Allò que els mercats no veuen

El lliure mercat o el lliure intercanvi és un mecanisme que la humanitat ha practicat des de temps immemorials per a distribuir els fruits de l'especialització del treball. Hi ha força consens en què normalment els mercats són una bona manera d'organitzar l'activitat econòmica. La virtut del mercat és que assigna els recursos de l'economia a través de decisions descentralitzades d'innombrables individus, famílies i empreses. Això el fa un sistema més robust que l'economia planificada, on un cervell central ha de determinar què produir i en quines quantitats, i per tant ha de conèixer totes les necessitats i prioritats de la població, cosa realment difícil.

Els defectes del mercat, però, també són ben sabuts. Així, quan algú té poder de mercat, és a dir, té un tros prou gran del mercat com per influir en els preus, els mercats deixen de reflectir les prioritats dels individus. Un cas extrem del poder de mercat seria el monopoli, i el cas encara més extrem és el del monopoli privat de bens fonamentals. Si les telecomunicacions, l'energia, o l'aigua estan en mans d'una sola companyia, aquesta podrà fixar el preu a voluntat amb uns beneficis astronòmics assegurats.

Avui voldria referir-me a un altre defecte del mercat: les externalitats. Les externalitats són l'impacte que les accions d'uns individus tenen sobre el benestar dels altres. Un clar exemple és la contaminació. Quan jo compro un cotxe i benzina, l'ús d'aquest bé perjudica la vostra qualitat de vida en forma de soroll, una pitjor qualitat de l'aire i un increment de gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera. Quan una indústria fa servir un producte químic més barat, però més tòxic, per estalviar costos i després l'aboca al riu, perjudica la qualitat de vida dels ciutadans. Quantificar l'impacte econòmic d'una externalitat és realment difícil, ja que la seves conseqüències són en la major part dels casos desconegudes. Un dels exemples paradigmàtics de bé afectat per externalitats negatives i que els mercats són incapaços de valorar són les abelles.

Aparentment, el valor econòmic de les abelles es correspon a la seva producció de mel. Ara bé, les abelles són el major responsable de la pol·linització del planeta. La pol·linització és el que permet la reproducció de les plantes i les flors. Si un dia desapareixen les abelles, la humanitat ho tindrem complicat per sobreviure, ja que el 35% de la nostra alimentació depèn de la pol·linització (fruites, hortalisses i llegums). Darrerament, les poblacions d'abelles estan disminuint a un ritme preocupant a moltíssims països. Només cal googlejar l'expressió "extinció abelles" per adonar-se com de global és aquest fenomen. Segons els experts, la causa d'aquesta extinció és la degradació del medi ambient dels darrers anys.

Una crítica que rebem sovint els ecologistes és que estem més preocupats per la biodiversitat, el territori o els paisatges que per les persones. Exemples com l'anterior mostren com la complexitat dels ecosistemes fa que la biodiversitat tingui un impacte enorme en la qualitat de vida de les persones i l'economia. Als EUA han quantificat les pèrdues econòmiques degudes a la disminució d'abelles en 30.000 milions de dòlars. Exemples com l'anterior ens ensenyen que els mercats per sí sols no buscaran sempre el millor per la qualitat de vida de la humanitat d'avui i de demà, i exigeixen un paper actiu dels governs del món.

Reflexions nuclears

Aquests darrers mesos a Alemanya hi ha una certa polèmica amb la reactivació del programa de producció d'energia nuclear. Amb l'entrada dels Verds al govern l'any 1998, Alemanya va esdevenir un dels països pioners en la reducció de l'ús de l'energia nuclear sense augmentar les emissions de CO2. Ara però, l'actual govern de conservadors i liberals ha modificat aquell programa prorrogant l'apagada nuclear que havia de tenir lloc el 2022 fins al 2040.

Els principals avantatges de l'energia nuclear són que no emet gasos d'efecte hivernacle i que permet una producció continuada d'energia. Les energies renovables com la solar i l'eòlica tenen el defecte de generar una producció intermitent: no podem produir energia solar quan està nuvol o és de nit, ni eòlica un dia sense vent.

