17-S: CRISI

Fa uns mesos, un grup de persones molt actives en els moviments socials van tenir una idea que, al contrari del que acostuma a passar, van decidir dur a terme. El seu objectiu: "demostrar que si ens organitzem no cal tenir el govern, el Grupo Prisa, el Grupo Zeta, el grupo Godó o el Grupo Planeta darrera per fer arribar una informació important a tota la població". El resultat: el butlletí CRISI (www.17-s.info), un recull d'articles que ells mateixos han preparat i redactat per posar damunt la taula, diagnosticar i analitzar els problemes del nostre sistema econòmic actual.

Com s'ho han fet? Doncs dedicant el temps i els diners d'un viatge d'estiu en aquesta acció. Què han rebut a canvi? La satisfacció de dur a terme un projecte i idea pròpies.

Una sola paraula resumeix tot allò que els voldria dir: chapeau. Ja n'hi ha prou de lamentacions i fer el ploricó. Tenim una societat civil amb gent preparada i empenta. Internet ens dóna els nostres propis mitjans per comunicar-nos. No tenim por al debat, i ja no creiem en dogmes. Catalunya i el món seran el que nosaltres vulguem que sigui. I és amb accions com aquesta que es demostra. S'ha acabat el temps de criticar el discurs del contrari, és el moment de tenir la iniciativa i crear.

La revolució no serà retransmesa

Aquest és el títol del documental que ens va regalar TV3 durant la matinada que queda entre divendres i dissabte. Només en puc lamentar la intempestiva hora d'emissió que devia impedir gaudir-ne a més gent. Tot i així, m'agradaria des d'aquí felicitar a televisió de Catalunya i en especial a la seva recent i flamant directora, Mònica Terribas, per aquesta aposta informativa.

La revolució no serà retransmesa explica la seqüència de fets que van envoltar el cop d'estat contra el president veneçolà Hugo Chávez l'11 d'abril de 2002. Chávez, un polític atípic que no deixa a ningú indiferent però a qui tampoc ningú pot negar la seva legitimitat democràtica, va ser segrestat durant dos dies fins que una massiva reacció popular i varies unitats militars van recuperar el Palacio de Miraflores i reivindicar-lo com a president constitucional. La revolució no serà retransmesa és tan un testimoni d'aquests fets que posteriorment van ser ocultats i deformats pels grans mitjans de comunicació (veneçolans i internacionals), com una denúncia al frau informatiu.

Al veure el reportatge, no he pogut evitar sentir indignació i certa ràbia a l'adonar-me de la mala fe d'aquells qui orquestren el cop d'estat per recuperar els seus privilegis econòmics. Indignació i ràbia que he procurat canalitzar en ganes de ser més fidel que mai a la causa de la justícia i en energia per aprofitar les oportunitats que tenim cada dia al davant per fer una mica millor el nostre entorn.

Penso en el poder que ens dona internet contra aquells que volen silenciar i deformar la realitat per enganyar una opinió pública que sovint no tenim prou temps per mirar el món amb els nostres propis ulls i confiem en aquests mitjans. Uns mitjans de comunicació que estan cada vegada concentrats en més poques mans.

M'adono que Internet ens fa més lliures; ens permet llegir i escoltar moltes altres veus a les imperants, ens ofereix la possibilitat d'exposar les nostres idees al món tal com vosaltres llegiu aquestes paraules, i farà possible que vegeu el documental aquells que no vau tenir l'oportunitat de fer-ho en directe.

• The revolution will not be televised (pàgina oficial actualment fora de servei).
• Versions original i castellana del documental a Google videos.
  

Disfruteu-lo com jo ho he fet. Abans de conduir aquest post fins a la seva fi, però, us deixo amb una petita píndola d'il·lusió i optimisme que m'ha ajudat a reconduir tot el sentiment d'indignació i impotència que et deixa el documental en quelcom constructiu i positiu. Una petita dosi d'energia per aquest camí cap a Itaca, un camí que tal com diu Lluís Llach, hem de pregar perquè sigui llarg.

El passatge de l'entusiasme

La Festa Major de Llinars ja ha passat, i amb ella tot el seguit d'activitats i moments que l'acompanyaven. Ha estat una festa agradable, amb trobades d'aquells amics i amigues que feia temps que no veies, amb estones per parlar amb aquells que sí que veies però l'agenda t'impedia conversar-hi, amb anècdotes i àpats, i en el meu cas, tot compaginat amb una mica de feina. En definitiva, uns dies de diversió, amistat i poques hores de son.

