Sant Jordi

Diu la llegenda que, ja fa molts i molts anys, a Montblanc (Conca de Barberà) hi havia un drac terrible que causava estralls a homes i animals per tal de satisfer la seva gana ferotge. Per apaivagar-lo, els habitants de Montblanc van pactar amb ell de donar-li una persona al dia per alimentar-lo, a canvi que deixés viure amb tranquil·litat a la resta de la població. La persona donada en sacrifici seria escollida per sorteig.

Així, al llarg dels mesos, homes i dones, artesans i pagesos van anar essent devorats pel temible drac. Un dia però, l'atzar va interrompre aquesta desagradable rutina. La sort va tenir el mal gust d'assenyalar la filla del rei. Tot el poble es va escandalitzar de la injustícia que suposava deixar un poble sense princesa, no obstant, l'incompliment del pacte suposaria molts més morts, així que, resignats, van dur la princesa a davant del drac.

Quan la bella donzella estava a punt de ser devorada, va aparèixer un bell cavaller que es va enfrontar amb el drac. En un combat ajustat, el bell cavaller va ser capaç de matar aquell horrible animal. No se sap si enlluernada per la bellesa del cavaller, o per l'angúnia de l'escena, la preciosa princesa es va desmaiar i va caure als braços del seu salvador. Segons la llegenda, aquell noble cavaller era St. Jordi i de la sang del drac vessada en el combat en va néixer un roser de flors vermelles.

Aquesta és la història per la qual és conegut sant Jordi arreu del món i va ser escrita per Iacopo da Varazze al segle XII en la seva obra "La Llegenda Àuria". La història s'escamparia per Europa fins arribar a la Corona d'Aragó.

Segons la història original de Iacopo da Varazze, Sant Jordi era un soldat romà nascut al Pròxim Orient. Però, igual que les històries de por dels focs de camp, on els crims han tingut lloc anys abans en aquell mateix indret, els catalans ens en vam fer la nostra pròpia versió.

Segles més tard, es popularitzaria la protecció de sant Jordi sobre la Corona d'Aragó per les seves crucials aparicions en diferents combats i batalles. Això el convertiria en el patró del nostre país l'any 1456 i engendraria el costum, cada 23 d'abril, de celebrar una Fira de roses o "dels Enamorats" al Palau de la Generalitat.

Gairebé 500 anys després, el 1926, el govern espanyol presidit per Miguel Primo de Rivera i Alfons XIII signarien un Reial Decret instituint el 6 de febrer com la Fiesta del Libro Español en commemoració al naixement de Cervantes. El 1930, la "Fiesta" canviaria de data, per commemorar la mort del famós escriptor i quedaria establerta definitivament al 23 d'abril. Finalment, el 1995, la UNESCO prendria nota de l'estat espanyol i declararia el 23 d'abril el Dia Mundial del Llibre i dels Drets d'Autor.

En l'actualitat, jo acabaria d'escriure un estúpid post, buscant origen a la causa que aquesta tarda m'ha fet estar més de dues hores entre rius de gent i que ara tingui els peus destrossats.

A mig camí de realitat

"The road to reality" és el títol d'un llibre de Roger Penrose d'unes mil pàgines que intenta explicar, des de zero, tot allò que sabem de les lleis de la física que regeixen l'Univers. Quan un té una obra com aquesta a les mans sent una espècie d'estupefacció. Els principis que descriuen com és el nostre immens univers, des de l'astre més gran fins a l'àtom més lleuger, en només mil pàgines. I és en honor a aquesta carretera cap a realitat que he decidit posar el títol al post d'avui. Un post sobre una de les meves passions que, a més a més, en aquests moments de la vida, ha esdevingut la meva professió. Em refereixo a la ciència.

En el context actual, en què formem part d'una societat tecnològicament avançada i fem un ús constant d'aquesta tecnologia, pot semblar redundant parlar de ciència, ja que, a diferència d'altres temps, aquesta gaudeix d'un prestigi i eficàcia reconegudes. És freqüent veure anuncis publicitaris adreçats a públics majoritaris amb l'eslògan "científicament provat" o "recomanat per l'institut científic de....". No obstant, jo sóc del parer que aquest aparent idil·li entre ciència i societat és una relació distant i freda, i que, al contrari del que pugui semblar, no som una societat autènticament científica.

