dijous, 23 d’abril de 2009

Sant Jordi

Diu la llegenda que, ja fa molts i molts anys, a Montblanc (Conca de Barberà) hi havia un drac terrible que causava estralls a homes i animals per tal de satisfer la seva gana ferotge. Per apaivagar-lo, els habitants de Montblanc van pactar amb ell de donar-li una persona al dia per alimentar-lo, a canvi que deixés viure amb tranquil·litat a la resta de la població. La persona donada en sacrifici seria escollida per sorteig.

Així, al llarg dels mesos, homes i dones, artesans i pagesos van anar essent devorats pel temible drac. Un dia però, l'atzar va interrompre aquesta desagradable rutina. La sort va tenir el mal gust d'assenyalar la filla del rei. Tot el poble es va escandalitzar de la injustícia que suposava deixar un poble sense princesa, no obstant, l'incompliment del pacte suposaria molts més morts, així que, resignats, van dur la princesa a davant del drac.

Quan la bella donzella estava a punt de ser devorada, va aparèixer un bell cavaller que es va enfrontar amb el drac. En un combat ajustat, el bell cavaller va ser capaç de matar aquell horrible animal. No se sap si enlluernada per la bellesa del cavaller, o per l'angúnia de l'escena, la preciosa princesa es va desmaiar i va caure als braços del seu salvador. Segons la llegenda, aquell noble cavaller era St. Jordi i de la sang del drac vessada en el combat en va néixer un roser de flors vermelles.


Aquesta és la història per la qual és conegut sant Jordi arreu del món i va ser escrita per Iacopo da Varazze al segle XII en la seva obra "La Llegenda Àuria". La història s'escamparia per Europa fins arribar a la Corona d'Aragó.

Segons la història original de Iacopo da Varazze, Sant Jordi era un soldat romà nascut al Pròxim Orient. Però, igual que les històries de por dels focs de camp, on els crims han tingut lloc anys abans en aquell mateix indret, els catalans ens en vam fer la nostra pròpia versió.

Segles més tard, es popularitzaria la protecció de sant Jordi sobre la Corona d'Aragó per les seves crucials aparicions en diferents combats i batalles. Això el convertiria en el patró del nostre país l'any 1456 i engendraria el costum, cada 23 d'abril, de celebrar una Fira de roses o "dels Enamorats" al Palau de la Generalitat.

Gairebé 500 anys després, el 1926, el govern espanyol presidit per Miguel Primo de Rivera i Alfons XIII signarien un Reial Decret instituint el 6 de febrer com la Fiesta del Libro Español en commemoració al naixement de Cervantes. El 1930, la "Fiesta" canviaria de data, per commemorar la mort del famós escriptor i quedaria establerta definitivament al 23 d'abril. Finalment, el 1995, la UNESCO prendria nota de l'estat espanyol i declararia el 23 d'abril el Dia Mundial del Llibre i dels Drets d'Autor.

En l'actualitat, jo acabaria d'escriure un estúpid post, buscant origen a la causa que aquesta tarda m'ha fet estar més de dues hores entre rius de gent i que ara tingui els peus destrossats.

2 comentaris:

Laia ha dit...

Això sí que és romanticisme, home! sobretot el paràgraf final del post!!! doncs jo et diré que sens dubte és el meu dia preferit de l'any... i no és perquè sigui el nostre cas, però ja firmaria perquè totes les cultures es reservessin un dia per celebrar l'amor, l'arribada de la primavera, i l'estima per la lectura, tot plegat en un sol dia. I trobo fantàstic que els enamorats del nostre país no necessitin anuncis del Corte Inglés per llançar-se massivament al carrer per regalar-se natura i literatura i dir-se que s'estimen. Visca Sant Jordi!!!!

Anònim ha dit...

Doncs a mi ja m'hagués agradat poder celebrar Sant Jordi! Tot i que d'alguna manera, i gràcies a Interflora, ja he complert amb la tradició, m'hagués agradat passejar per les Rambles amb vosaltres! Jo compareixo amb la Laia que trobo fantàstic Sant Jordi!
Aquí a Estats Units, l'única manera que una diada com aquesta podria funcionar és si posessin un drive thru (comprar sense baixar del cotxe) de roses i llibres!
Molts records!!

Martí