Crònica del cap de setmana

El cap de setmana va començar tard. Fins mitja tarda de dissabte un dels congressos sobre el meu camp de recerca (que m'he trobat aquí per casualitat) ens va mantenir ocupats. Després de les conferències, el meu nou amic hongarès Zoltan i jo vam decidir anar a fer una mica de turisme.

A vegades la vida et porta a unes casualitat que et farien creure en fantasmes. M'explicaré. La primera nit que vaig arribar a Boston, estava cansat, no tenia lloc per dormir, i alguns nervis em sacsejaven el cos per la pressió d'haver-me de plantar l'endemà al davant d'unes les universitats més prestigioses del món. En aquest estat vaig arribar al "Hostel International" de Boston on per un preu raonable comparat amb la resta de llocs que havia vist fins aleshores, em deixarien passar la nit. La primera cosa que vaig fer, a part de deixar tots els trastos a l'habitació que compartiria amb 5 europeus més, va ser connectar-me a internet. De seguida em vaig adonar que la estona de connexió no seria massa si no aconseguia aviat un adaptador pel carregador del meu portàtil. Em vaig adonar que el noi que tenia assentat al davant ja en tenia un, així que vaig preguntar-li a on li havia comprat. Amb aquesta excusa vam iniciar una conversa que en breus instants ens va fer adonar que els dos érem físics que treballàvem en informació quàntica i estàvem de visita a la Universitat de Harvard. Unes dotze hores més tard ens trobàvem compartint despatx, juntament amb en Michael (aquest sí autòcton americà), a l'edifici Lyman del campus de Harvard. Veure és creure.

Després de passejar al voltant d'una hora per carrers atzarosos del centre de la ciutat, i castigats com estàvem pel fred, vam decidir entrar a una espècie de mercat on hi venen menjar cuinat d'arreu del món. Un arròs japonès i una barreja mexicana van ser el meu i seu sopar (respectivament), mentre filosofàvem de com arreglar el món.

La veritat és que mai en tant poc temps havia menjat menjars de tants llocs diferents. La majoria de restaurants i llocs de menjar ràpid són de llocs exòtics d'arreu del món, però és que a més a més, el mateix menjador universitari de la universitat de Harvard ofereix aquesta varietat. Això m'ha fet entre dinars i sopars tastar plats italians, marroquins, mexicans, grecs, tailandesos, japonesos, xinesos,...

Amb la panxa plena, vam decidir tornar a l'alberg on dues noies de Wisconsin es van afegir a la nostra conversa. Les dues havien vingut a Boston per assistir a una conferència sobre la construcció d'habitatges sostenibles. Fans incondicionals de l'Obama, em va impactar la lucidesa amb que descrivien el consumisme i individualisme americà.

I és que podríem dir que aquesta és la societat del plàstic. A tot arreu et donen coses de plàstic que no es reciclen i es llencen directament a les escombraries. Hi ha més llocs de menjar per emportar on el plàstic torna a ser l'envàs per excel·lència, que restaurants convencionals. La gent va pel carrer amb gots no reutilitzables plens de cafè calent per escalfar-se les mans.

Vaig haver d'insistir una mica per tal de convèncer la Molly i l'Steve de sortir a fer una volta pels pubs propers a l'alberg i conèixer així l'ambient nocturn de la ciutat. A en Zoltan no el vam poder convèncer, però se'ns va afegir l'Eric, un noi de Miami que també es trobava a Boston pel congrés de construcció sostenible. Així que ja em veieu a mi amb tres americans descobrint la vida nocturna bostoniana.

L'estil de festa no és gaire diferent al d'Europa: beure, xerrar i, qui més qui menys, ballar. En una cosa ens passen la mà per la cara, està prohibit fumar a absolutament tots els locals, i això vol dir que quan arribes a casa la roba et fa la mateixa olor que quan has marxat.

