A vegades la vida et dóna cops durs. Cops que et sacsegen i et fan prendre perspectiva. Totes aquelles preocupacions que tenies fins aleshores esdevenen irrellevants i una nítida línia separa l'important de l'anecdòtic. En aquests instants de tristor és temptador i, en un principi, inevitable deixar-se endur per la tristesa i entrar en una espiral de compadiment i impotència. La impotència de contemplar una realitat injusta que no podem canviar per més que vulguem. El compadiment de creure i preguntar-nos per què som els únics tocats per la desgràcia.
No ens hem de deixar sostenir per aquesta espiral, però, més de l'estrictament necessari. Per mi, adonar-nos de la fragilitat de la vida ens ha de fer perdre la por a viure-la intensament. Quantes vegades no hem tingut una idea que ens agradava i no l'hem dut a terme perquè la nostra rutina diària ens ho ha impedit? Quants somnis hem deixat escapar perquè pensàvem que no tocava? Tot allò en què creiem, tots aquells projectes i il·lusions que tenim, ens hem d'arriscar a tirar-los endavant. No hi ha res a perdre. L'únic que podem perdre sinó és el temps. Un temps que s'esmuny entre les nostres vides com quan la sorra de la platja ho fa entre els nostres dits. No es tracta de prémer la mà més fort per aturar-la, sinó deixar-la caure i gaudir del pessigolleig.
Així, jo em quedo amb totes aquelles actituds que ens ha ensenyat la Carol i que la feien especial: l'alegria, l'espontaneïtat, la il·lusió, la delicadesa, la humilitat, el seu somriure i el sentit de l'humor... Em quedo amb tots els records generats en tants sopars, excursions, vacances, preparació d'actes amb els Deixebles... I és que aquest món és més bonic després de que tu hi hagis passat.
