonar-se com de global és aquest fenomen. Segons els experts, la causa d'aquesta extinció és la degradació del medi ambient dels darrers anys.

Una crítica que rebem sovint els ecologistes és que estem més preocupats per la biodiversitat, el territori o els paisatges que per les persones. Exemples com l'anterior mostren com la complexitat dels ecosistemes fa que la biodiversitat tingui un impacte enorme en la qualitat de vida de les persones i l'economia. Als EUA han quantificat les pèrdues econòmiques degudes a la disminució d'abelles en 30.000 milions de dòlars. Exemples com l'anterior ens ensenyen que els mercats per sí sols no buscaran sempre el millor per la qualitat de vida de la humanitat d'avui i de demà, i exigeixen un paper actiu dels governs del món.

Collage d'un inici de desembre desbordant

Aquesta setmana, l'actualitat bull. Per si no n'hi havia prou amb les eleccions catalanes i l'històric 5-0 de dilluns passat, els controladors aeris han decidit fer una vaga sense serveis mínims pel pont i el govern espanyol s'ha vist obligat ha declarar l'estat d'alarma. I tot això sense citar el serial de Wikileaks, des del meu punt de vista, la notícia amb diferència més rellevant. Realment, aquests del diari Ara van triar un bon moment per començar. Espero que l'activitat freni, sinó aquells que ens agrada seguir l'actualitat morirem d'infart.

Valoració electoral

El resultat va ser el ja predit per les enquestes amb dos matisos importants: resultat històric del PP i contundent caiguda d'ERC, que aquest cop va petar les enquestes però cap avall. Cal remarcar també l'entrada de Solidaritat al Parlament, crec que amb en Laporta, en Tena i en Bertran ens divertirem al llarg de la legislatura. Llàstima que Reagrupament no tingués la mateixa sort.

La nota preocupant de la nit va ser el poc que va faltar a Plataforma per Catalunya per entrar al Parlament. No els havíem sentit gens durant la campanya i van estar a punt de donar la gran sorpresa. Aquest fet, juntament amb l'augment de vot del PP després de fer electoralisme amb la immigració, suggereix que una part de l'electorat comença a estar amoïnada per aquesta qüestió. És imprescindible doncs posar aquest tema a l'agenda política. La resta de partits han d'afrontar el debat i donar respostes clares i diferents a les dels xenòfobs que foragitin les angoixes i les pors dels ciutadans.

Pel que fa al futur immediat, sembla que Mas ha començat prudent. El concert econòmic canvia de nom i es passa a dir pacte fiscal, i l'eliminació del sistema de velocitat variable s'està replantejant. La promesa electoral que no ha sofert canvis (ni crec que els pateixi) és l'eliminació total de l'impost de successions. Espero que en Mas i el seu govern ho facin el millor possible i tinguin el màxim nombre encerts. Ens tindran a tots els ciutadans i ciutadanes al seu costat per ajudar-los a remar en aquelles qüestions que compartim i, a la vegada, aixecar una veu de denúncia en aquells temes en que divergim.

La patacada de l'esquerra catalana ha de fer-nos aturar i reflexionar. De moment, PSC i ERC sembla que s'hi han començat a posar. L'objectiu: repensar la ideologia i l'estratègia dels partits per sobre del tactisme immediat. Aquí, qui tindrà força feina és el PSC, ja que feia força temps que havia esdevingut més una màquina de gestió que no pas un partit polític amb una idea clara del país a construir. A mi m'agradaria que s'encetés un debat plural entre persones, partits, organitzacions socials i empresarials. Un debat sense tabús, amb amplada de mires, i pensant en la viabilitat i en el llarg termini. Un debat que esdevingués realment una batalla d'idees on se'n poguessin dir de grosses i on sobretot no hi faltés el rigor. Veurem com acaba la cosa.

Els controladors i l'estat d'alarma

Bé, no hi ha massa a dir sobre aquest tema. Els controladors aeris espanyols tenen una feina fixa, una jornada laboral de 24h setmanals, un sou mig de 350.000 € anuals i 45 dies de vacances. Sí, són uns autèntics privilegiats tant dins l'estat espanyol com comparat amb els seus col·legues europeus. A tall d'exemple, Alemanya i Anglaterra paguen els seus controladors amb sous inferiors a la meitat dels de l'estat espanyol.

L'explicació d'aquesta situació de privilegi és molt senzilla. Són una minoria (uns 2400 a Espanya) amb una gran poder negociador (poden paralitzar a voluntat el trànsit aeri). Fins ara el govern de l'estat havia anat cedint i ajornant el problema. Això és precisament el que ha explotat avui.

L'actuació dels controloadors, deixant el país aturat de la nit al dia i jugant amb el benestar d'unes 400 mil persones, denota la seva sensibilitat i diu molt poc a favor seu. D'altra banda, potser el govern ha estat un pèl exagerat amb la reacció. No m'atreveixo a pronunciar-m'hi perquè requereix una certa reflexió. Si ho he entès bé, declarar l'estat d'alarma vol dir que els militars poden obligar als controladors al que vulguin: segrestar-lo, obligar-lo a treballar, i si s'hi resisteix aplicar-li la justícia militar. Déu ni do com està el pati.

Wikileaks i Assange

M'agradaria tractar aquest tema amb la rellevància que es mereix i dedicar-hi un post complet. El conflicte és fàcil d'entendre. Fins ara els estats havien fet el que més els havia convingut en el seu benefici, utilitzant, quan era necessari, mètodes incompatibles amb el dret internacional i violant les normes d'ètica més bàsica. Tot això naturalment era portat amb molta discreció, ja que quedava malament que la ciutadania en fos conscient. Ara, arriba una organització, publica tota una sèrie de documents que fan evidents aquestes pràctiques i tothom s'escandalitza.

L'estat espanyol no és una excepció i també ha sortit enrojolat de la publicació. Els documents de Wikileaks demostren que el govern espanyol va pressionar els jutges de l'Audiencia Nacional perquè no investiguessin l'assassinat del periodista José Couso a mans de l'exèrcit nord-americà, i va donar el vistiplau al pas i aterratge dels famosos vols de la CIA en què es transportava persones detingudes il·legalment.