A les 2h tots els locals tanquen, així que vam haver de desfilar cap a l'alberg. De camí, vam aprofitar per parar a una pizzeria per demanar una pizza que acabaríem de pair al mateix l'alberg amb un te calent.

Avui, un dia tranquil. En Zoltan, la Molly, l'Steve i l'Eric ja han marxat cap a casa i jo he aprofitat la soledat, i la llibertat que sempre l'acompanya, per fer una mica de turisme per la ciutat.

El temps passa molt de pressa, i sense adonar-me'n la primera setmana d'aquesta petita aventura ja s'ha esfumat. Serà qüestió d'aprofitar bé els tres propers dies que em queden de feina, ja que dijous és el dia d'acció de gràcies i divendres pont.

Des de l'altre costat de l'atlàntic

Ja porto poc més de vint-i-quatre hores al país més ric del món. Després de 4 controls (BCN-Amsterdam-Boston 1-Boston 2) amb raigs X, tests de preguntes, rastreigs,... ahir a la tarda vaig arribar a la ciutat americana de Boston.

Boston és la més europea de totes les ciutats dels Estats Units (diuen), i si no fos per la mida dels vehicles (sobretot els camions), alguns senyals de transit característics, les banderes que un troba amb certa freqüència pels carrers, i (sobretot) el mític "school bus" que surt a totes les pel·lícules i sèries, res em faria pensar que sóc gaire lluny de casa.

Pels carrers es viu encara la ressaca de l'Obamamania. De fet, per la televisió anuncien xapes del futur president amb al lema "get a piece of the american history".

Una llegenda que no és urbana és el jet lag. Ara mateix són tres quarts de nou del vespre i em sento com si fossin les 3 de la matinada, més concretament, tres quarts de tres de la matinada, que és precissament la diferència horària que hi ha entre Boston i Barcelona.

Per esmorzar tothom menja uns donuts de pa que es poden tallar amb un instrument que no havia vist mai. Els endolls, els fulls de paper i el paper de water tenen mides diferents a les que estem acostumats. Com diferents també són els preus. El menjar val igual que a Europa o potser un pèl més barat, el dormir arriba a límits astronòmics.

Pel que fa a Harvard, és realment un temple del coneixement. Tot nou, impecable i amb els despatxos plens de les ments més brillants del planeta. El campus combina edificis nous amb històrics sobre una catifa de gespa i arbres on hi habiten uns esquirols que no tenen por a acostar-se als curiosos.

La mort del fonamentalisme del mercat (II)

En un post anterior intentava entendre els motius de la caiguda del preu de l'habitatge i, en conseqüència, dels títols financers basats en les hipoteques. El que avui em proposo estudiar és per què una crisi financera ha tingut i tindrà unes conseqüències tan grans en l'economia real.

II. De la caiguda dels títols d'inversió sobre hipoteques a la crisi real

Situem-nos. Quan el preu de l'habitatge comença a baixar a causa de la disminució de la demanda i la morositat es dispara, tots els títols i actius garantits per aquelles hipoteques comencen a perdre el seu valor i a ser etiquetats com a "tòxics" o "escombraries". Com apuntava l'Oriol en un comentari, al no pagar la gent les hipoteques, els títols deixen de donar rendibilitat, ningú no els vol, i baixen de preu.

El problema principal és que aquests títols havien estat re-titularitzats tantes vegades que ningú, ni en particular els bancs, sabia quants actius hi havia ni qui els tenia. En condicions normals, els bancs es deixen diners constantment els uns als altres. Aquesta vegada, però, l'ombra dels actius tòxics planava en forma de desconfiança entre ells, i per tant, els feia reticents a deixar-se diners. Es fa difícil deixar diners a algú que creus que podria estar ple de títols tòxics i fer fallida.

