diumenge, 1 de març de 2009

Democràcia

Avui diumenge 3 de març els ciutadans del País Basc i Galícia decideixen qui volen que siguin els seus representants polítics per als propers 4 anys. En una democràcia representativa, com la que tenim a l'estat espanyol, això no hauria de tenir res d'especial. No obstant, aquestes eleccions, concretament les del País Basc, tenen quelcom de singular, i és que no tots els partits que ho desitjaven s'hi han pogut presentar.


Això ha estat possible gràcies a l'aplicació per part de la justícia espanyola de la coneguda llei de partits. La llei orgànica de partits polítics va ser aprovada el 27 de juny de 2002 pel Congrés dels diputats amb els vots a favor de PP, que aleshores gaudia d'una còmoda majoria absoluta, PSOE, CiU, CC i el Partido Andalucista. La resta de grups hi van votar en contra. L'objectiu de la llei era, en teoria, garantir el funcionament del sistema democràtic. El punt polèmic de la llei es troba en el segon punt de l'article 9, on podem llegir:

Un partido político será declarado ilegal cuando su actividad vulnere los principios democráticos, particularmente cuando con la misma persiga deteriorar o destruir el régimen de libertades o imposibilitar o eliminar el sistema democrático, mediante alguna de las siguientes conductas, realizadas de forma reiterada y grave:
  1. Vulnerar sistemáticamente las libertades y derechos fundamentales, promoviendo, justificando o exculpando los atentados contra la vida o la integridad de las personas, o la exclusión o persecución de personas por razón de su ideología, religión o creencias, nacionalidad, raza, sexo u orientación sexual.

  2. Fomentar, propiciar o legitimar la violencia como método para la consecución de objetivos políticos o para hacer desaparecer las condiciones precisas para el ejercicio de la democracia, del pluralismo y de las libertades políticas.

  3. Complementar y apoyar políticamente la acción de organizaciones terroristas para la consecución de sus fines de subvertir el orden constitucional o alterar gravemente la paz pública, tratando de someter a un clima de terror a los poderes públicos, a determinadas personas o grupos de la sociedad o a la población en general, o contribuir a multiplicar los efectos de la violencia terrorista y del miedo y la intimidación generada por la misma.


He d'admetre que aquesta idea d'il·legalitzar partits, i limitar així les opcions electorals entre les que els ciutadans poden triar, m'incomoda seriosament. La primera raó és perquè, des del meu punt de vista, sacseja fortament els fonaments de la democràcia i entra en el terreny pantanós de la censura ideològica. En una democràcia, el dret de qualsevol ciutadà a presentar-se a unes eleccions ha de dependre únicament dels requisits que aquest candidat ha de complir i no de les idees o del partit per què es presenta. En el cas particular de l'estat espanyol, el Ministerio del Interior ens informa que,
  • "Son elegibles los españoles mayores de edad que, poseyendo la cualidad de elector, no se encuentren incursos en alguna de las causas previstas en los artículos 6, 154, 177 y 202 de la Ley de Régimen Electoral."
És a dir, que abans de l'actual llei de partits, per poder ser candidat només havies de ser ciutadà espanyol i no tenir antecedents penals.

Il·legalitzar un partit vol dir, per tant, censurar unes idees i no les actuacions incorrectes d'un ciutadà particular. I quan se censuren unes idees, es travessa una borrosa frontera i cal definir quines idees són tolerables i quines no. En aquest sentit, Amnistia internacional ja va alertar el govern espanyol que eliminés les ambigüitats en la llei que permeten la prohibició de partits polítics que advoquen pacíficament per modificar els principis constitucionals o les lleis. Prohibicions que vulneren les obligacions internacionals en matèria de drets humans.