Internet i, en particular Wikileaks, han demostrat que en el món 2.0 la impunitat i el secretisme dels estats ja no s'hi valen. La informació pot circular amb llibertat i ser compartida de forma instantània. L'opacitat és molt difícil de mantenir amb internet. La qüestió és si aprofitem aquest nou context com una oportunitat per tenir unes administracions més transparents i ètiques, o per contra, lluitem contra internet perquè això no passi. Sembla que els estats han optat per la segona opció i volen donar un càstig exemplar a Wikileaks i al seu fundador Julien Assange. Permeteu-me pronosticar que si se'n surten, i fan desaparèixer tan Assange com Wikileaks, en menys de dos mesos 10 organitzacions amb l'ànima de Wikileaks emergirant de la superpotència que formem la societat civil.

Eleccions 28N (2/2): El poder dels electors.

Ja només falten unes hores perquè els ciutadans de Catalunya comencem a votar i decidim les persones que ens representaran al Parlament. És una llàstima que haguem de triar aquests representants mitjançant llistes tancades, i no puguem escollir simplement els candidats que més ens agradin, encara que pertanyin a partits diferents. Aquest tema, però, ja el tractarem un altre dia. Avui m'agradaria comentar quins són per mi els reptes de la propera legislatura i com això ha fet decantar el meu vot.

Crisi econòmica i sostenibilitat de l'estat del benestar

Si en alguna cosa coincideixen els partits polítics catalans és en considerar que la crisi econòmica serà la primera prioritat del Govern escollit pel Parlament. La nostra economia havia esdevingut excessivament especulativa (operacions de compra-venda relativament ràpides amb grans plusvàlues). L'objectiu hauria de ser tendir cap a un model d'economia productiva com per exemple Alemanya. Hem de tenir en compte que per aconseguir pagar tot el deute que tenen tan Catalunya com l'estat espanyol s'ha d'aconseguir una balança comercial positiva, i això només és possible augmentant les exportacions i disminuint les importacions.

Hem de veure aquesta transformació de la nostra economia com una oportunitat i no com una llosa. I hi ha molts sectors en què això és realment possible: energia (més independència energètica; estalvi, eficiència i producció pròpia), el sector agro-alimentari (productes locals), reconversió del turisme, noves tecnologies, etc.

Els requeriments d'aquest canvi de model són molts: tenir gent qualificada (tant doctors i llicenciats com amb formació professional) que sigui seriosa i responsable alhora de treballar, que els nous projectes tinguin el finançament necessari per començar, les infraestructures necessàries de mobilitat, transport i comunicacions, una legislació que defensi els drets de les petites i mitjanes empreses en contra de les grans corporacions (llei contra la morositat), etc. A més, també caldran incentius (pastanagues i bastons) que primin un tipus d'economia respecte un altre (alts impostos als beneficis provinents de l'especulació vs. facilitats als emprenedors per obrir empreses).

Tots podem fer alguna cosa per contribuir a aquest canvi. No admirar el diner fàcil, parlar amb la nostra entitat financera per tal que els nostres estalvis financiïn empreses locals encara que això signifiqui una menor rendibilitat, i en particular, votar.


Camí de la independència de Catalunya

Aquestes eleccions no són iguals que qualsevol de les anteriors. Alguna cosa ha canviat al nostre país des de la sentència del Tribunal Constitucional i la manifestació del 10-J. Catalunya no es troba dins de l'estat espanyol tal com vam votar en referèndum els seus ciutadans, el dèficit fiscal fa que la Generalitat no pugui donar els serveis mínims d'atenció a les persones sense tirar de deute, i la manca d'inversió i en el control de les infraestructures perjudica l'economia del nostre país. Tot plegat fa que cada cop siguem més els que creiem que per construir el país que realment volem hem d'abandonar el projecte polític d'Espanya.

Això ha fet que noves propostes hagin aparegut amb força a l'arena política. Em refereixo bàsicament a Solidaritat Catalana per la Independència i a Reagrupament. El seu objectiu és, en cas que treguin prou diputats, proclamar la independència de Catalunya i tallar, d'aquesta manera, la dinàmica repetitiva en que ens trobem immersos. Sembla que els partits amb representació parlamentària juguin un rol que no evolucioni davant dels esdeveniments recents.

El pas cap a la independència però, l'hem de fer bé. Com a independentistes hem de jugar bé les nostres cartes. Hem d'avançar cap a la independència amb el suport d'una majoria social. Això vol dir un full de ruta clar de les forces catalanistes. I quan dic clar és que per avançat es digui quin serà el pla B si el pla A fracassa. Vaja, tot allò que ens va faltar en el projecte de l'Estatut. Després de la retallada del constitucional som nosaltres els que hem de moure fitxa. A mi, m'és indiferent si proclamem la independència de forma unilateral, si fem un referèndum o si intentem l'última entesa abans de fer el referèndum. L'important és que ho consensuem i avancem plegats i sense excuses.


Crisi energètica

Un altre aspecte que és per mi de vital importància és el d'aconseguir una societat el màxim independent del petroli. No és clar encara exactament quan, però tots els experts apunten que el pic del petroli tindrà lloc en un futur proper (10-15 anys). La nostra economia està completament basada en el preu barat d'aquest combustible fòssil. Només cal recordar el caos que es va originar quan el preu del barril es va més que doblar fins als 140$ l'any 2008: insostenibilitat del transport, vaga de transportistes i supermercats buits. Si no treballem per ser més independents del petroli ara, ens tornarà a passar com en la crisi econòmica que ara patim. No podem renunciar doncs a l'anticipació.

Les receptes són conegudes i ja esteu farts que les repeteixi: estalvi, eficiència i producció d'energia local. I això es pot aconseguir mitjançant: transport públic com el ferrocarril, reformar les cases perquè estiguin més ben aïllades, invertir en renovables, canviar alguns hàbits de consum (productes més propers i amb menys embolcalls de plàstic), etc.

