divendres, 18 de juliol de 2008

En xarxa

Ja fa alguns divendres que amb la Laia vam anar al cinema a veure "Casual Day"; una pel·lícula sense pretensions, fresca i que fa un retrat sarcàstic del funcionament d'algunes empreses grans. El film em va conduir a la reflexió de com l'arquitectura d'una organització pot influir en la salut de les relacions entre els seus membres, la seva eficiència, i en definitiva, en l'èxit o fracàs de la consecució dels seus objectius. Així, l'estructura jeràrquica de l'empresa del film, on el poder fluïa de dalt cap a baix, produïa coaccions, desconfiances, i un ambient enrarit que faria difícil que els treballadors donessin el màxim de sí mateixos.

Se m'acudeixen, a primer cop d'ull, 3 tipus bàsics d'organitzacions:
  1. organització jeràrquica vertical (on el poder va de dalt cap a baix),
  2. organització jeràrquica assembleària (on el poder va de baix cap a dalt), i
  3. organització en xarxa descentralitzada.
Exemples d'organitzacions jeràrquiques verticals i assembleàries apareixen constantment en la nostra vida quotidiana. Així, empreses, església catòlica i exèrcit formarien part del primer grup, i sindicats i partits polítics del segon.

La virtut d'una organització jeràrquica vertical és la seva eficiència. Les decisions les pren una sola persona, per tant de forma ràpida, i en teoria, adequada, ja que aquesta ha arribat al seu lloc de decissió per mèrits propis. Aquest model però té també grans riscs. Es pot entrar en una dinàmica en que un individu ja no vol el reconeixement dels seus iguals sinó el del seu superior. Aleshores la solidaritat entre els companys desapareix (quin sentit tindria ajudar a l'enemic?), paraules com obediència cega i autoritarisme esdevenen habituals i una idea deixa de ser jutjada pel seu valor intrínsec a ser-ho per qui n'és el seu autor.

Les organitzacions jeràrquiques assembleàries van ser pensades per evitar aquests riscs de la verticalitat. No obstant, a part de no haver-ho aconseguit del tot, també tenen alguns defectes com la lentitud alhora de prendre decisions.

Finalment arribem a l'organització en xarxa. Exemples d'aquesta manera d'estructurar-se els trobem en les relacions socials, la ciència, o internet. El model en xarxa està constituït per petites jerarquies que interaccionen amb més o menys intensitat les unes amb les altres. Es tracta d'un sistema complex i divers, però molt potent. Al no existir superiors, l'autoritat és guanya exclusivament per mèrits propis, la capacitat de resposta és ràpida, i l'organització és molt robusta. Si es trenquen les relacions entre dos nodes, l'eficiència de l'organització no en queda afectada, ja que sempre hi ha més d'un camí per anar a un mateix lloc. Aquest tipus d'organització però tenia un gran problema tècnic que l'ha marginat durant segles d'història; com fer que un nombre tant gran de nodes diferents es poguessin comunicar tots entre tots? A principis del s. XXI les noves tecnologies de la informació han fet desaparèixer aquest inconvenient. Se'ns obre la porta, doncs, a nous tipus d'organització?

3 comentaris:

lakk ha dit...

Interessant...

De segur que una organització en xarxa és una alternativa molt i molt vàlida. Potser s'hauria d'investigar, i potser més que investigar, pensar i crear, sistemes de comunicació humana més útils que els que es coneixen fins ara com el MSN, el google Talk, bé, tots els tipus de xats, i començar a inventar programes que fossin més a l'estil taules rodones, demanant tanda per parlar, més que re per poder apronfundir en els temes d'una forma més col·lectiva i no d'una forma tant lineal.

Jo punturalitzaria la falta de tracte personal que podria comportar aquests sistemes.

El que és evident, però, és que una xarxa obté més perspectives, més idees, més pluralitat i té en compte més usuaris o individus, i tot això afavoreix valors, penso, molt vàlids, com la solidaritat, la participació...

Podriem potser comencar a pensar en grans forums a internet, però no forums que són una rèplica, i ara l'altre, i l'altre, sinó fer-ho tot una mica més complex, reproduint una mica la dinàmica d'una taula rodona d'un debat normal. Podrien imaginar-se el parlament català a internet, amb cada partit parlant, i llavors els militants i els ciutadans aportant coses en debats més petits, que després s'afegeixen al debat general...

I no cal parlar de la ciència... Un biòleg de Barcelona envia a un altre científic de... Boston! una imatge que acaba d'obtenir del microscopi electrònic d'una mostra de... no segueixo.

La xarxa té el col·lectivisme, té, la impersonalitat, i té, en certa manera, una mica o bastant, de confusió -clar que no és més que la confusió de les sessions parlamentàries d'aquest país...-.

Tot és pensar, i millorar, portem pocs anys amb això de l'internet...


Apa,



lakk.
Salut i Independència!

Dr. Flasche ha dit...

Arnau,

La idea és bastant interesant i jo fa temps que li dono voltes. Sempre he pensat que les estructures rígides som molt més fràgils que una xarxa que pot parar els cops.

Però em sembla que ni tu ni jo som els pares de la idea...perquè crec que ja hi ha molts negocis que es comencen a organitzar així...D'aquí a un temps mirarem amb perspectiva aventatges i inconvenients...

Una abraçada

David

MaNiLS ha dit...

Molt interessant la relfexió. Igual que la del post anterior.

M'ha agradat trobar-te per aquí! ;)