Si els bancs no tenen diners a disposició (el que se'n diu falta de liquidesa), òbviament, no en poden deixar als seus clients, i això vol dir que ni les empreses ni les famílies es poden endeutar per fer les inversions necessàries o simplement continuar consumint. L'activitat econòmica disminueix, es perden llocs de treball i s'arriba a la situació on ens trobem en aquests moments.


III. Els plans de rescat

Per tal de resoldre aquesta situació de desconfiança i manca de liquidesa, tots els estats occidentals han decidit intervenir en l'economia. Als Estats Units es va aprovar un pla de rescat que, entre d'altres coses, autoritza al Secretari del Tresor nord-americà a gastar 700 mil milions de dòlars de diners públics per comprar els actius tòxics que tenen els bancs i salvar-los així de la fallida. Aquesta mesura pretén tornar la liquidesa al sistema bancari per tornar a accelerar l'activitat econòmica.

El govern britànic ha preferit destinar 500.000 milions de lliures (637.580 milions d'euros, al canvi actual) per nacionalitzar parcialment els principals bancs del país. El banc doncs esdevé públic i es fa difícil que s'ensorri, ja que la probabilitat que l'Estat faci fallida és molt baixa.

L'estat espanyol ha preferit la mesura americana i ja ha anunciat que destinarà fins a 50.000 milions d'euros perquè l'Estat compri a la banca "actius de màxima qualitat", i d'aquesta manera donar més liquidesa al sistema.

Al llarg d'aquests dos posts sobre la crisi he intentat simplement fer una descripció objectiva dels fets per tal entendre una mica millor què ha passat i per què. Crec que ara és el moment i estem més preparats per reflexionar i treure'n conclusions. Això ho deixo, però, per la propera trobada.

Financiación, IVA y el boicot a los productos catalanes

Mi amigo Javier, con numerosas amistades en Madrid, me ha mandado una interesante presentación que tiene el objetivo de difundir un supuesto boicot a la compra de productos catalanes. Me ha pedido que escriba una réplica para tratar de invertir la cadena y dar, al menos, un segundo punto de vista a todos aquellos que ya han recibido el primero.

La presentación tiene la tesis que con la aplicación del "Estatut" de Cataluña en materia de financiación, la compra de productos de empresas con sede en Cataluña va a hacer que el IVA de los mismos vaya íntegramente a las arcas de la Generalitat.


En el siguiente post intento explicar que ocurre exactamente con el IVA y expongo la injusticia del sistema de financiación catalán.


A. Qué es el IVA?

El IVA (Impuesto sobre el Valor Añadido) es un impuesto indirecto sobre el consumo. Su objetivo es gravar el valor añadido por cada empresa o profesional en el proceso de producción y venta. Es un impuesto general, es decir, se exige en cada fase del proceso productivo, y no se acumula en las sucesivas etapas de producción. Esto es posible porqué el vendedor recibe el impuesto en representación del Estado al que posteriormente tendrá que pagar. Sin embargo, el vendedor habrá comprado otros bienes o servicios para producir el producto vendido y habrá pagado su correspondiente IVA. Entonces, éste podrá deducir la cantidad de IVA ya pagada de la que tiene que dar al Estado.

Ejemplo: un coche SEAT vendido en Galicia.

Por simplicidad vamos a suponer un IVA del 10% en todo el espacio económico de la UE.

1. Una empresa polaca extrae de las minas de las montañas del Tatras el hierro necesario para construir un coche. Esta empresa quiere ganar 100 € por unidad de acero, así que acaba vendiendo el producto a 110€ (recordemos el 10% de IVA).
El gobierno polaco recauda 10 € en concepto de IVA.

2. Una empresa alemana especialista en la fabricación de recambios de coches compra el acero de la empresa polaca por 110€. Con él construye piezas de automóvil que quiere vender por 150 €. Considerando el IVA, 165€.

Cuando se vendan las piezas, la empresa alemana va recaudar 15 € correspondientes al IVA que tendría que abonar al estado. Sin embargo, la empresa puede deducir la parte de IVA que ya ha pagado por los bienes y servicios necesarios para realizar el producto que vende, con lo que finalmente sólo va a transferir 5€ al gobierno alemán (15 - 10).

