En busca d'una bici amable per no sortir als diaris

En Patrick, un post-doc francès del grup, em va dir que hi havia una botiga al centre on podria trobar bicicletes de segona mà. Avui al matí, he sortit de casa amb la idea d'aconseguir-ne una. Així, a les 10h, ja em trobava davant de la direcció indicada, i tal com esperava, tenia al davant un ample aparador tot ple de bicicletes i d'artilugis accessoris.

Un sentiment de decepció m'ha envaït el cos quan el dependent m'ha comunicat que no venien res de segona mà. Llavors, sense més ni més, m'ha preguntat si estava familiaritzat amb els noms dels carrers de la ciutat. Jo, sense entendre bé el que estava passant, li he respost que no, excusant-me amb que tot just portava dues setmanes a Mainz. Ell s'ha desplaçat fins a un escriptori, on hi havia un ordinador, i ha començat a teclejar. Uns trenta segons després sortia un paper per la impresora. Es tractava d'un mapa d'una part de la ciutat. En una cantonada, una creu indicava la posició de la botiga on ens trobàvem. En l'altra, una segona creu marcava l'única botiga de Mainz on, segons el dependent, podria trobar bicicletes de segona mà.

Jo no he pogut evitar sortir de la botiga amb un somriure. He pensat que el món es pot canviar, que està ple de gent disposada a donar a canvi de res, i sobretot, que aquell gest es mereixia un post al bloc. No és aquesta la primera vegada que em sorprenc de l'amabilitat de la gent que aquí habita. Companys de facultat parlant en anglès entre ells només perquè tu hi ets present, dependentes de forns de pa donant-te canvi d'un bitllet de 50€ amb un somriure als llavis, coneguts que fan volta per acompanyar-te a casa amb cotxe quan pràcticament no et coneixen.

Amb tots aquests pensaments al cap, he començat a caminar de pressa, llegint els noms dels carrers que em confirmaven que anava per bon camí, fins que, uns quinze minuts més tard, he arribat a la segona botiga. Era un local vell i un munt de bicicletes a mig arreglar ocupaven la vorera. Hi he entrat i m'he trobat dos homes, un gran i un jove, discutint en alemany. Han aturat la conversa quan s'han adonat de la meva presència. Llavors, m'he dirigit al jove, ja que he pensat que era més probable que parlés anglès, i li he demanat si tenien bicis de segona mà. M'ha fet que sí amb el cap i m'ha dit que el seguís. Després de caminar uns dos minuts, ens trobàvem baixant unes escales cap un segon soterrani al que hi havíem accedit per un pati interior. Tot era fosc i brut i els titulars dels diaris de l'endemà m'han passat pel cap: "jove català assassinat a Mainz".

Empenyent amb força ha pogut obrir la porta metàl·lica que teníem al davant. Era una espècie de magatzem ple de bicicletes de segona mà. Totes tenien el preu marcat, així que m'he limitat a agafar la més barata. Després d'una estona de regateig, he acabat pagant 40€ per una senzilla bici de passeig amb llum, candau i frens que funcionaven.

El dia era assolellat, un vent fred em glaçava el rostre i les mans, les meves cames feien força per empènyer els pedals avall, i jo em desplaçava pels carrers cèntrics de Mainz mentre aquesta s'anava fent una mica més meva.