D'entre tots els actes però, n'hi ha hagut que ha estat per mi especial. Un que m'ha fet adonar encara més que aquells anys que vaig passar de monitor al Centre Excursionista van valdre i molt la pena. Em refereixo al passatge del terror que van organitzar i preparar el grup dels Falcons. I és que aquests joves (i els seus monitors) que es troben cada dissabte a la tarda al Centre per xerrar, jugar i preparar excursions de cap de setmana, van demostrar la potència que té un equip ple de bon rotllo que comparteix un mateix objectiu.

Tot va ser perfecte; decoració, so, llums, vestits, argument, actuacions, i el més i més difícil, la coordinació de tot plegat. Cadascú va ocupar el seu lloc i va fer la seva feina per tal que el complicat engranatge funcionés al mil·límitre. Així és com és treballa. El talent i l'entusiasme van superar amb escreix la manca d'experiència. Una experiència que quan sigui assolida farà assequible tot objectiu que aquest grup es planti al davant. Felicitats a tots, joves i monitors, perquè heu demostrat talent, cooperació, equip, i sobretot perquè heu generat sinèrgies d'il·lusió, i d'aquestes, tant al centre com a Llinars, sempre en fan falta.

M'adono aleshores que no tinc alternativa al somriure. Sí, amb un jovent així, estic convençut que un altre món serà i esdevindrà possible.

Ramon Tremosa i l'artificial divisió entre esquerres progressistes i dretes conservadores

Fa uns mesos vaig tenir el plaer de veure en Ramon Tremosa al programa Àgora. Aquest professor titular d'economia de la UB exposava, d'una manera impecable, com era d'injust el sistema de finançament autonòmic espanyol, i per quines raons i en quina direcció calia canviar-lo. Impressionat per la seva oratòria i capacitat de comunicació vaig decidir citar el seu blog a la columna que es troba a la dreta d'aquesta pantalla.

Fa uns dies l'atzar m'ha fet tornar a tenir el privilegi de llegir unes línies seves a la revista el Temps. En l'article en qüestió, a part de criticar el paper d'ICV i PSC com a partits catalanistes i esquitxar-ne ERC per haver pactat amb ells, fa interessants afirmacions com,

• "I a veure quant de temps continua empassant-se l'electorat català l'artificial divisió entre esquerres progressistes i dretes conservadores, superada arreu del món desenvolupat al segle passat."

• "Una ICV que manté un discurs incomprensible sobre la immigració de portes obertes i barra lliure, encara que a tot el món són l'esquerra i el sindicalisme els que més vetllen per controlar una immigració que perjudica les classes socials més baixes del país d'arribada."

• "... una forma de govern [referint-se al tripartit] que en cinc anys no ha donat cap dels resultats nacionals esperats."

Tot i comprendre el sentit d'aquestes sentències, no les comparteixo de la forma absoluta amb que ell les expressa. M'adono aleshores de l'estimulant repte intel·lectual que se'm planta al davant; destruir les conclusions d'una persona a qui respectes i admires.

Respecte a la primera afirmació, lamento dir que jo no veig encara superat l'antic debat entre dretes i esquerres. Per fer-ho només posaré 4 exemples en els que em sembla obvi que les respostes que donen conservadors i progressistes són diferents.

1. Política fiscal
Si bé és veritat que tan conservadors com progressistes tenen models fiscals semblants, la dreta tendeix a disminuir la progressivitat i a augmentar els impostostos indirectes. A més a més, ni les forces de dretes ni les de centre s'han plantejat encara la internalització dels costos ecològics (qui més contamina més paga, veure Els problemes del capitalisme al s. XXI).

2. Protecció del territori, model de mobilitat i cultura de l'aigua.
L'esquerra creu que s'ha de planificar el creixement urbanístic sobre el territori. A tall d'exemple, el govern català està elaborant el pla territorial de Catalunya que planificarà com ha d'anar creixent i evolucionant Catalunya d'ara fins al 2025. La dreta prefereix deixar fer al mercat i que aquest decideixi quins i com els municipis han de créixer, sense tenir en compte els recursos naturals de cada indret i els problemes de mobilitat que tindran les persones una vegada afincades. Els conservadors són també més partidaris del transport privat, i per tant, d'anar fent carreteres a mesura que es van necessitant. Els progressistes, en canvi, obten per un model de mobilitat basat en el transport públic, i especialment en el ferrocarril.