Per mi, la ciència és una actitud. L'actitud amb la que un s'enfronta al món. Una actitud científica és una barreja d'esperit despert i una mirada oberta que s'esforça per abandonar els prejudicis i els dogmes, i busca hipòtesis senzilles que li expliquin el món que l'envolta. Són inherents en la ciència el rigor i l'esforç, la perseverança i l'enginy, per tal de trobar respostes a les preguntes. En són plaers el deixar-se meravellar per una explicació i l'orgull d'haver arribat a la solució. I n'és una característica: la humilitat. La humilitat de saber que la resposta d'avui és parcial, i que demà una de millor en serà descoberta.

Tant els primers filòsofs grecs (pre-socràtics), com els fundadors de la ciència moderna (Bacon, Galileu i Newton), com els precursors de grans revolucions científiques (Darwin i Einstein) compartien, cadascun en el seu context històric, aquesta mateixa actitud. Tots volien comprendre per què les coses eren com eren (més tard aprendríem que només podem aspirar al com), tots volien descobrir la resposta al misteri i desplaçar així, un pèl més, la frontera entre el conegut i el desconegut.

Una frontera que ha avançat moltíssim, i alhora encara amaga tants secrets al darrera. D'una banda, no puc evitar meravellar-me quan m'adono que l'ésser humà és fruit d'un procés salvatge i violent com l'evolució biològica, quan entenc que espai i temps no són dos ens separats sinó que formen una sol espai-temps. No puc evitar admirar-me per conèixer la història de l'univers i saber que en aquesta història, l'ésser humà és només un segon en un dia.

De l'altra, no puc negar la meva curiositat per saber en què consisteixen exactament la matèria i energia fosques que constitueixen el 97% de l'univers, o preguntar-me com és possible que de milions de coses tan simples com les neurones, n'emergeixi una consciència intel·ligent que sigui capaç d'adonar-se de la seva existència, i escriure, per exemple, aquestes mateixes paraules.

La ciència és, a més a més, un projecte col·lectiu. Tota nova idea té als seus fonaments altres idees d'altres persones. Així es com es construeix el castell del coneixement, essent compartit i circulant amb llibertat. Això, però, ens portaria cap a tot un altre debat.

És per aquesta visió àmplia de la ciència, que crec que encara no podem afirmar que aquesta actitud científica sigui generalitzada en la societat que entre tots formem. I és una llàstima perquè una societat més científica és una societat menys dogmàtica, més culta, més crítica, més difícil d'enganyar, més tolerant i oberta, i en la que cada individu utilitza les seves aptituds d'observació, anàlisi i raonament per construir-se la seva pròpia imatge de la realitat.

No vull buscar culpables a aquest divorci. Però sí que estic convençut que els científics en tenim la nostra part. Durant massa temps hem viscut d'esquenes a la societat. Mai he entès com les ments que havien trobat respostes a difícils preguntes, i solucions a impossibles problemes, no havien pogut aportar res a respondre preguntes i resoldre problemes com els de la fam i la guerra. Crec que és moment que això canviï i que apliquem totes les eines que la ciència ens dóna a millorar des d'un punt de vista no només tecnològic la nostra societat. Això requerirà fer passos en molts sentits. Una ciència més sensible als problemes de la societat i una presència major d'aquesta en els mitjans podria ser un començament. Però res no canviarà sinó caminem cap a una política més científica. No serà fàcil, però és que el repte no s'ho mereix?

Temps passats

Les imatges que hem vist les darreres hores no són pròpies d'un estat de dret. Policies perdent el control dels seus actes, caient a les provocacions verbals, i atiant a tort i a dret contra tothom (manifestants violents, manifestants pacífics i simples vianants) representa un espectacle trist que recorda massa fidelment a temps passats.

Quan el novembre del 2006 el PSC, ERC i ICV van realitzar el pacte d'Entesa, o segon tripartit, el president d'ICV, Joan Saura, es va passar tota una nit meditant sobre si havia d'acceptar o no la conselleria d'Interior que li oferien els seus socis de govern. Per una banda, hi havia la possibilitat de demostrar a la ciutadania que ICV tenia un projecte complet i transversal de govern que no es limitava a gestionar medi ambient i serveis socials. Era, doncs, l'oportunitat de fer una política d'esquerres de la seguretat pública diferent de les fetes fins al moment. De l'altra, assumir aquesta responsabilitat era un risc. ICV sempre ha tingut la pretensió de flirtejar amb els moviments que es troben al límit del sistema, moviments que potser es podria veure obligada a reprimir en manifestacions descontrolades.

