S'estima que un ésser humà triga poc més de dos mesos en canviar totes les molècules que formen seu cos. El procés d'intercanvi té lloc a través dels aliments que ingerim i dels residus de què ens desprenem.
Aquest fet fa pensar. Si la major part de les partícules de què estem fets ja no hi seran d'aquí pocs mesos, aleshores, serem una altra persona? què o qui serem? què som?
Som estructura. Mentre les molècules que ens formen van essent substituïdes amb el pas del temps, el nostre cos manté la seva estructura, és a dir, la disposició de com les cèl·lules estan distribuïdes en l'espai. Som estructura. No som allò que ens forma, sinó la pròpia forma.
És temptador intentar generalitzar aquesta idea a altres estructures. Els governs, les institucions polítiques, la família, l'església, etc. són estructures que aguanten el pas del temps tot i que els seus constituents, en aquest cas persones, es van renovant.
Si volem fer canvis socials profunds, per tant, no n'hi ha prou en canviar les persones (que és el que acostuma a passar amb un canvi de govern), s'han de canviar les estructures. S'han de buscar noves estructures i organitzacions que aconsegueixin resoldre els problemes de les antigues i siguin robustes al recanvi dels seus constituents.
Aquests darrers mesos a Alemanya hi ha una certa polèmica amb la reactivació del programa de producció d'energia nuclear. Amb l'entrada dels Verds al govern l'any 1998, Alemanya va esdevenir un dels països pioners en la reducció de l'ús de l'energia nuclear sense augmentar les emissions de CO2. Ara però, l'actual govern de conservadors i liberals ha modificat aquell programa prorrogant l'apagada nuclear que havia de tenir lloc el 2022 fins al 2040.
Els principals avantatges de l'energia nuclear són que no emet gasos d'efecte hivernacle i que permet una producció continuada d'energia. Les energies renovables com la solar i l'eòlica tenen el defecte de generar una producció intermitent: no podem produir energia solar quan està nuvol o és de nit, ni eòlica un dia sense vent.
L'energia nuclear, però, també té desavantatges. Les mesures de seguretat que s'han de prendre són extremes, generen residus nuclears que han d'estar sota control durant centenars d'anys i és una font d'energia de producció centralitzada cosa que fa el sistema elèctric poc robust a les aturades. També cal dir que les centrals nuclears necessiten combustible nuclear. No ens donen doncs una independència energètica completa.
Davant d'aquests avantatges i inconvenients, i per tal de decidir-nos entre l'abandó definitiu d'aquest tipus d'energia o el retorn al seu ús, hem de fer un exercici de racionalitat i buscar paràmetres el màxim d'objectius possibles per avaluar-ne les conseqüències.
Preu
A primera vista pot semblar que l'energia nuclear és barata i té un preu molt més competitiu que les energies renovables. No obstant això, és molt difícil determinar quin és el preu real d'aquesta font una vegada internalitzats tots els costos de producció. Ens referim als costos de:
Construcció de la central.
Desmantellament de la central.
Gestió dels residus radioactius.
Assegurança en cas d'accident.
No hi ha cap país del món, per exemple, on l'assegurança de la central nuclear vagi a càrrec de l'empresa que l'explota. Només els governs es poden fer càrrec d'aquest risc. En la majoria de casos, les elèctriques tampoc es fan càrrec de l'emmagatzematge dels residus o del desmantellament de la central.
Per tal de comparar diferents fonts d'energia amb objectivitat és imprescindible tenir els preus reals d'aquestes després d'incloure-hi les externalitats.
Independència energètica
Una altra variable molt tinguda en compte en matèria energètica és la necessitat d'importar combustible d'altres països. En el cas de les centrals tèrmiques, aquestes no poden funcionar sense que importem petroli o el gas ja que a no en tenim a Europa. Aquesta dependència ens fa més fràgils a pujades de preus. Un exemple il·lustratiu és l'episodi entre Rússia i Ucraïna el gener de 2006. L'empresa russa Gazprop va tallar el subministrament de gas a Ucraïna enmig de l'hivern i va renegociar el preu de 50$ a 230$ els 1000 m3 de gas.
