Sospirs de diumenge

No puc evitar que una certa tristesa envaeixi la meva ànima. No sé si és fruit de que és diumenge al vespre, de si l’esplèndid cap de setmana que hem passat a Montserrat ja s’ha acabat, o si és perquè per enèsima vegada la política em torna a decepcionar.

Segurament, d’aquí unes hores Sílvio Berlusconi tornarà a guanyar les eleccions a Itàlia. L’home que va canviar les lleis del seu país per sublimar els seus delictes, l’home al costat del qual Hugo Chávez seria un aprenent de populista amb la legítima manera que utilitza el seu prestigiós club de futbol i les seves televisions, es convertirà en el president del país en forma de bota per tercera vegada.

Als Estats Units, Barack Obama és acusat d’elitista i la victòria de Clinton a l’estat de Pensilvània es veu ja inevitable. El camí d’aquell que ens diu que hem de creure en el canvi, doncs, es complica en una pugna que serà tan llarga com incerta.

A l’estat espanyol, s’han fet públics els futurs ministres del nou govern espanyol en la segona legislatura de Zapatero. Uns noms que reflecteixen la tensió entre PSC i PSOE i afegeixen més actors en les ja males relacions entre els governs català i espanyol que ha produït el tema de l’aigua. Una segona legislatura per la què la gent d’esquerres i catalanista ja no ens queda il·lusió i només esperem amb certa curiositat què passarà amb el finançament de l’estatut per afegir un punt més a la llista d’arguments de l’independentisme.

L’únic estel en aquest obscur i negre cel és la creació d’un ministeri exclusiu per a la recerca i la innovació, dirigit aparentment per una molt bona científica. Almenys per una vegada preparació, coneixements, experiència i aptituds aconsegueixen desplaçar el clientelisme dels partits.

Resignat, prenc perspectiva, i una reflexió es fa persistent. Com traduir aquests principis i il·lusions transformadores a quelcom en el nostre dia a dia que sigui alguna cosa més que discutir en converses de cafè i escriure, de tant en tant, un post en un bloc com aquest.