El poder dels nostres vots

He de reconèixer que aquest any ho he hagut de meditar més de l'habitual. Per una banda, Iniciativa és l'opció que millor s'adiu amb la meva ideologia, qui representa al Parlament el moviment europeu verd i pacifista amb que m'identifico, qui fa sentir la veu d'organitzacions com Amnisitia Internacional o Greenpeace i qui incorpora propostes concretes més semblants als reptes plantejats abans. De l'altra, aquestes eleccions eren també una oportunitat per donar aire fresc a la política catalana i un toc als seus polítics. La idea d'una candidatura unitària que aglutinés tot l'independentisme era realment atractiva. Al final, però, hem estat incapaços de vertebrar-la i els independentistes concorren separats. Així, després de sospesant-ho tot, m'he decidit per quedar-me on era.

En unes hores els catalans escollirem els nostres representants. El Parlament que sortirà serà el que els catalans i catalanes haurem volgut. No hi ha excuses que valguin. El futur del nostre país és a les nostres mans.

Eleccions 28N (1/2): Balanç.

D'aquí a una setmana hi ha eleccions al Parlament de Catalunya. Les eleccions són un bon moment per fer balanç de les polítiques fetes els darrers anys, reflexionar sobre la societat que volem construir a llarg termini, i definir objectius específics (a implementar en la propera legislatura) que ens permetin acostar-nos a aquesta societat. Quan votem, crec que hem de tenir en compte precisament aquests tres factors (balanç del passat, ideologia i projectes immediats) per escollir. Parlem avui del balanç del tripartit.

Si ens fixem en l'opinió de la majoria de mitjans de comunicació, sembla que els 7 anys de govern d'esquerres hagin estat un absolut desastre. El mantra més repetit en diaris com la Vanguardia ha estat: "el tripartit és un desgavell que ha frenat el desenvolupament del país". Si busquem, però, paràmetres objectius per mesurar tal paràlisi podem veure que això no ha estat realment així. Durant el període 2003-2010, per exemple, s'han aprovat més lleis que en la majoria de períodes de set anys anteriors.

És natural que les accions d'un govern tinguin detractors i no agradin a tota la ciutadania. Ara bé, com a ciutadà tinc la impressió que el desprestigi que ha sofert el projecte de govern tripartit no s'ha correspost amb les seves polítiques concretes sinó a quelcom més abstracte. Aquest desprestigi no ha tingut res a veure amb la crítica constructiva. No té sentit que ens omplim la boca amb patriotisme si després desprestigiem sense arguments les institucions del nostre país.

1) Regeneració democràtica
El primer que va significar el tripartit va ser un canvi en el poder després de 23 anys de governs de centre conservadors. Aquest fet és per si sol positiu, ja que introdueix l'alternança. En el nostre país havíem arribat a confondre les institucions públiques i els seus càrrecs amb un partit polític i unes persones.

Pel que fa als projectes a mig-llarg termini, s'ha intentat fer els pactes nacionals consensuats amb l'oposició i els actors dels sectors implicats. També es van introduir mecanismes de participació ciutadana en l'elaboració de l'Estatut. La cara i la creu d'aquesta legislatura van ser les ILP contra els toros per una banda (va ser aprovada) i les dels transgènics i del referèndum independentistes (ni tan sols van ser admeses a tràmit).

2) Eix esquerra-dreta
El segon gran canvi que introdueix el govern és una orientació diferent de les polítiques. Es posa més prioritat als serveis públics i s'hi destinen més recursos. S'afronten temes que no s'havien afrontat fins aleshores: la planificació territorial, la gestió de l'aigua, política d'habitatge, més èmfasi en les energies renovables, els problemes de qualitat de l'aire a l'àrea metropolitana, la construcció de presons, posar fi als privilegis de què gaudien alguns mitjans de comunicació, algunes escoles concertades i privades, etc.

Pel que fa a la fiscalitat se segueix el manual socialdemòcrata de la progressivitat. Per exemple, es fa una reforma intel·ligent de l'impost de successions que garanteix mantenir gran part de la recaptació a la vegada que menys d'un 10% de contribuents han de fer-hi front.

3) Eix catalanista-espanyolista
En aquest àmbit el primer tripartit trenca i supera la dinàmica del "peix al cove" en les negociacions amb Madrid que s'havien practicat fins aleshores. El tripartit planteja de forma clara i transparent quina és la relació que Catalunya vol tenir amb l'estat espanyol. Així, el 30 de setembre del 2005 s'aprova una proposta de nou estatut al Parlament. Tots coneixem el desenllaç d'aquesta història: es fa per primer cop evident el conflicte de sobirania amb l'estat espanyol.

Pel que fa a reconeixement internacional, s'ha fet un esforç per tenir presència a diverses capitals mundials mitjançant les delegacions de la Generalitat. Com a persona que viu a l'estranger, puc certificar que la Delegació Catalana a Berlín fa una bona feina al llarg de l'any per internacionalitzar la nostra cultura, llengua, potencial turístic i indústria. L'objectiu es connectar-nos amb el món sense intermediaris i fer-hi amistat.

Naturalment el govern tripartit no ho ha fet tot bé. Jo mateix n'he estat crític diverses vegades en aquest mateix bloc. A vegades, ha faltat coherència en l'acció de govern. Així, per exemple, mentre Medi Ambient ha fomentat la lluita contra el canvi climàtic, Esports donava subvencions per construir Kàrtings.

El balanç global, però, és per mi més positiu que negatiu. S'ha canviat el rumb en molts àmbits i s'han fet coses que no s'havien ni plantejat fins ara. Alhora, em queda també un regust amarg. Jo sóc dels que hauria volgut anar més enllà en molts altres àmbits (participació ciutadana, internalització dels costos ecològics, banca pública, canviar la regulació de l'ordenació del territori, millorar la formació dels mestres, etc.). De tot això, però, en parlarem el proper post.

Som Estructura

S'estima que un ésser humà triga poc més de dos mesos en canviar totes les molècules que formen seu cos. El procés d'intercanvi té lloc a través dels aliments que ingerim i dels residus de què ens desprenem.

