dimecres, 29 d’abril de 2009

El Rei Lear de Shakespeare

Acabo d'arribar del teatre. Amb la Laia hem anat a veure "El Rei Lear" de Shakespeare. Shakespeare, a qui no he tingut mai el plaer de llegir, sempre m'ha agradat. Em fascina la delicadesa i precisió amb que dóna veu a tots els seus personatges. Cada paraula ocupa el lloc adient en cada frase. I si escoltar-lo en català ja és un luxe, em pregunto com deu ser llegir-lo en versió original. Llàstima que el meu anglès encara no està prou educat.


Si, a part de la exquisitesa del text, hi afegim el bon treball de tots els actors, la simplicitat i estètica del muntatge, i la immersió dins l'escenari en què et submergeix el teatre de la biblioteca de Catalunya, obtenim una obra genial. La durada és llarga, unes 3h, però us ben asseguro que la música del llenguatge contrau el temps a pocs minuts.

Tot això em fa pensar en l'art. Potser en l'estètica més que en l'art: en l'admiració i seducció que produeix una imatge bonica, la dolça sonoritat d'unes paraules recitades, l'enginy d'una trama, o una agradable melodia. Per mi aquesta estètica, aquest sentiment de meravellar-se per allò que ha fet un altre, és present en moltes altres facetes de l'ésser humà. Un gest de solidaritat, unes paraules d'ànim, l'amabilitat, el sentit de l'humor o simplement l'intentar fer les coses del dia a dia amb delicadesa són altres exemples d'aquesta estètica.

Bé, és tard, les parpelles se'm tanquen i la son ja fa estona que pica a la porta. De fet, no és l'única; la gana ja havia arribat estona abans. Però, tal com diu el mateix Rei Lear en l'obra, em sembla que "avui soparem demà al matí".

dijous, 23 d’abril de 2009

Sant Jordi

Diu la llegenda que, ja fa molts i molts anys, a Montblanc (Conca de Barberà) hi havia un drac terrible que causava estralls a homes i animals per tal de satisfer la seva gana ferotge. Per apaivagar-lo, els habitants de Montblanc van pactar amb ell de donar-li una persona al dia per alimentar-lo, a canvi que deixés viure amb tranquil·litat a la resta de la població. La persona donada en sacrifici seria escollida per sorteig.

Així, al llarg dels mesos, homes i dones, artesans i pagesos van anar essent devorats pel temible drac. Un dia però, l'atzar va interrompre aquesta desagradable rutina. La sort va tenir el mal gust d'assenyalar la filla del rei. Tot el poble es va escandalitzar de la injustícia que suposava deixar un poble sense princesa, no obstant, l'incompliment del pacte suposaria molts més morts, així que, resignats, van dur la princesa a davant del drac.

Quan la bella donzella estava a punt de ser devorada, va aparèixer un bell cavaller que es va enfrontar amb el drac. En un combat ajustat, el bell cavaller va ser capaç de matar aquell horrible animal. No se sap si enlluernada per la bellesa del cavaller, o per l'angúnia de l'escena, la preciosa princesa es va desmaiar i va caure als braços del seu salvador. Segons la llegenda, aquell noble cavaller era St. Jordi i de la sang del drac vessada en el combat en va néixer un roser de flors vermelles.


Aquesta és la història per la qual és conegut sant Jordi arreu del món i va ser escrita per Iacopo da Varazze al segle XII en la seva obra "La Llegenda Àuria". La història s'escamparia per Europa fins arribar a la Corona d'Aragó.

Segons la història original de Iacopo da Varazze, Sant Jordi era un soldat romà nascut al Pròxim Orient. Però, igual que les històries de por dels focs de camp, on els crims han tingut lloc anys abans en aquell mateix indret, els catalans ens en vam fer la nostra pròpia versió.

Segles més tard, es popularitzaria la protecció de sant Jordi sobre la Corona d'Aragó per les seves crucials aparicions en diferents combats i batalles. Això el convertiria en el patró del nostre país l'any 1456 i engendraria el costum, cada 23 d'abril, de celebrar una Fira de roses o "dels Enamorats" al Palau de la Generalitat.

Gairebé 500 anys després, el 1926, el govern espanyol presidit per Miguel Primo de Rivera i Alfons XIII signarien un Reial Decret instituint el 6 de febrer com la Fiesta del Libro Español en commemoració al naixement de Cervantes. El 1930, la "Fiesta" canviaria de data, per commemorar la mort del famós escriptor i quedaria establerta definitivament al 23 d'abril. Finalment, el 1995, la UNESCO prendria nota de l'estat espanyol i declararia el 23 d'abril el Dia Mundial del Llibre i dels Drets d'Autor.