En aquest sentit, les centrals nuclears també requereixen combustible (urani o plutoni) que s'ha d'importar. Ara mateix el combustible significa només al voltant d'un terç del preu de l'energia. No obstant, en un context de demanda creixent (si tots els països es posessin a produir energia nuclear) el preu del combustible augmentaria.
Model socio-econòmic
Pel que fa als aspectes socio-econòmics, la nuclear és la font d'energia que menys treball genera per unitat d'energia produïda. Es tracta, a més, d'un tipus d'energia que es genera de forma centralitzada i que només és possible produir amb l'empara de l'estat. En aquest sentit, és un punt paradoxal que els grans partits liberals (i conservadors) europeus siguin pro-nuclears, quan és aquest tipus d'energia el que més necessita un pare estat.
Les renovables, en canvi, permeten una producció descentralitzada. Això permet consumir l'energia més a prop dels consumidors, tenir un sistema més flexible i adaptable, i donar lloc a un mercat més competitiu (mercats on un proveïdor/consumidor no afecta l'oferta/demanda global).
Tot i aquests inconvenients de l'energia nuclear, no podem descartar-la en absolut com a font d'energia en un futur. Hem de fer un diagnòstic rigorós de quines necessitats energètiques tenim, preveure les que tindrem, i definir una política energètica cap a un model sostenible i respectuós amb el medi ambient. Si és possible aconseguir aquesta suficiència energètica només amb estalvi, eficiència i renovables, fantàstic. Sinó, la nuclear pot ser una altra porta on trucar. Naturalment, però, sense que cap lobby empresarial particular ens dicti quin model energètic hem de tenir.
Hi havia una vegada un poderós rei que vivia amb la seva esposa, la reina, en un gran castell ben protegit per una muralla i un fossar. El rei va haver de marxar de viatge i li va demanar a la reina que per la seva seguretat no sortís en cap cas del castell. Al marxar, el rei va dir-li al guàrdia de l'entrada que no deixés sortir a la reina, i si aquesta s'escapava la matés.
L'endemà, però, la reina va fugir del castell utilitzant un túnel secret. Es va trobar amb el seu amant, a qui li va proposar de marxar plegats i començar una nova vida. L'amant, espantant pel poder del rei, va refusar l'oferiment argumentant que tard o d'hora el rei els trobaria i els mataria. Decebuda, la reina va anar a veure la seva millor amiga per explicar-li l'ocorregut i fer-li la mateixa proposta que a l'amant. Aquesta va al·legar que no podia deixar els seus fills sols i tampoc va acceptar l'oferiment. La reina, doncs, es va veure obligada a tornar.
De camí al castell, la reina es va trobar un barquer que navegava per l'aigua del fossar. Li va demanar que la portés a la part posterior del castell on podria entrar per la porta secreta que ja havia utilitzat per sortir. El barquer li va demanar diners a canvi. La reina, però, no portava ni un cèntim, així que el barquer no va acceptar el tracte. Pocs minuts després, la reina era assassinada per el guàrdia de l'entrada principal del Castell que l'havia sorprès intentant entrar.
Aquest conte el va llegir fa pocs dies el professor d'alemany de la Laia com a exercici per generar debat. Després de la lectura, el professor va preguntar als estudiants: De tots els personatges que surten en el conte, quin és el responsable de l'assassinat de la reina?
Pot semblar aquesta pregunta completament òbvia a primer cop d'ull. Segurament, en una classe catalana seria fàcil arribar al consens de que hi ha dos responsables: el rei i el guàrdia. Un com ideòleg i persona que ha donat l'ordre i l'altre com a autor material dels fets.
La classe d'alemany de la Laia, però, no és plena de catalans sinó de gent d'arreu del món, gent amb un alt nivell d'educació que venen de cultures i maneres de veure el món diferents. Així, un metge del Iemen donava una alta responsabilitat a l'amant, personatge que segons ell va enganyar a la reina seduint-la i deixant-la posteriorment abandonada. Una doctora en biotecnologia de Malàsia, en canvi, argumentava que la culpa era de la mateixa reina; primer per desobeir les ordres del rei i després per presentar-se a l'entrada sabent el futur que li esperava.