Aquest fet fa pensar. Si la major part de les partícules de què estem fets ja no hi seran d'aquí pocs mesos, aleshores, serem una altra persona? què o qui serem? què som?

Som estructura. Mentre les molècules que ens formen van essent substituïdes amb el pas del temps, el nostre cos manté la seva estructura, és a dir, la disposició de com les cèl·lules estan distribuïdes en l'espai. Som estructura. No som allò que ens forma, sinó la pròpia forma.

És temptador intentar generalitzar aquesta idea a altres estructures. Els governs, les institucions polítiques, la família, l'església, etc. són estructures que aguanten el pas del temps tot i que els seus constituents, en aquest cas persones, es van renovant.

Si volem fer canvis socials profunds, per tant, no n'hi ha prou en canviar les persones (que és el que acostuma a passar amb un canvi de govern), s'han de canviar les estructures. S'han de buscar noves estructures i organitzacions que aconsegueixin resoldre els problemes de les antigues i siguin robustes al recanvi dels seus constituents.

Reflexions nuclears

Aquests darrers mesos a Alemanya hi ha una certa polèmica amb la reactivació del programa de producció d'energia nuclear. Amb l'entrada dels Verds al govern l'any 1998, Alemanya va esdevenir un dels països pioners en la reducció de l'ús de l'energia nuclear sense augmentar les emissions de CO2. Ara però, l'actual govern de conservadors i liberals ha modificat aquell programa prorrogant l'apagada nuclear que havia de tenir lloc el 2022 fins al 2040.

Els principals avantatges de l'energia nuclear són que no emet gasos d'efecte hivernacle i que permet una producció continuada d'energia. Les energies renovables com la solar i l'eòlica tenen el defecte de generar una producció intermitent: no podem produir energia solar quan està nuvol o és de nit, ni eòlica un dia sense vent.

L'energia nuclear, però, també té desavantatges. Les mesures de seguretat que s'han de prendre són extremes, generen residus nuclears que han d'estar sota control durant centenars d'anys i és una font d'energia de producció centralitzada cosa que fa el sistema elèctric poc robust a les aturades. També cal dir que les centrals nuclears necessiten combustible nuclear. No ens donen doncs una independència energètica completa.

Davant d'aquests avantatges i inconvenients, i per tal de decidir-nos entre l'abandó definitiu d'aquest tipus d'energia o el retorn al seu ús, hem de fer un exercici de racionalitat i buscar paràmetres el màxim d'objectius possibles per avaluar-ne les conseqüències.

Preu

A primera vista pot semblar que l'energia nuclear és barata i té un preu molt més competitiu que les energies renovables. No obstant això, és molt difícil determinar quin és el preu real d'aquesta font una vegada internalitzats tots els costos de producció. Ens referim als costos de:

• Construcció de la central.
• Desmantellament de la central.
• Gestió dels residus radioactius.
• Assegurança en cas d'accident.
  

No hi ha cap país del món, per exemple, on l'assegurança de la central nuclear vagi a càrrec de l'empresa que l'explota. Només els governs es poden fer càrrec d'aquest risc. En la majoria de casos, les elèctriques tampoc es fan càrrec de l'emmagatzematge dels residus o del desmantellament de la central.

Per tal de comparar diferents fonts d'energia amb objectivitat és imprescindible tenir els preus reals d'aquestes després d'incloure-hi les externalitats.

Independència energètica

Una altra variable molt tinguda en compte en matèria energètica és la necessitat d'importar combustible d'altres països. En el cas de les centrals tèrmiques, aquestes no poden funcionar sense que importem petroli o el gas ja que a no en tenim a Europa. Aquesta dependència ens fa més fràgils a pujades de preus. Un exemple il·lustratiu és l'episodi entre Rússia i Ucraïna el gener de 2006. L'empresa russa Gazprop va tallar el subministrament de gas a Ucraïna enmig de l'hivern i va renegociar el preu de 50$ a 230$ els 1000 m3 de gas.

En aquest sentit, les centrals nuclears també requereixen combustible (urani o plutoni) que s'ha d'importar. Ara mateix el combustible significa només al voltant d'un terç del preu de l'energia. No obstant, en un context de demanda creixent (si tots els països es posessin a produir energia nuclear) el preu del combustible augmentaria.

Model socio-econòmic

Pel que fa als aspectes socio-econòmics, la nuclear és la font d'energia que menys treball genera per unitat d'energia produïda. Es tracta, a més, d'un tipus d'energia que es genera de forma centralitzada i que només és possible produir amb l'empara de l'estat. En aquest sentit, és un punt paradoxal que els grans partits liberals (i conservadors) europeus siguin pro-nuclears, quan és aquest tipus d'energia el que més necessita un pare estat.

Les renovables, en canvi, permeten una producció descentralitzada. Això permet consumir l'energia més a prop dels consumidors, tenir un sistema més flexible i adaptable, i donar lloc a un mercat més competitiu (mercats on un proveïdor/consumidor no afecta l'oferta/demanda global).

Tot i aquests inconvenients de l'energia nuclear, no podem descartar-la en absolut com a font d'energia en un futur. Hem de fer un diagnòstic rigorós de quines necessitats energètiques tenim, preveure les que tindrem, i definir una política energètica cap a un model sostenible i respectuós amb el medi ambient. Si és possible aconseguir aquesta suficiència energètica només amb estalvi, eficiència i renovables, fantàstic. Sinó, la nuclear pot ser una altra porta on trucar. Naturalment, però, sense que cap lobby empresarial particular ens dicti quin model energètic hem de tenir.

Reines de conte i valors culturals

Hi havia una vegada un poderós rei que vivia amb la seva esposa, la reina, en un gran castell ben protegit per una muralla i un fossar. El rei va haver de marxar de viatge i li va demanar a la reina que per la seva seguretat no sortís en cap cas del castell. Al marxar, el rei va dir-li al guàrdia de l'entrada que no deixés sortir a la reina, i si aquesta s'escapava la matés.

