dimecres, 29 d’abril de 2009

El Rei Lear de Shakespeare

Acabo d'arribar del teatre. Amb la Laia hem anat a veure "El Rei Lear" de Shakespeare. Shakespeare, a qui no he tingut mai el plaer de llegir, sempre m'ha agradat. Em fascina la delicadesa i precisió amb que dóna veu a tots els seus personatges. Cada paraula ocupa el lloc adient en cada frase. I si escoltar-lo en català ja és un luxe, em pregunto com deu ser llegir-lo en versió original. Llàstima que el meu anglès encara no està prou educat.


Si, a part de la exquisitesa del text, hi afegim el bon treball de tots els actors, la simplicitat i estètica del muntatge, i la immersió dins l'escenari en què et submergeix el teatre de la biblioteca de Catalunya, obtenim una obra genial. La durada és llarga, unes 3h, però us ben asseguro que la música del llenguatge contrau el temps a pocs minuts.

Tot això em fa pensar en l'art. Potser en l'estètica més que en l'art: en l'admiració i seducció que produeix una imatge bonica, la dolça sonoritat d'unes paraules recitades, l'enginy d'una trama, o una agradable melodia. Per mi aquesta estètica, aquest sentiment de meravellar-se per allò que ha fet un altre, és present en moltes altres facetes de l'ésser humà. Un gest de solidaritat, unes paraules d'ànim, l'amabilitat, el sentit de l'humor o simplement l'intentar fer les coses del dia a dia amb delicadesa són altres exemples d'aquesta estètica.

Bé, és tard, les parpelles se'm tanquen i la son ja fa estona que pica a la porta. De fet, no és l'única; la gana ja havia arribat estona abans. Però, tal com diu el mateix Rei Lear en l'obra, em sembla que "avui soparem demà al matí".