Democràcia

Avui diumenge 3 de març els ciutadans del País Basc i Galícia decideixen qui volen que siguin els seus representants polítics per als propers 4 anys. En una democràcia representativa, com la que tenim a l'estat espanyol, això no hauria de tenir res d'especial. No obstant, aquestes eleccions, concretament les del País Basc, tenen quelcom de singular, i és que no tots els partits que ho desitjaven s'hi han pogut presentar.

Això ha estat possible gràcies a l'aplicació per part de la justícia espanyola de la coneguda llei de partits. La llei orgànica de partits polítics va ser aprovada el 27 de juny de 2002 pel Congrés dels diputats amb els vots a favor de PP, que aleshores gaudia d'una còmoda majoria absoluta, PSOE, CiU, CC i el Partido Andalucista. La resta de grups hi van votar en contra. L'objectiu de la llei era, en teoria, garantir el funcionament del sistema democràtic. El punt polèmic de la llei es troba en el segon punt de l'article 9, on podem llegir:

Un partido político será declarado ilegal cuando su actividad vulnere los principios democráticos, particularmente cuando con la misma persiga deteriorar o destruir el régimen de libertades o imposibilitar o eliminar el sistema democrático, mediante alguna de las siguientes conductas, realizadas de forma reiterada y grave:

1. Vulnerar sistemáticamente las libertades y derechos fundamentales, promoviendo, justificando o exculpando los atentados contra la vida o la integridad de las personas, o la exclusión o persecución de personas por razón de su ideología, religión o creencias, nacionalidad, raza, sexo u orientación sexual.

2. Fomentar, propiciar o legitimar la violencia como método para la consecución de objetivos políticos o para hacer desaparecer las condiciones precisas para el ejercicio de la democracia, del pluralismo y de las libertades políticas.

3. Complementar y apoyar políticamente la acción de organizaciones terroristas para la consecución de sus fines de subvertir el orden constitucional o alterar gravemente la paz pública, tratando de someter a un clima de terror a los poderes públicos, a determinadas personas o grupos de la sociedad o a la población en general, o contribuir a multiplicar los efectos de la violencia terrorista y del miedo y la intimidación generada por la misma.

He d'admetre que aquesta idea d'il·legalitzar partits, i limitar així les opcions electorals entre les que els ciutadans poden triar, m'incomoda seriosament. La primera raó és perquè, des del meu punt de vista, sacseja fortament els fonaments de la democràcia i entra en el terreny pantanós de la censura ideològica. En una democràcia, el dret de qualsevol ciutadà a presentar-se a unes eleccions ha de dependre únicament dels requisits que aquest candidat ha de complir i no de les idees o del partit per què es presenta. En el cas particular de l'estat espanyol, el Ministerio del Interior ens informa que,

• "Son elegibles los españoles mayores de edad que, poseyendo la cualidad de elector, no se encuentren incursos en alguna de las causas previstas en los artículos 6, 154, 177 y 202 de la Ley de Régimen Electoral."

És a dir, que abans de l'actual llei de partits, per poder ser candidat només havies de ser ciutadà espanyol i no tenir antecedents penals.

Il·legalitzar un partit vol dir, per tant, censurar unes idees i no les actuacions incorrectes d'un ciutadà particular. I quan se censuren unes idees, es travessa una borrosa frontera i cal definir quines idees són tolerables i quines no. En aquest sentit, Amnistia internacional ja va alertar el govern espanyol que eliminés les ambigüitats en la llei que permeten la prohibició de partits polítics que advoquen pacíficament per modificar els principis constitucionals o les lleis. Prohibicions que vulneren les obligacions internacionals en matèria de drets humans.

Això ens porta al segon gran inconvenient que trobo en la llei: la seva difícil aplicació. No puc evitar veure-hi un cert marge d'arbitrarietat. Allò que els juristes acostumem a denominar la interpretació. La justícia espanyola ha il·legalitzat el partit que representa el sector de l'esquerra abertzale argumentant que el fet que aquest moviment no condemnés la violència del terrorisme d'ETA era incompatible amb l'article anterior. No obstant, hi ha diversos partits polítics espanyolistes d'extrema dreta que tot i tenir un discurs obertament racista, homòfob i fer apologia de la violència (accions també incompatibles amb l'article anterior), no han estat il·legalitzats. Tampoc no ho han estat els partits que han promogut guerres il·legals o que no han condemnat la violència d'altres grups terroristes (guerra d'Iraq, franquisme, 45 sindicalistes morts a mans de grups paramilitars colombians).

