dijous, 19 de març de 2009

Temps passats

Les imatges que hem vist les darreres hores no són pròpies d'un estat de dret. Policies perdent el control dels seus actes, caient a les provocacions verbals, i atiant a tort i a dret contra tothom (manifestants violents, manifestants pacífics i simples vianants) representa un espectacle trist que recorda massa fidelment a temps passats.


Quan el novembre del 2006 el PSC, ERC i ICV van realitzar el pacte d'Entesa, o segon tripartit, el president d'ICV, Joan Saura, es va passar tota una nit meditant sobre si havia d'acceptar o no la conselleria d'Interior que li oferien els seus socis de govern. Per una banda, hi havia la possibilitat de demostrar a la ciutadania que ICV tenia un projecte complet i transversal de govern que no es limitava a gestionar medi ambient i serveis socials. Era, doncs, l'oportunitat de fer una política d'esquerres de la seguretat pública diferent de les fetes fins al moment. De l'altra, assumir aquesta responsabilitat era un risc. ICV sempre ha tingut la pretensió de flirtejar amb els moviments que es troben al límit del sistema, moviments que potser es podria veure obligada a reprimir en manifestacions descontrolades.

Jo crec que madurar vol dir assumir responsabilitats, i en aquest sentit era partidari que ICV assumís la conselleria d'Interior. Cosa que no vol dir que compartís les maneres com es va realitzar el pacte d'Entesa. No vaig poder evitar tenir la impressió que en comptes de dissenyar un projecte per al nostre país, els tres partits es van limitar a repartir-se quotes de poder.

Com ja és sabut, finalment Saura va acabar acceptant l'oferta, i tot i uns inicis polèmics per la manera com alguns mitjans de comunicació es van prendre la noticia, crec que la línia que va donar a la conselleria va ser bona: transparència, càmeres a les comissaries, tolerància zero amb les actituds inapropiades d'alguns mossos, especial atenció en els accidents de trànsit, i obrir les portes de la conselleria a entitats com Amnistia Internacional que tenen experiència defensant els drets humans a arreu.

És per tot això que no m'explico el succeït ahir. Tant si es tracta de mala fe com d'incompetència, són fets que no s'han de tornar a repetir. Per això haurem de buscar mesures. Una millor formació dels mossos, sobretot els que hagin d'intervenir en aquest tipus d'accions, i etiquetar cada anti-disturbis amb un codi que l'identifiqui són les primeres que se m'acudeixen. La formació hauria de proporcionar professionals serens que saben actuar amb racionalitat en cada instant i són conscients que la contundència ha de ser proporcional a la infracció. El codi hauria de permetre identificar l'agent en cas que tingui una conducta incorrecta i eliminar així la total impunitat de que gaudeixen ara gràcies a un complet anonimat.

La seguretat és un dels pilars més bàsics de la democràcia. Sense seguretat no hi ha llibertat. Els rics sempre es podran permetre contractar seguretat privada, però és la seguretat pública la que ha de garantir a tots ciutadans els seus drets fonamentals, sobretot a aquells que es troben en les capes més febles de la societat. És per això que mai he entès perquè, en les cites electorals, l'esquerra cedeix completament a la dreta l'aixecament d'aquesta bandera.

4 comentaris:

Jordi Garriga i Molinera ha dit...

Fins ahir en Joan Saura havia aplicat allò que "les polítiques de seguretat ciutadana també es poden afrontar des d'una perspectiva d'esquerres". Ara toca fer un pas més i depurar responsabilitats per uns fets inacceptables com van ser-ho els d'ahir.

Arnau, com sempre una brillant exposició la teva...

joan ha dit...

Hola Arnau!

Que consti que acabo de llegir el teu post ara mateix, i no abans que haguem tingut aquesta conversa al cafè!

Molt bon post.

Penkamuska ha dit...

Gràcies pels amables comentaris. I sí, també crec que s'ha d'analitzar quins han estat els errors i que els responsables dimiteixin.

Una abraçada,

vito ha dit...

Per elaborar sobre el que dius a l'últim paràgraf, m'agradaria afegir que el més trist és que aquesta brutalitat policial té com últim efecte el de coartar el dret a la lliure expressió dels ciutadans pacífics.

Vaig intentar afegir-me a la mani en contra de la violència policial i vaig marxar sense protestar perquè em feia por que em peguéssin.

No ens deixem enganyar: això és culpa de la policia.