Això ens porta al segon gran inconvenient que trobo en la llei: la seva difícil aplicació. No puc evitar veure-hi un cert marge d'arbitrarietat. Allò que els juristes acostumem a denominar la interpretació. La justícia espanyola ha il·legalitzat el partit que representa el sector de l'esquerra abertzale argumentant que el fet que aquest moviment no condemnés la violència del terrorisme d'ETA era incompatible amb l'article anterior. No obstant, hi ha diversos partits polítics espanyolistes d'extrema dreta que tot i tenir un discurs obertament racista, homòfob i fer apologia de la violència (accions també incompatibles amb l'article anterior), no han estat il·legalitzats. Tampoc no ho han estat els partits que han promogut guerres il·legals o que no han condemnat la violència d'altres grups terroristes (guerra d'Iraq, franquisme, 45 sindicalistes morts a mans de grups paramilitars colombians).

En fi, en els instants que escric aquest darrer paràgraf, els resultats al País Basc ja són definitius. Un 9% de vots nuls. Un 9% de vots sense veu, un canvi en la correlació de forces polítiques al País Basc i molt em temo que un pas enrere en la solució del conflicte i en el camí de reconciliació cap a una sola societat basca.

5 comentaris:

SummerRose ha dit...

L'assumpte és certament complicat i jo no tinc, ni molt menys, les coses tan clares com tu.

És clar que el dret d'un ciutadà o col·lectiu de ciutadans de presentar-se a unes eleccions no pot dependre de les seves idees polítiques. Però també és clar que la democràcia, que, no ho oblidem, no és anarquia, és un "joc" amb les seves regles. I en aquest sentit no em sembla malament que qui no les respecti no pugui participar-hi.

Una part important de la democràcia es la llibertat. Llibertat, d'una banda, és clar, per poder presentar-se a unes eleccions encara que hom defensi unes idees polítiques poc convencionals o fins i tot contràries a les majoritàries. Però també llibertat per poder viure en pau i per poder exercir el dret al vot sense coaccions o amenaces. Crec que tots sabem que al País Basc, durant molt de temps (i encara a hores d'ara) molta gent no ha gaudit d'aquestes llibertats. I algú que no respecta aquestes llibertats, que no respecta els principis bàsics de la democràcia, no pot apel·lar a la mateixa democràcia per justificar la seva presència en unes eleccions.

En aquest sentit, crec que la frase que has citat d'Amnistia Internacional es molt i molt esclaridora: "...partits polítics que advoquen pacíficament per modificar els principis constitucionals o les lleis."

Dit això, una cosa molt diferent és que es faci una llei ambigua, una llei predissenyada per servir a un propòsit, com pot ser el d'acabar amb una tendència ideològica que resulta incòmoda a un cert sector de la política estatal.

Precisament per això, si que estic completament d'acord amb tu en el segon punt, és a dir, el del problema de l'arbitrarietat de la llei i de la seva aplicació. En efecte, la llei hauria d'aplicar-se també als partits polítics d'extrema dreta (i és clar que no es fa perquè aquests
no incomoden tant i perquè la llei es va fer amb l'únic propòsit abans esmentat) i no puc negar que, sent fidels a allò que la llei diu, probablement el Partit Popular hauria també de ser il·legalitzat.

Per altra banda, les lleis han de basar-se en fets objectius i no en presumpcions o omissions, com crec que ha estat el cas moltes vegades en els últims anys. Es discutible i es podria discutir molt sobre si el fet de no condemnar els atemptats d'ETA és motiu suficient per il·legalitzar un partit. El que, segons la meva opinió, és menys discutible és que un partit que col·labori de manera activa amb una organització terrorista que atempta contra la democràcia mateixa no pot presentar-se a unes eleccions. Si això és el que era D3M és un tema segurament molt complicat i sobre el que també podríem debatre llargament.

Tampoc no és discutible que aquí hi ha un problema i és un problema greu. Com tu dius, hi ha un 9% de ciutadans que no han tingut veu a aquestes eleccions. Això, és clar, no pot ser i s'ha de solucionar.

Per on passa, aleshores, la solució a aquest problema? Segons jo ho veig, hi ha dues coses completament necessàries:

1) L'existència d'un partit polític que de manera inequívocament pacífica i, per tant, completament desvinculada d'ETA i els seus atemptats, defensi les idees de l'esquerra abertzale. Hom podria pensar que potser Aralar encaixa en aquesta descripció, però és evident que aquesta és una opció que no convenç no ja a tots sinò ni tan sols a la majoria del sector afectat. Per tant, sembla necessària la presència d'una altra alternativa.

