dilluns, 6 d’abril de 2009

A mig camí de realitat

"The road to reality" és el títol d'un llibre de Roger Penrose d'unes mil pàgines que intenta explicar, des de zero, tot allò que sabem de les lleis de la física que regeixen l'Univers. Quan un té una obra com aquesta a les mans sent una espècie d'estupefacció. Els principis que descriuen com és el nostre immens univers, des de l'astre més gran fins a l'àtom més lleuger, en només mil pàgines. I és en honor a aquesta carretera cap a realitat que he decidit posar el títol al post d'avui. Un post sobre una de les meves passions que, a més a més, en aquests moments de la vida, ha esdevingut la meva professió. Em refereixo a la ciència.


En el context actual, en què formem part d'una societat tecnològicament avançada i fem un ús constant d'aquesta tecnologia, pot semblar redundant parlar de ciència, ja que, a diferència d'altres temps, aquesta gaudeix d'un prestigi i eficàcia reconegudes. És freqüent veure anuncis publicitaris adreçats a públics majoritaris amb l'eslògan "científicament provat" o "recomanat per l'institut científic de....". No obstant, jo sóc del parer que aquest aparent idil·li entre ciència i societat és una relació distant i freda, i que, al contrari del que pugui semblar, no som una societat autènticament científica.

Per mi, la ciència és una actitud. L'actitud amb la que un s'enfronta al món. Una actitud científica és una barreja d'esperit despert i una mirada oberta que s'esforça per abandonar els prejudicis i els dogmes, i busca hipòtesis senzilles que li expliquin el món que l'envolta. Són inherents en la ciència el rigor i l'esforç, la perseverança i l'enginy, per tal de trobar respostes a les preguntes. En són plaers el deixar-se meravellar per una explicació i l'orgull d'haver arribat a la solució. I n'és una característica: la humilitat. La humilitat de saber que la resposta d'avui és parcial, i que demà una de millor en serà descoberta.

Tant els primers filòsofs grecs (pre-socràtics), com els fundadors de la ciència moderna (Bacon, Galileu i Newton), com els precursors de grans revolucions científiques (Darwin i Einstein) compartien, cadascun en el seu context històric, aquesta mateixa actitud. Tots volien comprendre per què les coses eren com eren (més tard aprendríem que només podem aspirar al com), tots volien descobrir la resposta al misteri i desplaçar així, un pèl més, la frontera entre el conegut i el desconegut.

Una frontera que ha avançat moltíssim, i alhora encara amaga tants secrets al darrera. D'una banda, no puc evitar meravellar-me quan m'adono que l'ésser humà és fruit d'un procés salvatge i violent com l'evolució biològica, quan entenc que espai i temps no són dos ens separats sinó que formen una sol espai-temps. No puc evitar admirar-me per conèixer la història de l'univers i saber que en aquesta història, l'ésser humà és només un segon en un dia.

De l'altra, no puc negar la meva curiositat per saber en què consisteixen exactament la matèria i energia fosques que constitueixen el 97% de l'univers, o preguntar-me com és possible que de milions de coses tan simples com les neurones, n'emergeixi una consciència intel·ligent que sigui capaç d'adonar-se de la seva existència, i escriure, per exemple, aquestes mateixes paraules.

La ciència és, a més a més, un projecte col·lectiu. Tota nova idea té als seus fonaments altres idees d'altres persones. Així es com es construeix el castell del coneixement, essent compartit i circulant amb llibertat. Això, però, ens portaria cap a tot un altre debat.

És per aquesta visió àmplia de la ciència, que crec que encara no podem afirmar que aquesta actitud científica sigui generalitzada en la societat que entre tots formem. I és una llàstima perquè una societat més científica és una societat menys dogmàtica, més culta, més crítica, més difícil d'enganyar, més tolerant i oberta, i en la que cada individu utilitza les seves aptituds d'observació, anàlisi i raonament per construir-se la seva pròpia imatge de la realitat.

No vull buscar culpables a aquest divorci. Però sí que estic convençut que els científics en tenim la nostra part. Durant massa temps hem viscut d'esquenes a la societat. Mai he entès com les ments que havien trobat respostes a difícils preguntes, i solucions a impossibles problemes, no havien pogut aportar res a respondre preguntes i resoldre problemes com els de la fam i la guerra. Crec que és moment que això canviï i que apliquem totes les eines que la ciència ens dóna a millorar des d'un punt de vista no només tecnològic la nostra societat. Això requerirà fer passos en molts sentits. Una ciència més sensible als problemes de la societat i una presència major d'aquesta en els mitjans podria ser un començament. Però res no canviarà sinó caminem cap a una política més científica. No serà fàcil, però és que el repte no s'ho mereix?

5 comentaris:

Laia ha dit...