L'energia nuclear, però, també té desavantatges. Les mesures de seguretat que s'han de prendre són extremes, generen residus nuclears que han d'estar sota control durant centenars d'anys i és una font d'energia de producció centralitzada cosa que fa el sistema elèctric poc robust a les aturades. També cal dir que les centrals nuclears necessiten combustible nuclear. No ens donen doncs una independència energètica completa.

Davant d'aquests avantatges i inconvenients, i per tal de decidir-nos entre l'abandó definitiu d'aquest tipus d'energia o el retorn al seu ús, hem de fer un exercici de racionalitat i buscar paràmetres el màxim d'objectius possibles per avaluar-ne les conseqüències.

Preu

A primera vista pot semblar que l'energia nuclear és barata i té un preu molt més competitiu que les energies renovables. No obstant això, és molt difícil determinar quin és el preu real d'aquesta font una vegada internalitzats tots els costos de producció. Ens referim als costos de:

• Construcció de la central.
• Desmantellament de la central.
• Gestió dels residus radioactius.
• Assegurança en cas d'accident.
  

No hi ha cap país del món, per exemple, on l'assegurança de la central nuclear vagi a càrrec de l'empresa que l'explota. Només els governs es poden fer càrrec d'aquest risc. En la majoria de casos, les elèctriques tampoc es fan càrrec de l'emmagatzematge dels residus o del desmantellament de la central.

Per tal de comparar diferents fonts d'energia amb objectivitat és imprescindible tenir els preus reals d'aquestes després d'incloure-hi les externalitats.

Independència energètica

Una altra variable molt tinguda en compte en matèria energètica és la necessitat d'importar combustible d'altres països. En el cas de les centrals tèrmiques, aquestes no poden funcionar sense que importem petroli o el gas ja que a no en tenim a Europa. Aquesta dependència ens fa més fràgils a pujades de preus. Un exemple il·lustratiu és l'episodi entre Rússia i Ucraïna el gener de 2006. L'empresa russa Gazprop va tallar el subministrament de gas a Ucraïna enmig de l'hivern i va renegociar el preu de 50$ a 230$ els 1000 m3 de gas.

En aquest sentit, les centrals nuclears també requereixen combustible (urani o plutoni) que s'ha d'importar. Ara mateix el combustible significa només al voltant d'un terç del preu de l'energia. No obstant, en un context de demanda creixent (si tots els països es posessin a produir energia nuclear) el preu del combustible augmentaria.

Model socio-econòmic

Pel que fa als aspectes socio-econòmics, la nuclear és la font d'energia que menys treball genera per unitat d'energia produïda. Es tracta, a més, d'un tipus d'energia que es genera de forma centralitzada i que només és possible produir amb l'empara de l'estat. En aquest sentit, és un punt paradoxal que els grans partits liberals (i conservadors) europeus siguin pro-nuclears, quan és aquest tipus d'energia el que més necessita un pare estat.

Les renovables, en canvi, permeten una producció descentralitzada. Això permet consumir l'energia més a prop dels consumidors, tenir un sistema més flexible i adaptable, i donar lloc a un mercat més competitiu (mercats on un proveïdor/consumidor no afecta l'oferta/demanda global).

Tot i aquests inconvenients de l'energia nuclear, no podem descartar-la en absolut com a font d'energia en un futur. Hem de fer un diagnòstic rigorós de quines necessitats energètiques tenim, preveure les que tindrem, i definir una política energètica cap a un model sostenible i respectuós amb el medi ambient. Si és possible aconseguir aquesta suficiència energètica només amb estalvi, eficiència i renovables, fantàstic. Sinó, la nuclear pot ser una altra porta on trucar. Naturalment, però, sense que cap lobby empresarial particular ens dicti quin model energètic hem de tenir.

Transgènics, el debat inexistent

Ahir al vespre, l'Adrià, un dels nois a qui vaig fer de monitor anys ençà i qui ha esdevingut un amic i monitor del Centre Excursionista, em va comentar que havia realitzat el seu treball de recerca de batxillerat sobre els transgènics. Vaig recordar aleshores que havia estat aquest un tema d'intens debat temps enrere i que, incomprensiblement, ha passat a estar actualment completament desapercebut.