Un exemple de la gestió dels recursos naturals és l'aigua. La dreta creu que s'ha de transportar d'allà on n'hi ha cap allà on en fa falta mitjançant transvassaments faraònics. L'esquerra és més partidària d'aprofitar els recursos hídrics de cada lloc, fer dessaladores, disminiuir el consum i sobretot tenir en compte els recursos naturals locals per limitar el creixement d'una determinada regió.

3. Model del sistema educatiu.
Mentre la dreta proposa el xec escolar, l'esquerra prefereix apostar per una escola pública de qualitat.

4. Llibertats individuals
Només cal citar paraules com abort, matrimoni homosexual, adopció per part de parelles del mateix sexe, eutenàsia, educació laica, etc. per adonar-se que esquerra i dreta tenen punts de vista diferents.

Pel que fa a la segona afirmació, és a dir la immigració, prefereixo ser breu i acceptar que el discurs d'ICV no és prou concret i específic, tot i així ho és molt més que el de PSC i CiU. També aprofito per recordar que no van ser pas els partits d'esquerres els que van aprovar una llei d'extrangeria l'any 2000 que va permetre que es creés una bossa de més d'un milió de persones sense documentació, i per tant, sense drets i sense deures. Persones que treballaven sense contracte a uns preus molt més baixos dels fixats pels convenis laborals. Això sí que era competència deslleial per les classes treballadores.

Finalment, si hem d'analitzar el terreny que ha avançat l'esquerra en l'eix nacional, admeto que és clarament insuficient. Ara bé, és molt per sobre del que es va avançar en 23 anys de governs conservadors a la Generalitat. Un nou estatut i obligar a l'estat a replantejar-se completament el model de finançament estatal mai no va ser ni tan sols proposat pels catalans que tenien "seny" i no es volien fer malveure per les espanyes.

Així doncs, sense entrar a jutjar quina opció és millor que quina altra, esquerra i dreta tenen prioritats diferents i encara donen respostes diferents a les mateixes qüestions. Si bé és veritat que en molts aspectes s'ha arribat a un consens, el debat entre esquerra i dreta continúa viu i evoluciona. Crec que aquest replantejament constant de les pròpies idees i de les dels altres és sa i ens hauria de fer avançar cada vegada cap a un discurs més polit, coherent i complet. I no oblidem mai una cosa, l'enemic a batre en el terreny ideològic no és per mi ni el conservadorisme ni el progressisme, sinó la mediocritat.

A mig camí de la Universitat Catalana d'Estiu

Des de que vaig iniciar aquest diari (potser hauria de dir setmanari) a principis de d'Octubre de l'any passat, mai havia estat tant de temps sense escriure-hi. Per aquest bloc, doncs, el darrer mes de feina, muntanya, passejos, vacances i sopars ha estat un temps de silenci. Un temps suficient per rovellar les meves escasses qualitats literàries. Se'm fa així impossible definir la idea que m'agradaria avui comunicar. Em sento incapaç d'articular aquest discurs i no sé trobar les paraules precises per exposar allò que desconec.

Enmig d'aquest embolic mental m'adono que l'Agost és un mes d'impàs. Un impàs entre el curs que s'acaba i se'ns esmuny entre les mans i el nou cicle que s'inicia al setembre i ja veiem a l'horitzó. No dono, però, l'estiu per acabat; demà marxem amb la Laia a la Universitat Catalana d'Estiu (UCE) a Prada de Conflent. Allà uns dies de cursos, cultura, tallers, i vells i nous amics ens esperen.

No és la primera vegada que hi vaig i el fet que repeteixi ho podeu interpretar com a signe de la satisfacció amb que n'he sortit les edicions anteriors. I és que aquests dies, Prada esdevé un punt de trobada entre persones d'arreu dels Països Catalans que comparteixen una certa sensibilitat per la cultura i el coneixement. Això crea un ambient ideal per a gaudir de converses interessants, conèixer gent i aprendre un munt de coses de diferents àmbits.

Esperem, doncs, tornar a Barcelona amb energies renovades per arrancar de nou un altre any, intentant ser una mica més savis i amb encara més ganes d'aprendre.