Una crisi antiga per una nova democràcia

Des de fa uns anys les economies europees es troben atrapades en una crisi que sembla no tenir solució. La baixada d'ingressos que ha significat pels governs la frenada de l'activitat econòmica els ha obligat a endeutar-se, cosa que ha provocat una crisi de deute, que els fa ara a retallar els pressupostos en àmbits bàsics com sanitat i educació. Hem entrat en una espiral depressiva de més retallades, menys consum, menys recaptació d'impostos i més retallades altra vegada, d'on no som capaços de trobar la sortida. Ara per ara, els governs han continuat amb l'habitual costum que la classe mitjana i treballadora pagui la festa amb la recepta de més impostos per menys drets i serveis. No vull avui però dissertar sobre com escapar d'aquesta espiral depressiva, sinó entendre com hi hem arribat i quina és la nostra quota de responsabilitat.

1. Diagnòstic present i passat

L'economia espanyola té diversos problemes estructurals que fan que la sortida de la crisi ens sigui més complicada que als nostres veïns europeus.

(a) Un model productiu amb una ocupació molt fràgil
Històricament Espanya ha tingut una ocupació molt fràgil en èpoques de frenada del creixement. Mentre la caiguda del PIB des de l'inici de la crisi ha ha estat de l'ordre d'un 3-4%, l'atur s'ha més que doblat arribant a més d'un 20% d'aturats. Això és conseqüència d'un model productiu massa basat en mà d'obra barata, la qual és difícil d'adaptar i reconvertir en temps de canvi. El paradigma n'és la construcció. L'any 2007, el sector de la construcció representava el 16% de l'activitat econòmica i donava feina al 12% dels treballadors espanyols.

Per què i com vam incentivar aquest model productiu? En els anys del boom, el sector financer va apostar per l'habitatge. El diner és limitat i si l'invertim en la construcció d'habitatge no el podem invertir a la vegada en la compra de maquinària que faci una empresa més productiva i eficient. Durant l'època d'hiperliquiditat, l'empresari que volia tirar a terra la seva fàbrica per construir-hi un bloc de pisos tenia el finançament garantit, mentre el que volia millorar del sistema de producció, no.

(b) Dèficit públic
La frenada de l'economia ha disminuït els ingressos de les administracions i ha disparat la despesa social (subsidis d'atur, augment de l'ús de la sanitat i educació públiques, etc.), provocant que una gran part dels governs occidentals es trobin en una situació de dèficit. En el cas espanyol, però, hem de ser conscients que aquest dèficit també és conseqüència de la irresponsabilitat dels diferents governs centrals en matèria fiscal. Durant el boom de la construcció vam utilitzar els ingressos extraordinaris que provenien d'aquest sector per finançar despesa corrent, a més d’aprofitar l'avinentesa per baixar els impostos (impost de patrimoni, trams alts de l'impost sobre la renda).

El problema és greu ja que a diferència d’EUA, el Banc Central Europeu no pot facilitar diner als governs de la zona euro, de manera que l’única font de finançament a part dels impostos són les subhastes de deute sobirà. Hem donat massa poder als mercats financers, que lluny de la prudència del setembre de 2008, ara s'han fet amos i senyors.

El sistema fiscal espanyol té a més diverses peculiaritats respecte als seus homòlegs europeus: s'estima que l'economia submergida representa un 20% del PIB, frau fiscal de les grans empreses, una pressió fiscal sobre la renda del treball molt més alta que sobre les rendes del capital, etc. La meitat dels recursos que ingressa l'estat provenen de l'IVA. El nostre sistema fiscal no és, doncs, progressiu.

Els problemes de tresoreria que tenen les administracions els impedeixen pagar als proveïdors, en general petites i mitjanes empreses que es troben ofegades pels impagaments.

(c) Manca de liquiditat
Aquests retards en el pagament a les empreses es combina de forma letal amb la manca d'accés al crèdit. Si bé és veritat que tot Europa té problemes d'accés al crèdit, les entitats espanyoles tenen un problema afegit: estocs de pisos cada vegada més grans en els seus balanços fruit de famílies que no poden fer front a la hipoteca. La conseqüència d'això és la desconfiança entre les entitats financeres, la manca de préstec entre elles, a les famílies i a les empreses. És a dir, empreses que no poden fer inversions per sortir d'impassos, millorar l’eficiència o, simplement, començar de zero.

(d) Deute privat
L'estat espanyol, al contrari que Alemanya o la Xina, és una economia amb una balança comercial negativa. Aquesta diferència anual entre el que comprem i venem fora és precisament el que augmenta cada any el nostre deute total (públic + privat). En el cas d’Espanya aquest deute (principalment el privat) és enorme. Tot el creixement econòmic de la darrera dècada i mitja el vam basar en el deute. Vam produir moltes coses que no vam vendre fora sinó als nostres conciutadans, i com que aquests no tenien diners, ens ho van comprar mitjançant crèdits. Que les famílies espanyoles s’endeutessin es deu tant a l’existència de diner molt barat com a la seva pèrdua de poder adquisitiu. A partir dels 80, els països occidentals han vist grans creixements de la producció, que no han anat acompanyats de creixement dels salaris. Aquesta situació és més greu a l’estat espanyol, que compta amb una distribució de la riquesa més desigual a causa, entre d’altres, de la menor progressivitat del sistema fiscal.


2. La nostra responsabilitat

Així doncs, si les coses ens anaven tan bé en el passat és, en part, perquè vivíem a crèdit (prenent diners del futur i gastant-los en el present). Aquell creixement desbordant és inseparable de la seva crisi posterior. O dit d'una altra manera, la crisi present és una simple conseqüència del model de creixement que conjuntament vam escollir en el passat.

Qui són doncs els responsables d’aquelles decisions i de la crisi? Els banquers que van apostar per la construcció? Les persones i immobiliàries que van especular amb l'habitatge? Les famílies que s'hipotecaven i vivien a crèdit? Els governs que no van reformar aquest model productiu i a més van fer rebaixes fiscals? Els ciutadans que van votar els partits de govern? Els que van votar els partits de l’oposició? Els que ni tan sols van votar?

Segurament, la major part de nosaltres, ni ciutadans, ni governants, ni empresaris vam preveure que aquella festa tenia la contrapartida d’una ressaca. Ignorar-ho, però, no ens eximeix de la responsabilitat. Tots (en major o menor grau) en som corresponsables. No vam estar a l'alçada de les circumstàncies. Vam creure que podíem delegar en els nostres representants polítics la gestió de la col·lectivitat i deixar-los fer. I no. Als polítics, tan de bona com de mala fe, els va mancar comprensió de la complexitat de la realitat actual i es van deixar endur pel curt-terminisme dels cicles electorals. I sí, nosaltres els ciutadans tampoc no vam ser conscients de les conseqüències de les seves decisions i vam continuar votant i aplaudint.