En fi, en els instants que escric aquest darrer paràgraf, els resultats al País Basc ja són definitius. Un 9% de vots nuls. Un 9% de vots sense veu, un canvi en la correlació de forces polítiques al País Basc i molt em temo que un pas enrere en la solució del conflicte i en el camí de reconciliació cap a una sola societat basca.

Xoc de civilitzacions, por i obediència

És aquest un vespre trist. A milers de quilòmetres d'aquí la por ha tornat a triomfar. Israel Beiteinou, d'Avigdor Lieberman, ha esdevingut la gran triomfadora de la passada nit electoral a l'estat d'Israel. Aquesta força política d'extrema dreta és ja la tercera del país per darrere de conservadors i moderats, havent avançat ja als laboristes. La corda, doncs, es continua tensant, mentre el temps, incapaç de tancar les ferides prou ràpid, contempla com se n'obren de noves. Sembla que la partida pren l'extremista direcció del tot o res.

Ja fa uns anys que se'ns bombardeja amb termes com xoc de civilitzacions, guerra contra el terrorisme, nou ordre mundial, guerra entre cultures, etc. Els que els empren ens venen, sovint, un món simple, en blanc i negre, on, a grans trets, només hi ha dues cultures; l'occidental i l'oriental. La primera s'associa a una societat oberta, tolerant, democràtica i igualitària, mentre de la segona es diu que és autoritària, dogmàtica, fonamentalista i masclista. El conte acostuma a continuar amb que, per sort, és la primera la que disposa de la supremacia militar mundial i vetlla així per la llibertat i dignitat de la humanitat arreu del món, mentre l'únic objectiu de la segona és l'ocupació i el domini d'occident.

El germen d'aquesta tesi és del politòleg nord-americà i professor de la Universitat de Harvard Samuel S. Huntington qui el 1996 va publicar el llibre "Xoc de civilitzacions i la reconfiguració de l'ordre mundial".

La tesi de Huntington

L'obra de Huntington té 3 elements bàsics:

a) Un nou ordre mundial inesperat

Amb la caiguda del mur de Berlín, el 1989, s'esperava que la divisió de blocs que havia dividit el món durant la guerra freda desaparegués i el bloc occidental s'imposés plenament arreu del món. Això però no va ser així, sinó que va emergir un món plural, un món de civilitzacions. Aquestes civilitzacions tenen en la religió la seva més profunda identitat i es caracteritzen per allunyar-se d'occident i fins i tot a rebutjar-lo. Segons Huntington, aquestes civilitzacions emergents són: el món islàmic, la Xina mil·lenària, el Japó, la civilització ortodoxa, el món hindú i les civilitzacions budista, africana i sudamericana.

b) Diversitat i fonamentalisme religiós les fonts del conflicte

Aquest nou ordre mundial té els seus riscos. Les civilitzacions emergents es veuen superiors a la d'Occident, amb valors morals més autèntics. Huntington preveu diferents desafiaments per a occident:

1. El demogràfic: el 2025 més del 25% de la població mundial serà musulmana.
2. El creixement econòmic: el 2025 Àsia inclourà set de les deu economies més fortes del planeta.
3. La inestabilitat: per via de la militància creant inestabilitat, el poder i els controls de la civilització occidental es desplaçaran cap a les civilitzacions no occidentals.
   

El retorn a les cultures autòctones o indigenització dificulta parlar de principis ètics i valors universals. Per a molts xinesos i per a molts musulmans la democràcia i la mateixa Declaració Universal de Drets Humans són creacions occidentals i, per tant, no universals.

c) Prediccions

Per Huntington aquestes diferències havien de portar inevitablement cap a un xoc de civilitzacions, i ja el 1996 va anticipar que en les fronteres entre aquestes civilitzacions es produirien els conflictes bèl·lics del futur.