Jo crec que madurar vol dir assumir responsabilitats, i en aquest sentit era partidari que ICV assumís la conselleria d'Interior. Cosa que no vol dir que compartís les maneres com es va realitzar el pacte d'Entesa. No vaig poder evitar tenir la impressió que en comptes de dissenyar un projecte per al nostre país, els tres partits es van limitar a repartir-se quotes de poder.

Com ja és sabut, finalment Saura va acabar acceptant l'oferta, i tot i uns inicis polèmics per la manera com alguns mitjans de comunicació es van prendre la noticia, crec que la línia que va donar a la conselleria va ser bona: transparència, càmeres a les comissaries, tolerància zero amb les actituds inapropiades d'alguns mossos, especial atenció en els accidents de trànsit, i obrir les portes de la conselleria a entitats com Amnistia Internacional que tenen experiència defensant els drets humans a arreu.

És per tot això que no m'explico el succeït ahir. Tant si es tracta de mala fe com d'incompetència, són fets que no s'han de tornar a repetir. Per això haurem de buscar mesures. Una millor formació dels mossos, sobretot els que hagin d'intervenir en aquest tipus d'accions, i etiquetar cada anti-disturbis amb un codi que l'identifiqui són les primeres que se m'acudeixen. La formació hauria de proporcionar professionals serens que saben actuar amb racionalitat en cada instant i són conscients que la contundència ha de ser proporcional a la infracció. El codi hauria de permetre identificar l'agent en cas que tingui una conducta incorrecta i eliminar així la total impunitat de que gaudeixen ara gràcies a un complet anonimat.

La seguretat és un dels pilars més bàsics de la democràcia. Sense seguretat no hi ha llibertat. Els rics sempre es podran permetre contractar seguretat privada, però és la seguretat pública la que ha de garantir a tots ciutadans els seus drets fonamentals, sobretot a aquells que es troben en les capes més febles de la societat. És per això que mai he entès perquè, en les cites electorals, l'esquerra cedeix completament a la dreta l'aixecament d'aquesta bandera.

Democràcia

Avui diumenge 3 de març els ciutadans del País Basc i Galícia decideixen qui volen que siguin els seus representants polítics per als propers 4 anys. En una democràcia representativa, com la que tenim a l'estat espanyol, això no hauria de tenir res d'especial. No obstant, aquestes eleccions, concretament les del País Basc, tenen quelcom de singular, i és que no tots els partits que ho desitjaven s'hi han pogut presentar.

Això ha estat possible gràcies a l'aplicació per part de la justícia espanyola de la coneguda llei de partits. La llei orgànica de partits polítics va ser aprovada el 27 de juny de 2002 pel Congrés dels diputats amb els vots a favor de PP, que aleshores gaudia d'una còmoda majoria absoluta, PSOE, CiU, CC i el Partido Andalucista. La resta de grups hi van votar en contra. L'objectiu de la llei era, en teoria, garantir el funcionament del sistema democràtic. El punt polèmic de la llei es troba en el segon punt de l'article 9, on podem llegir:

Un partido político será declarado ilegal cuando su actividad vulnere los principios democráticos, particularmente cuando con la misma persiga deteriorar o destruir el régimen de libertades o imposibilitar o eliminar el sistema democrático, mediante alguna de las siguientes conductas, realizadas de forma reiterada y grave:

1. Vulnerar sistemáticamente las libertades y derechos fundamentales, promoviendo, justificando o exculpando los atentados contra la vida o la integridad de las personas, o la exclusión o persecución de personas por razón de su ideología, religión o creencias, nacionalidad, raza, sexo u orientación sexual.

2. Fomentar, propiciar o legitimar la violencia como método para la consecución de objetivos políticos o para hacer desaparecer las condiciones precisas para el ejercicio de la democracia, del pluralismo y de las libertades políticas.

3. Complementar y apoyar políticamente la acción de organizaciones terroristas para la consecución de sus fines de subvertir el orden constitucional o alterar gravemente la paz pública, tratando de someter a un clima de terror a los poderes públicos, a determinadas personas o grupos de la sociedad o a la población en general, o contribuir a multiplicar los efectos de la violencia terrorista y del miedo y la intimidación generada por la misma.