El aliments transgènics són vegetals i cereals (sobretot blat de moro, soja, cotó, tomàquet i patata) que han estat modificats genèticament. Aquestes modificacions es duen terme amb l'objectiu principal d'augmentar la productivitat. Se'ls incorporen gens de resistència a herbicides de manera que se'n pot utilitzar una major quantitat i matar les plagues sense ferir la planta. També s'han desenvolupat gens autoinsecticides amb els que no és necessari l'us de productes externs, ja que el mateix cultiu duu l'insecticida.

Fins i tot hi ha científics que veurien viable modificar genèticament l'arròs, per tal de que engendrés proteïnes i disminuir així els problemes de malnutrició de molts països pobres on l'arròs és la base de la seva dieta.

Aparentment, doncs, els transgènics són una oportunitat per alimentar els més de 6 mil milions de persones que formem la humanitat. No obstant, els aliments modificats genèticament, tenen també alguns riscos.

Una difícil coexistència
El liberalisme diria que ha de ser tria de cada agricultor decidir quin tipus de cultiu vol plantar, si transgènic o tradicional. El problema és que no és gens fàcil, per no dir impossible, la convivència dels dos cultius en zones pròximes. Les raons en són:

• La contaminació: quan es produeix la pol·linització, el pol·len de camps transgènics fertilitza els cultius tradicionals propers. Això podria fer desaparèixer les plantes tradicionals, de manera que finalment només sobrevisquessin les transgèniques.

• La resistència dels cultius transgènics a les plagues augmenta moltíssim la pressió als cultius veïns.

Una incertesa en les conseqüències per a la salut
Tot i que, aparentment, els aliments transgènics no tenen cap efecte sobre la salut. No hi ha un acord unànime en la comunitat científica sobre les seves repercussions a llarg termini en el cos humà.

Dependència econòmica
Les empreses alimentàries que venen les llavors dels aliments transgèniques han desenvolupat llavors d'un sol us, és a dir, l'agricultor any rere any ha de comprar les llavors ja que la segona generació del cultiu deixa de ser fèrtil. Això crea una dependència completa de l'agricultor a l'empresa que li subministra les llavors. En un context de globalització com l'actual, en que el poder econòmic es va concentrant cada cop en més poques mans, a través de fusions i compres d'empreses, ens estem acostant a un escenari on unes poques multinacionals tindran un oligopoli sobre les llavors transgèniques i, en conseqüència, sobre l'alimentació mundial.

Donats aquests riscos, ens hauria de ser possible als consumidors tenir, al menys, la llibertat d'escollir quins productes volem consumir. És per això que fa uns anys la Unió Europea va fer la directiva d'obligar a especificar en l'etiqueta el contingut de transgènics dels productes alimentaris.

Aquest exercici de transparència però, no és elemental. Primer, perquè la mateixa legislació accepta una contaminació per transgènics fins al 0,9% en cada ingredient, sense que el consumidor hagi de ser informat. I segon, perquè és difícil seguir la pista de totes les matèries primeres dels productes que trobem al supermercat. Segons un estudi realitzat per l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària al llarg de 2004 i 2005, es va determinar que entre el 15 i el 17% dels aliments amb blat de moro i soja que estaven etiquetats com a lliures de transgènics contenien en realitat organismes modificats genèticament. Aquests productes incloïen aliments i llets infantils, iogurts, plats preparats o productes càrnics.

El tema, doncs, és prou important i transcendent per les actuals i futures generacions de persones del planeta, com perquè el deixem únicament en mans de les multinacionals alimentàries. Un debat obert amb experts independents esdevé per mi imprescindible. Sobretot tenint en compte que l'estat espanyol és l'únic país de la Unió Europea que cultiva transgènics a gran escala, i el que s'està mostrant més reticent als estudis que vol impulsar aquesta administració per valorar l'impacte social, econòmic i ecològic de la posada al mercat dels aliments modificats genèticament. Des del nostre país ja han sortit iniciatives per tornar posar el debat sobre la taula (www.somloquesembrem.org)

Cooperatives de consum

Ja fa unes setmanes que amb la Laia ens vam afegir al projecte de crear una cooperativa de consum al ja tan nostre barri de Gràcia (tot i que si algun gracienc llegís això s'estiraria dels cabells per haver escrit barri en comptes de vila).

