Una crisi antiga per una nova democràcia

Des de fa uns anys les economies europees es troben atrapades en una crisi que sembla no tenir solució. La baixada d'ingressos que ha significat pels governs la frenada de l'activitat econòmica els ha obligat a endeutar-se, cosa que ha provocat una crisi de deute, que els fa ara a retallar els pressupostos en àmbits bàsics com sanitat i educació. Hem entrat en una espiral depressiva de més retallades, menys consum, menys recaptació d'impostos i més retallades altra vegada, d'on no som capaços de trobar la sortida. Ara per ara, els governs han continuat amb l'habitual costum que la classe mitjana i treballadora pagui la festa amb la recepta de més impostos per menys drets i serveis. No vull avui però dissertar sobre com escapar d'aquesta espiral depressiva, sinó entendre com hi hem arribat i quina és la nostra quota de responsabilitat.

1. Diagnòstic present i passat

L'economia espanyola té diversos problemes estructurals que fan que la sortida de la crisi ens sigui més complicada que als nostres veïns europeus.

(a) Un model productiu amb una ocupació molt fràgil
Històricament Espanya ha tingut una ocupació molt fràgil en èpoques de frenada del creixement. Mentre la caiguda del PIB des de l'inici de la crisi ha ha estat de l'ordre d'un 3-4%, l'atur s'ha més que doblat arribant a més d'un 20% d'aturats. Això és conseqüència d'un model productiu massa basat en mà d'obra barata, la qual és difícil d'adaptar i reconvertir en temps de canvi. El paradigma n'és la construcció. L'any 2007, el sector de la construcció representava el 16% de l'activitat econòmica i donava feina al 12% dels treballadors espanyols.

Per què i com vam incentivar aquest model productiu? En els anys del boom, el sector financer va apostar per l'habitatge. El diner és limitat i si l'invertim en la construcció d'habitatge no el podem invertir a la vegada en la compra de maquinària que faci una empresa més productiva i eficient. Durant l'època d'hiperliquiditat, l'empresari que volia tirar a terra la seva fàbrica per construir-hi un bloc de pisos tenia el finançament garantit, mentre el que volia millorar del sistema de producció, no.

(b) Dèficit públic
La frenada de l'economia ha disminuït els ingressos de les administracions i ha disparat la despesa social (subsidis d'atur, augment de l'ús de la sanitat i educació públiques, etc.), provocant que una gran part dels governs occidentals es trobin en una situació de dèficit. En el cas espanyol, però, hem de ser conscients que aquest dèficit també és conseqüència de la irresponsabilitat dels diferents governs centrals en matèria fiscal. Durant el boom de la construcció vam utilitzar els ingressos extraordinaris que provenien d'aquest sector per finançar despesa corrent, a més d’aprofitar l'avinentesa per baixar els impostos (impost de patrimoni, trams alts de l'impost sobre la renda).

El problema és greu ja que a diferència d’EUA, el Banc Central Europeu no pot facilitar diner als governs de la zona euro, de manera que l’única font de finançament a part dels impostos són les subhastes de deute sobirà. Hem donat massa poder als mercats financers, que lluny de la prudència del setembre de 2008, ara s'han fet amos i senyors.

El sistema fiscal espanyol té a més diverses peculiaritats respecte als seus homòlegs europeus: s'estima que l'economia submergida representa un 20% del PIB, frau fiscal de les grans empreses, una pressió fiscal sobre la renda del treball molt més alta que sobre les rendes del capital, etc. La meitat dels recursos que ingressa l'estat provenen de l'IVA. El nostre sistema fiscal no és, doncs, progressiu.

Els problemes de tresoreria que tenen les administracions els impedeixen pagar als proveïdors, en general petites i mitjanes empreses que es troben ofegades pels impagaments.

(c) Manca de liquiditat
Aquests retards en el pagament a les empreses es combina de forma letal amb la manca d'accés al crèdit. Si bé és veritat que tot Europa té problemes d'accés al crèdit, les entitats espanyoles tenen un problema afegit: estocs de pisos cada vegada més grans en els seus balanços fruit de famílies que no poden fer front a la hipoteca. La conseqüència d'això és la desconfiança entre les entitats financeres, la manca de préstec entre elles, a les famílies i a les empreses. És a dir, empreses que no poden fer inversions per sortir d'impassos, millorar l’eficiència o, simplement, començar de zero.