3. La fábrica de SEAT en Martorell compra a la empresa alemana dichas piezas para construir un automóvil. SEAT quiere sacar 200€ por el automóvil, así que teniendo en cuenta un IVA del 10% fija el precio a 220€.
El IVA que va a pagar SEAT al gobierno español van a ser los 20€ totales menos los 15€ que puede deducir, es decir, 5€.

4. Un distribuidor con sede en Madrid compra el automóvil producido en Martorell por 220€ y lo revende a un concesionario establecido en Santiago de Compostela por 240 €, 264 € IVA incluido.
El gobierno español recauda 4€ (24-20).

5. El concesionario de Santiago vende el coche a un particular por un precio total de 308€. El comprador ha pagado 280€ en concepto del coche y 28€ en concepto de IVA. El gobierno español recauda 4€ (28-24).

Así, vemos que los 28€ de IVA que ha pagado el consumidor se han repartido entre cada una de las fases de producción (10+5+5+4+4) de forma proporcional al valor que cada una de estas fases ha añadido al producto (de ahí el nombre del impuesto).


B. La trasferencia del IVA según el "Estatut" de Cataluña.

En España, el IVA, como tantos otros impuestos (IRPF, impuesto de sociedades, etc.), es recaudado por el gobierno central (esceptuando las comunidades forales: País Vasco y Navarra). Una vez se ha efectuado la recaudación, éste reparte el porcentaje pactado en las correspondientes leyes de la financiación de las CCAA.

Actualmente y en el caso del IVA este porcentaje es del 35% para la mayoría (sino todas) las comunidades. Es decir, que el 35% del IVA recaudado en Cataluña sirve para financiar la Generalitat, el 35% del IVA recaudado en Madrid sirve para financiar el gobierno de la comunidad, etc.

El nuevo y vigente "Estatut" de autonomía de Catalunya establece que ese porcentaje debe aumentar del 35% actual hasta el 50%. Este aumento se va a producir con la aplicación de la nueva LOFCA, una ley que todavía se está negociando y no va a ser aprobada hasta la primavera de 2009. Así, podemos leer en la disposición adicional décima del "Estatut:

" El primer Proyecto de Ley de cesión de impuestos que se apruebe a partir de la entrada en vigor del presente Estatuto contendrá, en aplicación de la Disposición Adicional Séptima, un porcentaje de cesión del 50 por ciento del rendimiento del Impuesto sobre el Valor Añadido. La atribución a la Comunidad Autónoma de Cataluña se determina en función del consumo en el territorio de dicha Comunidad."

O sea, que ni la transferencia del IVA es del 100%, ni el 100% del IVA de un producto que se vende fuera de Cataluña iría para Cataluña aunque eso fuese así. En el ejemplo anterior, pasaría a ser gestionado por la Generalitat el porcentaje que corresponda a los 5€ recaudados de IVA en Cataluña, y ni un euro de los recaudados en Polonia, Alemania, Madrid o Galicía.

Nadie puede quitar la legitimidad a nadie de hacer boicot a una marca comercial dada, o a los productos de un territorio particular. Ni tan solo tienen que porqué justificarse. Si alguien quiere hacer boicot, que lo haga. Lo que no me parece correcto es contar mentiras y practicar la demagogia contra un col·lectivo, el de los catalanes y las catalanas, que si algo ha demostrado en la historia reciente es su solidaridad.

C. La injusticia del sistema de financiación español

Nadie pone en duda que todo proyecto político común tiene asociado también cuotas de solidaridad entre las partes que lo forman. Así sucede en Alemania o con los fondos de cohesión de la Unión Europea. La pregunta crucial es cuanta solidaridad y de qué modo.

