diumenge, 2 de maig de 2010

Dilemes

Abans d'arribar a Berlín pensava que en aquesta nova etapa, sense Centre Excursionista, Cooperativa, i un llarg etcètera em sortiria el temps per les orelles. Temps que alhora podria invertir en fer de tant en tant un petit post al bloc. Bé, doncs com ja veieu, també quan un es troba en terres desconegudes i no té lligams ni s'implica en cap projecte social, li costa trobar espais de tranquil·litat per afegir una petita contribució en l'immens oceà d'internet. Si seguiu el bloc de la Laia ja sabreu que no ens avorrim.


Voldria destinar part d'aquesta tarda de diumenge a fer una petita disquisició sobre els dilemes.

El gat o el Picasso?

Un dilema és una situació problemàtica en què s’ha d'escollir una de dues o més opcions. Amb en Vicent, que és mig filòsof, hem discutit més d'una vegada el dilema del museu. Imagineu-vos que esteu en un museu d'art i es comença a incendiar. L'incendi és tan virulent que heu de sortir corrents i només teniu temps d'endur-vos una cosa. En particular, heu d'escollir entre el Picasso que està exposat davant vostre i un petit gatet que es troba al vostre costat. Quina és la millor decisió?

La gràcia dels dilemes és que cap decisió acaba essent completament satisfactòria i sempre s'ha de renunciar a alguna cosa. No hi ha una resposta correcta i una altra d'incorrecta. La resposta de cadascú de nosaltres depèn dels nostres principis ètics i de les nostres prioritats. Així, en l'exemple anterior, un animalista no dubtaria en escollir un ésser viu abans d'un tros de tela empastifat amb algunes pastes pigmentades. Alhora, un historiador de l'art tindria claríssim agafar una de les peces d'art més importants que ha generat la història de la humanitat, en comptes d'un vulgar animal que es diferencia per poc a una rata.

Un camp en el que apareixen molts dilemes és la política. En el terreny de les decisions col·lectives és fàcil que es donin les totes circumstàncies d'un bon dilema.

La desobediència civil

Un dilema que sempre he trobat interessant és el de la desobediència civil. Aquesta consisteix a no respectar una llei de forma pública, pacífica i no violenta, ja que la considerem injusta. És una forma de pressió a l'autoritat perquè la llei sigui modificada. Són ben coneguts els casos de desobediència civil liderats per Rosa Parks o Martin Luther King en la defensa dels drets civils a EUA, o de Mahadma Gahndi a l'Índia en la lluita per la independència.

Ara que s'acosta la declaració de renda molts dels nostres conciutadans practiquen l'objecció fiscal militar com a mesura de desobediència civil per a no pagar els impostos que es destinen al ministeri de defensa. Així els partidaris de l'objecció fiscal descompten entre un 4% i un 12% (depenent si només compten el pressupost de defensa o el que es destina a defensa però és encobert per altres ministeris) dels seus impostos i els destinen alguna ONG.

El motiu pel qual la desobediència civil em planteja en alguns casos un dilema és el següent. En un estat democràtic, els poders executius i legislatius han estat escollits pel poble, és a dir, el que els parlaments i governs decideixen representen el consens ciutadà, encara que aquest potser no ens agrada. Practicar la desobediència civil ens posa en conflicte amb aquest consens i fa evident una tensió entre la consciència individual i la voluntat col·lectiva. No m'agrada que un 10% dels pressupostos de l'estat es destini a despesa militar, però em permet aquesta discrepància negar-m'hi a contribuir? I si algú es vol fer objector de pagar la part corresponent a educació, sanitat, o recerca?

El fi justifica els mitjans

El dilema més conegut en política i que mai deixarà d'estar al dia, per més que ens sembli superat, és el de si el fi justifica els mitjans. La filosofia de "el fi justifica els mitjans" s'atribueix a Maquiavel, tot i que es diu que el primer que formula literalment aquesta expressió és Napoleó. Només cal fer un cop d'ull a la història per veure que els governants s'han impregnat sempre d'aquesta màxima. Com a exemples recents podem trobar la guerra de l'Irak, el terrorisme, la violació de les llibertats individuals per una suposada major seguretat, etc.

En aquest context, en Carlos, un colombià company meu de despatx, em va explicar una petita anècdota que va estar a punt de costar les eleccions al candidat a l'alcaldia de Bogotà, Samuel Moreno. En un debat televisiu a l'octubre de 2007, Antanas Mockus, actual candidat a la presidència pels verds, li va preguntar a Moreno:

"Si vosté tingués l'oportunitat de comprar 50 vots per evitar que una persona que en pot comprar 50.000 arribi al poder, ho faria?"

Moreno va respondre amb un sí rotund i sense vacil·lacions. L'endemà tots els opositors el van acusar de falta d'ètica, mentre ell rectificava dient que havia entès malament la pregunta. Pocs dies després, Moreno guanyava per poc les eleccions.



Ara és Mockus qui es presenta a la presidència de Colòmbia i es postula com un canvi en la forma i el fons de fer política a Colòmbia. Aquell canvi que va representar Obama als EUA, mobilitzant molts joves desinteressats fins aleshores per la cosa pública, l'encarna ara Mockus a Colòmbia. Pressento, doncs, que no és el darrer cop que el citarem.

Els dilemes ens fan més empàtics i reflexius. Fan que ens replantegem les nostres pròpies conviccions i escoltem les dels altres. Els dilemes són inherents a la decisió, i aquestes inherents a la llibertat. Més dilemes vol dir menys dogmatisme i més tolerància. Que tinguem, doncs, dilemes per molts anys.

2 comentaris:

Jaume ha dit...

Entre el Picasso i el Gat agafo el Picasso sense ni pensar-ho

Fran ha dit...

Doncs jo agafo el gat sense ni pensar-ho