(d) Deute privat
L'estat espanyol, al contrari que Alemanya o la Xina, és una economia amb una balança comercial negativa. Aquesta diferència anual entre el que comprem i venem fora és precisament el que augmenta cada any el nostre deute total (públic + privat). En el cas d’Espanya aquest deute (principalment el privat) és enorme. Tot el creixement econòmic de la darrera dècada i mitja el vam basar en el deute. Vam produir moltes coses que no vam vendre fora sinó als nostres conciutadans, i com que aquests no tenien diners, ens ho van comprar mitjançant crèdits. Que les famílies espanyoles s’endeutessin es deu tant a l’existència de diner molt barat com a la seva pèrdua de poder adquisitiu. A partir dels 80, els països occidentals han vist grans creixements de la producció, que no han anat acompanyats de creixement dels salaris. Aquesta situació és més greu a l’estat espanyol, que compta amb una distribució de la riquesa més desigual a causa, entre d’altres, de la menor progressivitat del sistema fiscal.


2. La nostra responsabilitat

Així doncs, si les coses ens anaven tan bé en el passat és, en part, perquè vivíem a crèdit (prenent diners del futur i gastant-los en el present). Aquell creixement desbordant és inseparable de la seva crisi posterior. O dit d'una altra manera, la crisi present és una simple conseqüència del model de creixement que conjuntament vam escollir en el passat.

Qui són doncs els responsables d’aquelles decisions i de la crisi? Els banquers que van apostar per la construcció? Les persones i immobiliàries que van especular amb l'habitatge? Les famílies que s'hipotecaven i vivien a crèdit? Els governs que no van reformar aquest model productiu i a més van fer rebaixes fiscals? Els ciutadans que van votar els partits de govern? Els que van votar els partits de l’oposició? Els que ni tan sols van votar?

Segurament, la major part de nosaltres, ni ciutadans, ni governants, ni empresaris vam preveure que aquella festa tenia la contrapartida d’una ressaca. Ignorar-ho, però, no ens eximeix de la responsabilitat. Tots (en major o menor grau) en som corresponsables. No vam estar a l'alçada de les circumstàncies. Vam creure que podíem delegar en els nostres representants polítics la gestió de la col·lectivitat i deixar-los fer. I no. Als polítics, tan de bona com de mala fe, els va mancar comprensió de la complexitat de la realitat actual i es van deixar endur pel curt-terminisme dels cicles electorals. I sí, nosaltres els ciutadans tampoc no vam ser conscients de les conseqüències de les seves decisions i vam continuar votant i aplaudint.


3. La nova democràcia

La situació actual és una oportunitat per reflexionar sobre com hem de canviar la presa col·lectiva de decisions, és a dir, la democràcia, per tal que no cometem en el futur els errors passats. La nova democràcia ha de ser simplement autèntica. Si volem realment decidir entre tots, hem d’estar realment preparats per fer-ho. Prendre decisions sense estar informat és d'una enorme irresponsabilitat. I tinc la impressió que això és el que hem fet les darreres dècades. Com és possible que al llarg de l’escolarització no se’ns expliqui com funciona el nostre model econòmic i se’ns doni una formació política tan precària? Com pot ser que els partits polítics es gastin més diners en propaganda electoral que en formació pels seus afiliats?

No hi ha només una raó per explicar la superficialitat de la democràcia actual. Segurament, els mitjans de comunicació i els polítics professionals i tenen un paper important. Com deia en Joan Manel Tresserras a la darrera edició de la Universitat Catalana d’Estiu, som en l'era de la simplificació. La informació ha de tenir relats ràpids, espectaculars i en blanc i negre. I encara millor si conté grans dosis de conflictivitat amb bons i dolents. Els partits polítics han entès perfectament el llenguatge, i des del primer a l’últim fan discursos simples obviant la complexitat del món.

La realitat, però, és complexa i la democràcia, per tant, té un preu: temps i esforç. Temps i esforç per formar-nos, per fer-nos més cultes i per discutir i treballar entre nosaltres. Siguem forners, mecànics, cantants, escriptors, filòsofs o enginyers, tots podem i hem d’aportar alguna cosa al debat. Tots haurem d’implicar-nos, i sinó, atendre’ns a les conseqüències de la nostra negligència. La tasca serà difícil però tenim unes eines de les quals no havíem gaudit mai com a humanitat: Internet.