Molt bo, Arnau! ho has escrit tan bé que és difícil no estar-hi d'acord... però hi ha coses que m'agraden de la vida a les quals no sé veure'ls la ciència per enlloc. L'amor? què té de científic? la bellesa de la poesia, per exemple, què té de ciència? la solidaritat entre les persones, l'amabilitat, el gust per una bona música... és gaire científic, això? de fet, podem encabir al sac de la ciència alguna cosa que no sigui 100% racional? no crec que ens convingui, perquè el món sigui millor, fer-lo del tot racional, eliminant tot allò que no és meditat i pensat, a part de 100% argumentat... em sembla que l'amor o el gaudi, per exemple, de l'art, no són racionals i en canvi també ens poden fer millors, no? bé, tampoc no em vull allargar, però em sembla que la idea més o menys ja l'he transmesa... en tot cas, ja ho diu la frase, no, que en l'equilibri hi ha la virtud? doncs això.

Vicent ha dit...

Ai, la ciència...

En filosofia hi ha qui s'ha dedicat a classificar les "racionalitats" humanes. Quan hom parla de racionalitat sol referir-se a esquemes argumentatius, a patrons de conducta o a sistemes d'explicació i justificació (és un concepte molt ampli, és cert).

Una d'aquestes racionalitats és la racionalitat instrumental , la que fa servir la ciència. És un tipus de racionalitat inductiva per se: fa hipòtesis, fa prediccions i les contrasta. Aquest és l'esquema bàsic. És, però, una racionalitat que no utilitzem només els científics, sinó que tot ésser humà la fa servir en la vida quotidiana.

Hi ha altres racionalitats? Sembla ser que sí: la religiosa, l'ètica, l'estètica... Els judicis que fan servir aquest tipus de racionalitats segueixen patrons molt diferentes als de la ciència. I el que és més important, tots nosaltres fem judicis de tots aquest tipus al llarg del dia; no obstant això, si algun tipus de racionalitat ens ha fet arribar on som, és sens dubte la racionalitat instrumental. Ni l'art, ni la moralitat ni la religió ens ha fet desenvolupar-nos com a espècie. És més, sense la racionalitat científica ja ens hauríem extingit fa molt de temps! Això cal no oblidar-ho!

Quant a coses com l'amor, la bellesa, l'altruisme..., en definitiva, conceptes afins a racionalitats no-científiques, des del meu punt de vista poden considerar-se essencialment com a fenòmens emergents del procés evolutiu (l'evolució és una conseqüència de la racionalitat instrumental). L'amor no és més l'emergència d'un patró de conducta derivat de les necessitats reproductives de l'espècie; la bellesa no és que l'emergència d'un patró sensitiu derivat de l'adaptació del més "bell/fort"; l'altruisme no és que l'emergència d'una descripció fal·laç del egoisme essencial de la nostra espècie... etc. etc.


En fi, moltes es podrien dir, però ara és moment d'anar a veure el Barça!

Salut, i punteria.
Vicent

Deyza ha dit...

Gran entrada. Últimament estic apreciant la ciència molt més del que ho havia fet abans. Estic als castellers de la UAB i un company que fa física alimenta la meva curiositat incansable. Malgrat estic orientant els meus estudis cap a una altra banda, és molt gran el respecte i l'interés que tinc per les ciències """naturals""".

La nostra societat, especialment al món occidental, sembla encaminada a la maximització de beneficis, un objectiu que cada vegada s'acompleix a costa de tants d'altres. El coneixement ha estat un d'aquests en la meva opinió, ja que en l'actualitat la inversió en investigació és bàsicament privada (llevat d'algunes excepcions) i el sector privat cerca rentabilitat.

lakk ha dit...

Ostres, trobo fantàstic que algú s'hagi dedicat a fer un llibre com aquest. Sempre he pensat que és bo donar-li una mica d'unitat a la gran dispersió d'idees.

Penso, però, que la ciència, l'actitud científica, no és tant important. A veure, com diria la Laia, no és que vulgui ser ara l'advocat del diable, però sí que veig que en aquest món els problemes els causen, en molts casos, persones que porten molt odi a dintre, molta "mala llet". Que sí, que una bona educació i intel·ligència l'hagués potser tret, vés a saber..., però que, en tot cas, se soluciona amb abraçades i no amb tractats ni lleis.

I, sincerament, jo he vingut a aquest món a ser feliç, i crec que sense pensar ni viure científicament també puc ser-ho. Vull dir que en molts casos s'ha tendit a complicar les coses pensant massa, i que potser, amb una mica de senzillesa, tots aniriem més bé. I que abans d'avançar, jo arreglaria el que ja tenim. Tots sabem com ens controlen gràcies a la gran revolució cinetífica i tecnològica...

I si mirem el gran racionalista com és Descartes, la veritat és que no em sedueix gens la seva forma de plantejar les coses ni de buscar solucions.

Vaja, que un post fantàstic.


Salut i Independència!

lakk.

lakk ha dit...

Per cert, Vincent, de debó creus que sense la racionalitat cinetífica ens hauriem extingit fa molt?

lakk.