3. La nova democràcia

La situació actual és una oportunitat per reflexionar sobre com hem de canviar la presa col·lectiva de decisions, és a dir, la democràcia, per tal que no cometem en el futur els errors passats. La nova democràcia ha de ser simplement autèntica. Si volem realment decidir entre tots, hem d’estar realment preparats per fer-ho. Prendre decisions sense estar informat és d'una enorme irresponsabilitat. I tinc la impressió que això és el que hem fet les darreres dècades. Com és possible que al llarg de l’escolarització no se’ns expliqui com funciona el nostre model econòmic i se’ns doni una formació política tan precària? Com pot ser que els partits polítics es gastin més diners en propaganda electoral que en formació pels seus afiliats?

No hi ha només una raó per explicar la superficialitat de la democràcia actual. Segurament, els mitjans de comunicació i els polítics professionals i tenen un paper important. Com deia en Joan Manel Tresserras a la darrera edició de la Universitat Catalana d’Estiu, som en l'era de la simplificació. La informació ha de tenir relats ràpids, espectaculars i en blanc i negre. I encara millor si conté grans dosis de conflictivitat amb bons i dolents. Els partits polítics han entès perfectament el llenguatge, i des del primer a l’últim fan discursos simples obviant la complexitat del món.

La realitat, però, és complexa i la democràcia, per tant, té un preu: temps i esforç. Temps i esforç per formar-nos, per fer-nos més cultes i per discutir i treballar entre nosaltres. Siguem forners, mecànics, cantants, escriptors, filòsofs o enginyers, tots podem i hem d’aportar alguna cosa al debat. Tots haurem d’implicar-nos, i sinó, atendre’ns a les conseqüències de la nostra negligència. La tasca serà difícil però tenim unes eines de les quals no havíem gaudit mai com a humanitat: Internet.

La bancarització de les caixes, un pas més cap a un altre oligopoli privat

Som ciutadans que depenem cada vegada més d'un nombre d'empreses més reduït. El 90% dels ordinadors del món porten el sistema operatiu de Microsoft. Montsanto ven el 90% de les llavors transgèniques. Cinc empreses (Carrefour, Mercadona, Eroski, Alcampo i el Corte Inglés) controlen el 55% de tota la distribució d’aliments a l'estat espanyol. Endesa i Iberdrola gestionen tota la distribució de l'energia elèctrica a l'estat. Telefònica posseeix la major part de la xarxa de telecomunicacions. El govern espanyol adjudica tota l'obra pública a unes poques constructores (ACS, FCC, Ferrovial, etc.). Una dada: la meitat de les 100 economies més grans del planeta són empreses.

El sector financer no és una excepció a la concentració de poder que ha generat la globalització. En el cas particular de l'estat espanyol, la meitat del sector està en mans de dos grans bancs: el BBVA i el BSCH. La meitat restant es troba bàsicament a mans de les caixes i aquesta fracció és bastant major a Catalunya. Aquesta situació però sembla que podria canviar en un futur proper. Els nous requisits que ha posat el govern per tal que les caixes puguin tenir accés al FROB els són inassumibles i les obligarà a convertir-se en bancs per a ser després absorbides per grans grups bancaris. Ens trobem, altre cop, davant d'un exemple de concentració.

Les caixes estan arrelades al territori i beneficien els sectors més populars de la societat, és a dir, PIMEs i famílies. Així doncs, en termes de competència i d'interès social, la desaparició de les caixes perjudica els ciutadans. La pegunta esdevé òbvia; per què el govern espanyol aprova un pla que afavoreix la concentració del poder financer en unes poques mans privades en comptes dels interessos dels ciutadans? Jo no en tinc la resposta, però no fa falta fer massa memòria per adonar-nos que no és el primer cop que es dóna una situació així.

Endesa i Telefònica eren dues empreses públiques que tenien un monopoli en els sectors energètic i de telecomunicacions respectivament. Totes dues van ser privatitzades a finals de la dècada dels noranta pel govern de José Maria Aznar. L'argument principal de la privatització era que la competència faria baixar els preus en uns sectors fonamentals per la competitivitat del país. Si quinze anys més tard fem balanç, el resultat no és en absolut el desitjat. Les tarifes s'han apujat per sobre de l'IPC, les seves accions han patit escandaloses revaloritzacions, s'han gastat quantitats milionàries en suborns a Amèrica del Sud per tal d'aconseguir contractes, no s'ha invertit el suficient en manteniment amb les conegudes conseqüències de les apagades, etc. La raó d'aquest fracàs és senzilla. Ambdues empreses tenen poder de mercat. No hi ha competència real perquè el servei es va privatitzar i no liberalitzar. Al no separar-se la xarxa del servei, si una nova companyia volia entrar en el sector havia de fer primer una inversió impossible.

Les telecomunicacions, l'energia o el finançament són necessitats bàsiques dels ciutadans d'una societat moderna. Si una sola empresa o un petit grup d'empreses controlen aquests sectors tindran els beneficis garantits mentre els ciutadans (consumidors) en serem els perjudicats. És fàcil anticipar que aquesta no serà l'última ofensiva. Les grans corporacions tenen encara molts serveis públics que cobreixen necessitats bàsiques per gestionar: el sistema sanitari, les pensions, la distribució d'aigua, l'ensenyament... Una qüestió que se'm fa persistent és fins on haurem d'arribar perquè els ciutadans diguem prou.

El nostre sistema econòmic evoluciona, doncs, cap a un oligopoli de grans empreses en sectors estratègics com la banca, les llavors, la distribució alimentària, la construcció de grans infraestructures, l'electricitat, el petroli, les telecomunicacions, el subministrament d'aigua, etc. i els ciutadans en patirem les conseqüències. Patirem tots els defectes de l'economia planificada (grans corporacions completament jerarquitzades) al servei de l'interès privat i sense el control i la transparència públics. El capitalisme de petits emprenedors que arrisquen, de relacions entre iguals i en xarxa, de decisions descentralitzades, de la meritocràcia i de posar en dubte l'establert és incompatible amb el capitalisme de les grans corporacions. Unes companyies que funcionen com el partit comunista de l'URSS sense cap dels ideals del comunisme.

Font foto: Michael Hacker.

Allò que els mercats no veuen

El lliure mercat o el lliure intercanvi és un mecanisme que la humanitat ha practicat des de temps immemorials per a distribuir els fruits de l'especialització del treball. Hi ha força consens en què normalment els mercats són una bona manera d'organitzar l'activitat econòmica. La virtut del mercat és que assigna els recursos de l'economia a través de decisions descentralitzades d'innombrables individus, famílies i empreses. Això el fa un sistema més robust que l'economia planificada, on un cervell central ha de determinar què produir i en quines quantitats, i per tant ha de conèixer totes les necessitats i prioritats de la població, cosa realment difícil.

Els defectes del mercat, però, també són ben sabuts. Així, quan algú té poder de mercat, és a dir, té un tros prou gran del mercat com per influir en els preus, els mercats deixen de reflectir les prioritats dels individus. Un cas extrem del poder de mercat seria el monopoli, i el cas encara més extrem és el del monopoli privat de bens fonamentals. Si les telecomunicacions, l'energia, o l'aigua estan en mans d'una sola companyia, aquesta podrà fixar el preu a voluntat amb uns beneficis astronòmics assegurats.

