dijous, 11 d’octubre de 2012

Societat, sobirania i nacionalisme


Reprenc l'activitat al bloc per posar cullerada a un debat que n'hi ha que feia molt de temps que esperàvem. Si tot va sobre el previst, els catalans (principatins, si s'ha d'ofendre algú) haurem de decidir entre continuar pertanyent a l'estat espanyol, o esdevenir un altre estat dins de la unió europea i participar així en primera persona en l'engrescador projecte de la construcció d'un estat federal europeu.


L'objectiu del meu post d'avui és intentar desmuntar el miratge dels ciutadans del món, dels apàtrides, o d'aquells que adverteixen sobre la incompatibilitat entre ser d'esquerres i independentista a la vegada. I la manera de fer-ho és presentant el clàssic problema de la definició de l'àmbit d'aplicació de la sobirania.

Els humans quan vivim en societat hem de prendre decisions col·lectives. Hem de pactar regles per conviure, hem de construir infraestructures comunes, i hem de finançar conjuntament el cost de l'aplicació d'aquestes regles i la construcció d'aquestes infraestructures. Al llarg de la història, hem anat augmentant cada vegada més el nombre d'àmbits que hem volgut gestionar de forma col·lectiva; l'educació, la sanitat, el transport públic, les televisions públiques, la gestió dels residus, o la neteja dels carrers en són alguns exemples.

Un problema intrínsec a prendre decisions col·lectives és doncs definir el col·lectiu, és a dir, el grup de persones que pren i aplica tals decisions. Suposem que hi ha una empresa energètica que vol posar una central nuclear a la vila de Llinars del Vallès; qui ha d'autoritzar (o rebutjar) la construcció d'aquesta central? Els ciutadans de Llinars? La comarca del Vallès Oriental? El Principat de Catalunya? Els Països Catalans? L'estat espanyol? La unió europea? O la humanitat sencera?

A la pràctica, el món d'avui és un món de sobiranies compartides. Podem tenir col·lectius de decisió diferents per a diferents qüestions. Així, per exemple, en l'actualitat, el manteniment dels carrers és responsabilitat del municipi, la gestió del sistema sanitari de les comunitats autònomes, la política d'infraestructures del govern central, i la política econòmica de la unió europea. Per tant, qualsevol proposta política de qualsevol ideologia ha d'anar acompanyada del seu àmbit d'aplicació. I és aquí on ens trobem amb el problema de definir la sobirania. I és aquí on tothom s'ha de mullar i no hi ha neutralitat possible.

Per més d'esquerres, internacionalista, apàtrida o ciutadà del món que se sigui, la decisió política sempre estarà emmarcada en un territori. I és precisament això el que els ciutadans de Catalunya haurem de decidir en un futur proper, si volem que competències com la recaptació i la distribució dels impostos, o la gestió i construcció d'infraestructures segueixi en l'àmbit espanyol o passi a un àmbit català. Qualsevol de les dues opcions és igual de legítima, igual de raonable, i perquè no dir-ho també, igual de nacionalista.

9 comentaris:

Oriol ha dit...

Força impecable fins la darrera frase. Els que veieu nacionalisme per tot arreu us equivoqueu. La territorialització de la sobirania és només una de les seves vessants. És la que més hem mamat, la més intuïtiva, però no la única. El problema actual no és que hi hagi una superposició de sobiranies sinó que la sobirania territorial està perdent centralitat en el debat. La no territorialitat del poder és un fet que no té res a veure amb el nacionalisme. Tu no hi estàs d'acord però estic fermament d'acord que es pot ser no nacionalista.
Un exemple imperfecte: la vinculació entre poder i religió que ha viscut Europa durant molts segles. No és que aquells que hi estan en desacord siguin religiosos. Senzillament aposten per una concepció del poder no vinculada a la religió. La concepció de poder i territori està quedant desfasada.
Em sembla curiós que precisament quan els estats tenen menys poders hi hagi un moviment tant potent per poder ser un estat. Quan va ser la darrera vegada que Eslovènia va tenir un paper decisiu en una decisió europea? Afecta les polítiques del BCE? Afecta les regulacions financeres internacionals? No entendre que el poder està desterritorialitzat i que cal una democràca desterritorialitzada és utilitzar velles fórmules per tractar nous problemes.

Oriol ha dit...

A més, em sorprèn molt que els que parlen que "la lluita del federalisme a Espanya està perduda", no diguin que la lluita del federalisme a Europa també ho està. UK per una Europa federal? França? Dinamarca?
Mireu la història de la UE i veureu que no hi ha arguments sòlids per pensar que així pugui ser. Almenys no més sòlids que per pensar que Espanya també pugui fer-ho.

Penkamuska ha dit...

Abans que res, Oriol, gràcies pel feedback.

1) La meva darrera frase intenta precisament desvincular el nacionalisme de l'independentisme, és a dir, que es pot ser unionista o independentista essent molt o gens nacionalista. Intento posar les dues posicions en peu d'igualtat.