La guerra contra el terrorisme

La tesi de Huntington hauria passat segurament desapercebuda si no fos per G. W. Bush i l'atemptat, l'onze de setembre de 2001, a les torres bessones de Nova York. Aquell acte bàrbar, on més de tres mil persones hi van perdre la vida, va ser respost amb més barbàrie. En motiu d'una suposada guerra contra el terrorisme internacional es va començar una guerra a l'Afganistan per derrocar el règim talibà i, més tard, un altra a l'Iraq per fer caure el dictador Sadam Hussein. Els ciutadans d'arreu del món, i en particular els americans, van veure violats els seus drets fonamentals i d'intimitat (aprovació de la patriot act, vols de la CIA, presó de Guantànamo, etc.).

La por a nous atemptats, a cultures diferents a la nostra que associem amb la violència, ens va fer renunciar a part de la nostra llibertat en favor d'un suposat augment de seguretat. S'ha volgut dividir el món entre bons i dolents, entre cristians i musulmans, entre orient i occident i ens ho hem cregut. Ens hem aferrat a les pors més primàries i tribals, pors que ens fan oblidar la dignitat d'aquells que són diferents i ens separen com a humanitat.

Jo no crec, però, en aquesta divisió. No crec en aquest linxament de l'islam ni m'espanta la diferència. No hi crec per raons històriques. Perquè va ser la cultura àrab la que ens va fer arribar part de la cultura antiga, la que ens va donar els valors d'higiene, i la que va generar tants filòsofs medievals que van ser font d'inspiració pels renaixentistes italians. Perquè musulmans i jueus van conviure a l'Al-andalus, fins que els cristians ens vam fer prou forts per expulsar-los a tots de la península.

No hi crec perquè aquest discurs no correspon a la realitat. L'islam no existeix com a unitat política ni militar organitzada. És occident qui està organitzat i és capaç d'actuar de forma coordinada (OTAN). Perquè no podem tractar als talibans com uns criminals, mentre no parem de comprar petroli al règim, igual de tirà, de l'Aràbia Saudita. Perquè no podem parlar de valors culturals oposats quan els valors cristians són tan semblants als jueus com als musulmans. Perquè no podem excloure als palestins de la humanitat contemplant pacients com se'ls massacra com a poble (és curiós que, els que l'any 99 defensaven els bombardejos de l'OTAN contra Sèrbia per defensar els albanokosovars, ara defensen la no intervenció, ni armada ni amb mesures de pressió, a Gaza). Perquè l'anomenat terrorisme internacional ha realitzat més atemptats en els països musulmans que en els cristians. Perquè és tan fonamentalista religiós Bush com Ahmadinejad.

Depèn de nosaltres trencar els discursos imperants, i els tòpics sobre aquells que són diferents. Jo, mentrestant, aprofito per deixar-vos un vídeo que ja us vaig presentar fa temps i ara he trobat en versió castellana. Es tracta del guanyador dels premis Youtube de l'any 2007 en la secció de política, i ens ve a dir que no estem sols i no som els únics que, com deia Serrat, preferim els camins que les fronteres.

Transgènics, el debat inexistent

Ahir al vespre, l'Adrià, un dels nois a qui vaig fer de monitor anys ençà i qui ha esdevingut un amic i monitor del Centre Excursionista, em va comentar que havia realitzat el seu treball de recerca de batxillerat sobre els transgènics. Vaig recordar aleshores que havia estat aquest un tema d'intens debat temps enrere i que, incomprensiblement, ha passat a estar actualment completament desapercebut.

El aliments transgènics són vegetals i cereals (sobretot blat de moro, soja, cotó, tomàquet i patata) que han estat modificats genèticament. Aquestes modificacions es duen terme amb l'objectiu principal d'augmentar la productivitat. Se'ls incorporen gens de resistència a herbicides de manera que se'n pot utilitzar una major quantitat i matar les plagues sense ferir la planta. També s'han desenvolupat gens autoinsecticides amb els que no és necessari l'us de productes externs, ja que el mateix cultiu duu l'insecticida.

Fins i tot hi ha científics que veurien viable modificar genèticament l'arròs, per tal de que engendrés proteïnes i disminuir així els problemes de malnutrició de molts països pobres on l'arròs és la base de la seva dieta.