L'endemà, però, la reina va fugir del castell utilitzant un túnel secret. Es va trobar amb el seu amant, a qui li va proposar de marxar plegats i començar una nova vida. L'amant, espantant pel poder del rei, va refusar l'oferiment argumentant que tard o d'hora el rei els trobaria i els mataria. Decebuda, la reina va anar a veure la seva millor amiga per explicar-li l'ocorregut i fer-li la mateixa proposta que a l'amant. Aquesta va al·legar que no podia deixar els seus fills sols i tampoc va acceptar l'oferiment. La reina, doncs, es va veure obligada a tornar.

De camí al castell, la reina es va trobar un barquer que navegava per l'aigua del fossar. Li va demanar que la portés a la part posterior del castell on podria entrar per la porta secreta que ja havia utilitzat per sortir. El barquer li va demanar diners a canvi. La reina, però, no portava ni un cèntim, així que el barquer no va acceptar el tracte. Pocs minuts després, la reina era assassinada per el guàrdia de l'entrada principal del Castell que l'havia sorprès intentant entrar.

Aquest conte el va llegir fa pocs dies el professor d'alemany de la Laia com a exercici per generar debat. Després de la lectura, el professor va preguntar als estudiants: De tots els personatges que surten en el conte, quin és el responsable de l'assassinat de la reina?

Pot semblar aquesta pregunta completament òbvia a primer cop d'ull. Segurament, en una classe catalana seria fàcil arribar al consens de que hi ha dos responsables: el rei i el guàrdia. Un com ideòleg i persona que ha donat l'ordre i l'altre com a autor material dels fets.

La classe d'alemany de la Laia, però, no és plena de catalans sinó de gent d'arreu del món, gent amb un alt nivell d'educació que venen de cultures i maneres de veure el món diferents. Així, un metge del Iemen donava una alta responsabilitat a l'amant, personatge que segons ell va enganyar a la reina seduint-la i deixant-la posteriorment abandonada. Una doctora en biotecnologia de Malàsia, en canvi, argumentava que la culpa era de la mateixa reina; primer per desobeir les ordres del rei i després per presentar-se a l'entrada sabent el futur que li esperava.

Aquella pregunta que semblava trivial als nostres ulls, rebia respostes completament diferents segons el background cultural de cadascú. És doncs interessant veure com els nostres conceptes de justícia, responsabilitat, llibertat i igualtat no són en absolut obvis i que ,tot i que tenim tant en comú, no podem encara donar per fet que la humanitat compartim els mateixos valors morals. La qüestió de com ens podem organitzar els 6 mil milions de persones que compartim aquest planeta esdevé tot un repte. Un repte que hem d'afrontar amb diàleg i coneixement mutu, i no amb cultures tancades impermeables plenes de prejudicis i superioritat moral.

Invictus

Ara fa uns dies vam veure amb la Laia la pel·lícula Invictus dirigida per Clint Eastwood. Una autèntica delícia que teníem pendent des de feia uns mesos, i la copa del món de Sud-àfrica era un context ideal per submergir-nos en la història recent d'aquest país.

Invictus és el nom d'un poema de William Ernest Henley que va escriure des del llit d'un hospital després de perdre una cama per la tuberculosi. Els versos d'aquest poema són el que van donar força a Mandela per superar els 27 anys que va estar tancat a la presó, en una cel·la de 2 per 2 metres i obligat a fer treballs forçats.

D'alguna manera, Invictus ens mostra la cara i la creu de la condició humana. Des de la més virtuosa empatia i generositat fins a la més miserable mesquinesa. La pel·lícula ens descriu la sortida de Mandela de la presó, la seva elecció com a President de Sud-àfrica i els seus esforços per convertir Sud-àfrica en un sol poble. I l'instrument per fer-ho va ser la Copa del Món de Rugbi de 1995. Per una banda va aconseguir que els negres també vibressin veient l'equip dels "Springboks" que fins aleshores eren considerats un símbol de l'Apartheid. De l'altra, va donar a entendre a la comunitat blanca que també es comptava amb ells i que els seus símbols no serien eliminats.

El gest de Mandela per fer de Sud-àfrica una sola societat fa pensar. Com pot un home, que ha estat tancat a la presó durant 27 anys, perdonar a aquells que tan mal li han fet? Aquells que han estat responsables i còmplices de la segregació racial de l'Apartheid. A part d'una generositat infinita, Mandela era conscient que els blancs eren l'elit econòmica del país i que, per tant, eren imprescindibles per tirar Sud-àfrica endavant. No obstant, la maduresa i la destresa que va demostrar són profundament admirables.

Ara hi ha qui diu que la comunitat blanca va sortir massa lleugerament de la transició. Tot i que Sud-àfrica comença a despertar, i comença a emergir un certa classe mitjana negra, les diferències socials entre les dues comunitats són encara enormes (us recomano el 30 minuts sobre el tema que recentment va presentar TV3). I, no pot deixar de sorprendre'm com encara alguns blancs es mostren avui crítics i reticents amb les mesures de discriminació positiva que el govern ha establert després d'anys d'Apartheid i dominació, en que tot el poder polític i econòmic estava a les seves mans.


La retallada de l'Estatut

Se'm fa difícil, però, acabar aquest post sense comentar la notícia de la setmana: l'escapçada de l'Estatut de Catalunya per part del Tribunal Constitucional. Al contrari de Sud-àfrica, Espanya no vol sentir a parlar d'empatia i reconciliació entre comunitats. Un tribunal format per 10 juristes ha modificat un text aprovat per les Corts espanyoles i votat en referèndum pels catalans 4 anys abans.

Hi ha diversos elements que em fan sospitar que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut no es correspon a una simple anàlisi de si aquest s'adapta o no a la Constitució, sinó que té un alt component ideològic.

1. El temps i la forma en que s'ha realitzat la sentència. Si realment fos un dictamen tècnic no hauria comportat tant de temps, tants intents i tantes recusacions. Els membres del tribunal han semblat més representants dels partits polítics que els han col·locat que no pas juristes.