He d'admetre que aquesta idea d'il·legalitzar partits, i limitar així les opcions electorals entre les que els ciutadans poden triar, m'incomoda seriosament. La primera raó és perquè, des del meu punt de vista, sacseja fortament els fonaments de la democràcia i entra en el terreny pantanós de la censura ideològica. En una democràcia, el dret de qualsevol ciutadà a presentar-se a unes eleccions ha de dependre únicament dels requisits que aquest candidat ha de complir i no de les idees o del partit per què es presenta. En el cas particular de l'estat espanyol, el Ministerio del Interior ens informa que,

• "Son elegibles los españoles mayores de edad que, poseyendo la cualidad de elector, no se encuentren incursos en alguna de las causas previstas en los artículos 6, 154, 177 y 202 de la Ley de Régimen Electoral."

És a dir, que abans de l'actual llei de partits, per poder ser candidat només havies de ser ciutadà espanyol i no tenir antecedents penals.

Il·legalitzar un partit vol dir, per tant, censurar unes idees i no les actuacions incorrectes d'un ciutadà particular. I quan se censuren unes idees, es travessa una borrosa frontera i cal definir quines idees són tolerables i quines no. En aquest sentit, Amnistia internacional ja va alertar el govern espanyol que eliminés les ambigüitats en la llei que permeten la prohibició de partits polítics que advoquen pacíficament per modificar els principis constitucionals o les lleis. Prohibicions que vulneren les obligacions internacionals en matèria de drets humans.

Això ens porta al segon gran inconvenient que trobo en la llei: la seva difícil aplicació. No puc evitar veure-hi un cert marge d'arbitrarietat. Allò que els juristes acostumem a denominar la interpretació. La justícia espanyola ha il·legalitzat el partit que representa el sector de l'esquerra abertzale argumentant que el fet que aquest moviment no condemnés la violència del terrorisme d'ETA era incompatible amb l'article anterior. No obstant, hi ha diversos partits polítics espanyolistes d'extrema dreta que tot i tenir un discurs obertament racista, homòfob i fer apologia de la violència (accions també incompatibles amb l'article anterior), no han estat il·legalitzats. Tampoc no ho han estat els partits que han promogut guerres il·legals o que no han condemnat la violència d'altres grups terroristes (guerra d'Iraq, franquisme, 45 sindicalistes morts a mans de grups paramilitars colombians).

En fi, en els instants que escric aquest darrer paràgraf, els resultats al País Basc ja són definitius. Un 9% de vots nuls. Un 9% de vots sense veu, un canvi en la correlació de forces polítiques al País Basc i molt em temo que un pas enrere en la solució del conflicte i en el camí de reconciliació cap a una sola societat basca.

Xoc de civilitzacions, por i obediència

És aquest un vespre trist. A milers de quilòmetres d'aquí la por ha tornat a triomfar. Israel Beiteinou, d'Avigdor Lieberman, ha esdevingut la gran triomfadora de la passada nit electoral a l'estat d'Israel. Aquesta força política d'extrema dreta és ja la tercera del país per darrere de conservadors i moderats, havent avançat ja als laboristes. La corda, doncs, es continua tensant, mentre el temps, incapaç de tancar les ferides prou ràpid, contempla com se n'obren de noves. Sembla que la partida pren l'extremista direcció del tot o res.

Ja fa uns anys que se'ns bombardeja amb termes com xoc de civilitzacions, guerra contra el terrorisme, nou ordre mundial, guerra entre cultures, etc. Els que els empren ens venen, sovint, un món simple, en blanc i negre, on, a grans trets, només hi ha dues cultures; l'occidental i l'oriental. La primera s'associa a una societat oberta, tolerant, democràtica i igualitària, mentre de la segona es diu que és autoritària, dogmàtica, fonamentalista i masclista. El conte acostuma a continuar amb que, per sort, és la primera la que disposa de la supremacia militar mundial i vetlla així per la llibertat i dignitat de la humanitat arreu del món, mentre l'únic objectiu de la segona és l'ocupació i el domini d'occident.

El germen d'aquesta tesi és del politòleg nord-americà i professor de la Universitat de Harvard Samuel S. Huntington qui el 1996 va publicar el llibre "Xoc de civilitzacions i la reconfiguració de l'ordre mundial".

