diumenge, 16 de gener de 2011

Allò que els mercats no veuen

El lliure mercat o el lliure intercanvi és un mecanisme que la humanitat ha practicat des de temps immemorials per a distribuir els fruits de l'especialització del treball. Hi ha força consens en què normalment els mercats són una bona manera d'organitzar l'activitat econòmica. La virtut del mercat és que assigna els recursos de l'economia a través de decisions descentralitzades d'innombrables individus, famílies i empreses. Això el fa un sistema més robust que l'economia planificada, on un cervell central ha de determinar què produir i en quines quantitats, i per tant ha de conèixer totes les necessitats i prioritats de la població, cosa realment difícil.


Els defectes del mercat, però, també són ben sabuts. Així, quan algú té poder de mercat, és a dir, té un tros prou gran del mercat com per influir en els preus, els mercats deixen de reflectir les prioritats dels individus. Un cas extrem del poder de mercat seria el monopoli, i el cas encara més extrem és el del monopoli privat de bens fonamentals. Si les telecomunicacions, l'energia, o l'aigua estan en mans d'una sola companyia, aquesta podrà fixar el preu a voluntat amb uns beneficis astronòmics assegurats.

Avui voldria referir-me a un altre defecte del mercat: les externalitats. Les externalitats són l'impacte que les accions d'uns individus tenen sobre el benestar dels altres. Un clar exemple és la contaminació. Quan jo compro un cotxe i benzina, l'ús d'aquest bé perjudica la vostra qualitat de vida en forma de soroll, una pitjor qualitat de l'aire i un increment de gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera. Quan una indústria fa servir un producte químic més barat, però més tòxic, per estalviar costos i després l'aboca al riu, perjudica la qualitat de vida dels ciutadans. Quantificar l'impacte econòmic d'una externalitat és realment difícil, ja que la seves conseqüències són en la major part dels casos desconegudes. Un dels exemples paradigmàtics de bé afectat per externalitats negatives i que els mercats són incapaços de valorar són les abelles.

Aparentment, el valor econòmic de les abelles es correspon a la seva producció de mel. Ara bé, les abelles són el major responsable de la pol·linització del planeta. La pol·linització és el que permet la reproducció de les plantes i les flors. Si un dia desapareixen les abelles, la humanitat ho tindrem complicat per sobreviure, ja que el 35% de la nostra alimentació depèn de la pol·linització (fruites, hortalisses i llegums). Darrerament, les poblacions d'abelles estan disminuint a un ritme preocupant a moltíssims països. Només cal googlejar l'expressió "extinció abelles" per adonar-se com de global és aquest fenomen. Segons els experts, la causa d'aquesta extinció és la degradació del medi ambient dels darrers anys.

Una crítica que rebem sovint els ecologistes és que estem més preocupats per la biodiversitat, el territori o els paisatges que per les persones. Exemples com l'anterior mostren com la complexitat dels ecosistemes fa que la biodiversitat tingui un impacte enorme en la qualitat de vida de les persones i l'economia. Als EUA han quantificat les pèrdues econòmiques degudes a la disminució d'abelles en 30.000 milions de dòlars. Exemples com l'anterior ens ensenyen que els mercats per sí sols no buscaran sempre el millor per la qualitat de vida de la humanitat d'avui i de demà, i exigeixen un paper actiu dels governs del món.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Arnau, gracias por seguir mi twitter, bastante frívolo... En cuanto al tema de las abejas... Creo que no será necesario la desaparición de las abejas para que debamos replantear nuestro sistema económico, me explico: estamos en la misma situación que en la década de 1930. El "new deal" no resucitó a la economía capitalista; la recuperación económica sostenida no puede basarse en un endeudamiento continuo del estado. Por ahora la deuda que coloca los USA se la compran los chinos y los japos, a un relativo precio razonable, pero las cantidades de rescates que está haciendo la administración Obama son insostenibles. Qué se está haciendo: la Reserva Federal está comprando deuda del departamento del tesoro..., esto se conoce como expansión de la masa monetaria, ya que equivale a imprimir dinero... Con la consiguiente inflación. Si bien se consigue mayor competitividad frente a otros países, esta dinámica se puede convertir en peligrosa y desembocar en un proceso global de guerra de divisas que genere hiperinflación. Si a esto le sumamos que China ha pasado de ser suministradora global a consumidora voraz (y más que lo va a ser...). China ha subido considerablemente el precio del dinero, a pesar de como andan las cosas, pk tienen una inflación galopante. Es triste decirlo, pero no fue el "new deal" tal y como afirman los libros de historia los que nos sacaron de la Gran Depresión, fue la guerra contra el mazismo: de pronto las factorías de Ford pasaron de no fabricar coches pk no había demanda a fabricar tanques de forma masiva. A más una guerra es sinónimo de creación de una ingente cantidad de empleo de forma automática. El problema actual es que somos mucho más ricos que entonces, existen ciertos mecanismos que actúan como "barrera de contención" y la economía es mucho, mucho, más compleja. Sin embargo si la situación no se endereza de algún modo a medio plazo, vamos a caer en otra recesión de características poco imaginables. Con la segunda guerra mundial conseguimos acceder al botón del "reset" de la economía. Esto generó prosperidad durante las subsiguientes décadas, a más teníamos la guerra fría... Ahora no hay enemigo contra el que luchar; evidentemente las autoridades transmiten-aparentan calma, porque saben que el nerviosismo puede ser fatal. El banco de España aprobó un nuevo modelo contable para la banca española, ya que con el clásico la mayoría se tendrían que declarar en quiebra. Diamond, presidente de Barclays, puso como ejemplo la terrible situación en la que se encuentran las cajas de ahorro españolas tras el desplome de la burbuja inmobiliaria, ante el parlamento británico. La economía se encuentra en lo que se podría denominar "punto de bifurcación" el hecho de que el modelo social-capitalista haya funcionado durante muchos años no es ninguna garantía de que deba de ser perenne. En conclusión, que todo va muy mal..., y las cosas no pintan bien.
Por cierto, qué haces en Berlín? Un abrazo; Raül.

