Comença un nou any

Lamentant-me que el dia només té 24h em disposo a escriure el primer post del nou any que ara comença. Les obligacions socials a les quals tampoc he volgut renunciar m'han impedit tenir el temps i les idees perquè aquest primer post tingués lloc abans.

En la missió que representa la vida d'un mateix, és important, de tant en tant, aturar-se i fer balanç. Com, què i qui volem ser? Com, quan i per què volem viure? Nous projectes, nous camins i el més important, noves il·lusions. Es tracta d'aixecar el cap amb la mirada altiva, visualitzar a l'horitzó les respostes a aquestes preguntes i traçar el camí que ens ha de dur fins a elles. Aquest és un procés que no s'acaba mai. Cada vegada que tornarem a aixecar el cap, tornarem a tenir un nou horitzó diferent del d'abans fruit de l'experiència del nou tram recorregut.

Entre els projectes d'aquest nou any; continuar aprenent i respirant la felicitat que desprèn aquest clima del que som privilegiats, trobar i compartir un pis ben maco amb la Laia, organitzar i preparar un cicle de xerrades de divulgació científica amb els DDLK, fer un curs de tastar vins amb en Marc i en Bene, intentar acabar la marató de Barcelona amb en Javier, en Dani i en Joan, disfrutar de bones converses amb coneguts i desconeguts que deixaran de ser-ho, renovar la meva webpage, descobrir noves pel·lícules, cançons i llibres, gaudir de festes divertides i àpats suculents, fer algun viatget i moltes excursions a la muntanya, assaborir la gamma de cafès i tes que hem comprat al despatx, ... i a part de totes les coses que em puc descuidar i qualsevol altre plan que ja improvisarem al seu moment, aquest bloc, que intentaré continuar escrivint i des d'on podreu veure, per uns instants, el món amb els meus ulls.

teatre, idees i fracassos (II)

L'endemà de l'anècdota arriben les reflexions i un s'adona de la feblesa humana. Com a errors propis he de reconèixer que no vaig tenir la millor actitud possible si el que volia era entrar en aquest local. Com ja deia al post d'"El nom de la Rosa", ironia i autoritat són dues paraules antagòniques.

Com a virtuts dels altres companys que van poder entrar, l'enginy de fer-li la rosca al "segurata" i la seva capacitat de seduir-lo amb el fi d'aconseguir el seu objectiu. Com a error, caure en el clàssic mecanisme psicològic de la projecció. M'explicaré.

Ahir quan ens vam trobar a Can Masuet per veure el futbol, alguns dels herois que van ser prou hàbils per superar la prova d'accés a l'espai músical Teatre, ens van començar a recriminar als que no ho havíem aconseguit que com podia ser que anéssim pel món vacil·lant a la gent i essent tan mal educats, i que no els estranyava que no ens haguessin deixat entrar. I això que us puc assegurar que cap d'ells va presenciar la conversa citada literalment en el post anterior.

Jo ja no esperava unes paraules com "quina llàstima que no us deixessin entrar", o qüestions com "què va passar?". Ara bé, tampoc esperava que m'hagués de sentir culpable i hagués de tenir remordiments per no haver entrat al local.

teatre, idees i fracassos (I)

Després de llegir el post del meu gran amic Marc i l'email escrit per la també gran amiga Maria, intentaré, per segona vegada, explicar els fets de la nit de dissabte que tanta expectació han aixecat.

Tal com ja ens explica en Marc en el seu post, després d'un gran sopar en motiu de la celebració de l'aniversari de les persones de la colla nascudes al desembre, i tal i com ja havíem planejat la setmana anterior, vam decidir anar a cremar les últimes gotes de benzina del nostre cos als locals nocturns de Mataró.

Ens vam distribuir per cotxes, i vam acordar trobar-nos directament a l'interior d'una de les discoteques d'un polígon industrial de la capital del Maresme. Jo em trobava al cotxe d'en Marc, conduït per la meva estimada Laia que era la única de nosaltres havia brindat amb aigua aquell sopar. A més d'en Marc i la Laia, també ens acompanyaven la Maria i en Julius.

Després de pagar la quantitat de 8 euros per tenir dret a deixar el cotxe en un solar, vam posar rumb a la primera discoteca de la nit, Privat. Ens vam afegir a una cua ràpida que es va aturar de cop quan ens vam trobar davant dels porters. Segons el seu criteri, les sabates d'en Julius eren massa amples. Sense obrir la boca, una trucada ens va informar que els nostres companys havien anat a escalfar motors en un altre local anomenat Teatre a uns 2 minuts d'allà.