La tesi de Huntington

L'obra de Huntington té 3 elements bàsics:

a) Un nou ordre mundial inesperat

Amb la caiguda del mur de Berlín, el 1989, s'esperava que la divisió de blocs que havia dividit el món durant la guerra freda desaparegués i el bloc occidental s'imposés plenament arreu del món. Això però no va ser així, sinó que va emergir un món plural, un món de civilitzacions. Aquestes civilitzacions tenen en la religió la seva més profunda identitat i es caracteritzen per allunyar-se d'occident i fins i tot a rebutjar-lo. Segons Huntington, aquestes civilitzacions emergents són: el món islàmic, la Xina mil·lenària, el Japó, la civilització ortodoxa, el món hindú i les civilitzacions budista, africana i sudamericana.

b) Diversitat i fonamentalisme religiós les fonts del conflicte

Aquest nou ordre mundial té els seus riscos. Les civilitzacions emergents es veuen superiors a la d'Occident, amb valors morals més autèntics. Huntington preveu diferents desafiaments per a occident:

1. El demogràfic: el 2025 més del 25% de la població mundial serà musulmana.
2. El creixement econòmic: el 2025 Àsia inclourà set de les deu economies més fortes del planeta.
3. La inestabilitat: per via de la militància creant inestabilitat, el poder i els controls de la civilització occidental es desplaçaran cap a les civilitzacions no occidentals.
   

El retorn a les cultures autòctones o indigenització dificulta parlar de principis ètics i valors universals. Per a molts xinesos i per a molts musulmans la democràcia i la mateixa Declaració Universal de Drets Humans són creacions occidentals i, per tant, no universals.

c) Prediccions

Per Huntington aquestes diferències havien de portar inevitablement cap a un xoc de civilitzacions, i ja el 1996 va anticipar que en les fronteres entre aquestes civilitzacions es produirien els conflictes bèl·lics del futur.


La guerra contra el terrorisme

La tesi de Huntington hauria passat segurament desapercebuda si no fos per G. W. Bush i l'atemptat, l'onze de setembre de 2001, a les torres bessones de Nova York. Aquell acte bàrbar, on més de tres mil persones hi van perdre la vida, va ser respost amb més barbàrie. En motiu d'una suposada guerra contra el terrorisme internacional es va començar una guerra a l'Afganistan per derrocar el règim talibà i, més tard, un altra a l'Iraq per fer caure el dictador Sadam Hussein. Els ciutadans d'arreu del món, i en particular els americans, van veure violats els seus drets fonamentals i d'intimitat (aprovació de la patriot act, vols de la CIA, presó de Guantànamo, etc.).

La por a nous atemptats, a cultures diferents a la nostra que associem amb la violència, ens va fer renunciar a part de la nostra llibertat en favor d'un suposat augment de seguretat. S'ha volgut dividir el món entre bons i dolents, entre cristians i musulmans, entre orient i occident i ens ho hem cregut. Ens hem aferrat a les pors més primàries i tribals, pors que ens fan oblidar la dignitat d'aquells que són diferents i ens separen com a humanitat.

Jo no crec, però, en aquesta divisió. No crec en aquest linxament de l'islam ni m'espanta la diferència. No hi crec per raons històriques. Perquè va ser la cultura àrab la que ens va fer arribar part de la cultura antiga, la que ens va donar els valors d'higiene, i la que va generar tants filòsofs medievals que van ser font d'inspiració pels renaixentistes italians. Perquè musulmans i jueus van conviure a l'Al-andalus, fins que els cristians ens vam fer prou forts per expulsar-los a tots de la península.

No hi crec perquè aquest discurs no correspon a la realitat. L'islam no existeix com a unitat política ni militar organitzada. És occident qui està organitzat i és capaç d'actuar de forma coordinada (OTAN). Perquè no podem tractar als talibans com uns criminals, mentre no parem de comprar petroli al règim, igual de tirà, de l'Aràbia Saudita. Perquè no podem parlar de valors culturals oposats quan els valors cristians són tan semblants als jueus com als musulmans. Perquè no podem excloure als palestins de la humanitat contemplant pacients com se'ls massacra com a poble (és curiós que, els que l'any 99 defensaven els bombardejos de l'OTAN contra Sèrbia per defensar els albanokosovars, ara defensen la no intervenció, ni armada ni amb mesures de pressió, a Gaza). Perquè l'anomenat terrorisme internacional ha realitzat més atemptats en els països musulmans que en els cristians. Perquè és tan fonamentalista religiós Bush com Ahmadinejad.

Depèn de nosaltres trencar els discursos imperants, i els tòpics sobre aquells que són diferents. Jo, mentrestant, aprofito per deixar-vos un vídeo que ja us vaig presentar fa temps i ara he trobat en versió castellana. Es tracta del guanyador dels premis Youtube de l'any 2007 en la secció de política, i ens ve a dir que no estem sols i no som els únics que, com deia Serrat, preferim els camins que les fronteres.