Avui voldria referir-me a un altre defecte del mercat: les externalitats. Les externalitats són l'impacte que les accions d'uns individus tenen sobre el benestar dels altres. Un clar exemple és la contaminació. Quan jo compro un cotxe i benzina, l'ús d'aquest bé perjudica la vostra qualitat de vida en forma de soroll, una pitjor qualitat de l'aire i un increment de gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera. Quan una indústria fa servir un producte químic més barat, però més tòxic, per estalviar costos i després l'aboca al riu, perjudica la qualitat de vida dels ciutadans. Quantificar l'impacte econòmic d'una externalitat és realment difícil, ja que la seves conseqüències són en la major part dels casos desconegudes. Un dels exemples paradigmàtics de bé afectat per externalitats negatives i que els mercats són incapaços de valorar són les abelles.

Aparentment, el valor econòmic de les abelles es correspon a la seva producció de mel. Ara bé, les abelles són el major responsable de la pol·linització del planeta. La pol·linització és el que permet la reproducció de les plantes i les flors. Si un dia desapareixen les abelles, la humanitat ho tindrem complicat per sobreviure, ja que el 35% de la nostra alimentació depèn de la pol·linització (fruites, hortalisses i llegums). Darrerament, les poblacions d'abelles estan disminuint a un ritme preocupant a moltíssims països. Només cal googlejar l'expressió "extinció abelles" per adonar-se com de global és aquest fenomen. Segons els experts, la causa d'aquesta extinció és la degradació del medi ambient dels darrers anys.

Una crítica que rebem sovint els ecologistes és que estem més preocupats per la biodiversitat, el territori o els paisatges que per les persones. Exemples com l'anterior mostren com la complexitat dels ecosistemes fa que la biodiversitat tingui un impacte enorme en la qualitat de vida de les persones i l'economia. Als EUA han quantificat les pèrdues econòmiques degudes a la disminució d'abelles en 30.000 milions de dòlars. Exemples com l'anterior ens ensenyen que els mercats per sí sols no buscaran sempre el millor per la qualitat de vida de la humanitat d'avui i de demà, i exigeixen un paper actiu dels governs del món.

Eleccions 28N (2/2): El poder dels electors.

Ja només falten unes hores perquè els ciutadans de Catalunya comencem a votar i decidim les persones que ens representaran al Parlament. És una llàstima que haguem de triar aquests representants mitjançant llistes tancades, i no puguem escollir simplement els candidats que més ens agradin, encara que pertanyin a partits diferents. Aquest tema, però, ja el tractarem un altre dia. Avui m'agradaria comentar quins són per mi els reptes de la propera legislatura i com això ha fet decantar el meu vot.

Crisi econòmica i sostenibilitat de l'estat del benestar

Si en alguna cosa coincideixen els partits polítics catalans és en considerar que la crisi econòmica serà la primera prioritat del Govern escollit pel Parlament. La nostra economia havia esdevingut excessivament especulativa (operacions de compra-venda relativament ràpides amb grans plusvàlues). L'objectiu hauria de ser tendir cap a un model d'economia productiva com per exemple Alemanya. Hem de tenir en compte que per aconseguir pagar tot el deute que tenen tan Catalunya com l'estat espanyol s'ha d'aconseguir una balança comercial positiva, i això només és possible augmentant les exportacions i disminuint les importacions.

Hem de veure aquesta transformació de la nostra economia com una oportunitat i no com una llosa. I hi ha molts sectors en què això és realment possible: energia (més independència energètica; estalvi, eficiència i producció pròpia), el sector agro-alimentari (productes locals), reconversió del turisme, noves tecnologies, etc.

Els requeriments d'aquest canvi de model són molts: tenir gent qualificada (tant doctors i llicenciats com amb formació professional) que sigui seriosa i responsable alhora de treballar, que els nous projectes tinguin el finançament necessari per començar, les infraestructures necessàries de mobilitat, transport i comunicacions, una legislació que defensi els drets de les petites i mitjanes empreses en contra de les grans corporacions (llei contra la morositat), etc. A més, també caldran incentius (pastanagues i bastons) que primin un tipus d'economia respecte un altre (alts impostos als beneficis provinents de l'especulació vs. facilitats als emprenedors per obrir empreses).

Tots podem fer alguna cosa per contribuir a aquest canvi. No admirar el diner fàcil, parlar amb la nostra entitat financera per tal que els nostres estalvis financiïn empreses locals encara que això signifiqui una menor rendibilitat, i en particular, votar.


Camí de la independència de Catalunya

Aquestes eleccions no són iguals que qualsevol de les anteriors. Alguna cosa ha canviat al nostre país des de la sentència del Tribunal Constitucional i la manifestació del 10-J. Catalunya no es troba dins de l'estat espanyol tal com vam votar en referèndum els seus ciutadans, el dèficit fiscal fa que la Generalitat no pugui donar els serveis mínims d'atenció a les persones sense tirar de deute, i la manca d'inversió i en el control de les infraestructures perjudica l'economia del nostre país. Tot plegat fa que cada cop siguem més els que creiem que per construir el país que realment volem hem d'abandonar el projecte polític d'Espanya.

Això ha fet que noves propostes hagin aparegut amb força a l'arena política. Em refereixo bàsicament a Solidaritat Catalana per la Independència i a Reagrupament. El seu objectiu és, en cas que treguin prou diputats, proclamar la independència de Catalunya i tallar, d'aquesta manera, la dinàmica repetitiva en que ens trobem immersos. Sembla que els partits amb representació parlamentària juguin un rol que no evolucioni davant dels esdeveniments recents.

El pas cap a la independència però, l'hem de fer bé. Com a independentistes hem de jugar bé les nostres cartes. Hem d'avançar cap a la independència amb el suport d'una majoria social. Això vol dir un full de ruta clar de les forces catalanistes. I quan dic clar és que per avançat es digui quin serà el pla B si el pla A fracassa. Vaja, tot allò que ens va faltar en el projecte de l'Estatut. Després de la retallada del constitucional som nosaltres els que hem de moure fitxa. A mi, m'és indiferent si proclamem la independència de forma unilateral, si fem un referèndum o si intentem l'última entesa abans de fer el referèndum. L'important és que ho consensuem i avancem plegats i sense excuses.


Crisi energètica

Un altre aspecte que és per mi de vital importància és el d'aconseguir una societat el màxim independent del petroli. No és clar encara exactament quan, però tots els experts apunten que el pic del petroli tindrà lloc en un futur proper (10-15 anys). La nostra economia està completament basada en el preu barat d'aquest combustible fòssil. Només cal recordar el caos que es va originar quan el preu del barril es va més que doblar fins als 140$ l'any 2008: insostenibilitat del transport, vaga de transportistes i supermercats buits. Si no treballem per ser més independents del petroli ara, ens tornarà a passar com en la crisi econòmica que ara patim. No podem renunciar doncs a l'anticipació.

