A punt per entrar al túnel

Com ja vaticinava fa uns dies Jordi Sánchez en un article al diari El País, el PSC comença a trobar-se amb el dilema de si ha de sotmetre's completament al PSOE i d'aquesta manera conservar el "bon rotllo" amb el seu germanet gran, o mantenir-se fidel als seus principis i idees i defensar els interessos del nostre país impulsant al màxim les potencialitats del nou estatut.

A part dels conflictes que ja fa temps que van, com la publicació de les balances fiscals, el finançament i la gestió de ports i aeroports, aquesta setmana hem pogut veure com el govern central ens abandonava en un tema clau: les infraestructures, en particular, el fre a l'adjudicació de les obres del TGV i el no traspàs de Rodalies. És clar que la idea dels socialistes espanyols és guardar-se "asos a la màniga" de cara a futures negociacions post-electorals, però amb aquest gest demostren quines són les seves prioritats polítiques. Així, podíem llegir al Periódico (aquest diari català que ens acostuma a esbossar com es veu la realitat des del carrer Nicaragua) l'advertiment que feia el PSC en boca de Jordi Hereu que exigia al PSOE que no acceptarien la renúncia del traçat actual del TGV.

Si la memòria no em falla, tot i que he estat incapaç de trobar la referència concreta a la premsa del moment, l'actual traçat va ser aprovat en la legislatura del 2000 quan l'ajuntament de Barcelona era governat pel tripartit, la Generalitat de Catalunya es trobava en mans de CiU i el govern central estava gestionat per un PP que gaudia d'una majoria absoluta aplastant al congrés. Més tard, el roig descolorit dels socialistes ocuparia la Generalitat i el govern espanyol, i l'oposició, CiU i PP, utilitzaria el traçat que ells mateixos havien consensuat per desgastar el govern tripartit i, sobretot, el govern municipal de Barcelona. La bola de neu s'ha anat fent grossa i el canvi de traçat ja forma part d'una condició sine quanon de convergència per donar suport a la investidura de qualsevol dels líders dels grans partits estatals.

Tal com explica Jordi Hereu en la Portada del Periódico, la renúncia a aquest traçat seria un cop dur per Catalunya en general i per la ciutat en particular. Per una banda enrederiria uns 10 anys la connexió amb França, de l'altra tota la planificació del creixement de la ciutat dels darrers 10 anys s'ha fet pensant en aquest traçat.

Els partits catalans majoritaris, doncs, es troben en un situació difícil. Els socialistes hauran de decidir què fer en cas que el PSOE estigui disposat a canviar el traçat. O els diputats del PSC a Madrid es neguen a votar la investidura del candidat del seu mateix partit constituint un grup parlamentari propi i essent coherents amb el projecte de ciutat i país que han defensat els darrers 10 anys, o se sotmeten al PSOE renunciant a la seva identitat. Els convergents hauran de decidir si unes gotes d'aquesta perillosa essència anomenada poder, els fa fer el contrari d'allò amb que sempre s'omplen la boca, defensar el nostre país i buscar el millor per als seus ciutadans.

Mentrestant, recordo la màxima que "en política un mes és una eternitat", i em plantejo si allò que avui tothom dóna per fet, la victòria de Zapatero, acaba no succeint el dia de les eleccions.