El poder del consumidor

Tota societat es basa en gran part en l'intercanvi de béns i serveis, sigui mitjançant diners o per simple bescanvi. Tots nosaltres realitzem una tasca en la societat a canvi d'una remuneració que ens permet satisfer les nostres necessitats i desitjos comprant béns o serveis. Tots necessitem menjar, vestir-nos, transportar-nos, viure sota un sostre on escalfar-nos, etc. Tots som consumidors. Som consumidors abans que ciutadans. Tots consumim: els rics, els pobres, els immigrants sense papers, els d'esquerres, els de dretes, els alts, els baixos, els guapos, els lletjos, els homes, les dones, els joves, els grans, etc.

En un sistema de lliure mercat podem escollir allò que consumim. Comprar un producte d'una marca en comptes d'una altra, és, a part d'una tria limitada pel nostre nivell econòmic i motivada per les qualitats del producte en qüestió, una aposta per l'empresa que l'ha produït i el procés de com l'ha produït. Així, cada cop que fem aquesta elecció alhora de comprar, estem opinant sense voler-ho sobre quines empreses, quins productes, i quins processos són els que ens agraden més i els que, per tant, existiran en el futur. Els consumidor, doncs, com a artífexs d'aquest procés de sel·lecció artificial, que fa extingir i néixer empreses cada dia, hem de ser conscients del nostre poder. Un poder que, perquè no dir-ho, és limitat, ja que moltes vegades haurem d'escollir entre dolent i pitjor, i d'altres estarem simplement sense alternativa, però, en última instància, un poder.

Paraules com poder i llibertat sempre van associades a responsabilitat. La responsabilitat de saber que els nostres actes tenen conseqüències i que no ens en podem desentendre. Exercir aquesta responsabilitat, però, no és gens fàcil ni còmode. Jo mateix quan compro un producte, el compro per les seves característiques i el seu preu, ignorant massa sovint el seu passat abans d'arribar a les meves mans.


Les cooperatives de consum ecològiques

Sembla raonable que si volem tenir un consum més conscient i responsable, hauríem de començar a aplicar canvis en els nostres hàbits com a consumidors per aquells productes que més consumim, és a dir, aliments. I això és precisament el que fan les cooperatives de consum ecològiques.

Aquestes són grups de famílies i persones que s'organitzen assembleàriament per comprar aliments a petits productors ecològics i de proximitat. Això obeeix a bàsicament a 3 raons:

1. Proximitat: En un context global on esperem la crisi energètica, sembla sensat produir els productes el més a prop possible d'on seran consumits, i estalviar així la despesa en energia del transport. En un context local on la pagesia renuncia a la terra, els camps de conreu esdevenen boscos i on les zones agrícoles es despoblen, sembla raonable buscar estratègies que evitin aquest èxode rural i un territori més equil·librat.
2. Ecològics: Els productes que han estat realitzats amb agricultura ecològica són de més qualitat, més sans, i tenen un impacte positiu en el medi.
3. Petits productors: Comprar directament a petits productors evita intermediaris i fa unes relacions comercials més justes.
   

Són experiències petites i humils que representen una ínfima part del mercat. Petits grups de consumidors i productors organitzats en xarxa que comparteixen quelcom més que el simple producte que intercanvien. Són invisibles als ulls de la majoria, però comencen a estendre's entre els que creuen en el poder del consumidor. De moment, són laboratoris d'idees i experiències, però jo sóc dels que pensa que són una iniciativa molt interessant i que en sentirem a parlar força en el futur proper.

Petroli: més or i més negre que mai

Les empreses relacionades amb internet i el sector immobiliari han estat les dues darreres bombolles que ens ha regalat l'especulació financera. Podíem llegir avui a el País que, segons el famós i multimilionari inversor/especulador George Soros, la propera bombolla especulativa vindrà donada pel petroli.