2. Manca de consens en la votació. Seria comprensible que l'ambigüitat en la redacció d'algun article de l'Estatut i la Constitució donessin lloc a una lliure interpretació d'aquest, i en conseqüència no hi hagués consens en la seva constitucionalitat. Seria raonable que això passés en algun dels articles sí, però no en tots. I és que en cap dels articles no hi ha hagut consens en la votació. Els membres conservadors del tribunal han votat en contra de tots i cadascun dels articles. Articles que, per cert, són idèntics als de moltes altres comunitats. Allò que és inconstitucional per Catalunya, no ho és per a d'altres Comunitats Autònomes.
   


3. El corporativisme de la sentència. La part més censurada de l'estatut és la corresponent al sistema judicial. Així l'intent de descentralització del sistema judicial queda en un no res. Un sistema judicial que ja no va ser reformat en la transició a la democràcia i que presenta greus mancances de funcionament.


4. Èmfasi en la "indisoluble unidad de la nación española". Segons fonts del tribunal el dictamen inclou la referència –repetida fins a vuit vegades– a la “indissoluble unitat de la nació espanyola”, tal com s'esmenta en la Constitució del 1978.
   

Tot això fa de la sentència un text més polític que jurídic i del Tribunal un òrgan més ideològic que tècnic. I com a ciutadà em fa perdre confiança en la neutralitat de la justícia, pilar fonamental de qualsevol Estat de Dret.


Xoc de legitimitats i canvi de paradigma

És el primer cop des de la transició que la voluntat del poble de Catalunya es veu contrariada per la decisió d'un tribunal. Fins ara, tot i que ni la Constitució del 78 ni l'Estatut del 79 satisfeien l'ambició del poble de Catalunya, eren assumits per gran part d'aquest com el fruit d'un consens amb la resta de l'estat. Renunciàvem a una part de les nostres aspiracions en favor del pacte. Així, tant la Constitució com l'Estatut van ser votats favorablement per la majoria de catalans tot i les seves mancances. El mateix vam fer, de fet, amb l'Estatut de 2006.

Ens trobem, doncs, davant d'una situació molt interessant. Ja mai, ningú podrà tornar a dir que estem a Espanya com hi volem ser. Perquè allò que vam votar no és el que tenim. No han estat suficients totes les renuncies fetes al llarg del camí. Ens han hagut de donar un cop d'autoritat perquè entenguem qui mana. El conflicte de sobirania es fa per primer cop evident.

En aquests moments singulars de la història del nostre poble, deixeu-me acabar amb els versos d'Invictus. Potser podem trobar en les seves paraules la inspiració que tant va ajudar a Mandela,

It matters not how strait the gate,
How charged with punishments the scroll,
I am the master of my fate:
I am the captain of my soul.

(És igual l'estreta que sigui la porta,
quants càstigs tingui la sentència,
sóc l'amo del meu destí:
sóc el capità de la meva ànima.)

Dilemes

Abans d'arribar a Berlín pensava que en aquesta nova etapa, sense Centre Excursionista, Cooperativa, i un llarg etcètera em sortiria el temps per les orelles. Temps que alhora podria invertir en fer de tant en tant un petit post al bloc. Bé, doncs com ja veieu, també quan un es troba en terres desconegudes i no té lligams ni s'implica en cap projecte social, li costa trobar espais de tranquil·litat per afegir una petita contribució en l'immens oceà d'internet. Si seguiu el bloc de la Laia ja sabreu que no ens avorrim.

Voldria destinar part d'aquesta tarda de diumenge a fer una petita disquisició sobre els dilemes.

El gat o el Picasso?

Un dilema és una situació problemàtica en què s’ha d'escollir una de dues o més opcions. Amb en Vicent, que és mig filòsof, hem discutit més d'una vegada el dilema del museu. Imagineu-vos que esteu en un museu d'art i es comença a incendiar. L'incendi és tan virulent que heu de sortir corrents i només teniu temps d'endur-vos una cosa. En particular, heu d'escollir entre el Picasso que està exposat davant vostre i un petit gatet que es troba al vostre costat. Quina és la millor decisió?

La gràcia dels dilemes és que cap decisió acaba essent completament satisfactòria i sempre s'ha de renunciar a alguna cosa. No hi ha una resposta correcta i una altra d'incorrecta. La resposta de cadascú de nosaltres depèn dels nostres principis ètics i de les nostres prioritats. Així, en l'exemple anterior, un animalista no dubtaria en escollir un ésser viu abans d'un tros de tela empastifat amb algunes pastes pigmentades. Alhora, un historiador de l'art tindria claríssim agafar una de les peces d'art més importants que ha generat la història de la humanitat, en comptes d'un vulgar animal que es diferencia per poc a una rata.

Un camp en el que apareixen molts dilemes és la política. En el terreny de les decisions col·lectives és fàcil que es donin les totes circumstàncies d'un bon dilema.

La desobediència civil

Un dilema que sempre he trobat interessant és el de la desobediència civil. Aquesta consisteix a no respectar una llei de forma pública, pacífica i no violenta, ja que la considerem injusta. És una forma de pressió a l'autoritat perquè la llei sigui modificada. Són ben coneguts els casos de desobediència civil liderats per Rosa Parks o Martin Luther King en la defensa dels drets civils a EUA, o de Mahadma Gahndi a l'Índia en la lluita per la independència.

Ara que s'acosta la declaració de renda molts dels nostres conciutadans practiquen l'objecció fiscal militar com a mesura de desobediència civil per a no pagar els impostos que es destinen al ministeri de defensa. Així els partidaris de l'objecció fiscal descompten entre un 4% i un 12% (depenent si només compten el pressupost de defensa o el que es destina a defensa però és encobert per altres ministeris) dels seus impostos i els destinen alguna ONG.

El motiu pel qual la desobediència civil em planteja en alguns casos un dilema és el següent. En un estat democràtic, els poders executius i legislatius han estat escollits pel poble, és a dir, el que els parlaments i governs decideixen representen el consens ciutadà, encara que aquest potser no ens agrada. Practicar la desobediència civil ens posa en conflicte amb aquest consens i fa evident una tensió entre la consciència individual i la voluntat col·lectiva. No m'agrada que un 10% dels pressupostos de l'estat es destini a despesa militar, però em permet aquesta discrepància negar-m'hi a contribuir? I si algú es vol fer objector de pagar la part corresponent a educació, sanitat, o recerca?