En l'actualitat, jo acabaria d'escriure un estúpid post, buscant origen a la causa que aquesta tarda m'ha fet estar més de dues hores entre rius de gent i que ara tingui els peus destrossats.

dilluns, 6 d’abril de 2009

A mig camí de realitat

"The road to reality" és el títol d'un llibre de Roger Penrose d'unes mil pàgines que intenta explicar, des de zero, tot allò que sabem de les lleis de la física que regeixen l'Univers. Quan un té una obra com aquesta a les mans sent una espècie d'estupefacció. Els principis que descriuen com és el nostre immens univers, des de l'astre més gran fins a l'àtom més lleuger, en només mil pàgines. I és en honor a aquesta carretera cap a realitat que he decidit posar el títol al post d'avui. Un post sobre una de les meves passions que, a més a més, en aquests moments de la vida, ha esdevingut la meva professió. Em refereixo a la ciència.


En el context actual, en què formem part d'una societat tecnològicament avançada i fem un ús constant d'aquesta tecnologia, pot semblar redundant parlar de ciència, ja que, a diferència d'altres temps, aquesta gaudeix d'un prestigi i eficàcia reconegudes. És freqüent veure anuncis publicitaris adreçats a públics majoritaris amb l'eslògan "científicament provat" o "recomanat per l'institut científic de....". No obstant, jo sóc del parer que aquest aparent idil·li entre ciència i societat és una relació distant i freda, i que, al contrari del que pugui semblar, no som una societat autènticament científica.

Per mi, la ciència és una actitud. L'actitud amb la que un s'enfronta al món. Una actitud científica és una barreja d'esperit despert i una mirada oberta que s'esforça per abandonar els prejudicis i els dogmes, i busca hipòtesis senzilles que li expliquin el món que l'envolta. Són inherents en la ciència el rigor i l'esforç, la perseverança i l'enginy, per tal de trobar respostes a les preguntes. En són plaers el deixar-se meravellar per una explicació i l'orgull d'haver arribat a la solució. I n'és una característica: la humilitat. La humilitat de saber que la resposta d'avui és parcial, i que demà una de millor en serà descoberta.

Tant els primers filòsofs grecs (pre-socràtics), com els fundadors de la ciència moderna (Bacon, Galileu i Newton), com els precursors de grans revolucions científiques (Darwin i Einstein) compartien, cadascun en el seu context històric, aquesta mateixa actitud. Tots volien comprendre per què les coses eren com eren (més tard aprendríem que només podem aspirar al com), tots volien descobrir la resposta al misteri i desplaçar així, un pèl més, la frontera entre el conegut i el desconegut.

Una frontera que ha avançat moltíssim, i alhora encara amaga tants secrets al darrera. D'una banda, no puc evitar meravellar-me quan m'adono que l'ésser humà és fruit d'un procés salvatge i violent com l'evolució biològica, quan entenc que espai i temps no són dos ens separats sinó que formen una sol espai-temps. No puc evitar admirar-me per conèixer la història de l'univers i saber que en aquesta història, l'ésser humà és només un segon en un dia.

De l'altra, no puc negar la meva curiositat per saber en què consisteixen exactament la matèria i energia fosques que constitueixen el 97% de l'univers, o preguntar-me com és possible que de milions de coses tan simples com les neurones, n'emergeixi una consciència intel·ligent que sigui capaç d'adonar-se de la seva existència, i escriure, per exemple, aquestes mateixes paraules.

La ciència és, a més a més, un projecte col·lectiu. Tota nova idea té als seus fonaments altres idees d'altres persones. Així es com es construeix el castell del coneixement, essent compartit i circulant amb llibertat. Això, però, ens portaria cap a tot un altre debat.

És per aquesta visió àmplia de la ciència, que crec que encara no podem afirmar que aquesta actitud científica sigui generalitzada en la societat que entre tots formem. I és una llàstima perquè una societat més científica és una societat menys dogmàtica, més culta, més crítica, més difícil d'enganyar, més tolerant i oberta, i en la que cada individu utilitza les seves aptituds d'observació, anàlisi i raonament per construir-se la seva pròpia imatge de la realitat.

No vull buscar culpables a aquest divorci. Però sí que estic convençut que els científics en tenim la nostra part. Durant massa temps hem viscut d'esquenes a la societat. Mai he entès com les ments que havien trobat respostes a difícils preguntes, i solucions a impossibles problemes, no havien pogut aportar res a respondre preguntes i resoldre problemes com els de la fam i la guerra. Crec que és moment que això canviï i que apliquem totes les eines que la ciència ens dóna a millorar des d'un punt de vista no només tecnològic la nostra societat. Això requerirà fer passos en molts sentits. Una ciència més sensible als problemes de la societat i una presència major d'aquesta en els mitjans podria ser un començament. Però res no canviarà sinó caminem cap a una política més científica. No serà fàcil, però és que el repte no s'ho mereix?