L'augment del preu del petroli té dues causes estructurals ben conegudes,

1) Una oferta reduïda, deguda als acords entre els països de la OPEC. El petroli és la font principal d'ingressos d'aquests països, és natural, doncs, que el vulguin racionar per viure'n quants més anys millor.

2) Un gran augment de la demanda mundial provocada bàsicament per la Índia i la Xina. Qui ens havia de dir als europeus que algun dia els xinesos també voldrien anar en cotxe?

No obstant, segons Soros els especuladors financers s'han adonat d'aquest augment i donada l'alta rendibilitat del petroli han decidit invertir-hi. Això es traduirà en un creixement encara més alt del preu, que atraurà nous inversors fent que el petroli sigui encara més i més car. La conseqüencia és el que s'anomena una bombolla especulativa, és a dir, el petroli tindrà un preu molt superior al seu valor real (entenent per valor real el que tindria en cas de que aquests moviments especulatius no s'haguessin produït). Així és com s'arribaria al punt en que el preu del petroli seria tan alt, i la bombolla tan grossa, que la situació esdevindria insostenible i es produiria unes baixada sobtada del preu que tindria repercussions en tota l'economia.

Tan si Soros té raó i els especuladors estan entrant en el mercat dels combustibles, com si no, aquest context global ens convida a treballar perquè la nostra dependència del petroli sigui el menor possible. Per això, hauríem de lluitar en dos sentits:

A) Disminuint el consum energètic.
B) Buscant fonts d'energia alternatives.

Per aconseguir el primer objectiu és imprescindible un canvi en el nostre model de vida, sobretot pel que fa a la mobilitat, ja que és en el que destinem més energia. És curiós que, perseguint objectius completament diferents com són el respecte pel territori i la biodiversitat, arribéssim a aquesta mateixa conclusió (A 80 km/h pel 4t cinturó).

Pel que fa al segon, és bàsic incentivar la recerca, diversificar el màxim les fonts d'energia, i fer més eficient el transport. Crec que hauríem d'intentar produir l'energia el més a prop possible d'on ha de ser consumida, evitant així despeses inútils en transport. Això implica un model descentralitzat de producció, que no acostuma a agradar gaire als grans monopolis, ja que deixaria les portes obertes a l'entrada de noves empreses en el sector.

Desgraciadament, els estudis diuen que estem fent les coses a l'inrevés de com les hauríem de fer. El consum d'energia (i petroli) a l'estat espanyol augmenta a a un ritme superior al que augmenta el PIB. És a dir que cada any que passa ens costa més energia generar la mateixa riquesa. Són els nostres governs conscients d'aquests problemes? S'estan duen a terme mesures per a posar-hi remei? Esperarem a què ens passi el mateix que ja ens ha passat amb l'habitatge? Són simples preguntes que se'm fan persistents.

Afrontem el tema de l'aigua

Com tots ja sabeu, ja que mai me n'he amagat, sóc simpatitzant i amic de l'esquerra verda nacional. Això però no m'ha d'impedir ser crític quan les coses no es fan tan bé com s'haurien de fer, i això penso que ha succeït amb el tema de la sequera i el transvasament del Segre.

No dubto que no hi ha hagut mala fe en el procés, però en un inici no es va ser prou transparent explicant la gravetat del problema de la sequera ni prou valent per anomenar al desviament d'aigua del Segre cap a la regió metropolitana "transvasament". En política, com en tot, s'ha de ser molt clar, concís i rigorós presentant el problema a la ciutadania, i més clar, lúcid i rigorós encara explicant el perquè de la solució adoptada.

No obstant, crec que s'ha reaccionat a temps i que la recerca d'un consens amb la oposició en aquest tema tan fonamental és imprescindible. Tal com passa amb l'educació, la sanitat, o el model productiu, el sistema d'abastiment d'aigua i les polítiques per a fomentar-ne l'estalvi han de ser consensuades per govern i oposició, de manera que no estiguem cada 4 anys canviant de model.