Aquella pregunta que semblava trivial als nostres ulls, rebia respostes completament diferents segons el background cultural de cadascú. És doncs interessant veure com els nostres conceptes de justícia, responsabilitat, llibertat i igualtat no són en absolut obvis i que ,tot i que tenim tant en comú, no podem encara donar per fet que la humanitat compartim els mateixos valors morals. La qüestió de com ens podem organitzar els 6 mil milions de persones que compartim aquest planeta esdevé tot un repte. Un repte que hem d'afrontar amb diàleg i coneixement mutu, i no amb cultures tancades impermeables plenes de prejudicis i superioritat moral.
Ara fa uns dies vam veure amb la Laia la pel·lícula Invictus dirigida per Clint Eastwood. Una autèntica delícia que teníem pendent des de feia uns mesos, i la copa del món de Sud-àfrica era un context ideal per submergir-nos en la història recent d'aquest país.
Invictus és el nom d'un poema de William Ernest Henley que va escriure des del llit d'un hospital després de perdre una cama per la tuberculosi. Els versos d'aquest poema són el que van donar força a Mandela per superar els 27 anys que va estar tancat a la presó, en una cel·la de 2 per 2 metres i obligat a fer treballs forçats.
D'alguna manera, Invictus ens mostra la cara i la creu de la condició humana. Des de la més virtuosa empatia i generositat fins a la més miserable mesquinesa. La pel·lícula ens descriu la sortida de Mandela de la presó, la seva elecció com a President de Sud-àfrica i els seus esforços per convertir Sud-àfrica en un sol poble. I l'instrument per fer-ho va ser la Copa del Món de Rugbi de 1995. Per una banda va aconseguir que els negres també vibressin veient l'equip dels "Springboks" que fins aleshores eren considerats un símbol de l'Apartheid. De l'altra, va donar a entendre a la comunitat blanca que també es comptava amb ells i que els seus símbols no serien eliminats.
El gest de Mandela per fer de Sud-àfrica una sola societat fa pensar. Com pot un home, que ha estat tancat a la presó durant 27 anys, perdonar a aquells que tan mal li han fet? Aquells que han estat responsables i còmplices de la segregació racial de l'Apartheid. A part d'una generositat infinita, Mandela era conscient que els blancs eren l'elit econòmica del país i que, per tant, eren imprescindibles per tirar Sud-àfrica endavant. No obstant, la maduresa i la destresa que va demostrar són profundament admirables.
Ara hi ha qui diu que la comunitat blanca va sortir massa lleugerament de la transició. Tot i que Sud-àfrica comença a despertar, i comença a emergir un certa classe mitjana negra, les diferències socials entre les dues comunitats són encara enormes (us recomano el 30 minuts sobre el tema que recentment va presentar TV3). I, no pot deixar de sorprendre'm com encara alguns blancs es mostren avui crítics i reticents amb les mesures de discriminació positiva que el govern ha establert després d'anys d'Apartheid i dominació, en que tot el poder polític i econòmic estava a les seves mans.
La retallada de l'Estatut
Se'm fa difícil, però, acabar aquest post sense comentar la notícia de la setmana: l'escapçada de l'Estatut de Catalunya per part del Tribunal Constitucional. Al contrari de Sud-àfrica, Espanya no vol sentir a parlar d'empatia i reconciliació entre comunitats. Un tribunal format per 10 juristes ha modificat un text aprovat per les Corts espanyoles i votat en referèndum pels catalans 4 anys abans.
Hi ha diversos elements que em fan sospitar que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut no es correspon a una simple anàlisi de si aquest s'adapta o no a la Constitució, sinó que té un alt component ideològic.
El temps i la forma en que s'ha realitzat la sentència. Si realment fos un dictamen tècnic no hauria comportat tant de temps, tants intents i tantes recusacions. Els membres del tribunal han semblat més representants dels partits polítics que els han col·locat que no pas juristes.