Com si una repetició de la jugada es tractés, els porters d'aquest altre lloc ens van denegar altre cop l'accés al local, argumentant aquesta vegada que estava molt ple. És en aquest instant que m'agradaria reproduir la conversa que vam tenir amb ell:

• PORTER: No us podem deixar passar perquè està molt ple.
• Jo: Nosaltres som 5. Què us sembla si ens esperem aquí fora i quan hagin sortit 5 persones entrem nosaltres?
• PORTER: No, no entrareu igualment. Només és per clients habituals.
  
• Jo: Ja ho entenc. Això és discriminació, vosaltres decidiu qui entra i qui no.
• PORTER: Exacte.
• Jo: Sí, sí, és clar. Som una societat capitalista, i com a propietat privada que és això, podeu decidir a qui deixeu entrar i aquí no. Bé, doncs res, (i faig el gest de donar-li la mà).
• PORTER: Jo no dono la mà a la gent que se'm vol vacil·lar.
• Jo: Hi tens tot el dret. Doncs així fins una altra,

I ens retirem al costat del portal amb la intenció de debatre què fer aleshores. Enmig d'un brainstorming sobre les diferents possibilitats que ens oferia la nit, en Marc proposa d'anar a buscar quelcom per beure i xerrar al costat de la porta del local mentre esperem la sortida de la resta del grup. És llavors quan un segon porter se'ns acosta i establim una segona conversa:

• PORTER: Aquí no hi beureu res.
• Marc: Bé, aquí no. Però podem anar allà (assenyalant un espai que es trobava fora del recinte de la nau).
• PORTER: Allà no hi beureu res perquè a mi no em surt de la punta de la p***a. I ara foteu el camp d'aquí.
  

Davant de tan boniques i amables paraules, i essent conscients que tots els integrants del grup no teníem cap ganes d'acabar la nit a l'hospital, decidim acceptar la seva seductora invitació.

Uns tres quarts d'hora més tard, després d'haver fet un beure en un bar musical de la zona, ens tornàvem a trobar davant del "Teatre", aquesta vegada però amb alguns dels altres components de l'expedició llinarsenca. Entre aquests hi havia la Marta, que demana als porters si podem entrar. Ells li diuen que no, ja que som uns maleducats. Així que decidim canviar de lloc, i tornar a intentar entrar al primer dels locals.

La història però es repeteix, i després que passin alguns dels nostres amics, trobo que el braç del segurata de Privat m'impedeix continuar avançant darrere seu fent que la distància que ens separa sigui cada cop més gran. Veig les seves cares cada cop més petites amb una expressió de tristesa que augmenta amb la distància. Trigo un temps a reaccionar a la veu que ens diu "Em sap molt de greu però ja us ho hem dit abans que no podeu entrar."

Així, els 5 rebutjats pel sistema no tenim altra alternativa que tornar cap a casa i esperar que un altre dia els designis celestials facin que els nostres rostres semblin més agradables als ulls dels porters de discoteca. Em pregunto, però, si hi ha cap tècnica per aconseguir-ho. Se m'acut disfressar-nos ben mudats els nois, i amb un bon escot les noies, interpretar un paper d'innocents consumidors amb moltes ganes de consumir. Era natural que haguéssim de tancar el cicle i fer un bon teatre per entrar Teatre.

Quin teatre

Acabem d'arribar d'un desconegut i misteriós local anomenat Teatre. No sabem si el nom es deu al teatre que un ha de fer per poder entrar. Són les 5h del matí i ens trobem a casa en Marc aprofitant que els seus pares tenen el privilegi de trobar-se a Nova Zelanda gaudint de l'estiu. No trobem però ni el to ni la inspiració que ens han de permetre descriure la divertida anècdota que hem patit aquesta nit. Potser el millor és doncs, deixar-ho per demà.

Una setmana després del retorn

Quan era a Mainz pensava que el temps em passava més de pressa per trobar-me fora, en un lloc nou. Pensava que tornar a casa frenaria altre cop el ritme del temps, que en el meu rellotge de sorra aquesta trigaria més a caure.

L'absència de posts al bloc mostra, però, que la realitat ha estat completament la contrària. Retrobaments, converses pendents, la tasca de buscar pis amb la Laia, explicar els resultats obtinguts allà i entendre als que han arribat els meus companys aquí, sopars de Nadal, assaigs de pastorets... han comprimit una agenda ja apretada.