dissabte, 4 de desembre de 2010

Collage d'un inici de desembre desbordant

Aquesta setmana, l'actualitat bull. Per si no n'hi havia prou amb les eleccions catalanes i l'històric 5-0 de dilluns passat, els controladors aeris han decidit fer una vaga sense serveis mínims pel pont i el govern espanyol s'ha vist obligat ha declarar l'estat d'alarma. I tot això sense citar el serial de Wikileaks, des del meu punt de vista, la notícia amb diferència més rellevant. Realment, aquests del diari Ara van triar un bon moment per començar. Espero que l'activitat freni, sinó aquells que ens agrada seguir l'actualitat morirem d'infart.


Valoració electoral

El resultat va ser el ja predit per les enquestes amb dos matisos importants: resultat històric del PP i contundent caiguda d'ERC, que aquest cop va petar les enquestes però cap avall. Cal remarcar també l'entrada de Solidaritat al Parlament, crec que amb en Laporta, en Tena i en Bertran ens divertirem al llarg de la legislatura. Llàstima que Reagrupament no tingués la mateixa sort.

La nota preocupant de la nit va ser el poc que va faltar a Plataforma per Catalunya per entrar al Parlament. No els havíem sentit gens durant la campanya i van estar a punt de donar la gran sorpresa. Aquest fet, juntament amb l'augment de vot del PP després de fer electoralisme amb la immigració, suggereix que una part de l'electorat comença a estar amoïnada per aquesta qüestió. És imprescindible doncs posar aquest tema a l'agenda política. La resta de partits han d'afrontar el debat i donar respostes clares i diferents a les dels xenòfobs que foragitin les angoixes i les pors dels ciutadans.

Pel que fa al futur immediat, sembla que Mas ha començat prudent. El concert econòmic canvia de nom i es passa a dir pacte fiscal, i l'eliminació del sistema de velocitat variable s'està replantejant. La promesa electoral que no ha sofert canvis (ni crec que els pateixi) és l'eliminació total de l'impost de successions. Espero que en Mas i el seu govern ho facin el millor possible i tinguin el màxim nombre encerts. Ens tindran a tots els ciutadans i ciutadanes al seu costat per ajudar-los a remar en aquelles qüestions que compartim i, a la vegada, aixecar una veu de denúncia en aquells temes en que divergim.

La patacada de l'esquerra catalana ha de fer-nos aturar i reflexionar. De moment, PSC i ERC sembla que s'hi han començat a posar. L'objectiu: repensar la ideologia i l'estratègia dels partits per sobre del tactisme immediat. Aquí, qui tindrà força feina és el PSC, ja que feia força temps que havia esdevingut més una màquina de gestió que no pas un partit polític amb una idea clara del país a construir. A mi m'agradaria que s'encetés un debat plural entre persones, partits, organitzacions socials i empresarials. Un debat sense tabús, amb amplada de mires, i pensant en la viabilitat i en el llarg termini. Un debat que esdevingués realment una batalla d'idees on se'n poguessin dir de grosses i on sobretot no hi faltés el rigor. Veurem com acaba la cosa.

Els controladors i l'estat d'alarma

Bé, no hi ha massa a dir sobre aquest tema. Els controladors aeris espanyols tenen una feina fixa, una jornada laboral de 24h setmanals, un sou mig de 350.000 € anuals i 45 dies de vacances. Sí, són uns autèntics privilegiats tant dins l'estat espanyol com comparat amb els seus col·legues europeus. A tall d'exemple, Alemanya i Anglaterra paguen els seus controladors amb sous inferiors a la meitat dels de l'estat espanyol.

L'explicació d'aquesta situació de privilegi és molt senzilla. Són una minoria (uns 2400 a Espanya) amb una gran poder negociador (poden paralitzar a voluntat el trànsit aeri). Fins ara el govern de l'estat havia anat cedint i ajornant el problema. Això és precisament el que ha explotat avui.

L'actuació dels controloadors, deixant el país aturat de la nit al dia i jugant amb el benestar d'unes 400 mil persones, denota la seva sensibilitat i diu molt poc a favor seu. D'altra banda, potser el govern ha estat un pèl exagerat amb la reacció. No m'atreveixo a pronunciar-m'hi perquè requereix una certa reflexió. Si ho he entès bé, declarar l'estat d'alarma vol dir que els militars poden obligar als controladors al que vulguin: segrestar-lo, obligar-lo a treballar, i si s'hi resisteix aplicar-li la justícia militar. Déu ni do com està el pati.

Wikileaks i Assange

M'agradaria tractar aquest tema amb la rellevància que es mereix i dedicar-hi un post complet. El conflicte és fàcil d'entendre. Fins ara els estats havien fet el que més els havia convingut en el seu benefici, utilitzant, quan era necessari, mètodes incompatibles amb el dret internacional i violant les normes d'ètica més bàsica. Tot això naturalment era portat amb molta discreció, ja que quedava malament que la ciutadania en fos conscient. Ara, arriba una organització, publica tota una sèrie de documents que fan evidents aquestes pràctiques i tothom s'escandalitza.

L'estat espanyol no és una excepció i també ha sortit enrojolat de la publicació. Els documents de Wikileaks demostren que el govern espanyol va pressionar els jutges de l'Audiencia Nacional perquè no investiguessin l'assassinat del periodista José Couso a mans de l'exèrcit nord-americà, i va donar el vistiplau al pas i aterratge dels famosos vols de la CIA en què es transportava persones detingudes il·legalment.

Internet i, en particular Wikileaks, han demostrat que en el món 2.0 la impunitat i el secretisme dels estats ja no s'hi valen. La informació pot circular amb llibertat i ser compartida de forma instantània. L'opacitat és molt difícil de mantenir amb internet. La qüestió és si aprofitem aquest nou context com una oportunitat per tenir unes administracions més transparents i ètiques, o per contra, lluitem contra internet perquè això no passi. Sembla que els estats han optat per la segona opció i volen donar un càstig exemplar a Wikileaks i al seu fundador Julien Assange. Permeteu-me pronosticar que si se'n surten, i fan desaparèixer tan Assange com Wikileaks, en menys de dos mesos 10 organitzacions amb l'ànima de Wikileaks emergirant de la superpotència que formem la societat civil.