dimarts, 28 d’octubre de 2008

La mort del fonamentalisme del mercat (II)

En un post anterior intentava entendre els motius de la caiguda del preu de l'habitatge i, en conseqüència, dels títols financers basats en les hipoteques. El que avui em proposo estudiar és per què una crisi financera ha tingut i tindrà unes conseqüències tan grans en l'economia real.



II. De la caiguda dels títols d'inversió sobre hipoteques a la crisi real

Situem-nos. Quan el preu de l'habitatge comença a baixar a causa de la disminució de la demanda i la morositat es dispara, tots els títols i actius garantits per aquelles hipoteques comencen a perdre el seu valor i a ser etiquetats com a "tòxics" o "escombraries". Com apuntava l'Oriol en un comentari, al no pagar la gent les hipoteques, els títols deixen de donar rendibilitat, ningú no els vol, i baixen de preu.

El problema principal és que aquests títols havien estat re-titularitzats tantes vegades que ningú, ni en particular els bancs, sabia quants actius hi havia ni qui els tenia. En condicions normals, els bancs es deixen diners constantment els uns als altres. Aquesta vegada, però, l'ombra dels actius tòxics planava en forma de desconfiança entre ells, i per tant, els feia reticents a deixar-se diners. Es fa difícil deixar diners a algú que creus que podria estar ple de títols tòxics i fer fallida.

Si els bancs no tenen diners a disposició (el que se'n diu falta de liquidesa), òbviament, no en poden deixar als seus clients, i això vol dir que ni les empreses ni les famílies es poden endeutar per fer les inversions necessàries o simplement continuar consumint. L'activitat econòmica disminueix, es perden llocs de treball i s'arriba a la situació on ens trobem en aquests moments.


III. Els plans de rescat

Per tal de resoldre aquesta situació de desconfiança i manca de liquidesa, tots els estats occidentals han decidit intervenir en l'economia. Als Estats Units es va aprovar un pla de rescat que, entre d'altres coses, autoritza al Secretari del Tresor nord-americà a gastar 700 mil milions de dòlars de diners públics per comprar els actius tòxics que tenen els bancs i salvar-los així de la fallida. Aquesta mesura pretén tornar la liquidesa al sistema bancari per tornar a accelerar l'activitat econòmica.

El govern britànic ha preferit destinar 500.000 milions de lliures (637.580 milions d'euros, al canvi actual) per nacionalitzar parcialment els principals bancs del país. El banc doncs esdevé públic i es fa difícil que s'ensorri, ja que la probabilitat que l'Estat faci fallida és molt baixa.

L'estat espanyol ha preferit la mesura americana i ja ha anunciat que destinarà fins a 50.000 milions d'euros perquè l'Estat compri a la banca "actius de màxima qualitat", i d'aquesta manera donar més liquidesa al sistema.

Al llarg d'aquests dos posts sobre la crisi he intentat simplement fer una descripció objectiva dels fets per tal entendre una mica millor què ha passat i per què. Crec que ara és el moment i estem més preparats per reflexionar i treure'n conclusions. Això ho deixo, però, per la propera trobada.

7 comentaris:

miquelet ha dit...

No sé fins a quin punt no seria millor deixar que s'enfonse tot aquest castell quan més prompte millor. Una fallida general podria provocar un canvi de sistema que és el que realment necessitem.
De ben segur que tots patiríem, però a llarg termini podria ser molt millor.

Salut.

joan ha dit...

arnau! em sembla que els americans han posat USD, 700 *b*ilions [americans, 700,000 milions] ;)
si no, serien uns rates al costat dels anglesos!!

Penkamuska ha dit...

Tens tota la raó Joan. Són 700 mil milions, sinó seria una "misèria".

Pel que fa a la reflexió de'n Miquelet, jo també m'ho he plantejat... Segurament el problema és que sabem com funciona el sistema actual i aquest, en major o menor grau, està consensuat o assimilat per la població.
Deixar que tot s'ensorri ens posaria al davant difícils i angoixants preguntes: i ara què? quina societat dissenyem? quin sistema creem?

Què és millor? canviar-ho tot de cop i volta? reformar el que ja tenim? Són qüestions a les que no tinc resposta. Del que estic convençut és que el reformisme té menys riscos.

Salut,

Arnau

Oriol ha dit...

com que el títol del post era quasi el mateix havia entrat i no me n'havia adonat que era la segona part...

Deixa'm afegir un comentari a com es traspassa la crisi de la vessant financera a l'economia real. (sempre fent puntualitzacions punyeteres...)

Quan passa això que dius dels problemes de liquiditat, les accions dels bancs cauen ja que els seus beneficis ja no són tan clars i això arrossega a que també baixin les accions de les principals empreses.

Quan una economia creix, la gent té diners i necessitar moure'ls (posar-los sota el coixí ja no es porta gaire). Normalment la borsa sol ser el destinatari d'això. La pèrdua de confiança amb la borsa fa que la gent sigui més reticent a buscar rendibilitat, ja sigui a la borsa ja sigui en projectes propis. I la falta d'inversió derivada de tot això fa que les empreses no creixin ni s'expandeixin. Si això li sumes la falta de liquiditat de la qual parlaves el resultat és bastant desastrós.

Anònim ha dit...

Hola,

No puedo ir al concierto del 3 de diciembre en el Palau de la Música en Barcelona y me preguntaba si alguien quiere comprar la entrada. El precio es el mismo que yo pagué en el telentrada: 24€.
La ubicación es buenísima. Primer piso primera fila centrada.

Dejo e-mail:
carla_garciagarcia1@yahoo.es

Al menos que alguien la disfrute.

Carla

Dr. Flasche ha dit...

Arnau!

Que be que t'expliques!

Miquelet,

Estem preparats mentalment per afrontar un canvi tan brusc? Estem preparats per proposar un model l'endemà de la fallida millot del que tenim ara?

Deyza ha dit...

És trist que es destinin més diners a aquestes entitats financeres que als objectius del mil·leni.

M'agradaria destacar un punt clau del nsotre sistema que està implícit en el comentari de l'oriol: el creixement. El nostre sistema econòmic està enterament destinat al creixement. És el seu objectiu.
Deixant de banda els problemes pràctics actuals, plantegem-nos de manera teòrica un que, per altra banda és de ben real.

Els recursos són limitats. El nostre consum és creixent (ho ha d'ésser per a mantenir el sistema).Es evident per a qualsevol persona que això és insostenible, què estem fent? Caminar alegrement cap al precipici? O potser esperem que ens rescati alguna innovació tecnològica?

Miquelet no et discuteixo que un canvi de sistema és el que necessitem. Malgrat això, no penso que la gent hi accedeixi, ja que és més fàcil no fer res, amb l'afegiment del "i ara què?" que comenta l'Arnau.

Espero que la consciència creixi abans no sigui massa tard.

Potser he estat un pèl pessimista però bé, és un fet que està (o sembla) acceptat per la majoria que aquest sistema va en la direcció que he esmentat abans.

Salut