Aparentment, doncs, els transgènics són una oportunitat per alimentar els més de 6 mil milions de persones que formem la humanitat. No obstant, els aliments modificats genèticament, tenen també alguns riscos.

Una difícil coexistència
El liberalisme diria que ha de ser tria de cada agricultor decidir quin tipus de cultiu vol plantar, si transgènic o tradicional. El problema és que no és gens fàcil, per no dir impossible, la convivència dels dos cultius en zones pròximes. Les raons en són:

• La contaminació: quan es produeix la pol·linització, el pol·len de camps transgènics fertilitza els cultius tradicionals propers. Això podria fer desaparèixer les plantes tradicionals, de manera que finalment només sobrevisquessin les transgèniques.

• La resistència dels cultius transgènics a les plagues augmenta moltíssim la pressió als cultius veïns.

Una incertesa en les conseqüències per a la salut
Tot i que, aparentment, els aliments transgènics no tenen cap efecte sobre la salut. No hi ha un acord unànime en la comunitat científica sobre les seves repercussions a llarg termini en el cos humà.

Dependència econòmica
Les empreses alimentàries que venen les llavors dels aliments transgèniques han desenvolupat llavors d'un sol us, és a dir, l'agricultor any rere any ha de comprar les llavors ja que la segona generació del cultiu deixa de ser fèrtil. Això crea una dependència completa de l'agricultor a l'empresa que li subministra les llavors. En un context de globalització com l'actual, en que el poder econòmic es va concentrant cada cop en més poques mans, a través de fusions i compres d'empreses, ens estem acostant a un escenari on unes poques multinacionals tindran un oligopoli sobre les llavors transgèniques i, en conseqüència, sobre l'alimentació mundial.

Donats aquests riscos, ens hauria de ser possible als consumidors tenir, al menys, la llibertat d'escollir quins productes volem consumir. És per això que fa uns anys la Unió Europea va fer la directiva d'obligar a especificar en l'etiqueta el contingut de transgènics dels productes alimentaris.

Aquest exercici de transparència però, no és elemental. Primer, perquè la mateixa legislació accepta una contaminació per transgènics fins al 0,9% en cada ingredient, sense que el consumidor hagi de ser informat. I segon, perquè és difícil seguir la pista de totes les matèries primeres dels productes que trobem al supermercat. Segons un estudi realitzat per l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària al llarg de 2004 i 2005, es va determinar que entre el 15 i el 17% dels aliments amb blat de moro i soja que estaven etiquetats com a lliures de transgènics contenien en realitat organismes modificats genèticament. Aquests productes incloïen aliments i llets infantils, iogurts, plats preparats o productes càrnics.

El tema, doncs, és prou important i transcendent per les actuals i futures generacions de persones del planeta, com perquè el deixem únicament en mans de les multinacionals alimentàries. Un debat obert amb experts independents esdevé per mi imprescindible. Sobretot tenint en compte que l'estat espanyol és l'únic país de la Unió Europea que cultiva transgènics a gran escala, i el que s'està mostrant més reticent als estudis que vol impulsar aquesta administració per valorar l'impacte social, econòmic i ecològic de la posada al mercat dels aliments modificats genèticament. Des del nostre país ja han sortit iniciatives per tornar posar el debat sobre la taula (www.somloquesembrem.org)

Barack Hussein Obama president dels EUA

Fa uns mesos, expressava la meva admiració per un jove senador per Illinois que es presentava a les primàries del partit demòcrata a la presidència dels Estats Units. El temps corre. Van passar les primàries, la campanya i les eleccions, i aquell jove, fill d'un kenià i una nordamericana, s'ha convertit avui en el primer afroamericà president dels Estats Units d'Amèrica.

