Som ciutadans que depenem cada vegada més d'un nombre d'empreses més reduït. El 90% dels ordinadors del món porten el sistema operatiu de Microsoft. Montsanto ven el 90% de les llavors transgèniques. Cinc empreses (Carrefour, Mercadona, Eroski, Alcampo i el Corte Inglés) controlen el 55% de tota la distribució d’aliments a l'estat espanyol. Endesa i Iberdrola gestionen tota la distribució de l'energia elèctrica a l'estat. Telefònica posseeix la major part de la xarxa de telecomunicacions. El govern espanyol adjudica tota l'obra pública a unes poques constructores (ACS, FCC, Ferrovial, etc.). Una dada: la meitat de les 100 economies més grans del planeta són empreses.
El sector financer no és una excepció a la concentració de poder que ha generat la globalització. En el cas particular de l'estat espanyol, la meitat del sector està en mans de dos grans bancs: el BBVA i el BSCH. La meitat restant es troba bàsicament a mans de les caixes i aquesta fracció és bastant major a Catalunya. Aquesta situació però sembla que podria canviar en un futur proper. Els nous requisits que ha posat el govern per tal que les caixes puguin tenir accés al FROB els són inassumibles i les obligarà a convertir-se en bancs per a ser després absorbides per grans grups bancaris. Ens trobem, altre cop, davant d'un exemple de concentració.
Les caixes estan arrelades al territori i beneficien els sectors més populars de la societat, és a dir, PIMEs i famílies. Així doncs, en termes de competència i d'interès social, la desaparició de les caixes perjudica els ciutadans. La pegunta esdevé òbvia; per què el govern espanyol aprova un pla que afavoreix la concentració del poder financer en unes poques mans privades en comptes dels interessos dels ciutadans? Jo no en tinc la resposta, però no fa falta fer massa memòria per adonar-nos que no és el primer cop que es dóna una situació així.
Endesa i Telefònica eren dues empreses públiques que tenien un monopoli en els sectors energètic i de telecomunicacions respectivament. Totes dues van ser privatitzades a finals de la dècada dels noranta pel govern de José Maria Aznar. L'argument principal de la privatització era que la competència faria baixar els preus en uns sectors fonamentals per la competitivitat del país. Si quinze anys més tard fem balanç, el resultat no és en absolut el desitjat. Les tarifes s'han apujat per sobre de l'IPC, les seves accions han patit escandaloses revaloritzacions, s'han gastat quantitats milionàries en suborns a Amèrica del Sud per tal d'aconseguir contractes, no s'ha invertit el suficient en manteniment amb les conegudes conseqüències de les apagades, etc. La raó d'aquest fracàs és senzilla. Ambdues empreses tenen poder de mercat. No hi ha competència real perquè el servei es va privatitzar i no liberalitzar. Al no separar-se la xarxa del servei, si una nova companyia volia entrar en el sector havia de fer primer una inversió impossible.
Les telecomunicacions, l'energia o el finançament són necessitats bàsiques dels ciutadans d'una societat moderna. Si una sola empresa o un petit grup d'empreses controlen aquests sectors tindran els beneficis garantits mentre els ciutadans (consumidors) en serem els perjudicats. És fàcil anticipar que aquesta no serà l'última ofensiva. Les grans corporacions tenen encara molts serveis públics que cobreixen necessitats bàsiques per gestionar: el sistema sanitari, les pensions, la distribució d'aigua, l'ensenyament... Una qüestió que se'm fa persistent és fins on haurem d'arribar perquè els ciutadans diguem prou.
El nostre sistema econòmic evoluciona, doncs, cap a un oligopoli de grans empreses en sectors estratègics com la banca, les llavors, la distribució alimentària, la construcció de grans infraestructures, l'electricitat, el petroli, les telecomunicacions, el subministrament d'aigua, etc. i els ciutadans en patirem les conseqüències. Patirem tots els defectes de l'economia planificada (grans corporacions completament jerarquitzades) al servei de l'interès privat i sense el control i la transparència públics. El capitalisme de petits emprenedors que arrisquen, de relacions entre iguals i en xarxa, de decisions descentralitzades, de la meritocràcia i de posar en dubte l'establert és incompatible amb el capitalisme de les grans corporacions. Unes companyies que funcionen com el partit comunista de l'URSS sense cap dels ideals del comunisme.
Font foto: Michael Hacker.
Les caixes estan arrelades al territori i beneficien els sectors més populars de la societat, és a dir, PIMEs i famílies. Així doncs, en termes de competència i d'interès social, la desaparició de les caixes perjudica els ciutadans. La pegunta esdevé òbvia; per què el govern espanyol aprova un pla que afavoreix la concentració del poder financer en unes poques mans privades en comptes dels interessos dels ciutadans? Jo no en tinc la resposta, però no fa falta fer massa memòria per adonar-nos que no és el primer cop que es dóna una situació així.
Endesa i Telefònica eren dues empreses públiques que tenien un monopoli en els sectors energètic i de telecomunicacions respectivament. Totes dues van ser privatitzades a finals de la dècada dels noranta pel govern de José Maria Aznar. L'argument principal de la privatització era que la competència faria baixar els preus en uns sectors fonamentals per la competitivitat del país. Si quinze anys més tard fem balanç, el resultat no és en absolut el desitjat. Les tarifes s'han apujat per sobre de l'IPC, les seves accions han patit escandaloses revaloritzacions, s'han gastat quantitats milionàries en suborns a Amèrica del Sud per tal d'aconseguir contractes, no s'ha invertit el suficient en manteniment amb les conegudes conseqüències de les apagades, etc. La raó d'aquest fracàs és senzilla. Ambdues empreses tenen poder de mercat. No hi ha competència real perquè el servei es va privatitzar i no liberalitzar. Al no separar-se la xarxa del servei, si una nova companyia volia entrar en el sector havia de fer primer una inversió impossible.
Les telecomunicacions, l'energia o el finançament són necessitats bàsiques dels ciutadans d'una societat moderna. Si una sola empresa o un petit grup d'empreses controlen aquests sectors tindran els beneficis garantits mentre els ciutadans (consumidors) en serem els perjudicats. És fàcil anticipar que aquesta no serà l'última ofensiva. Les grans corporacions tenen encara molts serveis públics que cobreixen necessitats bàsiques per gestionar: el sistema sanitari, les pensions, la distribució d'aigua, l'ensenyament... Una qüestió que se'm fa persistent és fins on haurem d'arribar perquè els ciutadans diguem prou.
El nostre sistema econòmic evoluciona, doncs, cap a un oligopoli de grans empreses en sectors estratègics com la banca, les llavors, la distribució alimentària, la construcció de grans infraestructures, l'electricitat, el petroli, les telecomunicacions, el subministrament d'aigua, etc. i els ciutadans en patirem les conseqüències. Patirem tots els defectes de l'economia planificada (grans corporacions completament jerarquitzades) al servei de l'interès privat i sense el control i la transparència públics. El capitalisme de petits emprenedors que arrisquen, de relacions entre iguals i en xarxa, de decisions descentralitzades, de la meritocràcia i de posar en dubte l'establert és incompatible amb el capitalisme de les grans corporacions. Unes companyies que funcionen com el partit comunista de l'URSS sense cap dels ideals del comunisme.
Font foto: Michael Hacker.