2) No veig clar el punt que la territorialització de la sobirania n'és només una de les seves vessants si a més a més assumim que volem democràcia (i la sobirania la té el poble). Me'n pots posar un altre exemple? Fins a on jo sé, les lleis s'apliquen a un territori, que se'ns dubte pot arribar a ser tan global com es vulgui.

3) Bé, a mi no em sembla curiós sinó raonable l'increment de l'independentisme. No cal que entrem en els detalls, però les raons pràctiques per la independència són moltes i diverses.

4) Eslovènia no ha de tenir un paper decisiu en les decisions europees. Els federalistes europeus creiem en institucions a escala europea escollides democràticament pels ciutadans de la unió.
Aquest pacte consisteix en una cessió de poder des de baix cap a dalt i a on sens dubte cada estat podrà fer marxa enrera i autodeterminar-se. Tot el contrari que el cas espanyol, on el poder està concentrat i les parts no són considerades subjectes polítics.

5) És obvi que la globalització exigeix estructures de poder democràtic globals que regulin els mercats i assegurin uns drets mínims a tots els ciutadans. Aquest procés no serà fàcil i els catalans estem més que disposats a cedir la part de la sobirania que sigui necessària en pro d'aquesta idea. Ho farem però voluntàriament i com a pacte entre iguals. I ningú no ens dirà més en quina llengua han d'estudiar els nostres fills a l'escola, quants diners i com els hem de destinar a la solidaritat d'altres pobles, quines infraestructures són prioritàries, i un llarg etc.

6) Fes un cop d'ull a aquest vídeo a partir del minut 7:15 ;-)
Una forta abraçada!
I recorda, per abraçar-nos, hem de ser dos ;-)

Oriol ha dit...

Si no et sembla malament, seguim:

Contestant-te els teus punts:

1) el que jo volia dir és que es pot no ser ni unionista ni independentista, relegar la territorialitat a un segon pla. jo em sento així. amb això no vull dir que negui l'existència del territori però es tracta d'un tema de prioritats. el maniqueïsme del debat nacionalista empobreix.

2) la sobirania és un element de l'estat. però què passa amb el poder de les corporacions, del BCE, dels lobbies? Tenen sobirania? Poder escollir els nostres dirigents ens garanteix que exerceixen el poder en nom nostre. El poder no el tenen. La delegació de poder del poble als dirigents ja no és sinònim de control. És un tema una mica complex i em costa resumir-lo aquí.

3) Aquí podria parlar dels costos (i beneficis) implícits. Et parlaria d'alguns exemples dels costos invisibles de la no-cooperació. Un dia hauré de fer un PhD sobre el tema perquè em fascina.

4) El federalisme és una combinació de delegació i d'exercici de poder. A la UE i a la Xina popular. Un federalisme implica un Senat o similar on els estats parlen. Al món actual, els estats petits acaben sent dependents dels grans. Jo no vull ser un nou departament de França (parlo metafòricament, of course). I per cert, a Espanya les parts són clarament subjectes polítics tot i que, tens raó, no constituents.

5) En aquest paràgraf fas servir la frase qual que ens separa: "catalans estem més que disposats a cedir la part de la sobirania que sigui necessària en pro d'aquesta idea". Tot deriva d'aquí. Jo no entenc que per haver nascut on he nascut comparteixo un destí amb, posem per exemple, un pagès de la seu d'Urgell. Em sento més identificat amb un jove de Madrid o de Londres, amb algú d'esquerra de Finlàndia. I ara tu em diràs: però formant part d'Espanya també estàs formant part d'una col·lectivitat. Certament. Però no penso moure un dit per un suposat destí conjunt basat en la territorialitat. Per entendre'ns, el fet de pertànyer a un estat que es diu Espanya em sembla un "given" que m'ha vingut donat. Prefereixo utilitzar les meves energies a altres causes. Perquè, en definitiva, tot és qüestió de prioritats. Qui diu "pots seguir lluitant pels drets socials mentre lluites per la independència" s'equivoca. Les energies i les hores són finites.

6) me'l miro i et dic alguna cosa.

Penkamuska ha dit...

Ans al contrari, sempre és un plaer discutir amb tu:

1) Sens dubte que es pot relegar la territorialitat a un 2n pla. Entenc així que és un tema que trobes irrellevant i que per tant no faràs cap esforç ni en una direcció ni en una altra.

2) Completament d'acord. El trilema de la globalització ja ens adverteix que en un món amb una economia globalitzada i encara políticament organitzat en sobiranies nacionals (estats), sacrifiquem part de la democràcia (i l'estat del benestar). Ni Catalunya ni Espanya resoldran aquest problema.

3) Naturalment que la cooperació té beneficis. No veig però quin impediment té per la cooperació amb Espanya ser un altre estat. El mercat econòmic és europeu, hi ha total llibertat de circulació de persones, moneda única, etc. Precisament per cooperar s'ha de ser dos i així pactar i col·laborar amb igualtat.