2) L'existència d'una llei de partits justa, lliure d'ambigüitats i inequívocament objectiva, que s'apliqui per igual a tots els partits de l'escena política espanyola i, encara més, que garanteixi el dret d'un partit com el descrit a l'apartat anterior d'existir i presentar-se a les eleccions.

Les dues coses són igualment necessàries. I la seva realització suposaria, per fi, allò que tu, jo i una gran majoria de ciutadans de l'Estat Espanyol volem, que no és una altra cosa que avançar cap a, com tu dius, una sola societat basca.

Tot plegat, democràcia, sí. Llibertat per a defensar qualsevol idea o opinió, sí. Tothom representat a les urnes, sí. Saltar-se les regles bàsiques de la democràcia i desprès pretendre gaudir de les seves avantatges, rotundament no.

I això, tot i que, ho reconec, signifiqui moure'ns en terreny perillòs, no és "sacsejar fortament els fonaments de la democràcia."

Vicent ha dit...

Molt bons els raonaments de tots dos!

En la meua opinió, a banda de l'arbritrarietat a l'hora d'aplicar-la, la Llei de Partits és també profundament anti-democràtica (la qual cosa pot ser bona o dolenta). El sistema democràtic pretén ser un sistema representatiu d'allò que pensa la societat. Si el 50% de la societat és antropòfaga però es prohibeix l'existència d'un partit amb una ideologia d'aquest estil, aleshores el sistema és manifestament anti-democràtic. De la mateixa manera, prohibir partits polítics per fer apologia de la violència, del nazisme, del terrorisme o de l'homofòbia és un acte contra la democràcia.

Karl R. Popper ja discutia aquestes qüestions, per exemple, en la seua obra "La societat oberta i els seus enemics". Deia alguna cosa així com: "S'ha de tolerar a tothom però no tot." En definitiva, i en el sentit més radical de societat oberta/democràtica/lliure han d'existir mecanismes per a evitar el terrorisme/violència/criminalitat/racisme/homofòbia/masclisme però no el desenvolupament ideològic d'aquestes "tendències" (en forma, per exemple, d'associacions o partits polítics). Si no, caminem de nou cap al "pensament únic".

Dit d'una altra manera, totes les "ideologies" s'han de tolerar, però no així tots els "actes".

lakk ha dit...

Si els parlamentaris han de representar les diferents ideologies o propostes per dirigir, gestionar i organitzar una comunitat, és lògic que si la majoria de la població creu en el terrorisme, aquest punt de vista sigui representat al parlament. Com també si la majoria volen un sistema totalitari antidemocràtic, també això ha de ser representat, i potser les corts han de ser dissoltes, a més.

És curiós que un estat que té exèrcit s'atreveixi a fer lleis d'aquest estil per això... Com la llei de partits o la mateixa constitució.

Vaja, salut i independència!


lakk.

SummerRose ha dit...

Si el 50% de la societat està a favor de l'antropofàgia, és lògic que aquest punt de vista sigui representat al Parlament.

Però si el meus veïns, o bé els seus amics, són antropòfags i em suggereixin que estaria bé que jo també hi estigués a favor, doncs mira, potser m'ho penso, tot i que a mi el que m'agradi siguin les bledes.

Es per això que, segons jo ho veig, al País Basc (a diferència del que passa a Catalunya) a hores d'ara no es donen les condicions necessàries per fer un referèndum.

I és una llàstima, perquè de debò que seria necessari.

Dr. Flasche ha dit...

Yo estoy de acuerdo con la línea marcada por Summer.

Hay que puntualizar que uso se ha hecho del dinero público que reciben los partidos con representación institucional, de la información que se obtiene en las instituciones, y hay que puntualizar que no todo vale, y que el que quiera votar eso, tiene un problema.

Estoy de acuerdo eso sí en el problema de la arbitrariedad, la ambiguedad y su aplicación siguiendo un doble rasero.

Es sin duda por lo tanto, algo que mejorar y ya.

un saludo,

david