Si miramos los estados federales del mundo (Estados Unidos, Canadá, Alemania o Australia) vemos que los territorios ricos de estos estados tienen un déficit de entre el 2 y el 3% del PIB. Esto significa que la diferencia entre los impuestos que pagan y las inversiones del estado que reciben (infrastructuras, servicios, etc.) representan el 2 o el 3% de su riqueza total.

En España, según el Ministerio de Economía (ver publicación de las balanzas fiscales), este déficit asciende hasta el 14% para las Islas Baleares y el 9% para Cataluña.

Quien paga las consecuencias de este déficit son las clases medias y bajas de la sociedad catalana. Las clases altas pueden ir a escuelas privadas, mutuas, usan las autopistas de peaje, etc. Son los servicios públicos catalanes los que están trabajando cada vez más al límite. Esto crea un agravio comparativo entre servicios que reciben distintas comunidades. Mientras la Junta de Andalucía propone regalar medicamentos a los bebés de cero años y pagar las operaciones de cambio de sexo, la Generalitat tiene que aumentar un céntimo los impuestos sobre los carburantes para intentar que los servicios sanitarios no colapsen.

Esta situación límite es la que ha empujado a los políticos y sociedad catalanes a buscar un nuevo sistema de financiación más justo. Se puede estar o no de acuerdo, pero por qué esa deslegitimación y ese desprestigio constantes?

La mort del fonamentalisme del mercat (I)

Per mi no deixa de ser sorprenent que una humanitat que ha estat capaç d'explorar l'espai, inventar internet, trobar cures a milers de malalties, i crear obres de bellesa singular en forma de llibre, quadre o cançó, sigui alhora incapaç de gestionar la riquesa que ens proporciona aquest planeta Terra que habitem.

Joseph Stiglitz, premi Nobel d'economia i de qui ja us he parlat vàries vegades en aquest bloc, afirmava en una entrevista al suplement Negocios del diari el País que:

"La crisi de Wall Street és pel mercat el que la caiguda del mur de Berlín va ser pel comunisme".

Començo amb aquest una sèrie de posts que tenen la intenció d'entendre el perquè de la crisi del sector financer i economia mundials, i l'objectiu d'analitzar la transcendència del moment actual. Podrem concloure , tal com diu Stiglitz, que aquesta crisi significa la fi del fonamentalisme del mercat?

I. Els fets: origen i evolució

L'origen de la crisi financera es troba en l'esclat de la bombolla immobiliària. Aquesta es va iniciar l'any 2001 quan ens trobàvem en un temps de ressaca per l'esclat d'una altra bombolla, la tecnològica. En aquella situació la Reserva Federal dels EEUU va rebaixar els tipus d'interès per tal d'incentivar l'economia (del 6.5% a l'1% en dos anys).

Mentrestant els bancs comencen a assumir més risc a l'hora de donar crèdits (permeten deutes amb menys avals i sense verificar la solvència de l'endeutat, veure crèdits subprime), i a Wall Street es comencen a transformar més hipoteques i altres crèdits en títols per inversions (veure post anterior).

Aquests fets (tipus baixos i crèdits fàcils) fan pujar el preu de l'habitatge. Una pujada que, als EEUU, farà duplicar el valor de la vivenda entre els anys 2000 i 2006. Amb una tendència a l'alça del preu de l'habitatge, els bancs es poden permetre donar hipoteques a persones sense crèdit, ja que si aquestes es declaren insolvents ells embarguen una casa que val més que diners van deixar a l'embargat en el seu moment. La cotització en borsa dels títols i paquets derivats de les hipoteques creix.

Per tal de corregir la inflació, els tipus d'interès tornen a pujar fent créixer a l'instant les quotes de les hipoteques i disminuint la capacitat de la gent d'endeutar-se. Les conseqüències: un augment de la morositat i una baixada de preus, respectivament. El valor dels títols per inversions sobre hipoteques cau en picat i comença l'espiral de problemes.