Ajuda humanitària, cooperació i contra-insurgència

Divendres passat es va morir Vicenç Ferrer. Després d'escoltar la notícia amb prudència per tot l'autobombo que en feien mitjans de comunicació dubtosos de la meva confiança, m'he informat una mica per internet, i he comprovat que, efectivament, Vicenç Ferrer va ser un home excepcional amb iniciatives humanitàries molt més constructives que la simple caritat.

En la seva primera missió a l'Índia, a la ciutat de Manmad, va posar en marxa un nou sistema de treball entre els pagesos de la zona que consistia a facilitar-los una petita ajuda econòmica i l'assessorament tècnic per obtenir aigua per als cultius. Si el pagès tornava, sense interessos, la quantitat prestada, se seguia el mateix mètode amb els altres pagesos. També va organitzar cooperatives petites per a l'excavació de pous, canalitzacions per a l'abastiment d'aigua, parcel·les petites de regadiu, i la construcció d'escoles. En definitiva, canvis que havien de portar a aquells pobles a l'autosuficiència. Aquesta manera de fer li va comportar, sovint, problemes amb les autoritats locals, enfrontaments que va superar gràcies al suport popular i simpatia que gaudia entre la gent. Més tard, fundaria, juntament amb la seva esposa anglesa Anna, la fundació Vicente Ferrer, que consolidaria i ampliaria aquest tipus de projectes.

Tinc la impressió, però, que no totes les iniciatives d'ajuda humanitària i cooperació internacional són tan constructives i exigents amb els receptors de l'ajuda com les iniciades per Vicenç Ferrer. De fet, alguns intel·lectuals comencen a alertar amb interessants reflexions dels riscos i perills que suposa la cooperació actual. Pel que fa als emissors de l'ajuda, correm el risc d'estar inventant un nou producte de consum que podríem anomenar "neteja de consciència". Respecte als receptors, s'acostuma a crear un efecte de dependència; quan s'esgota l'entrada de recursos externs, els pobles beneficiaris de l'ajuda tornen a caure en la situació de marginalitat inicial. I, finalment, l'efecte més perillós i més complex i interessant d'analitzar: la visió de les agències de cooperació humanitàries occidentals com mitjans de contra-insurgència.

La contra-insurgència (tradueixo literalment de l'anglès "counter-insurgency") vol dir literalment lluita contra moviments insurgents. Aquesta lluita, però, pot ser des de tàctiques militars, fins a tasques humanitàries i socials (donar menjar, atenció mèdica, roba) per tal de posar-se la població insurgent a favor. Us recomano la lectura diagonal d'un parell d'articles de la següent pàgina.

Amb aquestes paraules no vull desligitimar la lloable tasca que milers de persones fan arreu del món dedicant el seu temps, energies i il·lusions a ajudar els més desfavorits. Però crec que és molt important que canviem les línies i les formes en què moltes vegades hem estat donant l'ajuda fins ara. La raó és ben senzilla; la incapacitat i la impotència que ha tingut la cooperació per satisfer els objectius que tenia marcats. I les causes en són moltes i variades: l'apropiació dels recursos rebuts per part de màfies i cacics locals, no entendre quin és el problema principal del col·lectiu receptor de l'ajuda, centrar-se excessivament en paliar les conseqüències immediates de la pobresa sense estudiar-ne les causes...

Crec que ha arribat el moment de canviar el concepte que tenim d'ajuda al desenvolupament i aquesta passi d'una política de subvencions paternalista cap a un seguit d'estratègies que permetin als països empobrits ser autosuficients. Això vol dir atacar les causes estructurals de la pobresa, la fam i la guerra. Aquest canvi de filosofia de la cooperació queda, en gran part, en mans dels governants, però també en nosaltres com a ciutadans i consumidors. Torno en aquest punt a fer una crida al nostre poder com a consumidors.

Quin sentit té que les nostres indústries pesqueres vagin a explotar (o més ben dit, sobreexplotar) els bancs de peixos senegalesos, deixant totes les famílies pesqueres sense plat a taula i després els enviem blat en vaixells de l'Armada Española? Per què construim un règim de la propietat intel·lectual tan estricte que impedeix als països pobres produir els seus propis medicaments contra la SIDA i després recaudem diners per enviar-ne des d'aquí? Com és possible que països on hi ha gent que es mor de gana siguin exportadors nets de tot tipus d'aliments? Per què destinem recursos a desactivar unes mines anti-persona que han produit empreses del nostre mateix estat?

Si realment volem acabar amb la fam i la guerra, hem de començar a treballar per, a part de posar pedaços imprescindibles, però que al cap i a la fi són pedaços, finalitzar amb tota aquesta sèrie de contradiccions. Per agafar ànims abans de posar-nos en marxa, us deixo amb l'entrevista que van fer a Vicenç Ferrer al programa Savis de TV3.