Manca de consens en la votació. Seria comprensible que l'ambigüitat en la redacció d'algun article de l'Estatut i la Constitució donessin lloc a una lliure interpretació d'aquest, i en conseqüència no hi hagués consens en la seva constitucionalitat. Seria raonable que això passés en algun dels articles sí, però no en tots. I és que en cap dels articles no hi ha hagut consens en la votació. Els membres conservadors del tribunal han votat en contra de tots i cadascun dels articles. Articles que, per cert, són idèntics als de moltes altres comunitats. Allò que és inconstitucional per Catalunya, no ho és per a d'altres Comunitats Autònomes.
El corporativisme de la sentència. La part més censurada de l'estatut és la corresponent al sistema judicial. Així l'intent de descentralització del sistema judicial queda en un no res. Un sistema judicial que ja no va ser reformat en la transició a la democràcia i que presenta greus mancances de funcionament.
Èmfasi en la "indisoluble unidad de la nación española". Segons fonts del tribunal el dictamen inclou la referència –repetida fins a vuit vegades– a la “indissoluble unitat de la nació espanyola”, tal com s'esmenta en la Constitució del 1978.
Tot això fa de la sentència un text més polític que jurídic i del Tribunal un òrgan més ideològic que tècnic. I com a ciutadà em fa perdre confiança en la neutralitat de la justícia, pilar fonamental de qualsevol Estat de Dret.
Xoc de legitimitats i canvi de paradigma
És el primer cop des de la transició que la voluntat del poble de Catalunya es veu contrariada per la decisió d'un tribunal. Fins ara, tot i que ni la Constitució del 78 ni l'Estatut del 79 satisfeien l'ambició del poble de Catalunya, eren assumits per gran part d'aquest com el fruit d'un consens amb la resta de l'estat. Renunciàvem a una part de les nostres aspiracions en favor del pacte. Així, tant la Constitució com l'Estatut van ser votats favorablement per la majoria de catalans tot i les seves mancances. El mateix vam fer, de fet, amb l'Estatut de 2006.
Ens trobem, doncs, davant d'una situació molt interessant. Ja mai, ningú podrà tornar a dir que estem a Espanya com hi volem ser. Perquè allò que vam votar no és el que tenim. No han estat suficients totes les renuncies fetes al llarg del camí. Ens han hagut de donar un cop d'autoritat perquè entenguem qui mana. El conflicte de sobirania es fa per primer cop evident.
En aquests moments singulars de la història del nostre poble, deixeu-me acabar amb els versos d'Invictus. Potser podem trobar en les seves paraules la inspiració que tant va ajudar a Mandela,
It matters not how strait the gate, How charged with punishments the scroll, I am the master of my fate: I am the captain of my soul.
(És igual l'estreta que sigui la porta, quants càstigs tingui la sentència, sóc l'amo del meu destí: sóc el capità de la meva ànima.)
Abans d'arribar a Berlín pensava que en aquesta nova etapa, sense Centre Excursionista, Cooperativa, i un llarg etcètera em sortiria el temps per les orelles. Temps que alhora podria invertir en fer de tant en tant un petit post al bloc. Bé, doncs com ja veieu, també quan un es troba en terres desconegudes i no té lligams ni s'implica en cap projecte social, li costa trobar espais de tranquil·litat per afegir una petita contribució en l'immens oceà d'internet. Si seguiu el bloc de la Laia ja sabreu que no ens avorrim.
Voldria destinar part d'aquesta tarda de diumenge a fer una petita disquisició sobre els dilemes.
El gat o el Picasso?
Un dilema és una situació problemàtica en què s’ha d'escollir una de dues o més opcions. Amb en Vicent, que és mig filòsof, hem discutit més d'una vegada el dilema del museu. Imagineu-vos que esteu en un museu d'art i es comença a incendiar. L'incendi és tan virulent que heu de sortir corrents i només teniu temps d'endur-vos una cosa. En particular, heu d'escollir entre el Picasso que està exposat davant vostre i un petit gatet que es troba al vostre costat. Quina és la millor decisió?
