dilluns, 8 d’octubre del 2007

Preguntar és ofendre?

Aquest és el títol que porta l'editorial del setmanari El Temps de la setmana passada i que recomano de llegir. Per tal que no l'hàgiu ni de buscar, veureu que l'he copiada al final d'aquest post.

Com sempre els companys d'El Temps fan una anàlisi simple, però no simplista, posant sobre la taula, amb lucidesa i sense embuts, qüestions trascendents, independentment de si són o no a primera línea de l'actualitat.

Des d'aquí m'agradaria felicitar-los per la seva tasca de posar a la nostra disposició, cada setmana, reportatges i opinions diverses, i ajudar-nos així a millorar la nostra comprensió i percepció de la realitat.

Preguntar és ofendre?

Una consulta popular, un referèndum –per a l’autodeterminació o per a qualsevol altra cosa– no hauria de fer por a cap estat democràtic –no diem “estat plenament democràtic” o “radicalment democràtic”, perquè la democràcia és radical o no és veritable democràcia.

A Europa –un cop s’ha establert una institució suprastatal que garanteix la col·laboració econòmica, que vehicula la discussió política i que fa molt improbable el conflicte bèl·lic– comencen a sentir-se, lliurement, les veus de les nacions incòmodes amb els estats que les inhibeixen –unes, econòmicament; unes altres, simbòlicament i algunes, econòmicament, simbòlicament i culturalment.

A mesura que l’autodeterminació es comence a practicar i es demostre que no té conseqüències dramàtiques per als estats i les nacions adultes d’Europa, serà més fàcil de distingir l’Europa de les nacions que ara comença de dibuixar-se. A l’inici del procés és lògic que siguen més visibles els colors d’aquelles nacions que sobreviuen en estats democràtics, amb tradició parlamentària i sense cap por a la discussió serena. Als països on la història ha deixat cabdills, dictadors i cacics, la timidesa dels pobles sotmesos és més evident i la prudència i la covardia es poden arribar a confondre.

Els estats menys permeables a la democràcia miren de fer impossible qualsevol dissidència amb estratègies maquiavèl·liques i un aparell burocràtic i una transversalitat política d’ampli abast. Un dels entrebancs més habituals per a impedir que un país puga decidir el seu futur és no reconèixer-lo, des de l’estat, com un subjecte polític. Aquesta tàctica pot anar precedida per la partició del territori, per esgarrar-lo en bocins de manera que no puga ésser recompost fàcilment.

Aquests estats s’asseguren així que, si arriba el dia que aquella nació vol decidir el seu futur, l’haja de decidir bo i trencada, amb ritmes diferents i a espentes, la qual cosa afavoreix l’statu quo o, si més no, la possibilitat què una part del tot continue dins del vell estat.
La segona estratègia és fomentar la por que l’autodeterminació siga econòmicament desastrosa, una fal·làcia que també pretén contrarestar l’argument de la majoria de nacions sense estat: que són vampiritzades econòmicament per l’estat.

Tanmateix, els arguments que fan servir la por a allò desconegut solen caure per la seua inconsistència quan uns altres casos veïns els fan evidentment falsos. De la mateixa manera que el nombre de ciutadans favorables a l’autodeterminació creix sorprenentment quan el referèndum deixa d’ésser un impossible i esdevé una realitat palpable.

Font: El Temps núm. 1216.