Actituds, formes, fets i humilitat

Tot i no ser excessivament aficionat als esports mediàtics, no he pogut evitar que l'esfondrament i fi d'aquest cicle virtuós del Barça arribés a les meves converses de cafè i me'n fes treure algunes reflexions.

Laporta i Rijkard tenen, en un inici, trajectòries paral·leles. Les seves figures van prenent cada cop més rellevància arribant a la consideració de semi-Déus el maig de 2006 quan el club blaugrana es fa amb la Lliga de Campions. És en aquell instant quan la incapacitat de gestionar l'èxit els farà caure en picat, d'una forma irregular i amb salts atzarosos, però sempre cap avall. Aquells camins que anaven de la mà han divergit els darrers mesos. Un, a part de ser humil en els èxits, ha demostrat ser capaç d'acceptar responsabilitats i culpes, de consentir crítiques, i mantenir en tot moment les formes. L'altre, ha tret més pit quan majors eren les crítiques, i s'ha vist impotent alhora de reconèixer cap error. Els seus finals són tan diferents com diferents són aquestes dues actituds. No crec que Laporta sigui pitjor president que Rijkard entrenador. Van pujar junts i han baixat junts, tan una cosa com l'altra per mèrits i errors d'ambdós. Tot i així, l'afició ha estat tendre amb un i implacable amb l'altre.

La lliçó que d'aquí extrec és la de la importància de l'actitud. Davant dels mateixos encerts i errors, l'actitud et pot fer semblar humil o superb. La saviesa de reconèixer els propis desencerts i les virtuts dels altres ens fa millors encara que fem el mateix. Reconèixer els propis errors ens permet d'esmenar-los en el futur. Advertir les virtuts dels altres ens permet intenar imitar-los.