La gràcia dels dilemes és que cap decisió acaba essent completament satisfactòria i sempre s'ha de renunciar a alguna cosa. No hi ha una resposta correcta i una altra d'incorrecta. La resposta de cadascú de nosaltres depèn dels nostres principis ètics i de les nostres prioritats. Així, en l'exemple anterior, un animalista no dubtaria en escollir un ésser viu abans d'un tros de tela empastifat amb algunes pastes pigmentades. Alhora, un historiador de l'art tindria claríssim agafar una de les peces d'art més importants que ha generat la història de la humanitat, en comptes d'un vulgar animal que es diferencia per poc a una rata.
Un camp en el que apareixen molts dilemes és la política. En el terreny de les decisions col·lectives és fàcil que es donin les totes circumstàncies d'un bon dilema.
La desobediència civil
Un dilema que sempre he trobat interessant és el de la desobediència civil. Aquesta consisteix a no respectar una llei de forma pública, pacífica i no violenta, ja que la considerem injusta. És una forma de pressió a l'autoritat perquè la llei sigui modificada. Són ben coneguts els casos de desobediència civil liderats per Rosa Parks o Martin Luther King en la defensa dels drets civils a EUA, o de Mahadma Gahndi a l'Índia en la lluita per la independència.
Ara que s'acosta la declaració de renda molts dels nostres conciutadans practiquen l'objecció fiscal militar com a mesura de desobediència civil per a no pagar els impostos que es destinen al ministeri de defensa. Així els partidaris de l'objecció fiscal descompten entre un 4% i un 12% (depenent si només compten el pressupost de defensa o el que es destina a defensa però és encobert per altres ministeris) dels seus impostos i els destinen alguna ONG.
El motiu pel qual la desobediència civil em planteja en alguns casos un dilema és el següent. En un estat democràtic, els poders executius i legislatius han estat escollits pel poble, és a dir, el que els parlaments i governs decideixen representen el consens ciutadà, encara que aquest potser no ens agrada. Practicar la desobediència civil ens posa en conflicte amb aquest consens i fa evident una tensió entre la consciència individual i la voluntat col·lectiva. No m'agrada que un 10% dels pressupostos de l'estat es destini a despesa militar, però em permet aquesta discrepància negar-m'hi a contribuir? I si algú es vol fer objector de pagar la part corresponent a educació, sanitat, o recerca?
El fi justifica els mitjans
El dilema més conegut en política i que mai deixarà d'estar al dia, per més que ens sembli superat, és el de si el fi justifica els mitjans. La filosofia de "el fi justifica els mitjans" s'atribueix a Maquiavel, tot i que es diu que el primer que formula literalment aquesta expressió és Napoleó. Només cal fer un cop d'ull a la història per veure que els governants s'han impregnat sempre d'aquesta màxima. Com a exemples recents podem trobar la guerra de l'Irak, el terrorisme, la violació de les llibertats individuals per una suposada major seguretat, etc.
En aquest context, en Carlos, un colombià company meu de despatx, em va explicar una petita anècdota que va estar a punt de costar les eleccions al candidat a l'alcaldia de Bogotà, Samuel Moreno. En un debat televisiu a l'octubre de 2007, Antanas Mockus, actual candidat a la presidència pels verds, li va preguntar a Moreno:
"Si vosté tingués l'oportunitat de comprar 50 vots per evitar que una persona que en pot comprar 50.000 arribi al poder, ho faria?"
Moreno va respondre amb un sí rotund i sense vacil·lacions. L'endemà tots els opositors el van acusar de falta d'ètica, mentre ell rectificava dient que havia entès malament la pregunta. Pocs dies després, Moreno guanyava per poc les eleccions.
Ara és Mockus qui es presenta a la presidència de Colòmbia i es postula com un canvi en la forma i el fons de fer política a Colòmbia. Aquell canvi que va representar Obama als EUA, mobilitzant molts joves desinteressats fins aleshores per la cosa pública, l'encarna ara Mockus a Colòmbia. Pressento, doncs, que no és el darrer cop que el citarem.
Els dilemes ens fan més empàtics i reflexius. Fan que ens replantegem les nostres pròpies conviccions i escoltem les dels altres. Els dilemes són inherents a la decisió, i aquestes inherents a la llibertat. Més dilemes vol dir menys dogmatisme i més tolerància. Que tinguem, doncs, dilemes per molts anys.