Les receptes són conegudes i ja esteu farts que les repeteixi: estalvi, eficiència i producció d'energia local. I això es pot aconseguir mitjançant: transport públic com el ferrocarril, reformar les cases perquè estiguin més ben aïllades, invertir en renovables, canviar alguns hàbits de consum (productes més propers i amb menys embolcalls de plàstic), etc.

El poder dels nostres vots

He de reconèixer que aquest any ho he hagut de meditar més de l'habitual. Per una banda, Iniciativa és l'opció que millor s'adiu amb la meva ideologia, qui representa al Parlament el moviment europeu verd i pacifista amb que m'identifico, qui fa sentir la veu d'organitzacions com Amnisitia Internacional o Greenpeace i qui incorpora propostes concretes més semblants als reptes plantejats abans. De l'altra, aquestes eleccions eren també una oportunitat per donar aire fresc a la política catalana i un toc als seus polítics. La idea d'una candidatura unitària que aglutinés tot l'independentisme era realment atractiva. Al final, però, hem estat incapaços de vertebrar-la i els independentistes concorren separats. Així, després de sospesant-ho tot, m'he decidit per quedar-me on era.

En unes hores els catalans escollirem els nostres representants. El Parlament que sortirà serà el que els catalans i catalanes haurem volgut. No hi ha excuses que valguin. El futur del nostre país és a les nostres mans.

A la ciència espanyola no li fan falta tisores

M'adhereixo des d'aquí a la protesta que estan realitzant diferents blocs de tota la xarxa per denunciar la retallada de fons que sofrirà la ciència de l'estat espanyol en els pressupostos de l'estat del 2010.

Segurament, aquesta és la gota que fa vessar el vas de desconfiança cap a Zapatero. Primer va baixar la pressió fiscal a les rendes més altes. En els mesos anteriors a les eleccions, va donar els 2500€ del "cheque-bebé", va prometre la devolució dels 400€ de l'IRPF i va implementar l'ajuda d'emancipació de 210€/mes. Era un temps en què tot anava bé i l'estat tenia superàvit.

Aleshores va arribar la crisi, i amb ella a sobre no hi havia alternativa; s'havia de donar liquidesa al sistema financer espanyol i es van posar 50.000 milions d'euros a disposició de la banca, i perquè la construcció no frenés de cop es va inventar el Plan-E , és a dir, 33.000 milions d'euros perquè els ajuntaments fessin obra pública. Era un època de vaques flaques però l'estat, aplicant la més pura doctrina Keynes, no tenia por a endeutar-se. A més a més, mentre es duien a terme tota aquesta sèrie de polítiques, un discurs no parava de repetir-se: es volia aprofitar la crisi per modernitzar l'economia espanyola, fer-la més productiva i competitiva, i per això era indispensable la innovació, la recerca i la formació de personal qualificat.

Un dia al matí però, un es desperta i topa amb una trista realitat, incapaç de trobar coherència a les accions dels seus governants: la víctima número 1 dels pressupostos de l'estat per al 2010 és la ciència amb una retallada del 15%, molt per sobre de la retallada que pateix, per exemple, la cartera de defensa, que no arriba al 7%. Haurem d'esperar doncs a la propera crisi, a veure si és en la que realment ens creiem això del canvi de model.

Canvis per encarar el futur: el decreixement

Ja fa temps que volia escriure sobre la idea del decreixement. La feina d'aquests dies i de les darreres setmanes m'impedeix trobar el temps d'assentar-me i parlar-ne amb calma. No obstant això, ahir vaig tenir l'agradable sorpresa de trobar-me un petit documental a TV3 que s'hi referia. Només són 10 minuts així que us recomano que en gaudiu.

I per als que us hàgiu quedat amb ganes de més, us deixo alguns enllaços...

• Petit treball sobre el decreixement (d'una Laia Vidal que no és la nostra).
• Web de reflexió amb diferents continguts sobre el tema.
• La xarxa pel decreixement.
• Article recent de Nicolas Ridoux al diari el País.
  

Aquest avançament no m'impedirà, però, escriure la meva pròpia reflexió al respecte en un futur que desitjo que sigui proper.


Les fotografies són de la pàgina "Consumerism in USA".

Transgènics, el debat inexistent

Ahir al vespre, l'Adrià, un dels nois a qui vaig fer de monitor anys ençà i qui ha esdevingut un amic i monitor del Centre Excursionista, em va comentar que havia realitzat el seu treball de recerca de batxillerat sobre els transgènics. Vaig recordar aleshores que havia estat aquest un tema d'intens debat temps enrere i que, incomprensiblement, ha passat a estar actualment completament desapercebut.

El aliments transgènics són vegetals i cereals (sobretot blat de moro, soja, cotó, tomàquet i patata) que han estat modificats genèticament. Aquestes modificacions es duen terme amb l'objectiu principal d'augmentar la productivitat. Se'ls incorporen gens de resistència a herbicides de manera que se'n pot utilitzar una major quantitat i matar les plagues sense ferir la planta. També s'han desenvolupat gens autoinsecticides amb els que no és necessari l'us de productes externs, ja que el mateix cultiu duu l'insecticida.

Fins i tot hi ha científics que veurien viable modificar genèticament l'arròs, per tal de que engendrés proteïnes i disminuir així els problemes de malnutrició de molts països pobres on l'arròs és la base de la seva dieta.

Aparentment, doncs, els transgènics són una oportunitat per alimentar els més de 6 mil milions de persones que formem la humanitat. No obstant, els aliments modificats genèticament, tenen també alguns riscos.

Una difícil coexistència
El liberalisme diria que ha de ser tria de cada agricultor decidir quin tipus de cultiu vol plantar, si transgènic o tradicional. El problema és que no és gens fàcil, per no dir impossible, la convivència dels dos cultius en zones pròximes. Les raons en són:

• La contaminació: quan es produeix la pol·linització, el pol·len de camps transgènics fertilitza els cultius tradicionals propers. Això podria fer desaparèixer les plantes tradicionals, de manera que finalment només sobrevisquessin les transgèniques.

• La resistència dels cultius transgènics a les plagues augmenta moltíssim la pressió als cultius veïns.

Una incertesa en les conseqüències per a la salut
Tot i que, aparentment, els aliments transgènics no tenen cap efecte sobre la salut. No hi ha un acord unànime en la comunitat científica sobre les seves repercussions a llarg termini en el cos humà.

Dependència econòmica
Les empreses alimentàries que venen les llavors dels aliments transgèniques han desenvolupat llavors d'un sol us, és a dir, l'agricultor any rere any ha de comprar les llavors ja que la segona generació del cultiu deixa de ser fèrtil. Això crea una dependència completa de l'agricultor a l'empresa que li subministra les llavors. En un context de globalització com l'actual, en que el poder econòmic es va concentrant cada cop en més poques mans, a través de fusions i compres d'empreses, ens estem acostant a un escenari on unes poques multinacionals tindran un oligopoli sobre les llavors transgèniques i, en conseqüència, sobre l'alimentació mundial.

