De tot i de res

Les vacances ja s'han acabat i amb elles un torna a una normalitat encara per definir. Han estat vacances completes pel que fa al blog i intermitents respecte a la feina. És en aquests temps de calma quan un té temps per aturar-se i reflexionar. El Kàrting, la sentència del Tribunal Constitucional, el decreixement, la desobediència civil, la reforma sanitària dels EUA, com i quan aconseguirem la Catalunya independent, etc. han estat els temes recurrents a les converses de cafè. Converses a on no s'acaba arribant mai a cap conclusió, però d'on un en surt amb algunes conviccions més arrelades encara.

Amb el pas del temps, cada cop dono més importància a les formes i en resto al fons. Per prendre qualsevol decisió col·lectiva, buscar un acord entre persones que pensen diferent, o simplement debatre sobre qualsevol tema és més bonic, elegant i interessant si es fa des de posicions inicials diferents seguint unes formes de respecte i amabilitat que no pas des d'un pensament coincident previ. En aquest sentit, sovint em decep la política de partits que es practica a casa nostra. Poques vegades hi trobem l'elogi al contrari o el respecte i la comprensió del punt de vista oposat, i massa sovint la desqualificació, la caricaturització. Així, l'amabilitat, la tolerància i el respecte a les idees dels altres esdevenen per mi conviccions cada cop més fortes. Són aquestes regles de joc, per mi, imprescindibles en qualsevol societat que s'anomeni democràtica.

A part de conviccions, les vacances també t'ensenyen altres maneres de viure i et porten a replantejar-te l'estil que portaves fins ara. Fer menys coses, fer-les més lentament i gaudir més del moment, són propòsits per aquesta nova temporada que comença. Això potser farà que ens trobem menys freqüentment del poc que ja coincidíem per aquí a mig camí, però us asseguro que serà tan o més intensament com fins ara. Escriure està molt bé, però he d'admetre que enyoro alguns vespres i nits de lectura.

El perquè del meu no al Kàrting

Aquest darrer cap de setmana l'he passat a Llinars i moltíssima gent m'ha exposat la seva sorpresa que m'hagi afegit a la Plataforma contra el circuit de karts que es vol construir a la nostra població al límit del seu terme municipal amb Cardedeu. Amics, regidors del govern i de l'oposició, coneguts i familiars em qüestionaven com podia estar en contra d'una instal·lació que incentivarà la nostra economia local i, utilitzant les seves pròpies paraules, "ens projectarà al món".

Crec que la gràcia del sistema democràtic és la discrepància. Tot i que no totes gaudeixen dels mateixos altaveus, en democràcia les idees poden ser expressades lliurement i competir per construir nous consensos. I això és el que voldria fer avui aquí, discrepar i exposar les raons per les que crec que el nostre poble i el nostre país serien millors sense aquest Kàrting.

El Kàrting

Amb tots els qui he tingut el gust de parlar, coincideixo que aquesta instal·lació té aspectes positius: crearia entre 5 i 13 llocs de treball directes a Llinars (segons la versió que un escolti), incentivaria de forma indirecta el comerç i la restauració locals i si la cosa anés bé, deixaria uns diners a les arques municipals en forma de l'impost d'activitats econòmiques (IAE) cada any. Des del meu punt de vista i les meves prioritats polítiques, però, aquests avantatges no compensen els seus inconvenients.

A part dels arguments d'impacte ambiental i territorial que ja estan més que ben explicats al blog de la Plataforma i al grup del facebook, m'agradaria situar-me en un marc més general: el dels valors i el projecte que tenim pel nostre poble. Com ja sabeu, he estat molts anys monitor del Centre Excursionista on cada dissabte intentem, mitjançant jocs, activitats i excursions, aprendre amb els infants i joves llinarsencs a passar-nos-ho bé sense consumir, a gaudir i respectar la natura, a compartir, a valorar les petites grans coses i els petits grans gestos, a cooperar en projectes col·lectius, etc.

Com és sabut, el Kàrting també va destinat als joves, i encara que sigui sense cap intencionalitat, crec que transmetrà els valors oposats als que acabo de descriure. Vagi per endavant que no tinc res en contra de les persones a qui els agrada practicar els esports de motor, no puc evitar veure en ells, però, un culte a la velocitat, a l'estrés, a la competitivitat i a un model d'oci basat en el consum i l'alienació. I si ja de per sí no m'agrada aquesta instal·lació, encara m'agrada menys que s'hi destinin 6 milions d'euros dels pressupostos de la Generalitat.

La pregunta clau esdevé aleshores: Té sentit destinar 6 milions d'euros de recursos públics per construir una instal·lació que per una banda crea uns quants llocs de treball però, per l'altra, trinxa una part del nostre territori i fomenta aquells valors del paradigma actual de creixement*?