Els motius de la meva simpatia per Barack Obama, són molts i diversos. La seva gran capacitat de comunicació, elocuència, carisma i discurs, juntament amb un missatge de redistribució de la riquesa, denúncia de les desigualtats i sensibilitat pel medi ambient, em van empènyer a llegir el seu darrer llibre, l'Audàcia de l'Esperança. A través seu he descobert que darrera aquesta imatge, potser excessivament messiànica, s'hi amaga un home senzill, humil i molt, molt serè. Una persona amb una mentalitat oberta que escolta i s'esforça per entendre els punts de vista dels seus iguals, que defuig el dogmatisme, creu en el consens i confia en els altres. Aquesta empatia li dóna una visió polièdrica de les coses, amb tota la seva profunditat i complexitat. I és aquesta visió la que transmet quan descriu un món amb matisos grisos, reservant, únicament, el blanc i el negre per afirmar les coses de les que està completament segur: la necessitat de lluitar contra la crueltat en totes les seves formes, el valor de l'amor i la caritat, de la humilitat i l'amibilitat.

Molts diran que paraules en un llibre són poesia, i que, a partir d'una certa edat, les il·lusions et converteixen en un il·lús. Jo, mentrestant, no puc evitar sentir una sana enveja pel president que tenen a l'altre costat de l'Atlàntic i esperar que aquí siguem capaços de canviar la direcció de la nostra política en una sentit semblant. Hi ha repte més gran que construir plegats un futur millor per tots?

Homenatge a Wikipedia, 8 anys i 8 milions d'articles

El primer post del 2009 s'ha fet esperar, fruit de les presses, l'escassetat del temps i una certa manca d'inspiració. El desig d'intentar escriure alguna cosa optimista i una agenda sempre atapeïda m'han fet posposar aquesta periòdica cita fins al dia d'avui. Vinc però amb una bona notícia; aquest mes de gener ja se cel·lebra el vuitè aniversari de l'enciclopèdia lliure Wikipedia (o en català Viquipèdia).

Segurament, ningú no hauria pogut mai predir el seu èxit. Un èxit, que des del meu punt de vista, es troba tan en el resultat final (més de 8 milions d'articles de lliure accés en diferents llengües), com en la forma en què aquest resultat ha estat aconseguit, la cooperació de tota la humanitat per compartir el seu coneixement. És un projecte de la humanitat, on tots podem participar-hi. Wikipedia ens diu a cadascú de nosaltres que també sabem alguna cosa i ens anima a compartir-la, ens diu que les èpoques fosques on el coneixement estava tancat en poques mans ja s'han acabat. Ara el coneixement és lliure i tothom el pot editar.

És precisament aquesta llibertat la que inquieta a alguns dels seus detractors. Argumenten, amb raó, que si tothom hi pot escriure, el projecte esdevé molt susceptible al vandalisme i a la introducció d'informació errònia o poc fiable. La rèplica és per mi senzilla. Només cal mirar els resultats. El desembre del 2005 un estudi publicat a la revista Nature establia que el nivell de rigor i qualitat dels articles de Wikipedia era equivalent als de la enciclopèdia britànica, considerada en aquells temps la millor enciclopèdia del món. Wikipedia, però, no té límits ni fre i, dia rere dia, centenars de milers de persones la van millorant mitjançant les seves petites aportacions. Us atreviu a predir què passaria si es repetís l'estudi avui?

Sí, Wikipedia i, en un sentit més ampli, internet, han canviat al món. Ens han dut a la tercera revolució de la informació, com ja havien passat abans la invenció de l'escriptura i l'impremta. I no puc evitar somriure quan llegeixo que la segona wikipedia que es va crear, després de l'anglesa, va ser la catalana. Com a comunitat petita que som, sense estat, ni seleccions esportives, són coses com aquestes les que ens identifiquen com a cultura i em fan pensar que encara som un nosaltres.

Queda, però, molt per fer encara. Igual que les seves revolucions antecessores, l'accés a internet esdevé, en els seus inicis, encara un luxe. El mapa mundial de connexions coincideix amb el dels països rics, i ni tan sols en aquests mateixos països tothom hi té accés.

Les revolucions no passen envà i aquesta, juntament amb el procés de globalització iniciat durant la dècada dels 90, han reobert un debat que fa estralls a la xarxa i té conseqüències en la creació artística, el desenvolupament de la ciència i la tecnologia i el futur de molts països pobres. M'estic referint als drets de propietat intel·lectual. D'això, però, permeteu-me que en parlem en la propera entrada.