Penkamuska ha dit...

Caram Raül, quant de temps que no parlàvem. Gràcies per un comentari tan elaborat. Molt interessant el que comentes. Coincideixo amb tu que el sistema no és sostenible. El meu temor és que no estem fer res per evitar les properes crisis (energètica, climàtica, l'econòmica que descrius...) i finalment els esdeveniments es precipitaran fent-ho pagar als més desfavorits.

Estic a Berlín per feina. Vaig acabar la tesi al març passat i vaig venir cap aquí a treballar a la universitat de Potsdam. No sé per on pares però espero que tot vagi de primera.

Una abraçada,

Oriol ha dit...

Penkamuska,

El tractament de les externalitats són un tema interessant sense dubte. Hi ha cert consens que se n'ha de compensar l'efecte però no queda clar com (amb impostos (quins i quants), amb lleis, amb subvencions als que en produeixin de positives.

Jo fa temps que penso que un pas cap a un sistema més just seria el de premiar les externalitats positives amb espècies. Aquelles empreses que tinguin en el seu ADN uns determinats valors haurien de rebre ajudes (no econòmiques) de l'Administració.

Per exemple, si una empresa decideix instal·lar-se en un barri conflictiu i contractar gent d'allà, l'Administració podria cedir-li terrenys, millorar les comunicacions per fer-lo més accessible, etc.

Cada cop crec menys en la subvenció econòmica i si en afavorir les condicions per a l'activitat econòmica "sana". Caldrà seguir-ho discutint.

lakk ha dit...

Hola Arnau,

Encara no havia vist el teu nou post...

Considero que el que denota la situació problemàtica en què vivim és, no el que els mercats no veuen, sinó el que les PERSONES no veuen. Sé que ve a ser el mateix, però canvia el pla del problema. No només és el sistema el que no funciona, sinó també les persones que en participen.

Les elits econòmiques i polítiques no només han aconseguit aplicar un sistema que els és beneficial, i que com bé has dit, ataca directament a les classes o grups més desfavorits quan van maldades, sinó que també ha estat capaç de cegar les persones perquè no siguin conscients d'aquests externalitats i no les internalitzin en el moment de prendre decisions.

Una clara mostra d'aquesta ceguesa és el pèssim sistema educatiu, l'alienització de la vida social i política... Són temps difícils, considero, pel consum responsable.

Finalment només voldria destacar la raó que tenia l'Oriol aquí a dalt. És una idea que també fa temps que em volta pel cap...

...i també voldria apuntar una situació que se succeix de vegades i que podríem relacionar amb algunes ONG, entitats o fins i tot relacions personals. Què passa quan el govern passa a dependre o beneficiar-se de la externalitat? En el cas del tabac no hem trobat encara una aposta definitiva per erradicar el consum del tabac i acabar amb les seves altes externalitats pels fumadors actius, passius i pels contribuents. Una idea amb la que molta gent conviu és la de que el govern no li interessa acabar amb el tabac perquè es reduiria completament una font d'ingressos molt important.

Les implicacions que això tindria és que el regulador acaba depenent del problema, i per tant no intenta solucionar-lo mai del tot i li dóna espai constantment perquè segueixi vivint... S'hauria d'establir una mena de funcionament com que els diners recaptats d'una externalitat s'han d'usar, exclusivament, per erradicar el problema en la mesura del possible.

salut!

LA GRAN TECA SL ha dit...

Una pregunta, tu que hi entens de veritat, creus que microsoft d'aquí deu anys tindra el 90%? en tots els nous formats?