dimecres, 2 de juliol de 2008

Una altra Espanya era possible

M'agrada el gir que ha pres el debat futbolístic de l'anterior post. Primer de tot he de dir que efectivament sóc independentista. No visc però aquest objectiu polític com quelcom extremista sinó com una opció natural i serena fruit dels esdeveniments polítics dels darrers anys. El meu independentisme però és a desgrat. Sí, jo era dels que creia que una Espanya diferent era possible.

Espanya ha desaprofitat l'oportunitat de mostrar davant del món un nou model de convivència entre cultures i trencar el tòpic internacional d'un estat una nació. Per fer-ho només s'hagués hagut de reconèixer ella mateixa com a diversa i entendre que podia ésser un projecte de 4 cultures que la història havia fet caminar juntes. Aquesta Espanya no només permetria ser internacionals les federacions esportives de les seves nacions, sinó que les ajudaria a ser-ho; no només estaria orgullosa de la seva riquesa lingüística, sinó que intentaria preservar-la. Aquesta Espanya seria transparent i democràtica i veuria en el dret a l'autodeterminació de les seves parts la raó de de la seva existència. L'Espanya que descric tindria un creixement equilibrat del territori i voldria el desenvolupament econòmic de totes seves regions essent la seva capital política simplement això. Aquesta és l'Espanya que jo volia i amb la que, podeu estar-ne ben segurs, em sentiria representat en una Eurocopa o un Jocs Olímpics.

La realitat però és ben diferent. L'Espanya real és la de la imposició de la cultura castellana sobre les altres cultures de l'estat. On t'has de justificar perquè els infants aprenen català a les escoles i la televisió i la ràdio públiques són exclusivament en català. L'Espanya real és la que vol tenir una única capital que concentri tot el poder polític, financer i econòmic mentre la resta de territoris s'han de conformar a ser zones rurals subvencionades (radialitat línies de l'AVE, gestió d'AENA dels aeroports, incentius per establir seus multinacionals,...). Aquesta és l'Espanya que té por a la transparència (publicació de les balances fiscals) i a la democràcia (prohibició de consultes i referèndums), i és la que no escolta quan les seves parts li diuen com podrien estar més còmodes (rebuig social de l'estatut català tot i l'impecable procés legislatiu).

La conclusió per mi és clara, si allà on sóc no m'entenen ni em volen com sóc, només tinc tres opcions: o els canvio per què m'entenguin, o canvio jo per agradar-los, o me'n vaig per no molestar-los més. Durant més d'un segle el catalanisme ha optat per la primera opció: fer pedagogia. La pedagogia però no ha donat resultat; la reforma de l'estatut de Catalunya va demostrar que després de 30 anys de democràcia Espanya encara no es reconeix com a diversa. És en aquest punt, i a contracor, on hem veig obligat a descartar la primera opció i, si vull continuar essent jo mateix, marxar.

3 comentaris:

lakk ha dit...

Completament d'acord.

Ja estaria bé, ja, una Espanya diferent...

Ho dic perquè és trist que sigui tant difícil entendre'ns, que ens entenguin, molt trist.

Seguirem, lluitant, per la independència, per la compressió, per la germanor de les persones, per l'enteniment...


lakk.
Salut i Independència!

Aventures de l'oest/USA-Abenteuer ha dit...

Mireu, ja que parlem de com ens veuen i de si ens entenen o no, ahir em va passar una cosa que em va fer sentir una mica de vergonya. Resulta que van venir uns investigadors d'un institut bastant important de Munich a fer unes conferencies al nostre departament. Un doctorand va fer una xerrada molt interessant (en un alemany gairebé perfecte, però accent extranger, vaig deduir que d'algun país sud-europeu) i al acabar vam dinar junts i vaig saber que es un físic de Madrid. Un dels seus companys alemanys va preguntar al noi si jo també era espanyola i el noi primer va contestar que sí i després amb cara d'espantat i de no saber si havia comès un error terrible, va dir, bueno, no sé, de Catalunya. I llavors inmediatament van comensar a parlar (els alemanys) de els independentistes, de que no entenen aquesta dèria catalana (i basca), etc. I en aquest moments l'unic que els puc dir es que, abans Catalunya, Valencia, Mallorca etc. estaven separats de Espanya, i que tot i fer molt i molt de temps que ja no es així, la cultura i la identitat nacional s'ha conservat. Evidentment, unes persones que provenen de una regio que no fa ni tan sols un segle i mig que pertany a Alemanya,no poden entendre-ho.
Crec q no només ens han d'entendre la resta de espanyols, sino també la resta d'europa, perque la idea que tenen es que som uns nens rebels, que no estem mai d'acord amb res. Em podeu ajudar a fer pedagogia? O sigui, com explicarieu la situacio de Catalunya amb poques paraules a un extranger?

Penkamuska ha dit...

Benvolgut/da aventurer/a,

El primer que faria seria treure dramatisme a la separació de un estat en dos. Crec que les fronteres han de servir perquè els ciutadans ens sentim més còmodes i visquem millor. És a dir, que canviïn les fronteres no ha de significar cap trauma: n'hi ha moltíssims exemples a la història recent d'Europa.

El segon seria fer palès el dret a l'autodeterminació.

Una vegada els nostres contertulians hagin acceptat aquestes dues premises, els explicaria els motius que ja he exposat al post de perquè sóc independentista, o més ben dit, federalista europeu.