A mig camí de realitat

"The road to reality" és el títol d'un llibre de Roger Penrose d'unes mil pàgines que intenta explicar, des de zero, tot allò que sabem de les lleis de la física que regeixen l'Univers. Quan un té una obra com aquesta a les mans sent una espècie d'estupefacció. Els principis que descriuen com és el nostre immens univers, des de l'astre més gran fins a l'àtom més lleuger, en només mil pàgines. I és en honor a aquesta carretera cap a realitat que he decidit posar el títol al post d'avui. Un post sobre una de les meves passions que, a més a més, en aquests moments de la vida, ha esdevingut la meva professió. Em refereixo a la ciència.

En el context actual, en què formem part d'una societat tecnològicament avançada i fem un ús constant d'aquesta tecnologia, pot semblar redundant parlar de ciència, ja que, a diferència d'altres temps, aquesta gaudeix d'un prestigi i eficàcia reconegudes. És freqüent veure anuncis publicitaris adreçats a públics majoritaris amb l'eslògan "científicament provat" o "recomanat per l'institut científic de....". No obstant, jo sóc del parer que aquest aparent idil·li entre ciència i societat és una relació distant i freda, i que, al contrari del que pugui semblar, no som una societat autènticament científica.

Per mi, la ciència és una actitud. L'actitud amb la que un s'enfronta al món. Una actitud científica és una barreja d'esperit despert i una mirada oberta que s'esforça per abandonar els prejudicis i els dogmes, i busca hipòtesis senzilles que li expliquin el món que l'envolta. Són inherents en la ciència el rigor i l'esforç, la perseverança i l'enginy, per tal de trobar respostes a les preguntes. En són plaers el deixar-se meravellar per una explicació i l'orgull d'haver arribat a la solució. I n'és una característica: la humilitat. La humilitat de saber que la resposta d'avui és parcial, i que demà una de millor en serà descoberta.

Tant els primers filòsofs grecs (pre-socràtics), com els fundadors de la ciència moderna (Bacon, Galileu i Newton), com els precursors de grans revolucions científiques (Darwin i Einstein) compartien, cadascun en el seu context històric, aquesta mateixa actitud. Tots volien comprendre per què les coses eren com eren (més tard aprendríem que només podem aspirar al com), tots volien descobrir la resposta al misteri i desplaçar així, un pèl més, la frontera entre el conegut i el desconegut.

Una frontera que ha avançat moltíssim, i alhora encara amaga tants secrets al darrera. D'una banda, no puc evitar meravellar-me quan m'adono que l'ésser humà és fruit d'un procés salvatge i violent com l'evolució biològica, quan entenc que espai i temps no són dos ens separats sinó que formen una sol espai-temps. No puc evitar admirar-me per conèixer la història de l'univers i saber que en aquesta història, l'ésser humà és només un segon en un dia.

De l'altra, no puc negar la meva curiositat per saber en què consisteixen exactament la matèria i energia fosques que constitueixen el 97% de l'univers, o preguntar-me com és possible que de milions de coses tan simples com les neurones, n'emergeixi una consciència intel·ligent que sigui capaç d'adonar-se de la seva existència, i escriure, per exemple, aquestes mateixes paraules.

La ciència és, a més a més, un projecte col·lectiu. Tota nova idea té als seus fonaments altres idees d'altres persones. Així es com es construeix el castell del coneixement, essent compartit i circulant amb llibertat. Això, però, ens portaria cap a tot un altre debat.

És per aquesta visió àmplia de la ciència, que crec que encara no podem afirmar que aquesta actitud científica sigui generalitzada en la societat que entre tots formem. I és una llàstima perquè una societat més científica és una societat menys dogmàtica, més culta, més crítica, més difícil d'enganyar, més tolerant i oberta, i en la que cada individu utilitza les seves aptituds d'observació, anàlisi i raonament per construir-se la seva pròpia imatge de la realitat.

No vull buscar culpables a aquest divorci. Però sí que estic convençut que els científics en tenim la nostra part. Durant massa temps hem viscut d'esquenes a la societat. Mai he entès com les ments que havien trobat respostes a difícils preguntes, i solucions a impossibles problemes, no havien pogut aportar res a respondre preguntes i resoldre problemes com els de la fam i la guerra. Crec que és moment que això canviï i que apliquem totes les eines que la ciència ens dóna a millorar des d'un punt de vista no només tecnològic la nostra societat. Això requerirà fer passos en molts sentits. Una ciència més sensible als problemes de la societat i una presència major d'aquesta en els mitjans podria ser un començament. Però res no canviarà sinó caminem cap a una política més científica. No serà fàcil, però és que el repte no s'ho mereix?