Un problema que apareix en la teoria de jocs és com emergeix la cooperació entre individus egoistes. Darwin ja es va adonar que el fenomen de l'altruisme era difícil d'explicar per la teoria de l'evolució. És obvi que qui estigui disposat a sacrificar la seva vida pels altres poc sovint deixarà descendència.
L'altruisme i la cooperació són pràctiques esteses entre els humans de les quals trobem abundants exemples en la nostra vida quotidiana. Els neuròlegs han observat que els humans experimentem plaer quan ajudem als altres i ens tractem amb amabilitat i afecte. Sembla clar doncs que la cooperació és un mecanisme que ha generat l'evolució biològica encara que no acabem d'entendre del tot com.
No vull avui parlar però de l'emergència de la cooperació com a fenomen col·lectiu, sinó d'un altre gran interrogant que es deriva d'assumir l'existència d'aquesta cooperació. Com és possible que un món format per una majoria de persones altruistes pateixi la fam, la guerra i la mala distribució de recursos que pateix?
Per aproximar-nos al problema considerem la següent història:
Una mare compra 10 llaunes de tonyina que estan d'oferta al súper per alimentar els seus 3 fills que fa una setmana que no mengen peix. Això és possible perquè el gerent del súper ha tancat un bon tracte amb una gran pesquera per comprar grans quantitats de tonyina a molt bon preu. Els dirigents de la gran empresa poden oferir preus molt competitius perquè el govern espanyol i senegalès han signat un contracte de comerç segons el qual les empreses espanyoles poden pescar a la costa del país africà. El capità del vaixell pesquer de la gran empresa espanyola s'ha desplaçat al Senegal a treballar (amb el que guanya podrà pagar els estudis universitaris de la seva filla). La pesca artesanal deixa de ser una activitat econòmica viable a la costa del Senegal i milers de pescadors senegalesos han d'abandonar la seva feina. Pobles que fins ara vivien de la pesca es troben envaïts per l'atur, la pobresa i les seves conseqüències.
Qui és el responsable d'aquest drama humà? La senyora que compra la tonyina, el gerent del súper, els directius de la gran empresa pesquera, els presidents del governs que signen el tractat de comerç, els ciutadans que han votat aquests governants, el pescador que pesca el peix per la gran empresa, o els pescadors senegalesos que no han sabut modernitzar-se a temps?
Es fa difícil assenyalar un sol culpable ja que tots en són (en som) en certa manera còmplices. Atrocitats com aquestes passen cada dia perquè no hi ha un culpable clar a qui assenyalar, ja que les responsabilitats estan completament diluïdes, estalviant-nos així molts remordiments. La meva resposta a la pregunta de com emergeix la maldat en un col·lectiu de bones persones és perquè les responsabilitats estan diluïdes. Podem doncs avançar cap a sistemes d'organització on els rols i responsabilitats de cada institució siguin més clars i on els ciutadans disposem de més informació a l'hora de consumir?
No vull avui parlar però de l'emergència de la cooperació com a fenomen col·lectiu, sinó d'un altre gran interrogant que es deriva d'assumir l'existència d'aquesta cooperació. Com és possible que un món format per una majoria de persones altruistes pateixi la fam, la guerra i la mala distribució de recursos que pateix?
Per aproximar-nos al problema considerem la següent història:
Una mare compra 10 llaunes de tonyina que estan d'oferta al súper per alimentar els seus 3 fills que fa una setmana que no mengen peix. Això és possible perquè el gerent del súper ha tancat un bon tracte amb una gran pesquera per comprar grans quantitats de tonyina a molt bon preu. Els dirigents de la gran empresa poden oferir preus molt competitius perquè el govern espanyol i senegalès han signat un contracte de comerç segons el qual les empreses espanyoles poden pescar a la costa del país africà. El capità del vaixell pesquer de la gran empresa espanyola s'ha desplaçat al Senegal a treballar (amb el que guanya podrà pagar els estudis universitaris de la seva filla). La pesca artesanal deixa de ser una activitat econòmica viable a la costa del Senegal i milers de pescadors senegalesos han d'abandonar la seva feina. Pobles que fins ara vivien de la pesca es troben envaïts per l'atur, la pobresa i les seves conseqüències.
Qui és el responsable d'aquest drama humà? La senyora que compra la tonyina, el gerent del súper, els directius de la gran empresa pesquera, els presidents del governs que signen el tractat de comerç, els ciutadans que han votat aquests governants, el pescador que pesca el peix per la gran empresa, o els pescadors senegalesos que no han sabut modernitzar-se a temps?
Es fa difícil assenyalar un sol culpable ja que tots en són (en som) en certa manera còmplices. Atrocitats com aquestes passen cada dia perquè no hi ha un culpable clar a qui assenyalar, ja que les responsabilitats estan completament diluïdes, estalviant-nos així molts remordiments. La meva resposta a la pregunta de com emergeix la maldat en un col·lectiu de bones persones és perquè les responsabilitats estan diluïdes. Podem doncs avançar cap a sistemes d'organització on els rols i responsabilitats de cada institució siguin més clars i on els ciutadans disposem de més informació a l'hora de consumir?