El fi justifica els mitjans

El dilema més conegut en política i que mai deixarà d'estar al dia, per més que ens sembli superat, és el de si el fi justifica els mitjans. La filosofia de "el fi justifica els mitjans" s'atribueix a Maquiavel, tot i que es diu que el primer que formula literalment aquesta expressió és Napoleó. Només cal fer un cop d'ull a la història per veure que els governants s'han impregnat sempre d'aquesta màxima. Com a exemples recents podem trobar la guerra de l'Irak, el terrorisme, la violació de les llibertats individuals per una suposada major seguretat, etc.

En aquest context, en Carlos, un colombià company meu de despatx, em va explicar una petita anècdota que va estar a punt de costar les eleccions al candidat a l'alcaldia de Bogotà, Samuel Moreno. En un debat televisiu a l'octubre de 2007, Antanas Mockus, actual candidat a la presidència pels verds, li va preguntar a Moreno:

"Si vosté tingués l'oportunitat de comprar 50 vots per evitar que una persona que en pot comprar 50.000 arribi al poder, ho faria?"

Moreno va respondre amb un sí rotund i sense vacil·lacions. L'endemà tots els opositors el van acusar de falta d'ètica, mentre ell rectificava dient que havia entès malament la pregunta. Pocs dies després, Moreno guanyava per poc les eleccions.



Ara és Mockus qui es presenta a la presidència de Colòmbia i es postula com un canvi en la forma i el fons de fer política a Colòmbia. Aquell canvi que va representar Obama als EUA, mobilitzant molts joves desinteressats fins aleshores per la cosa pública, l'encarna ara Mockus a Colòmbia. Pressento, doncs, que no és el darrer cop que el citarem.

Els dilemes ens fan més empàtics i reflexius. Fan que ens replantegem les nostres pròpies conviccions i escoltem les dels altres. Els dilemes són inherents a la decisió, i aquestes inherents a la llibertat. Més dilemes vol dir menys dogmatisme i més tolerància. Que tinguem, doncs, dilemes per molts anys.

28F: Llinars ja ha decidit

Ahir va ser un dia emotiu. Vam deixar enrera el fred berlinès per retrobar-nos amb el sol llinassenc. A les 9h del matí, després de mesos de preparació, s'obria el col·legi electoral que permetria a tots els ciutadans del meu poble pronunciar-se sobre si els agradaria o no una Catalunya federada, sense intermediaris, amb la resta de pobles i estats de la Unió Europea. Tot i que la participació no va ser tan alta com hauríem desitjat, 1262 vots corresponent a un 17.3% de participació, la consulta va ser per mi un èxit.

Crec que vam aconseguir demostrar-nos i reivindicar que en democràcia, des del respecte i la tolerància, es pot parlar de tot, absolutament de tot. Que no hi ha tabús, i que és precisament amb diàleg i debat com s'ha d'evitar la conflictivitat social i no a la inversa. Aquesta idea de democràcia es va posar en dubte quan una petita entitat d'un petit poble del Maresme, el setembre de 2009, volia preguntar als seus conciutadans què pensaven de la independència de Catalunya i tota la maquinària de l'estat va intentar aturar-ho. Aquelles institucions que se suposava que eren un instrument dels ciutadans van esdevenir censors sobre què es pot opinar i què no.

Un altre motiu de satisfacció és que hem estat capaços d'organitzar-nos per fer les coses ben fetes. La jornada electoral va transcórrer amb total normalitat sense parar ni un instant l'activitat dins del col·legi, i el rigor amb què es va dur a terme la consulta va ser igual o major que en qualsevol altra elecció. M'agradaria doncs felicitar a tots els companys i companyes de "Llinars decideix" pel seu esforç i entusiasme per tirar endavant la consulta.

Naturalment que algunes coses haurien pogut anar millor. Les notes negatives van ser la nostra incapacitat de mobilitzar el vot del no, només un 7% dels votants es va decantar per aquesta opció, i l'abstencionisme d'aquells que tenien l'oportunitat de votar en aquesta consulta i no ho poden fer en la resta d'eleccions, tant els joves de 16 i 17 anys com els immigrants amb papers o sense que no tenen dret a vot. En prenem nota i pensarem en les possibles causes.

Les consultes han estat objectivament el procés transversal de mobilització de la societat civil més important des de la transició i l'Assemblea de Catalunya. Ja fa anys que participo en diverses entitats i he intentat defensar més d'una malanomenada causa perduda. Mai com en aquesta ocasió he vist la complicitat i els ànims de tants ciutadans. Uns feien donatius, altres hi aportaven temps i esforç, diversos botiguers i professionals no cobraven el seus serveis.

Aquesta il.lusió i com es diu en la resta d'eleccions "festa de la democràcia", però, no ha estat compartida amb el mateix entusiasme per tots els llinassencs i llinassenques. Acabo de llegir amb perplexitat aquest post d'un company del PSC de Llinars on fa una dura crítica tan al fons com a la forma de la consulta. Desconcertat per la visceralitat de les seves paraules, intento a continuació replicar-li els arguments.

1) La consulta està malament en la forma (cartells en llocs no autoritzats i publicitat enganyosa a la sortida de les escoles).

Coincideixo amb l'opinió que no hem d'utilitzar mai els infants i els joves en qüestions polítiques. Des de "Llinars decideix" simplement vam intentar organitzar actes per a tots els públics per tal d'incentivar la participació sense cap intenció de condicionar el vot. Celebraré comprovar que en les properes eleccions municipals, a diferència de les darreres, els socialistes llinassencs no realitzaran cap acte adreçat a la mainada.

M'agradaria aclarir que no s'ha penjat cap pancarta ni enganxat cap cartell en llocs no permesos. Precisament, s'han penjat sempre en espais públics i de la manera menys embrutadissa possible: enganxats en cartrons que posteriorment seran retirats de la via pública.

2) La consulta ha estat un complet fracàs perquè només han votat 1262 llinassencs.