Entenc que en un context de crisi en què hi ha famílies a l'atur i tenim una certa urgència per incentivar l'economia i generar llocs de treball, la resposta a aquesta pregunta no és fàcil. Però crec que si realment ens creiem allò que tan sovint diem, de canviar de model de creixement cap a un altre de més sostenible i amb un consum més responsable, hem de començar a fer-ho ja. Fins ara, sempre que hem tingut la disjuntiva entre benefici econòmic immediat versus una altra opció amb menys benefici però més respectuosa, hem sacrificat la darrera.

Per què una plataforma?

De les moltes decisions que pren el consistori del nostre municipi, n'hi ha moltes que les comparteixo i moltes altres que no. Què fa, doncs, el kàrting tan especial que ens ha fet movilitzar-nos-hi en contra?

La construcció d'aquesta instal·lació és un procés irreversible i una vegada fet no hi haurà marxa enrera. Els terrenys herms o connector biològic (escolliu al vostre gust) on està projectat el circuit desapareixeran sota una capa d'asfalt en els propers 50-100 anys independentment de que el projecte del Kàrting tingui èxit, i el circuit estigui ple cada setmana, o no.

La decissió és prou seriosa perquè els ciutadans de Llinars fem l'aposta convençuts. La creació de la Plataforma ens dóna l'oportunitat als llinarsencs i llinarsenques de fer sentir la nostra veu i dir "no" si no volem aquest model de creixement per al nostre poble. Com ha demòcrata assumiré, acceptaré i respectaré allò que vulgui la majoria, només demano que reflexionem la decisió. I és en aquest sentit que la Plataforma esdevé un instrument de sensibilització i de foment del debat davant la discreció amb què l'equip de govern portava fins ara aquest tema.

Segurament, de la mateixa manera que ja va passar amb la variant, la construcció del circuit continuarà endavant i el nostre poble, Llinars, quedarà eclipsat i serà confós els propers anys per un circuit de Karts. Depèn de tots nosaltres i de la nostra capacitat de treballar plegats que aconseguim que Llinars sigui, a més, conegut i reconegut arreu pel seu patrimoni natural, cultural i humà, i no per aquesta simple pista d'asfalt.

(*) Per mi, el Kàrting és una anècdota en un context molt més gran i transcendent: el canvi de filosofia en la nostra manera de viure i entendre l'economia. Com a societat, la història ens ha fet passar penúries, gana i fred, i això ens havia dut a creure que més sempre era millor. Més riquesa, més luxes, més fred a l'estiu, i més calor a l'hivern, més piscines, més viatges, més menjar, més carn, cases més grans, cotxes més grans i més creixement econòmic. Això és el que ha caracteritzat el nostre imaginari comú les darreres dècades d'abundància i és el que s'anomena el paradigma del creixement. Aquest model però és incompatible amb la finitud dels recursos naturals i energètics del nostre planeta i estem condemnats a canviar-lo si volem una vida digne pels nostres descendents i la resta de persones de la Terra.

Ajuda humanitària, cooperació i contra-insurgència

Divendres passat es va morir Vicenç Ferrer. Després d'escoltar la notícia amb prudència per tot l'autobombo que en feien mitjans de comunicació dubtosos de la meva confiança, m'he informat una mica per internet, i he comprovat que, efectivament, Vicenç Ferrer va ser un home excepcional amb iniciatives humanitàries molt més constructives que la simple caritat.

En la seva primera missió a l'Índia, a la ciutat de Manmad, va posar en marxa un nou sistema de treball entre els pagesos de la zona que consistia a facilitar-los una petita ajuda econòmica i l'assessorament tècnic per obtenir aigua per als cultius. Si el pagès tornava, sense interessos, la quantitat prestada, se seguia el mateix mètode amb els altres pagesos. També va organitzar cooperatives petites per a l'excavació de pous, canalitzacions per a l'abastiment d'aigua, parcel·les petites de regadiu, i la construcció d'escoles. En definitiva, canvis que havien de portar a aquells pobles a l'autosuficiència. Aquesta manera de fer li va comportar, sovint, problemes amb les autoritats locals, enfrontaments que va superar gràcies al suport popular i simpatia que gaudia entre la gent. Més tard, fundaria, juntament amb la seva esposa anglesa Anna, la fundació Vicente Ferrer, que consolidaria i ampliaria aquest tipus de projectes.