Donats aquests riscos, ens hauria de ser possible als consumidors tenir, al menys, la llibertat d'escollir quins productes volem consumir. És per això que fa uns anys la Unió Europea va fer la directiva d'obligar a especificar en l'etiqueta el contingut de transgènics dels productes alimentaris.

Aquest exercici de transparència però, no és elemental. Primer, perquè la mateixa legislació accepta una contaminació per transgènics fins al 0,9% en cada ingredient, sense que el consumidor hagi de ser informat. I segon, perquè és difícil seguir la pista de totes les matèries primeres dels productes que trobem al supermercat. Segons un estudi realitzat per l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària al llarg de 2004 i 2005, es va determinar que entre el 15 i el 17% dels aliments amb blat de moro i soja que estaven etiquetats com a lliures de transgènics contenien en realitat organismes modificats genèticament. Aquests productes incloïen aliments i llets infantils, iogurts, plats preparats o productes càrnics.

El tema, doncs, és prou important i transcendent per les actuals i futures generacions de persones del planeta, com perquè el deixem únicament en mans de les multinacionals alimentàries. Un debat obert amb experts independents esdevé per mi imprescindible. Sobretot tenint en compte que l'estat espanyol és l'únic país de la Unió Europea que cultiva transgènics a gran escala, i el que s'està mostrant més reticent als estudis que vol impulsar aquesta administració per valorar l'impacte social, econòmic i ecològic de la posada al mercat dels aliments modificats genèticament. Des del nostre país ja han sortit iniciatives per tornar posar el debat sobre la taula (www.somloquesembrem.org)

Cooperatives de consum

Ja fa unes setmanes que amb la Laia ens vam afegir al projecte de crear una cooperativa de consum al ja tan nostre barri de Gràcia (tot i que si algun gracienc llegís això s'estiraria dels cabells per haver escrit barri en comptes de vila).

El poder del consumidor

Tota societat es basa en gran part en l'intercanvi de béns i serveis, sigui mitjançant diners o per simple bescanvi. Tots nosaltres realitzem una tasca en la societat a canvi d'una remuneració que ens permet satisfer les nostres necessitats i desitjos comprant béns o serveis. Tots necessitem menjar, vestir-nos, transportar-nos, viure sota un sostre on escalfar-nos, etc. Tots som consumidors. Som consumidors abans que ciutadans. Tots consumim: els rics, els pobres, els immigrants sense papers, els d'esquerres, els de dretes, els alts, els baixos, els guapos, els lletjos, els homes, les dones, els joves, els grans, etc.

En un sistema de lliure mercat podem escollir allò que consumim. Comprar un producte d'una marca en comptes d'una altra, és, a part d'una tria limitada pel nostre nivell econòmic i motivada per les qualitats del producte en qüestió, una aposta per l'empresa que l'ha produït i el procés de com l'ha produït. Així, cada cop que fem aquesta elecció alhora de comprar, estem opinant sense voler-ho sobre quines empreses, quins productes, i quins processos són els que ens agraden més i els que, per tant, existiran en el futur. Els consumidor, doncs, com a artífexs d'aquest procés de sel·lecció artificial, que fa extingir i néixer empreses cada dia, hem de ser conscients del nostre poder. Un poder que, perquè no dir-ho, és limitat, ja que moltes vegades haurem d'escollir entre dolent i pitjor, i d'altres estarem simplement sense alternativa, però, en última instància, un poder.

Paraules com poder i llibertat sempre van associades a responsabilitat. La responsabilitat de saber que els nostres actes tenen conseqüències i que no ens en podem desentendre. Exercir aquesta responsabilitat, però, no és gens fàcil ni còmode. Jo mateix quan compro un producte, el compro per les seves característiques i el seu preu, ignorant massa sovint el seu passat abans d'arribar a les meves mans.


Les cooperatives de consum ecològiques

Sembla raonable que si volem tenir un consum més conscient i responsable, hauríem de començar a aplicar canvis en els nostres hàbits com a consumidors per aquells productes que més consumim, és a dir, aliments. I això és precisament el que fan les cooperatives de consum ecològiques.

Aquestes són grups de famílies i persones que s'organitzen assembleàriament per comprar aliments a petits productors ecològics i de proximitat. Això obeeix a bàsicament a 3 raons:

1. Proximitat: En un context global on esperem la crisi energètica, sembla sensat produir els productes el més a prop possible d'on seran consumits, i estalviar així la despesa en energia del transport. En un context local on la pagesia renuncia a la terra, els camps de conreu esdevenen boscos i on les zones agrícoles es despoblen, sembla raonable buscar estratègies que evitin aquest èxode rural i un territori més equil·librat.
2. Ecològics: Els productes que han estat realitzats amb agricultura ecològica són de més qualitat, més sans, i tenen un impacte positiu en el medi.
3. Petits productors: Comprar directament a petits productors evita intermediaris i fa unes relacions comercials més justes.
   

Són experiències petites i humils que representen una ínfima part del mercat. Petits grups de consumidors i productors organitzats en xarxa que comparteixen quelcom més que el simple producte que intercanvien. Són invisibles als ulls de la majoria, però comencen a estendre's entre els que creuen en el poder del consumidor. De moment, són laboratoris d'idees i experiències, però jo sóc dels que pensa que són una iniciativa molt interessant i que en sentirem a parlar força en el futur proper.

La mort del fonamentalisme del mercat (II)

En un post anterior intentava entendre els motius de la caiguda del preu de l'habitatge i, en conseqüència, dels títols financers basats en les hipoteques. El que avui em proposo estudiar és per què una crisi financera ha tingut i tindrà unes conseqüències tan grans en l'economia real.

II. De la caiguda dels títols d'inversió sobre hipoteques a la crisi real

Situem-nos. Quan el preu de l'habitatge comença a baixar a causa de la disminució de la demanda i la morositat es dispara, tots els títols i actius garantits per aquelles hipoteques comencen a perdre el seu valor i a ser etiquetats com a "tòxics" o "escombraries". Com apuntava l'Oriol en un comentari, al no pagar la gent les hipoteques, els títols deixen de donar rendibilitat, ningú no els vol, i baixen de preu.

El problema principal és que aquests títols havien estat re-titularitzats tantes vegades que ningú, ni en particular els bancs, sabia quants actius hi havia ni qui els tenia. En condicions normals, els bancs es deixen diners constantment els uns als altres. Aquesta vegada, però, l'ombra dels actius tòxics planava en forma de desconfiança entre ells, i per tant, els feia reticents a deixar-se diners. Es fa difícil deixar diners a algú que creus que podria estar ple de títols tòxics i fer fallida.

Si els bancs no tenen diners a disposició (el que se'n diu falta de liquidesa), òbviament, no en poden deixar als seus clients, i això vol dir que ni les empreses ni les famílies es poden endeutar per fer les inversions necessàries o simplement continuar consumint. L'activitat econòmica disminueix, es perden llocs de treball i s'arriba a la situació on ens trobem en aquests moments.