Sí, com ja he dit, és una xifra que no ens permet parlar d'un èxit de participació. No obstant això, m'he permès fer un petit exercici i comparar la consulta per la independència que hem celebrat el febrer de 2010 amb el referèndum no vinculant sobre la Constitució Europea que vam realitzar a Llinars el febrer de 2005. El resultat de 1533 vots a favor de la Constitució en aquella ocasió va ser analitzat per la formació socialista com un gran èxit del sí, mentre els 1155 vots que ha tret aquest cop el sí a la independència és vist com un gran fracàs. Tot això naturalment sense poder comparar l'impacte mediàtic i econòmic de les dues convocatòries: setmanes de publicitat institucional, reportatges a cada telenotícies, debats televisius, portades de tots els diaris. Tinc curiositat per saber on se situa la fina frontera entre èxit i fracàs estrepitós.

3) Està malament que es destinin 4000€ a aquesta consulta quan es podrien haver invertit en polítiques socials.

En la consulta de la Constitució Europea el govern espanyol de Zapatero va destinar uns 100 milions d'euros a la campanya (entre la propaganda institucional i el cost general d'organització). Això correspon a més de 2€ per habitant. Quantitat molt més elevada que els 42 cèntims per habitant que ha costat la consulta per la independència a Llinars. A més, aquests 4000€ ens han estat concedits en concepte de la sèrie de xerrades i activitats festives que hem anat organitzat i de què han pogut gaudir els llinassencs i llinassenques al llarg d'aquests mesos. Puc entendre que no es comparteixi el criteri d'assignació de la subvenció, però això no converteix la consulta en quelcom abominable.

4) La consulta està malament en el fons (és una activitat excloent i que divideix els ciutadans de Llinars).

Si preguntar a la ciutadania és dividir-la i exclure'n una part tenim un problema. Per mi la democràcia és més que la simple elecció per l'opció més votada, es tracta a més d'entendre que la discrepància política no implica una desqualificació. Hi ha temes tabú? Crec que si els fundadors del socialisme català i espanyol observessin la desqualificació que els seus hereus fan cap a un grup de voluntaris que han destinat el seu temps i esforç a donar la veu al poble no s'ho creurien.

A mi tampoc m'agrada la instrumentalització que alguns polítics estan intentant fer de les consultes. Ara bé, això no les fa condemnables en sí mateixes. El debat, la discussió, el diàleg i les preguntes només poden molestar a la intolerància i a la intransigència.

Berlín

Feia mesos que no trobava el temps i la calma necessaris per escriure a mig camí. No és que ara els hagi trobat, però els esdeveniments m'obliguen a tornar a arrancar aquesta petita finestra al món que és a mig camí.

No havia estat mai fent vida quotidiana en una ciutat que estigués completament nevada i on les temperatures màximes del dia no passessin dels cinc graus sota zero. Ens va costar un parell de dies adaptar-nos a aquest clima. El primer secret a aprendre és que en aquestes condicions s'ha de renunciar a passejar pels carrers. Només se surt a l'exterior quan un desplaçament estrictament necessari no té cap altra alternativa. He de dir, però, que absolutament tots els edificis (fins i tot les cases okupes) estan molt ben condicionats pel fred, i al seu interior l'ambient és més que confortable, independentment de la temperatura exterior. A part del fred i la neu, el gel dels carrers fa que s'hagi d'anar en compte al caminar. Tot i que les relliscades han estat nombroses, de moment no hem patit cap caiguda. Avui m'han explicat que és altíssima la correlació entre serveis d'urgències col·lapsats i l'estat del gel de les voreres.

A més de la climatologia, Reblin és diferent de Barcelona en altres aspectes. El menjar ràpid (quebabs, frankfurts, pizzes, etc.) és molt barat. És fàcil dinar o sopar aquí per 4€. No obstant això, si vols menjar una mica de fruita i verdura el preu es dispara. L'habitatge també és molt més barat que a la capital catalana, tot i que darrerament la gran afluència de gent vinguda d'arreu està augmentant la demanda i fent pujar els preus.

Urbanísticament, la ciutat és gran i escarxofada, amb carrers i voreres amples. Els barris de moda són els de l'est, justament per on estem buscant pis amb la Laia. És on l'habitatge és més barat i on es concentren els nouvinguts. En aquests barris, la gent és jove, vinguda d'arreu del món i vesteix amb un estil modern i alternatiu. Portem una setmana aquí i encara no he vist cap corbata ni maletí d'executiu. Diu la gent de per aquí, que aquesta tolerància és realment autèntica i que ningú és jutjat per la manera en què vesteix. Un punk i un broker seran tractats amb el mateix respecte. El temps ens confirmarà o descartarà aquesta fama.

M'atreviria a dir que Berlín és una ciutat en construcció que està buscant encara la seva identitat. Durant la guerra freda, la part occidental era una illa enmig de l'Alemanya de l'est. Molts joves punks i pacifistes venien aquí aleshores d'arreu de la República Federal perquè els ciutadans del Berlín oest estaven exempts de realitzar el servei militar. També la immigració turca es va establir en els barris més pobres de la part occidental. Després de la caiguda del mur, una forta emigració va deixar molts edificis buits a la part oriental. La combinació d'aquests dos fets, un nucli de pensament alternatiu i la disponibilitat d'habitatge barat al voltant perquè s'hi uneixi gent de tot el món, estan convertint Berlin en una ciutat del disseny punt de trobada d'artistes i creadors.

Hi ha també un altre Berlín, l'institucional. La re-unificació alemanya, després d'anys de tensió mundial concentrada en un mur de pocs decímetres d'amplada, s'ha culminat amb la construcció de grans ambaixades, el parlament i altres edificis institucionals com museus, biblioteques, etc. Quan passeges per aquesta part de la ciutat, perceps la sèrie d'esdeveniments convulsos que han marcat la història del segle XX.

Espero, doncs, en els propers posts, compartir amb vosaltres els pensaments i reflexions que aquesta original ciutat ens suggereixi, a part les anècdotes i fotografies que ens oferirà.