Europa, i ara què?

Les eleccions han passat i m'atreviria a dir que, en el cas de Catalunya, amb un resultat prou just. I no em refereixo a un just ajustat sinó de justícia: El PSC ha patit una considerable davallada en el nombre de vots, cosa que em satisfà. No es pot estar eternament apel·lant a la por per guanyar eleccions. Convergència i Unió, després de fer, per mi, la millor campanya de tots els partits amb representació, guanya vots i recupera el segon lloc. En Ramon Tremosa va fer l'aposta de no subestimar el coeficient intel·lectual dels electors i presentar propostes no simplistes i ben explicades. M'ha agradat que la feina ben feta tingui els seus fruits. El PP manté el seu vot, tan fidel com sempre. ERC amb un discurs, des del meu punt de vista, excessivament centrat en la qüestió nacional, poc concret i poc ampli, n'ha tret prou per mantenir el seu diputat. I finalment, en Raül Romeva, de qui ja us vaig parlar extensament en l'entrada anterior, serà també al Parlament Europeu.

En clau europea la dreta arrasa i ens torna a ensenyar com es juga a política. Aquelles comunitats on els seus dirigents estaven imputats per la justícia i/o envoltats d'escàndols (País Valencià, Madrid, o Itàlia) han augmentat el percentatge de vot respecte les anteriors eleccions. La dreta no només no s'arruga quan es veu envoltada per la corrupció, sinó que treu pit com mai i guanya eleccions. A principis dels 90, quan diferents polítics del PSOE es van veure implicats en casos de corrupció, els mateixos militants socialistes se sentien avergonyits i la ciutadania va optar per l'alternança en les eleccions de 1996. Quan casos semblants esquitxen al partit conservador, aquest planta cara a la justícia i es veu reforçat electoralment. No puc fer altra cosa que callar i atorgar. Segurament, no és tan merit de la dreta sinó demèrit de l'esquerra, que no ha sabut construir un discurs consistent i alternatiu al de la dreta per sortir de la crisi. La única nota que positiva és, doncs, la pujada dels partits verds.

Així, el Parlament ja és ple i ara tots s'hauran de posar a treballar. Un Parlament que és només un pol de poder entre d'altres institucions legislatives i executives europees...

• Consell Europeu. Constituït pels caps d'Estat i/o de govern dels estats membres, impulsa i defineix les orientacions polítiques generals per a la UE. (impuls polític).

• Consell de la Unió Europea (27 estats membres). Representa els interessos dels estats membres. Adopta lleis, coordina les polítiques econòmiques dels estats membres i té competències en els àmbits del pressupost i de les relacions exteriors.

• Parlament Europeu (784 diputats). És escollit pels ciutadans dels estats membres per sufragi universal directe. Exerceix el control democràtic sobre les institucions comunitàries, aprova lleis i té competències pressupostàries.

• Comissió Europea (27 comissaris). Vetlla pel compliment dels tractats. Té la iniciativa de promulgar lleis, executa les polítiques comunitàries i representa la Comunitat Europea davant d'organismes internacionals.

Així doncs, d'aquestes 4 institucions, el Parlament és l'única escollida directament pels ciutadans. La resta són designades a dit pels governs estatals. Uns estats que, alhora, són reticents a cedir més competències a la Unió, alentint, així, el procés de construcció europea. El camí per aconseguit una Unió plenament democràtica serà, per tant, molt llarg i difícil. I potser algunes coses haurem de canviar per fer d'aquestes institucions les nostres i evitar que participacions menors al 40% es tornin a repetir.