El problema és greu i la resposta no és gens fàcil. Si es produeixen els talls d'aigua les conseqüències econòmiques poden ser importants. També és cert que el fet que en els darrers tres anys la regió metropolitana hagi treballat per reduir el consum ens dóna més legitimitat per demanar a la resta del territori una certa solidaritat. Així, hi ha hagut un esforç molt superior al que hi havia hagut fins ara per estalviar aigua i buscar-ne noves fonts: construcció dessalinitzadores, recuperar els recursos abandonats com els pous...

No obstant, des del meu punt de vista hi ha 2 requisits fonamentals que haurà de complir la solució finalment triada:

i) Que tota decisió que es prengui es faci sobre la base del diàleg amb el territori. La política és l'art del possible, i en aquest art tan importants són les qüestions tècniques com l'acord social.

ii) Que la solució que que finalment s'executi, si té un impacte mediambiental, sigui temporal i reversible.

Us deixo finalment amb una frase l'escriptor irlandès Samuel Beckett que vaig escoltar ahir i m'agradaria compartir amb vosaltres,

"M'he equivocat. És igual. Ho tornaré a provar. Fracassaré altre cop. Però fracassaré millor."

A 80km/h pel 4t cinturó

Recordo ara, que fa unes setmanes era notable la polèmica engendrada per la mesura del govern català de reduir la velocitat màxima a la zona metropolitana de Barcelona a 80km/h. Segons el govern la proposta té entre d'altres objectius, complir amb les exigències de la UE en termes d'emissions de partícules, a la vegada que contribuir a reduir el nombre de persones malaltes, i fins i tot mortes, relacionades amb diferents tipus d'enfermetats de caràcter respiratori.

Una part de la societat civil s'ha mostrat clarament contrària a aquesta mesura, ja que consideren que abans de limitar la llibertat individual s'hauria de fer tot el possible en altres direccions. Tot i que en el pla d'actuació contra la contaminació, la limitació de velocitat és només una mesura entre un paquet de 73, és possible que aquests ciutadans tinguin raó i siguin possibles altres actuacions menys restrictives i més efectives. S'hauria, doncs, tal com demanen alguns mitjans de comunicació, d'estudiar si aquestes solucions alternatives són possibles, tenint sempre present que hem d'aconseguir l'objectiu de disminuir la contaminació com a mínim fins als límits marcats per la Unió Europea.

Recordo ara que demà tindrà lloc la manifestació en contra del 4t cinturó. En aquest cas, és el govern qui proposa la construcció d'una nova carretera per tal de millorar la mobilitat a la corona metropolitana dels Vallesos. Aquesta nova via aniria de St. Celoni fins a Abrera, passant per Les Franqueses, Caldes i Terrassa. És fàcil imaginar-se l'impacte ambiental d'una obra d'aquestes característiques, no només per la carretera en sí, sinó perquè sovint implica la creació d'urbanitzacions, polígons industrials o camps de golf en zones que ara són agrícoles o forestals. Això ha comportat la mobilització de sectors de la població contra el projecte, ja que consideren que les millores de mobilitat que comporten, no compensen l'impacte ambiental, i creuen que es poden prendre moltes altres mesures abans, igualment efectives i que no tenen aquest inconvenient. A continuació en poso uns exemples:

• Apostar pel transport públic i en particular el ferrocarril. Els índexs de km de ferrocarril respecte els de carretera són ímfims comparats amb els de la mitjana de la UE.
• Estimular que la gent treballi en la ciutat on viu. Això augmenta la qualitat de vida i per tant la qualitat de la feina. Possibles mesures serien reduccions fiscals a les empreses que contractin gent de la mateixa ciutat, o borses d'intercanvi de feines similars entre persones de ciutats diferents.
• Incentivar la flexibilitat laboral en les feines que sigui possible. Evitaria en certa manera l'existència de les hores punta i el col·lapse que tenen associat.
• Millorar les telecomunicacions per tal de només realitzar els desplaçaments necessaris. Part de la feina es podria fer a casa, i algunes gestions es podrien fer a distància.

El que em sorprèn de tot plegat és que, mentre els col·lectius que s'oposen a la limitació de velocitat són considerats uns ciutadans amb sentit crític, els opositors al 4t cinturó són tractats com un grup de cavernícoles que s'oposen al progrés del nostre país. No hi veieu una certa asimetria?