Tinc la impressió, però, que no totes les iniciatives d'ajuda humanitària i cooperació internacional són tan constructives i exigents amb els receptors de l'ajuda com les iniciades per Vicenç Ferrer. De fet, alguns intel·lectuals comencen a alertar amb interessants reflexions dels riscos i perills que suposa la cooperació actual. Pel que fa als emissors de l'ajuda, correm el risc d'estar inventant un nou producte de consum que podríem anomenar "neteja de consciència". Respecte als receptors, s'acostuma a crear un efecte de dependència; quan s'esgota l'entrada de recursos externs, els pobles beneficiaris de l'ajuda tornen a caure en la situació de marginalitat inicial. I, finalment, l'efecte més perillós i més complex i interessant d'analitzar: la visió de les agències de cooperació humanitàries occidentals com mitjans de contra-insurgència.

La contra-insurgència (tradueixo literalment de l'anglès "counter-insurgency") vol dir literalment lluita contra moviments insurgents. Aquesta lluita, però, pot ser des de tàctiques militars, fins a tasques humanitàries i socials (donar menjar, atenció mèdica, roba) per tal de posar-se la població insurgent a favor. Us recomano la lectura diagonal d'un parell d'articles de la següent pàgina.

Amb aquestes paraules no vull desligitimar la lloable tasca que milers de persones fan arreu del món dedicant el seu temps, energies i il·lusions a ajudar els més desfavorits. Però crec que és molt important que canviem les línies i les formes en què moltes vegades hem estat donant l'ajuda fins ara. La raó és ben senzilla; la incapacitat i la impotència que ha tingut la cooperació per satisfer els objectius que tenia marcats. I les causes en són moltes i variades: l'apropiació dels recursos rebuts per part de màfies i cacics locals, no entendre quin és el problema principal del col·lectiu receptor de l'ajuda, centrar-se excessivament en paliar les conseqüències immediates de la pobresa sense estudiar-ne les causes...

Crec que ha arribat el moment de canviar el concepte que tenim d'ajuda al desenvolupament i aquesta passi d'una política de subvencions paternalista cap a un seguit d'estratègies que permetin als països empobrits ser autosuficients. Això vol dir atacar les causes estructurals de la pobresa, la fam i la guerra. Aquest canvi de filosofia de la cooperació queda, en gran part, en mans dels governants, però també en nosaltres com a ciutadans i consumidors. Torno en aquest punt a fer una crida al nostre poder com a consumidors.

Quin sentit té que les nostres indústries pesqueres vagin a explotar (o més ben dit, sobreexplotar) els bancs de peixos senegalesos, deixant totes les famílies pesqueres sense plat a taula i després els enviem blat en vaixells de l'Armada Española? Per què construim un règim de la propietat intel·lectual tan estricte que impedeix als països pobres produir els seus propis medicaments contra la SIDA i després recaudem diners per enviar-ne des d'aquí? Com és possible que països on hi ha gent que es mor de gana siguin exportadors nets de tot tipus d'aliments? Per què destinem recursos a desactivar unes mines anti-persona que han produit empreses del nostre mateix estat?

Si realment volem acabar amb la fam i la guerra, hem de començar a treballar per, a part de posar pedaços imprescindibles, però que al cap i a la fi són pedaços, finalitzar amb tota aquesta sèrie de contradiccions. Per agafar ànims abans de posar-nos en marxa, us deixo amb l'entrevista que van fer a Vicenç Ferrer al programa Savis de TV3.

Europa, i ara què?

Les eleccions han passat i m'atreviria a dir que, en el cas de Catalunya, amb un resultat prou just. I no em refereixo a un just ajustat sinó de justícia: El PSC ha patit una considerable davallada en el nombre de vots, cosa que em satisfà. No es pot estar eternament apel·lant a la por per guanyar eleccions. Convergència i Unió, després de fer, per mi, la millor campanya de tots els partits amb representació, guanya vots i recupera el segon lloc. En Ramon Tremosa va fer l'aposta de no subestimar el coeficient intel·lectual dels electors i presentar propostes no simplistes i ben explicades. M'ha agradat que la feina ben feta tingui els seus fruits. El PP manté el seu vot, tan fidel com sempre. ERC amb un discurs, des del meu punt de vista, excessivament centrat en la qüestió nacional, poc concret i poc ampli, n'ha tret prou per mantenir el seu diputat. I finalment, en Raül Romeva, de qui ja us vaig parlar extensament en l'entrada anterior, serà també al Parlament Europeu.

En clau europea la dreta arrasa i ens torna a ensenyar com es juga a política. Aquelles comunitats on els seus dirigents estaven imputats per la justícia i/o envoltats d'escàndols (País Valencià, Madrid, o Itàlia) han augmentat el percentatge de vot respecte les anteriors eleccions. La dreta no només no s'arruga quan es veu envoltada per la corrupció, sinó que treu pit com mai i guanya eleccions. A principis dels 90, quan diferents polítics del PSOE es van veure implicats en casos de corrupció, els mateixos militants socialistes se sentien avergonyits i la ciutadania va optar per l'alternança en les eleccions de 1996. Quan casos semblants esquitxen al partit conservador, aquest planta cara a la justícia i es veu reforçat electoralment. No puc fer altra cosa que callar i atorgar. Segurament, no és tan merit de la dreta sinó demèrit de l'esquerra, que no ha sabut construir un discurs consistent i alternatiu al de la dreta per sortir de la crisi. La única nota que positiva és, doncs, la pujada dels partits verds.

