divendres, 18 de juliol de 2008

En xarxa

Ja fa alguns divendres que amb la Laia vam anar al cinema a veure "Casual Day"; una pel·lícula sense pretensions, fresca i que fa un retrat sarcàstic del funcionament d'algunes empreses grans. El film em va conduir a la reflexió de com l'arquitectura d'una organització pot influir en la salut de les relacions entre els seus membres, la seva eficiència, i en definitiva, en l'èxit o fracàs de la consecució dels seus objectius. Així, l'estructura jeràrquica de l'empresa del film, on el poder fluïa de dalt cap a baix, produïa coaccions, desconfiances, i un ambient enrarit que faria difícil que els treballadors donessin el màxim de sí mateixos.

Se m'acudeixen, a primer cop d'ull, 3 tipus bàsics d'organitzacions:
  1. organització jeràrquica vertical (on el poder va de dalt cap a baix),
  2. organització jeràrquica assembleària (on el poder va de baix cap a dalt), i
  3. organització en xarxa descentralitzada.
Exemples d'organitzacions jeràrquiques verticals i assembleàries apareixen constantment en la nostra vida quotidiana. Així, empreses, església catòlica i exèrcit formarien part del primer grup, i sindicats i partits polítics del segon.

La virtut d'una organització jeràrquica vertical és la seva eficiència. Les decisions les pren una sola persona, per tant de forma ràpida, i en teoria, adequada, ja que aquesta ha arribat al seu lloc de decissió per mèrits propis. Aquest model però té també grans riscs. Es pot entrar en una dinàmica en que un individu ja no vol el reconeixement dels seus iguals sinó el del seu superior. Aleshores la solidaritat entre els companys desapareix (quin sentit tindria ajudar a l'enemic?), paraules com obediència cega i autoritarisme esdevenen habituals i una idea deixa de ser jutjada pel seu valor intrínsec a ser-ho per qui n'és el seu autor.

Les organitzacions jeràrquiques assembleàries van ser pensades per evitar aquests riscs de la verticalitat. No obstant, a part de no haver-ho aconseguit del tot, també tenen alguns defectes com la lentitud alhora de prendre decisions.

Finalment arribem a l'organització en xarxa. Exemples d'aquesta manera d'estructurar-se els trobem en les relacions socials, la ciència, o internet. El model en xarxa està constituït per petites jerarquies que interaccionen amb més o menys intensitat les unes amb les altres. Es tracta d'un sistema complex i divers, però molt potent. Al no existir superiors, l'autoritat és guanya exclusivament per mèrits propis, la capacitat de resposta és ràpida, i l'organització és molt robusta. Si es trenquen les relacions entre dos nodes, l'eficiència de l'organització no en queda afectada, ja que sempre hi ha més d'un camí per anar a un mateix lloc. Aquest tipus d'organització però tenia un gran problema tècnic que l'ha marginat durant segles d'història; com fer que un nombre tant gran de nodes diferents es poguessin comunicar tots entre tots? A principis del s. XXI les noves tecnologies de la informació han fet desaparèixer aquest inconvenient. Se'ns obre la porta, doncs, a nous tipus d'organització?

dijous, 10 de juliol de 2008

Espesses fal·làcies

Quan partint d'unes premisses correctes, apliquem un raonament correcte (regles de la lògica), arribem a un resultat o conclusió vertaders. Això és sabut per tothom, i és com funcionen des de fa segles les ciències, la filosofia i les matemàtiques. Ara bé, si quan partim d'unes premisses correctes arribem a conclusions falses, és senyal que pel camí, volent o sense voler, hem comés alguna o algunes fal·làcies, és a dir, un error en el raonament que resulta independent de la veritat de les premisses. En sentit estricte, una fal·làcia lògica és l'aplicació incorrecta d'un principi lògic vàlid.


Les fal·làcies són molt freqüents en la política, els articles d'opinió i les tertúlies de cafè, i sovint ens passen desapercebudes, ja que amb sort només detectem alguns dels seus efectes, com per exemple, les contradiccions. La veritat és que tots, i també aquells que busquem el rigor i la precissió en els arguments, caiem en l'ús de fal·làcies per, partint d'unes premises vàlides, arribar a les conclusions dessitjades i guanyar així la discussió o convèncer l'acompanyant en la conversa.

No obstant, quan un passa del llenguatge de la lògica al llenguatge humà, apareixen elements difusos i súbtils que transmeten opinió sense contingut d'informació. Em refereixo a com les connotacions del llenguatge i frases certes, però buides de contingut, poden fer-te agafar una opinió en un sentit o un altre respecte qualsevol tema.

El que m'agradaria compartir amb vosaltre avui és el famós text "Bread is dangerous" que en Dani Arteaga a traduït de l' anglès i on mitjançant fal·làcies i un us intel·ligent del llenguatge ens demostren que el pa es altament perillós per a la nostra salut...

