dijous, 28 d’agost de 2008

Ramon Tremosa i l'artificial divisió entre esquerres progressistes i dretes conservadores

Fa uns mesos vaig tenir el plaer de veure en Ramon Tremosa al programa Àgora. Aquest professor titular d'economia de la UB exposava, d'una manera impecable, com era d'injust el sistema de finançament autonòmic espanyol, i per quines raons i en quina direcció calia canviar-lo. Impressionat per la seva oratòria i capacitat de comunicació vaig decidir citar el seu blog a la columna que es troba a la dreta d'aquesta pantalla.

Fa uns dies l'atzar m'ha fet tornar a tenir el privilegi de llegir unes línies seves a la revista el Temps. En l'article en qüestió, a part de criticar el paper d'ICV i PSC com a partits catalanistes i esquitxar-ne ERC per haver pactat amb ells, fa interessants afirmacions com,

  • "I a veure quant de temps continua empassant-se l'electorat català l'artificial divisió entre esquerres progressistes i dretes conservadores, superada arreu del món desenvolupat al segle passat."
  • "Una ICV que manté un discurs incomprensible sobre la immigració de portes obertes i barra lliure, encara que a tot el món són l'esquerra i el sindicalisme els que més vetllen per controlar una immigració que perjudica les classes socials més baixes del país d'arribada."
  • "... una forma de govern [referint-se al tripartit] que en cinc anys no ha donat cap dels resultats nacionals esperats."
Tot i comprendre el sentit d'aquestes sentències, no les comparteixo de la forma absoluta amb que ell les expressa. M'adono aleshores de l'estimulant repte intel·lectual que se'm planta al davant; destruir les conclusions d'una persona a qui respectes i admires.

Respecte a la primera afirmació, lamento dir que jo no veig encara superat l'antic debat entre dretes i esquerres. Per fer-ho només posaré 4 exemples en els que em sembla obvi que les respostes que donen conservadors i progressistes són diferents.

1. Política fiscal
Si bé és veritat que tan conservadors com progressistes tenen models fiscals semblants, la dreta tendeix a disminuir la progressivitat i a augmentar els impostostos indirectes. A més a més, ni les forces de dretes ni les de centre s'han plantejat encara la internalització dels costos ecològics (qui més contamina més paga, veure Els problemes del capitalisme al s. XXI).

2. Protecció del territori, model de mobilitat i cultura de l'aigua.
L'esquerra creu que s'ha de planificar el creixement urbanístic sobre el territori. A tall d'exemple, el govern català està elaborant el pla territorial de Catalunya que planificarà com ha d'anar creixent i evolucionant Catalunya d'ara fins al 2025. La dreta prefereix deixar fer al mercat i que aquest decideixi quins i com els municipis han de créixer, sense tenir en compte els recursos naturals de cada indret i els problemes de mobilitat que tindran les persones una vegada afincades. Els conservadors són també més partidaris del transport privat, i per tant, d'anar fent carreteres a mesura que es van necessitant. Els progressistes, en canvi, obten per un model de mobilitat basat en el transport públic, i especialment en el ferrocarril.

Un exemple de la gestió dels recursos naturals és l'aigua. La dreta creu que s'ha de transportar d'allà on n'hi ha cap allà on en fa falta mitjançant transvassaments faraònics. L'esquerra és més partidària d'aprofitar els recursos hídrics de cada lloc, fer dessaladores, disminiuir el consum i sobretot tenir en compte els recursos naturals locals per limitar el creixement d'una determinada regió.

3. Model del sistema educatiu.
Mentre la dreta proposa el xec escolar, l'esquerra prefereix apostar per una escola pública de qualitat.

4. Llibertats individuals
Només cal citar paraules com abort, matrimoni homosexual, adopció per part de parelles del mateix sexe, eutenàsia, educació laica, etc. per adonar-se que esquerra i dreta tenen punts de vista diferents.

Pel que fa a la segona afirmació, és a dir la immigració, prefereixo ser breu i acceptar que el discurs d'ICV no és prou concret i específic, tot i així ho és molt més que el de PSC i CiU. També aprofito per recordar que no van ser pas els partits d'esquerres els que van aprovar una llei d'extrangeria l'any 2000 que va permetre que es creés una bossa de més d'un milió de persones sense documentació, i per tant, sense drets i sense deures. Persones que treballaven sense contracte a uns preus molt més baixos dels fixats pels convenis laborals. Això sí que era competència deslleial per les classes treballadores.

Finalment, si hem d'analitzar el terreny que ha avançat l'esquerra en l'eix nacional, admeto que és clarament insuficient. Ara bé, és molt per sobre del que es va avançar en 23 anys de governs conservadors a la Generalitat. Un nou estatut i obligar a l'estat a replantejar-se completament el model de finançament estatal mai no va ser ni tan sols proposat pels catalans que tenien "seny" i no es volien fer malveure per les espanyes.

Així doncs, sense entrar a jutjar quina opció és millor que quina altra, esquerra i dreta tenen prioritats diferents i encara donen respostes diferents a les mateixes qüestions. Si bé és veritat que en molts aspectes s'ha arribat a un consens, el debat entre esquerra i dreta continúa viu i evoluciona. Crec que aquest replantejament constant de les pròpies idees i de les dels altres és sa i ens hauria de fer avançar cada vegada cap a un discurs més polit, coherent i complet. I no oblidem mai una cosa, l'enemic a batre en el terreny ideològic no és per mi ni el conservadorisme ni el progressisme, sinó la mediocritat.

dilluns, 18 d’agost de 2008

A mig camí de la Universitat Catalana d'Estiu

Des de que vaig iniciar aquest diari (potser hauria de dir setmanari) a principis de d'Octubre de l'any passat, mai havia estat tant de temps sense escriure-hi. Per aquest bloc, doncs, el darrer mes de feina, muntanya, passejos, vacances i sopars ha estat un temps de silenci. Un temps suficient per rovellar les meves escasses qualitats literàries. Se'm fa així impossible definir la idea que m'agradaria avui comunicar. Em sento incapaç d'articular aquest discurs i no sé trobar les paraules precises per exposar allò que desconec.

Enmig d'aquest embolic mental m'adono que l'Agost és un mes d'impàs. Un impàs entre el curs que s'acaba i se'ns esmuny entre les mans i el nou cicle que s'inicia al setembre i ja veiem a l'horitzó. No dono, però, l'estiu per acabat; demà marxem amb la Laia a la Universitat Catalana d'Estiu (UCE) a Prada de Conflent. Allà uns dies de cursos, cultura, tallers, i vells i nous amics ens esperen.

No és la primera vegada que hi vaig i el fet que repeteixi ho podeu interpretar com a signe de la satisfacció amb que n'he sortit les edicions anteriors. I és que aquests dies, Prada esdevé un punt de trobada entre persones d'arreu dels Països Catalans que comparteixen una certa sensibilitat per la cultura i el coneixement. Això crea un ambient ideal per a gaudir de converses interessants, conèixer gent i aprendre un munt de coses de diferents àmbits.

Esperem, doncs, tornar a Barcelona amb energies renovades per arrancar de nou un altre any, intentant ser una mica més savis i amb encara més ganes d'aprendre.