Des de l'altre costat de l'atlàntic

Ja porto poc més de vint-i-quatre hores al país més ric del món. Després de 4 controls (BCN-Amsterdam-Boston 1-Boston 2) amb raigs X, tests de preguntes, rastreigs,... ahir a la tarda vaig arribar a la ciutat americana de Boston.

Boston és la més europea de totes les ciutats dels Estats Units (diuen), i si no fos per la mida dels vehicles (sobretot els camions), alguns senyals de transit característics, les banderes que un troba amb certa freqüència pels carrers, i (sobretot) el mític "school bus" que surt a totes les pel·lícules i sèries, res em faria pensar que sóc gaire lluny de casa.

Pels carrers es viu encara la ressaca de l'Obamamania. De fet, per la televisió anuncien xapes del futur president amb al lema "get a piece of the american history".

Una llegenda que no és urbana és el jet lag. Ara mateix són tres quarts de nou del vespre i em sento com si fossin les 3 de la matinada, més concretament, tres quarts de tres de la matinada, que és precissament la diferència horària que hi ha entre Boston i Barcelona.

Per esmorzar tothom menja uns donuts de pa que es poden tallar amb un instrument que no havia vist mai. Els endolls, els fulls de paper i el paper de water tenen mides diferents a les que estem acostumats. Com diferents també són els preus. El menjar val igual que a Europa o potser un pèl més barat, el dormir arriba a límits astronòmics.

Pel que fa a Harvard, és realment un temple del coneixement. Tot nou, impecable i amb els despatxos plens de les ments més brillants del planeta. El campus combina edificis nous amb històrics sobre una catifa de gespa i arbres on hi habiten uns esquirols que no tenen por a acostar-se als curiosos.