dilluns, 31 de març de 2008

Afrontem el tema de l'aigua

Com tots ja sabeu, ja que mai me n'he amagat, sóc simpatitzant i amic de l'esquerra verda nacional. Això però no m'ha d'impedir ser crític quan les coses no es fan tan bé com s'haurien de fer, i això penso que ha succeït amb el tema de la sequera i el transvasament del Segre.

No dubto que no hi ha hagut mala fe en el procés, però en un inici no es va ser prou transparent explicant la gravetat del problema de la sequera ni prou valent per anomenar al desviament d'aigua del Segre cap a la regió metropolitana "transvasament". En política, com en tot, s'ha de ser molt clar, concís i rigorós presentant el problema a la ciutadania, i més clar, lúcid i rigorós encara explicant el perquè de la solució adoptada.

No obstant, crec que s'ha reaccionat a temps i que la recerca d'un consens amb la oposició en aquest tema tan fonamental és imprescindible. Tal com passa amb l'educació, la sanitat, o el model productiu, el sistema d'abastiment d'aigua i les polítiques per a fomentar-ne l'estalvi han de ser consensuades per govern i oposició, de manera que no estiguem cada 4 anys canviant de model.

El problema és greu i la resposta no és gens fàcil. Si es produeixen els talls d'aigua les conseqüències econòmiques poden ser importants. També és cert que el fet que en els darrers tres anys la regió metropolitana hagi treballat per reduir el consum ens dóna més legitimitat per demanar a la resta del territori una certa solidaritat. Així, hi ha hagut un esforç molt superior al que hi havia hagut fins ara per estalviar aigua i buscar-ne noves fonts: construcció dessalinitzadores, recuperar els recursos abandonats com els pous...

No obstant, des del meu punt de vista hi ha 2 requisits fonamentals que haurà de complir la solució finalment triada:

i) Que tota decisió que es prengui es faci sobre la base del diàleg amb el territori. La política és l'art del possible, i en aquest art tan importants són les qüestions tècniques com l'acord social.

ii) Que la solució que que finalment s'executi, si té un impacte mediambiental, sigui temporal i reversible.

Us deixo finalment amb una frase l'escriptor irlandès Samuel Beckett que vaig escoltar ahir i m'agradaria compartir amb vosaltres,

"M'he equivocat. És igual. Ho tornaré a provar. Fracassaré altre cop. Però fracassaré millor."

dimarts, 25 de març de 2008

Youtube awards 07

La televisió d'Internet per excel·lència Youtube ens presenta la selecció dels seus millors vídeos de l'any 2007. Els premis s'han atorgat a l'estil Oscars, presentant una sèrie de nominats d'on han sorgit posteriorment els guanyadors.
Us deixo a continuació amb el primer premi de la secció de política...

dijous, 13 de març de 2008

No és nou

Escolto el grup Gossos i els dono la raó; aquest món només serà dels valents, dels que creuen que no tot està determinat i el futur és nostre. Aquells que no ensopeguen amb la por. Aquells que pugen als cims i això els fa millors. Els que es veuen capaços de decidir el seu destí. Els que saben viure cada instant. Aquells que són conscients que són fills de l'abundància i estan disposats a renunciar-ne a una part.



Tots apostem per viure amb pressa, som dins d'un tren que no s'atura i va directe fins la mort. I jo us proposo: parem el tren i baixem. Descobrim i vivim amb profunditat. Potser serà menor el trajecte recorregut però com a mínim ho haurem fet intensament. Segurament seré un il·lús, però això ens permetrà viure amb il·lusió, ens permetrà aixecar-nos sempre una vegada més.

dilluns, 10 de març de 2008

Vencedors, vençuts i perdedors

Rafael Tapounet escrivia avui a el Periódico,

Instal.lat al pedestal de la glòria després d'haver derrotat Napoleó a la batalla de Waterloo, el duc de Wellington va deixar dit per a la història que res, excepte la derrota, resulta més melancòlic que la victòria. Influïen en l'ànim de l'heroi militar anglès tant la insuportable llista de baixes com el tedi davant la contemplació continuada de l'horror i la misèria.

