25N: No perdéssim la memòria

Aquestes eleccions no són unes eleccions qualsevol. Per primera vegada, pràcticament tots els partits d'àmbit estrictament català s'han posat d'acord per, en cas que aconsegueixin una majoria prou àmplia al parlament, començar el procés d'autodeterminació. Aquestes eleccions són el primer pas en el pla institucional del procés que la societat civil vam començar l'onze de setembre al carrer.

Aquest període que el proper dilluns encetarem, serà relativament llarg i difícil, i requerirà la suma de sensibilitats polítiques i socials molt diferents. Conservadors, liberals, socialdemòcrates, ecopacifistes, i comunistes ens haurem de coordinar i remar en la mateixa direcció. Diumenge, definirem quina és la correlació de forces que volem tenir al parlament en aquest moment de transició. Si l'independentisme ha estat sempre un moviment transversal i plural, plural hauria de ser també la seva representació parlamentària. Ningú en té el monopoli, i les opcions són moltes i diverses.

L'altre tema que marca aquestes eleccions és la crisi econòmica. Mai a Catalunya ni a la mediterrània hi havia hagut tanta gent sense feina. Mai els desnonaments havien estat tan massius, ni mai tan grans les contradiccions: els governs han fet el rescat més gran de la història de la banca, mentre a la vegada retallen durament els serveis públics bàsics.

El problema de la crisi és complicat, té causes diverses, locals i globals, i la seva solució també requereix polítiques a escales regionals i europees.  Tal com dissertava en un post recent, tots plegats hem de reflexionar com hem arribat col·lectivament fins aquí i com n'estem sortint. 

Pel que fa a les causes, crec que és fàcil consensuar que algunes de les més importants serien el model de creixement que vam utilitzar en la fase expansiva del cicle econòmic (construcció i mà d'obra barata), la irresponsabilitat dels diferents governs centrals en matèria fiscal, i el model d'inversió pública. Doncs  bé, el model de creixement basat en la construcció comença amb l'aprovació de la nova llei del sòl el 1996 per part de PP i CiU. Més endavant, quan partits de l'esquerra proposaran introduir regulacions per limitar i frenar l'endeutament privat, PSOE, PP i CiU hi votaran en contra. PSOE, PP i CiU també aprovaran al Congrés la reforma fiscal de 2006 amb rebaixes fiscals per als més rics (reducció els tipus dels trams alts de l'IRPF i introducció de noves deduccions per a l'impost de societats). És en aquest moment quan comencem a utilitzar ingressos extraordinaris provinents de la construcció per finançar despesa corrent. Quan més tard la bombolla de la construcció punxi, ens trobarem amb un sistema fiscal insuficient. Finalment, per acabar-ho d'adobar, la major part de la inversió pública de l'estat i les comunitats anirà destinada a obres faraòniques sense cap tipus d'anàlisi cost-benefici (aeroports, AVE, ciutats del cinema, de les arts, etc.). Les inversions en comptes de fer-nos més competitius esdevenen lloses en el pressupostos dels propers anys. Però a qui li importa, si les grans constructores de les obres i les grans caixes que les financen van fent calaix.

Respecte a la resposta que els governs han donat a la crisi, crec que també és fàcil consensuar que és injusta. Tot l'esforç ha caigut sobre la classe mitjana i treballadora mentre les grans empreses i fortunes n'han quedat intactes. La correcció del dèficit s'ha fet bàsicament per la via de la retallada en la despesa social, i la pujada de l'IVA i altres taxes. La reforma laboral votada per PP i CiU ha implicat una pèrdua de drets laborals dels treballadors, ja que al contrari que als nòrdics, la flexibilització del mercat laboral no ha s'ha compensat amb una millora dels drets dels aturats. A més, el rescat dels bancs i les concessionàries d'autopistes del govern central (dut a terme pel PP amb el suport de CiU), fa que la riquesa no es distribueixi de dalt cap abaix sinó de baix cap amunt.

Totes les propostes fetes al parlament i al congrés pels grups d'esquerres en la direcció de reduir el dèficit mitjançant un augment dels ingressos han estat descartades successivament per PP, PSOE i CiU. Des d'una lluita més intensa contra el frau fiscal (s'estima que és com a mínim del 20%), fins a la recuperació de l'impost de successions i patrimoni, passant per taxes a les elèctriques i nuclears (que per cert tenen beneficis astronòmics gràcies a una regulació que els permet un oligopoli de facto).

També cal citar la modificació exprés de la constitució, sí, aquella que és intocable per fer una Espanya on els catalans ens sentim còmodes, PSOE i PP se la reformar el setembre del 2011 amb un cap de setmana i amb en Duran provant de pactar fins l'últim moment. Més tard, PP i CiU aprovaran la llei d'estabilitat pressupostària que que inclou un mecanisme per intervenir les comunitats autònomes que incompleixin l'objectiu de dèficit, i estableix com a prioritat número 1 de tota administració tornar els diners prestats. Si la llei d'estabilitat pressupostària espanyola contenia uns objectius més estrictes dels que proposava la UE, CiU i PP tornaran a aprovar una altra llei d'estabilitat encara més rigorosa al parlament.

A més a més, quan el descontentament per aquestes polítiques va fer sortir la ciutadania al carrer, la resposta dels governs espanyol i català va ser unívoca: repressió policial. Accions violentes sense justificació (sense la identificació dels agents amb un número de sèrie a l'uniforme), detencions preventives (el cas més famós va ser el d'en Pau Llonch), i fins i tot CiU i PP van arribar a proposar de modificar el dret de reunió.

El més trist de tot plegat és que aquests esforços titànics que estem fent són del tot estèrils. Unes retallades tan fortes en tan poc temps redueixen l'activitat econòmica, les previsions d'ingressos no es compleixen i la situació del dèficit persisteix. L'actual govern català té dèficits majors que el seu antecessor. Reformes estructurals de contenció de la despesa i un ús eficient i racional dels recursos són necessàries, però no seran suficients sense un canvi de paradigma a escala europea que permeti als governs fer polítiques anticícliques. Però això companys, ja ho deixo per un altre dia.

Voldria acabar amb una reflexió. El nostre vot és una de les millors eines que tenim els ciutadans en democràcia per transformar la societat. Utilitzar-lo sense reflexionar seria una irresponsabilitat que a aquestes alçades ja no ens podem permetre. Diumenge vinent doncs, és important que fem memòria, i recordem qui ha votat què.