III. Els plans de rescat

Per tal de resoldre aquesta situació de desconfiança i manca de liquidesa, tots els estats occidentals han decidit intervenir en l'economia. Als Estats Units es va aprovar un pla de rescat que, entre d'altres coses, autoritza al Secretari del Tresor nord-americà a gastar 700 mil milions de dòlars de diners públics per comprar els actius tòxics que tenen els bancs i salvar-los així de la fallida. Aquesta mesura pretén tornar la liquidesa al sistema bancari per tornar a accelerar l'activitat econòmica.

El govern britànic ha preferit destinar 500.000 milions de lliures (637.580 milions d'euros, al canvi actual) per nacionalitzar parcialment els principals bancs del país. El banc doncs esdevé públic i es fa difícil que s'ensorri, ja que la probabilitat que l'Estat faci fallida és molt baixa.

L'estat espanyol ha preferit la mesura americana i ja ha anunciat que destinarà fins a 50.000 milions d'euros perquè l'Estat compri a la banca "actius de màxima qualitat", i d'aquesta manera donar més liquidesa al sistema.

Al llarg d'aquests dos posts sobre la crisi he intentat simplement fer una descripció objectiva dels fets per tal entendre una mica millor què ha passat i per què. Crec que ara és el moment i estem més preparats per reflexionar i treure'n conclusions. Això ho deixo, però, per la propera trobada.

Financiación, IVA y el boicot a los productos catalanes

Mi amigo Javier, con numerosas amistades en Madrid, me ha mandado una interesante presentación que tiene el objetivo de difundir un supuesto boicot a la compra de productos catalanes. Me ha pedido que escriba una réplica para tratar de invertir la cadena y dar, al menos, un segundo punto de vista a todos aquellos que ya han recibido el primero.

La presentación tiene la tesis que con la aplicación del "Estatut" de Cataluña en materia de financiación, la compra de productos de empresas con sede en Cataluña va a hacer que el IVA de los mismos vaya íntegramente a las arcas de la Generalitat.


En el siguiente post intento explicar que ocurre exactamente con el IVA y expongo la injusticia del sistema de financiación catalán.


A. Qué es el IVA?

El IVA (Impuesto sobre el Valor Añadido) es un impuesto indirecto sobre el consumo. Su objetivo es gravar el valor añadido por cada empresa o profesional en el proceso de producción y venta. Es un impuesto general, es decir, se exige en cada fase del proceso productivo, y no se acumula en las sucesivas etapas de producción. Esto es posible porqué el vendedor recibe el impuesto en representación del Estado al que posteriormente tendrá que pagar. Sin embargo, el vendedor habrá comprado otros bienes o servicios para producir el producto vendido y habrá pagado su correspondiente IVA. Entonces, éste podrá deducir la cantidad de IVA ya pagada de la que tiene que dar al Estado.

Ejemplo: un coche SEAT vendido en Galicia.

Por simplicidad vamos a suponer un IVA del 10% en todo el espacio económico de la UE.

1. Una empresa polaca extrae de las minas de las montañas del Tatras el hierro necesario para construir un coche. Esta empresa quiere ganar 100 € por unidad de acero, así que acaba vendiendo el producto a 110€ (recordemos el 10% de IVA).
El gobierno polaco recauda 10 € en concepto de IVA.

2. Una empresa alemana especialista en la fabricación de recambios de coches compra el acero de la empresa polaca por 110€. Con él construye piezas de automóvil que quiere vender por 150 €. Considerando el IVA, 165€.

Cuando se vendan las piezas, la empresa alemana va recaudar 15 € correspondientes al IVA que tendría que abonar al estado. Sin embargo, la empresa puede deducir la parte de IVA que ya ha pagado por los bienes y servicios necesarios para realizar el producto que vende, con lo que finalmente sólo va a transferir 5€ al gobierno alemán (15 - 10).

3. La fábrica de SEAT en Martorell compra a la empresa alemana dichas piezas para construir un automóvil. SEAT quiere sacar 200€ por el automóvil, así que teniendo en cuenta un IVA del 10% fija el precio a 220€.
El IVA que va a pagar SEAT al gobierno español van a ser los 20€ totales menos los 15€ que puede deducir, es decir, 5€.

4. Un distribuidor con sede en Madrid compra el automóvil producido en Martorell por 220€ y lo revende a un concesionario establecido en Santiago de Compostela por 240 €, 264 € IVA incluido.
El gobierno español recauda 4€ (24-20).

5. El concesionario de Santiago vende el coche a un particular por un precio total de 308€. El comprador ha pagado 280€ en concepto del coche y 28€ en concepto de IVA. El gobierno español recauda 4€ (28-24).

Así, vemos que los 28€ de IVA que ha pagado el consumidor se han repartido entre cada una de las fases de producción (10+5+5+4+4) de forma proporcional al valor que cada una de estas fases ha añadido al producto (de ahí el nombre del impuesto).


B. La trasferencia del IVA según el "Estatut" de Cataluña.

En España, el IVA, como tantos otros impuestos (IRPF, impuesto de sociedades, etc.), es recaudado por el gobierno central (esceptuando las comunidades forales: País Vasco y Navarra). Una vez se ha efectuado la recaudación, éste reparte el porcentaje pactado en las correspondientes leyes de la financiación de las CCAA.

Actualmente y en el caso del IVA este porcentaje es del 35% para la mayoría (sino todas) las comunidades. Es decir, que el 35% del IVA recaudado en Cataluña sirve para financiar la Generalitat, el 35% del IVA recaudado en Madrid sirve para financiar el gobierno de la comunidad, etc.

El nuevo y vigente "Estatut" de autonomía de Catalunya establece que ese porcentaje debe aumentar del 35% actual hasta el 50%. Este aumento se va a producir con la aplicación de la nueva LOFCA, una ley que todavía se está negociando y no va a ser aprobada hasta la primavera de 2009. Así, podemos leer en la disposición adicional décima del "Estatut:

" El primer Proyecto de Ley de cesión de impuestos que se apruebe a partir de la entrada en vigor del presente Estatuto contendrá, en aplicación de la Disposición Adicional Séptima, un porcentaje de cesión del 50 por ciento del rendimiento del Impuesto sobre el Valor Añadido. La atribución a la Comunidad Autónoma de Cataluña se determina en función del consumo en el territorio de dicha Comunidad."

O sea, que ni la transferencia del IVA es del 100%, ni el 100% del IVA de un producto que se vende fuera de Cataluña iría para Cataluña aunque eso fuese así. En el ejemplo anterior, pasaría a ser gestionado por la Generalitat el porcentaje que corresponda a los 5€ recaudados de IVA en Cataluña, y ni un euro de los recaudados en Polonia, Alemania, Madrid o Galicía.

Nadie puede quitar la legitimidad a nadie de hacer boicot a una marca comercial dada, o a los productos de un territorio particular. Ni tan solo tienen que porqué justificarse. Si alguien quiere hacer boicot, que lo haga. Lo que no me parece correcto es contar mentiras y practicar la demagogia contra un col·lectivo, el de los catalanes y las catalanas, que si algo ha demostrado en la historia reciente es su solidaridad.

