dilluns, 5 de novembre de 2007

El nom de la rosa

Ahir a la tarda, van passar per TV3 la pel·lícula basada en el famós llibre d'Umberto Eco, El nom de la Rosa. Tant la pel·lícula com el llibre són dues obres mestres, de les quals crec que, almenys una d'elles, hauríem d'assaborir una vegada a la vida.

A part del seu guió impecable i elegant, i de la bona representació dels actors, el film em va agradar perquè presenta d'una manera preciosa el conflicte dialèctic entre dues concepcions antagòniques del món. La de Guillem de Baskerville, que representa el racionalisme, l'esperit crític, l'anàlisi de la complexitat, els interrogants, els dubtes, i l'ús de la raó i l'observació per tal de trobar resposta a aquests. I la de Jorge de Burgos, que és el gran defensor de la concepció màgica abans d'acceptar el dubte i/o reconèixer la ignorància. És la visió del pensament únic i la discriminació dels que no comparteixen aquest pensament, que obliga a fer triar a tota la gamma de grisos entre blanc i negre, i a castigar als que no escullen igual que ell.

Un dels punts simbòlics d'aquesta discussió esdevé en un simple i tens diàleg sobre el riure.
[···]
JB: El riure és un invent diabòlic, que deforma les faccions i fa que els homes semblin micos.
GB: Els monos no riuen. El riure és una característica humana.
JB: Igual que el pecat.
[···]
Segons Jorge, el riure és odiós perquè quan rius veus les coses des d’un altre punt de vista, prèns distància i esdevens en certa manera una mica més escèptic. El riure és perillós perquè es contraposa a la por, que és la font de l'obediència cega, sense la qual el món esdevé fràgil i canviant.

Si volem, doncs, donar la millor resposta als Jorges de Burgos d'avui dia, ho hem de fer amb un somriure, si no amb un riure explícit. Així, quan els crits d'aquells polítics, que encara no han superat el debat medival entre raó i obediència, ens arribin a les orelles, no ens escandalitzem ni contestem amb més crits, simplement fem servir el sentit de l'humor.

Si riure ens dóna perspectiva, i la perspectiva ens dóna més coneixement, la filosofia ens porta a afirmar que riure ens fa més lliures. Des d'aquest punt de vista, potser hauríem de riure més sovint?

2 comentaris:

Lukyluke ha dit...

Se solia decir,
en tiempos no sospechos,
e mi pais, y en algun otro
"una risata vi seppellira'"


HA HA HA HA

:)

RY ha dit...

Les altres novel·les de l'Eco tb val la pena llegir-les (El Pendul de Foucault i Baudalino), però des de Llinars puc aportar-te una data científica inqüestionable: s'atrapen més mosques amb mel que amb vinagre. ;)