La jornada electoral ja ha passat ràpida i sorollosa després de mesos (potser anys) de campanya. M'ha recordat a aquelles tempestes d'estiu que amb mitja hora poden canviar l'estat de les coses. Les terrasses d'alguns estan més netes i lluentes que mai, mentre altres han vist com els apareixien goteres al sostre.

El clar guanyador de les eleccions ha estat el bipartidisme. L'any 1996 el PP i el PSOE tenien 297 diputats dels 350 que té el congrés. A partir d'avui en controlen 322. En poc més de 10 anys els partits petits han perdut el 50% dels diputats.

En l'àmbit català, només CiU ha aconseguit resistir l'embestida d'aquest bipartidisme i s'ha constatat que el creixement que estaven tenint Iniciativa i Esquerra en els darrers anys no té una base prou sòlida.

Al final doncs, els ciutadans han decidit que el llop del PP continués a l'oposició. I ara, sense llops a la vista, potser Zapatero i Chacón ens podran explicar quin és el projecte que ens tenien guardat.

Mentrestant, aquells que som simpatitzants de les forces damnificades en aquestes eleccions, l'esquerra nacional, intentarem païr els resultats, analitzar què s'ha fet malament, pensar com millorar, i sobretot continuar mirant al futur amb la il·lusió que un altre món és possible.

divendres, 7 de març de 2008

Indignació, impotència

Acabo de saber la notícia i un sentiment d'indignació i impotència em sacseja el cos. Altre cop uns individus, i dic individus perquè seria injust tractar-los de persones, s'han cregut que la seva visió del món era millor que la resta i, com si la vida d'aquells que pensen diferent no valgués res, han assassinat un home innocent. Igual que ara fa 4 anys.

Res justifica la violència entre les persones: ni la llei de partits, ni les mancances de llibertat d'expressió. Hi ha mil mecanismes per denunciar situacions injustes sense necessitat de recórrer a la violència. Una violència a la que hem de respondre amb idees, voluntat i intel·ligència, però sobretot amb valentia.

La valentia que ha de mostrar l'esquerra abertzale d'una vegada i condemnar, sense embuts, la violència. Una esquerra que ha d'emancipar-se completament i desfer-se de les seves complicitats amb ETA. La valentia dels partits espanyols majoritaris per extingir una llei de partits que només justifica i dóna arguments a aquells que creuen en la via violenta. La valentia de la societat civil per a superar el passat i construir un futur millor. No serà fàcil, però només amb un gran esforç de reconciliació i la superació dels prejudicis entre uns i altres es podrà construir una societat sense fractures.

I diumenge... tothom a votar. Cadascú el que senti; alguns en blanc, altres a partits majoritaris, i una minoria a partits minoritaris. Tot està per fer i tot és possible.

diumenge, 2 de març de 2008

Marató de BCN 2008: missió complerta

Ha estat molt dur, sobretot als darrers quilòmetres, però finalment i després de 3 hores i 46 minuts (16 minuts més tard que els meus companys Dani i Javier), he creuat la línia de meta. La distància, 42 km i 195 m, la mateixa que va recórrer el soldat grec Pheidippides des de la ciutat de Marató fins a la d'Atenes l'any 490 aC per portar la notícia de la victòria dels grecs sobre els perses. Diu la llegenda que tot just haver-la enunciat, Pheidippides va caure mort a terra fruit del cansament.

És curiós que la distància real entre Marató i Atenes és lleugerament inferior a 40 km. Resulta que la longitud de la Marató moderna es va establir als Jocs Olímpics de Londres del 1908 i representa la distància des del castell reial de Windsor fins l'estadi de White City a l'oest de la ciutat.