C. La injusticia del sistema de financiación español

Nadie pone en duda que todo proyecto político común tiene asociado también cuotas de solidaridad entre las partes que lo forman. Así sucede en Alemania o con los fondos de cohesión de la Unión Europea. La pregunta crucial es cuanta solidaridad y de qué modo.

Si miramos los estados federales del mundo (Estados Unidos, Canadá, Alemania o Australia) vemos que los territorios ricos de estos estados tienen un déficit de entre el 2 y el 3% del PIB. Esto significa que la diferencia entre los impuestos que pagan y las inversiones del estado que reciben (infrastructuras, servicios, etc.) representan el 2 o el 3% de su riqueza total.

En España, según el Ministerio de Economía (ver publicación de las balanzas fiscales), este déficit asciende hasta el 14% para las Islas Baleares y el 9% para Cataluña.

Quien paga las consecuencias de este déficit son las clases medias y bajas de la sociedad catalana. Las clases altas pueden ir a escuelas privadas, mutuas, usan las autopistas de peaje, etc. Son los servicios públicos catalanes los que están trabajando cada vez más al límite. Esto crea un agravio comparativo entre servicios que reciben distintas comunidades. Mientras la Junta de Andalucía propone regalar medicamentos a los bebés de cero años y pagar las operaciones de cambio de sexo, la Generalitat tiene que aumentar un céntimo los impuestos sobre los carburantes para intentar que los servicios sanitarios no colapsen.

Esta situación límite es la que ha empujado a los políticos y sociedad catalanes a buscar un nuevo sistema de financiación más justo. Se puede estar o no de acuerdo, pero por qué esa deslegitimación y ese desprestigio constantes?

La mort del fonamentalisme del mercat (I)

Per mi no deixa de ser sorprenent que una humanitat que ha estat capaç d'explorar l'espai, inventar internet, trobar cures a milers de malalties, i crear obres de bellesa singular en forma de llibre, quadre o cançó, sigui alhora incapaç de gestionar la riquesa que ens proporciona aquest planeta Terra que habitem.

Joseph Stiglitz, premi Nobel d'economia i de qui ja us he parlat vàries vegades en aquest bloc, afirmava en una entrevista al suplement Negocios del diari el País que:

"La crisi de Wall Street és pel mercat el que la caiguda del mur de Berlín va ser pel comunisme".

Començo amb aquest una sèrie de posts que tenen la intenció d'entendre el perquè de la crisi del sector financer i economia mundials, i l'objectiu d'analitzar la transcendència del moment actual. Podrem concloure , tal com diu Stiglitz, que aquesta crisi significa la fi del fonamentalisme del mercat?

I. Els fets: origen i evolució

L'origen de la crisi financera es troba en l'esclat de la bombolla immobiliària. Aquesta es va iniciar l'any 2001 quan ens trobàvem en un temps de ressaca per l'esclat d'una altra bombolla, la tecnològica. En aquella situació la Reserva Federal dels EEUU va rebaixar els tipus d'interès per tal d'incentivar l'economia (del 6.5% a l'1% en dos anys).

Mentrestant els bancs comencen a assumir més risc a l'hora de donar crèdits (permeten deutes amb menys avals i sense verificar la solvència de l'endeutat, veure crèdits subprime), i a Wall Street es comencen a transformar més hipoteques i altres crèdits en títols per inversions (veure post anterior).

Aquests fets (tipus baixos i crèdits fàcils) fan pujar el preu de l'habitatge. Una pujada que, als EEUU, farà duplicar el valor de la vivenda entre els anys 2000 i 2006. Amb una tendència a l'alça del preu de l'habitatge, els bancs es poden permetre donar hipoteques a persones sense crèdit, ja que si aquestes es declaren insolvents ells embarguen una casa que val més que diners van deixar a l'embargat en el seu moment. La cotització en borsa dels títols i paquets derivats de les hipoteques creix.

Per tal de corregir la inflació, els tipus d'interès tornen a pujar fent créixer a l'instant les quotes de les hipoteques i disminuint la capacitat de la gent d'endeutar-se. Les conseqüències: un augment de la morositat i una baixada de preus, respectivament. El valor dels títols per inversions sobre hipoteques cau en picat i comença l'espiral de problemes.

How the markets really work

En un futur pròxim m'agradaria analitzar amb cert rigor les causes i conseqüències de la crisi econòmica que sembla haver començat. Les darreres setmanes atapeïdes de feina i activitats m'han impedit però fer-ho fins al moment.

Mentre busco algun forat a l'agenda per on respirar, voldria recomanar-vos aquest sketch protagonitzat per John Bird i John Fortune, dos còmics anglesos especialitzats en paròdies polítiques. Des del meu punt de vista fan un molt bon diagnostic del perquè i les conseqüències de l'actual crisi en el sistema financer, tan encertat que un no sap si riure o plorar.

The Last Laugh - George Parr - Subprime - subtitulos
Cargado por erioluk

Els problemes del capitalisme del s. XXI

Impressionat per l'allau i la qualitat dels comentaris que ha suscitat el meu darrer post, em disposo a continuar aquest diàleg que sembla haver començat. En el moment d'escriure aquesta introducció el post ja ha pres la seva forma final, i tinc la sensació que només serà el segon capítol d'una sèrie que promet ser llarga.

Primer voldria referir-me, però, al text anterior. He de dir que en cap moment vaig intentar introduir-hi un judici moral o ètic. La meva pretensió era fer palesa la contradicció entre l'acció (o inacció) dels governs, amb l'objectiu que unànimement diuen pretendre: el creixement econòmic a llarg termini. Així, replicant a en Llorenç, diria que per a mi no té sentit jutjar si és positiu o no el paper dels especuladors en els mercats. Un mercat no pot ser lliure si no hi ha especuladors, ja que eliminar-los seria eliminar part d'aquesta llibertat. L'existència d'especuladors és, doncs, inherent al propi lliure mercat i per tant no té sentit plantejar-se com seria un mercat sense aquests.

Avui, en canvi, sí que voldria adoptar una ètica i introduir així la paraula política. M'agradaria però ser transparent. Pretendré fugir de dogmatismes marxistes i capitalistes. Em proposo analitzar les polítiques únicament pels seus resultats, i en aquest punt és on em veig obligat a introduir una moral. Una moral que m'ha de dir si un resultat és millor que un altre. La moral que us plantejo i sobre la que estic disposat a negociar és l'Índex de Desenvolupament Humà (IDH). Així, podrem dir que una determinada política és millor que una altra si el seu resultat és un IDH major.