Després d'una recerca exhaustiva, investigadors de tot el món han descobert unes dades que ens haurien de fer pensar...
  1. Més del 98 per cent dels criminals convictes mengen pa de forma habitual.
  2. La MEITAT de tots els nens que viuen a cases on es menja pa de forma habitual tenen índexs de desenvolupament escolar inferiors a la mitjana.
  3. En el segle XVIII, quan el pa es fonava a casa de forma habitual, l'esperança de vida era inferior a 50 anys; els índexs de mortalitat infantils eren alarmantment alts; moltes dones morien en donar a llum, i malalties com la peste, el tifus o la pneumònia delmaven la població europea.
  4. Més del 90 % de crims es cometen en les 24 h posteriors a la consumició de pa.
  5. El pa es fa d'una substància anomenada "farina". Experiments recents han demostrat que 100 grams de farina són suficients per obstruir mortalment les vies respiratòries d'un ratolí. Un ciutadà típic ingereix més de 300 grams de farina a la setmana a través del consum de pa.
  6. Les societats primitives, en les que no es consumeix pa de forma habitual, no mostren casos de Alzheimer, Parkinson ni osteoporosis.
  7. El pa és una substància altament adictiva. Experiments recents demostren que consumidors de pa habituals, alimentats només amb aigua durant tant sols dos dies, es mostren disposats a cometre actes delictius per aconseguir pa.
  8. El consum de "pa" és un pas previ en el consum d'altres aliments "forts", actuant així com a substància-pont. El 76% dels consumidors habituals de butifarra, carn salada, pernil i xoriço havien estat consumidors de pa de forma prèvia.
  9. El pa és una substància altament absorbent de l'aigua. Atès que el cos humà necessita un mínim del 76% d'aigua, una sobredosi de pa podria produir la mort immediata per absorció d'aigua.
  10. El pa és una substància potencialment mortal per als nadons (risc d'ofegament).
  11. El pa es cou a més de 200ºC. Una temperatura de 200º és suficient per matar una persona en menys de tres minuts.

dimecres, 2 de juliol de 2008

Una altra Espanya era possible

M'agrada el gir que ha pres el debat futbolístic de l'anterior post. Primer de tot he de dir que efectivament sóc independentista. No visc però aquest objectiu polític com quelcom extremista sinó com una opció natural i serena fruit dels esdeveniments polítics dels darrers anys. El meu independentisme però és a desgrat. Sí, jo era dels que creia que una Espanya diferent era possible.

Espanya ha desaprofitat l'oportunitat de mostrar davant del món un nou model de convivència entre cultures i trencar el tòpic internacional d'un estat una nació. Per fer-ho només s'hagués hagut de reconèixer ella mateixa com a diversa i entendre que podia ésser un projecte de 4 cultures que la història havia fet caminar juntes. Aquesta Espanya no només permetria ser internacionals les federacions esportives de les seves nacions, sinó que les ajudaria a ser-ho; no només estaria orgullosa de la seva riquesa lingüística, sinó que intentaria preservar-la. Aquesta Espanya seria transparent i democràtica i veuria en el dret a l'autodeterminació de les seves parts la raó de de la seva existència. L'Espanya que descric tindria un creixement equilibrat del territori i voldria el desenvolupament econòmic de totes seves regions essent la seva capital política simplement això. Aquesta és l'Espanya que jo volia i amb la que, podeu estar-ne ben segurs, em sentiria representat en una Eurocopa o un Jocs Olímpics.

La realitat però és ben diferent. L'Espanya real és la de la imposició de la cultura castellana sobre les altres cultures de l'estat. On t'has de justificar perquè els infants aprenen català a les escoles i la televisió i la ràdio públiques són exclusivament en català. L'Espanya real és la que vol tenir una única capital que concentri tot el poder polític, financer i econòmic mentre la resta de territoris s'han de conformar a ser zones rurals subvencionades (radialitat línies de l'AVE, gestió d'AENA dels aeroports, incentius per establir seus multinacionals,...). Aquesta és l'Espanya que té por a la transparència (publicació de les balances fiscals) i a la democràcia (prohibició de consultes i referèndums), i és la que no escolta quan les seves parts li diuen com podrien estar més còmodes (rebuig social de l'estatut català tot i l'impecable procés legislatiu).

La conclusió per mi és clara, si allà on sóc no m'entenen ni em volen com sóc, només tinc tres opcions: o els canvio per què m'entenguin, o canvio jo per agradar-los, o me'n vaig per no molestar-los més. Durant més d'un segle el catalanisme ha optat per la primera opció: fer pedagogia. La pedagogia però no ha donat resultat; la reforma de l'estatut de Catalunya va demostrar que després de 30 anys de democràcia Espanya encara no es reconeix com a diversa. És en aquest punt, i a contracor, on hem veig obligat a descartar la primera opció i, si vull continuar essent jo mateix, marxar.