4) És veritat que al ser un estat petit de la Unió, tindrem poca capacitat d'influència al Senat. De totes maneres, la nostra capacitat d'influència ara és pitjor que nul·la, arriba a ser a vegades fins i tot negativa. No em vull estendre, però el paperot que fa Espanya en el corredor mediterrani (esdevenint l'únic estat membre que vota en contra d'aquesta infraestructura per prioritzar el corredor central) o en la promoció de les cultures i llengües de l'estat que no són la castellana són casos il·lustratius.

5) Comprenc perfectament que et sentis més proper a un jove de Nova York que a un pagès de la Seu, però això no exclou que com ha humanitat hàgim d'organitzar-nos en diferents nivells d'estructures polítiques que han d'estar territorialitzades.
Dedueixo també que al no tenir sentiment de pertinença a un territori, el dia del referèndum et quedaràs a casa.

I jo, com tu, també vull lluitar pels drets socials. Jo veig la independència com un instrument més per aconseguir aquesta justícia social, això seria però un altre post sencer. Només un últim apunt. Massa temps la dreta catalana ha utilitzat la qüestió nacional per dissimular les seves flaqueses socials. No veus aquest procés que vivim ara com l'oportunitat de deixar-los per fi sense excuses?

Salut!

PD: Per cert, admiro que sense sentiment de pertinença a un col·lectiu, hagis escoltat totes les vajanades que ens deia la dreta espanyola durant l'estatut, les que continua dient ara, amb la tebior (a vegades fins i tot complicitat) del centre esquerra, vegis als estudis d'opinió com creix la voluntat centralista de la societat espanyola i no et vinguin ganes de marxar.

Oriol ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Oriol ha dit...

No t'equivoquis, Penkamuska.
que no em senti lligat a un col·lectiu no vol dir que no em senti lligat a una comunitat. M'explico: jo sóc d'on sóc. On hi tinc la meva gent, la meva família i, en el sentit més literal del terme, la terra on he nascut.
Ara bé, per mi aquesta gent, família i terra no comença a Alcanar i acaba a Portbou. És tot una mica més difús, no sé si m'explico. Vull dir que em sento més proper de Llinars que de Les Franqueses, per entendre'ns, perquè hi he estat, he conegut gent.
Jo en cap moment vull dir que no em senti català. I tant que me'n sento! Senzillament que no veig que aquesta pugui ser l'única font d'on emani la legitimitat del poder que s'exerceix en nom meu.
Potser són foteses o matissos que el debat del boc gros no accepta.
I sobre la influència que tenim o deixem de tenir. Intento posar exemples del camp on jo treballo, per petit que sigui, que és el que millor conec. A Barcelona tenim la seu de la Unió per la Mediterrània i des de 1995 BCN és el referent de la cooperació en aquest àmbit. I això ha estat possible gràcies a trucades, converses, persuacions dels líders catalans amb els governs de Madrid. Són accions que no s'explicitien, que no són vots explícits en una assemblea. Que no seran mai portada dels diaris. Em consta que la situació actual ha tallat en sec la comunicació entre els departmanets de la Generalitat i els ministeris espanyols. I entremig estem perdent lideratge en projectes, programes i iniciatives en diferents àmbits. Que és el cost que hem de pagar mentre dura aquest procés? No ho veig del tot clar... I així en molts altres temes. És el problema que ha tingut sempre el PSC, que molt del que ha aconseguit (que ha estat molt), ho ha fet dins de despatxos i no amb micròfons i escenificacions. I això no ven, i ho entenc. Però no per això deixa d'existir.

Oriol ha dit...

I sobre si em quedaria a casa el dia del referèndum: ja en parlarem en calma si tal dia arriba. Tot i que estic convençut que una Catalunya independent no alteraria la meva vida (com a Oriol) de manera molt significativa. No com perdre la feina, com perdre un familiar, com casar-me o separar-me, com estudiar o no fer-ho, com viure a Barcelona o emigrar.
Sona massa frívol?

Penkamuska ha dit...

Segurament tens raó quan dius que el PSC ha aconseguit moltes coses per Catalunya mitjançant negociacions discretes. Això no justifica però la subordinació que pateix el propi PSC dins del PSOE, o Catalunya vs. Espanya. El govern espanyol hauria de voler que Barcelona fos la seu de la mediterrània per sí mateix i no com un acte de concessió al PSC o als catalans. I això no ho dic jo, sinó propis militants del PSC com l'Antoni Castells (aquesta és l'entrevista que li van fer dijous a catinfo)

Tu mateix expliques que, ara que Catalunya es planteja marxar, el govern central, en comptes de cuidar-nos més que mai i explicar-nos els avantatges del projecte espanyol, talla les relacions amb el govern català i utilitza el seu poder diplomàtic per perjudicar-nos. Coincideixo amb tu que això és un dels costos de la separació. La meva reflexió és aleshores; ens compensa estar en una Espanya que només ens té lligats amb amenaces i pors?

Com el moviment obrer sap des de fa segles, a vegades per aconseguir coses a llarg termini cal fer sacrificis a curt termini.