Així, el Parlament ja és ple i ara tots s'hauran de posar a treballar. Un Parlament que és només un pol de poder entre d'altres institucions legislatives i executives europees...

• Consell Europeu. Constituït pels caps d'Estat i/o de govern dels estats membres, impulsa i defineix les orientacions polítiques generals per a la UE. (impuls polític).

• Consell de la Unió Europea (27 estats membres). Representa els interessos dels estats membres. Adopta lleis, coordina les polítiques econòmiques dels estats membres i té competències en els àmbits del pressupost i de les relacions exteriors.

• Parlament Europeu (784 diputats). És escollit pels ciutadans dels estats membres per sufragi universal directe. Exerceix el control democràtic sobre les institucions comunitàries, aprova lleis i té competències pressupostàries.

• Comissió Europea (27 comissaris). Vetlla pel compliment dels tractats. Té la iniciativa de promulgar lleis, executa les polítiques comunitàries i representa la Comunitat Europea davant d'organismes internacionals.

Així doncs, d'aquestes 4 institucions, el Parlament és l'única escollida directament pels ciutadans. La resta són designades a dit pels governs estatals. Uns estats que, alhora, són reticents a cedir més competències a la Unió, alentint, així, el procés de construcció europea. El camí per aconseguit una Unió plenament democràtica serà, per tant, molt llarg i difícil. I potser algunes coses haurem de canviar per fer d'aquestes institucions les nostres i evitar que participacions menors al 40% es tornin a repetir.

Jo votaré en Raül Romeva

Una societat moderna i oberta és aquella on els seus membres no tenen por d'expressar i compartir les seves idees, d'establir debats i buscar els punts de coincidència i divergència en les seves opinions. Una societat oberta és aquella on la tolerància i el respecte constitueixen els fonaments de la llibertat i en la que el dubte i la discrepància no tenen connotacions negatives. I és per fer de la nostra, una societat una mica més oberta que he decidit despullar-me i expressar la meva aposta a les properes eleccions europees.

No és casualitat, però, que sigui aquesta la primera vegada que expresso públicament, mitjançant la finestra al món que és aquest bloc, el meu vot. Mai fins ara havia votat tan convençut ni tan identificat amb un candidat. Convençut perquè he seguit la seva feina els darrers anys i és, per mi, impecable. Identificat perquè hi comparteixo molts valors, formes i prioritats polítiques.

Pot sorprendre la contundència de les meves paraules. Intentaré explicar-me. Vaig descobrir el bloc del Raül ara ja fa més de 2 anys i des d'aleshores he anat seguint la seva activitat parlamentària. A través seu he pogut conèixer la situació dels drets humans a molts llocs del món, he vist com ha treballat per regular i limitar les exportacions d'armes de la Unió Europea, com s'ha preocupat per l'estat dels nostres mars i, en particular, de la greu situació per la que està passant la tonyina, com ha denunciat les injustícies de l'actual sistema agroalimentari i la difícil situació de la dona en molts països,... Gràcies a ell he m'he sensibilitzat de temes que ni tan sols coneixia i he après una mica de com es passa dels valors polítics abstractes a les lleis i als fets.

A part de coincidir plenament en el fons, és a dir, compartir els valors de la pau, el respecte al medi ambient, la justícia i cohesió socials, la catalanitat,... també m'agraden les seves formes: l'exercici de transparència d'escriure un post diari amb el que rendeix comptes davant dels ciutadans és singular. Posts argumentats en els que explica els pros i els contres de cada llei i proposta, així com reflexions obertes, comentaris sobre l'actualitat o recomanacions personals. Resumint, diria que Romeva ha fet: molta feina, en la bona direcció i ben feta.

Tot i així, després de seguir durant tot aquest temps la seva activitat, admeto tenir un retret a fer-li. El d'haver plantejat una campanya excessivament simplista i, des del meu punt de vista, no haver sabut explicar prou bé tota la feina feta durant aquests anys.

Pot ser, aquest post, un crit a la desesperada per intentar salvar un diputat que ara mateix, segons les enquestes, està contra les cordes. Em semblaria molt injust, però, que el considerat, segons un comité de periodistes independents, el segon eurodiputat més treballador de la legislatura (dels més de 900 que han passat pel parlament) es quedés sense seient. Injust per ell i, sobretot, per tots aquells moviment socials que trobaven en ell un altaveu.