dilluns, 14 de gener de 2008

Paraules predestinades

Tot és fosc i jo em trobo perdut davant mil camins que es difuminen i fonen en un de sol. He tractat de que tot això fos diferent. No sé com puc sortir, estic atrapat entre tu i la teva ombra. La tristesa és present en l'ambient i en el silenci. Només sospirs de resignació i pessimisme després de saber que he perdut la llibertat. La voluntat de decidir en cada moment se m'ha fos entre les mans tot i el fred d'aquest dur hivern. Només hi ha una voluntat única i veritable, la teva, que avança implacable amb el temps i enverina la nostra ànima amb la il·lusió de creure'ns lliures. Ets tu, destí, el culpable del millor i el pitjor, la causa de la tristesa i l'alegria, de la pau i la guerra, de l'existència. Ets tu qui en realitat està escrivint aquestes paraules que innocentment crec escollir. En tu s'amaguen el futur i el passat i fas que deixin d'existir. Tu ens converteixes en mers testimonis que impotents només podem mirar amb resignació la realitat. Per tot això et faig culpable. Només puc, a contra cor, donar-te les gràcies per tot el que m'has fet viure i la gent que has fet creuar en el meu camí.