Comparteixo amb en Llorenç que el mercat pot regular molt bé, i regula, molts sectors de l'economia. No obstant, comparteixo també amb en/na lakk i en Rafa que només cal mirar el món per veure que no està tot resolt i que necessitem canvis. Un cop d'ull a l'IDH dels diferents països ens mostra com una gran majoria de la població mundial encara no té unes condicions de vida dignes. El lliure mercat, doncs, presenta alguns inconvenients i problemes que encara no s'han pogut resoldre:

1. La persistència i, a vegades, empitjorament d’una distribució molt desigual de la riquesa i de la renda a la majoria de països en vies de desenvolupament.

2. La incapacitat que té el mercat per gestionar les crisis. Un exemple n'és el pas de l'Huracà Katrina per la ciutat del Nova Orleans; els taxistes anaven a rescatar abans els rics de les urbanitzacions que no pas els pobres dels suburbis tot i que aquests darrers corrien més perill.

3. L'excés d'externalitats sobretot en els països pobres. Una explotació exponencialment creixent dels recursos, molts dels quals no estan contemplats pel sistema, i un abocament de residus incontrolada estant portant el planeta cap un límit d'imprevisibles conseqüències mediambientals.

4. La periodicitat i severitat de les crisis financeres que, sistemàticament, afecten els països en vies de desenvolupament, inclosos alguns dels que han aplicat polítiques d’ajustament i d’estabilització seguint les orientacions internacionals.

El Consens de Washington

El 1989, pocs anys abans de la febre globalitzadora, l'economista John Williamson va escriure un esborrany amb les polítiques econòmiques que segons ell estaven acceptades per les institucions polítiques i financeres més importants del món i amb seu a la ciutat de Washington, és a dir, el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial (BM), la Reserva Federal i el congrés dels Estats Units. És per això que el document va rebre el nom de Consens de Washington. El consens de washington era una recepta que havia de servir per fer sortir de la pobresa i donar estabilitat als països en vies de desenvolupament en general i de l'Amèrica Llatina particular. M'agradaria aquí citar-ne els seus punts més rellevants i controvertits: garantia dels drets de propietat, obertura a l’entrada d’inversions estrangeres directes, desregulacions, liberalització financera, liberalització comercial i privatitzacions de les empreses estatals.

El document de Williamson va tenir diferents nivells de seguiment depenent dels governs de torn i de la necessitat de cada país. Cal dir que complir el consens de Washington era requisit per demanar crèdits al Banc Mundial o al Fons Monetari Internacional. No essent gaire rigorosos, podríem dir que l'Amèrica Llatina i Àfrica van complir el consens al 99%, mentre els països del sud-est asiàtic van ser més conservadors i van preferir a anar liberalitzant de mica en mica els sectors en que eren competitius, mantenint aquells en que no ho eren protegits.

Gairebé una vintena d'anys després podem jutjar quins països han tingut més èxit en les seves polítiques, i per èxit ens referim a aquells països que han augmentat més el seu Índex de Desenvolupament Humà. Podem comprovar, doncs, que mentre els països de sud-est asiàtic s'han industrialitzat i en moltíssims camps ja són més competitius que Europa i els EEUU, sud-amèrica i sobretot àfrica continuen igual o pitjor.

Si bé és veritat que hi ha una certa unanimitat en mantenir un sistema de comerç internacional relativament obert, ja que qualsevol retorn a sistemes de control excessius impediria obtenir graus de progrés significatius, l'exemple del consens de Washington ens ensenya que tampoc podem prendre'ns el mercat com a dogma.

Aquests problemes del capitalisme en general, i de l'exemple del consens de Washington en particular, plantegen doncs algunes preguntes:

1) Què ha de ser regulat pel mercat i què no?
2) És possible en alguns casos introduir-hi correctors/regulacions que el facin més eficient?
3) Internalitzar els costos ambientals serà el paradigma de que tot té un preu?
4) Si tota activitat econòmica té un efecte en els recursos del medi, pot l'economia continuar creixent exponencialment amb un medi finit? Haurem de començar a escoltar els teòrics del decreixement?

De la nostra capacitat com ha societat de donar respostes a aquestes preguntes en depèn l'èxit o el fracàs de la humanitat.

Petroli: més or i més negre que mai

Les empreses relacionades amb internet i el sector immobiliari han estat les dues darreres bombolles que ens ha regalat l'especulació financera. Podíem llegir avui a el País que, segons el famós i multimilionari inversor/especulador George Soros, la propera bombolla especulativa vindrà donada pel petroli.

L'augment del preu del petroli té dues causes estructurals ben conegudes,

1) Una oferta reduïda, deguda als acords entre els països de la OPEC. El petroli és la font principal d'ingressos d'aquests països, és natural, doncs, que el vulguin racionar per viure'n quants més anys millor.

2) Un gran augment de la demanda mundial provocada bàsicament per la Índia i la Xina. Qui ens havia de dir als europeus que algun dia els xinesos també voldrien anar en cotxe?

No obstant, segons Soros els especuladors financers s'han adonat d'aquest augment i donada l'alta rendibilitat del petroli han decidit invertir-hi. Això es traduirà en un creixement encara més alt del preu, que atraurà nous inversors fent que el petroli sigui encara més i més car. La conseqüencia és el que s'anomena una bombolla especulativa, és a dir, el petroli tindrà un preu molt superior al seu valor real (entenent per valor real el que tindria en cas de que aquests moviments especulatius no s'haguessin produït). Així és com s'arribaria al punt en que el preu del petroli seria tan alt, i la bombolla tan grossa, que la situació esdevindria insostenible i es produiria unes baixada sobtada del preu que tindria repercussions en tota l'economia.

Tan si Soros té raó i els especuladors estan entrant en el mercat dels combustibles, com si no, aquest context global ens convida a treballar perquè la nostra dependència del petroli sigui el menor possible. Per això, hauríem de lluitar en dos sentits:

A) Disminuint el consum energètic.
B) Buscant fonts d'energia alternatives.

Per aconseguir el primer objectiu és imprescindible un canvi en el nostre model de vida, sobretot pel que fa a la mobilitat, ja que és en el que destinem més energia. És curiós que, perseguint objectius completament diferents com són el respecte pel territori i la biodiversitat, arribéssim a aquesta mateixa conclusió (A 80 km/h pel 4t cinturó).

Pel que fa al segon, és bàsic incentivar la recerca, diversificar el màxim les fonts d'energia, i fer més eficient el transport. Crec que hauríem d'intentar produir l'energia el més a prop possible d'on ha de ser consumida, evitant així despeses inútils en transport. Això implica un model descentralitzat de producció, que no acostuma a agradar gaire als grans monopolis, ja que deixaria les portes obertes a l'entrada de noves empreses en el sector.

Desgraciadament, els estudis diuen que estem fent les coses a l'inrevés de com les hauríem de fer. El consum d'energia (i petroli) a l'estat espanyol augmenta a a un ritme superior al que augmenta el PIB. És a dir que cada any que passa ens costa més energia generar la mateixa riquesa. Són els nostres governs conscients d'aquests problemes? S'estan duen a terme mesures per a posar-hi remei? Esperarem a què ens passi el mateix que ja ens ha passat amb l'habitatge? Són simples preguntes que se'm fan persistents.