Reprenc l'activitat al bloc per posar cullerada a un debat que n'hi ha que feia molt de temps que esperàvem. Si tot va sobre el previst, els catalans (principatins, si s'ha d'ofendre algú) haurem de decidir entre continuar pertanyent a l'estat espanyol, o esdevenir un altre estat dins de la unió europea i participar així en primera persona en l'engrescador projecte de la construcció d'un estat federal europeu.
L'objectiu del meu post d'avui és intentar desmuntar el miratge dels ciutadans del món, dels apàtrides, o d'aquells que adverteixen sobre la incompatibilitat entre ser d'esquerres i independentista a la vegada. I la manera de fer-ho és presentant el clàssic problema de la definició de l'àmbit d'aplicació de la sobirania.
Els humans quan vivim en societat hem de prendre decisions col·lectives. Hem de pactar regles per conviure, hem de construir infraestructures comunes, i hem de finançar conjuntament el cost de l'aplicació d'aquestes regles i la construcció d'aquestes infraestructures. Al llarg de la història, hem anat augmentant cada vegada més el nombre d'àmbits que hem volgut gestionar de forma col·lectiva; l'educació, la sanitat, el transport públic, les televisions públiques, la gestió dels residus, o la neteja dels carrers en són alguns exemples.
Un problema intrínsec a prendre decisions col·lectives és doncs definir el col·lectiu, és a dir, el grup de persones que pren i aplica tals decisions. Suposem que hi ha una empresa energètica que vol posar una central nuclear a la vila de Llinars del Vallès; qui ha d'autoritzar (o rebutjar) la construcció d'aquesta central? Els ciutadans de Llinars? La comarca del Vallès Oriental? El Principat de Catalunya? Els Països Catalans? L'estat espanyol? La unió europea? O la humanitat sencera?
A la pràctica, el món d'avui és un món de sobiranies compartides. Podem tenir col·lectius de decisió diferents per a diferents qüestions. Així, per exemple, en l'actualitat, el manteniment dels carrers és responsabilitat del municipi, la gestió del sistema sanitari de les comunitats autònomes, la política d'infraestructures del govern central, i la política econòmica de la unió europea. Per tant, qualsevol proposta política de qualsevol ideologia ha d'anar acompanyada del seu àmbit d'aplicació. I és aquí on ens trobem amb el problema de definir la sobirania. I és aquí on tothom s'ha de mullar i no hi ha neutralitat possible.
Per més d'esquerres, internacionalista, apàtrida o ciutadà del món que se sigui, la decisió política sempre estarà emmarcada en un territori. I és precisament això el que els ciutadans de Catalunya haurem de decidir en un futur proper, si volem que competències com la recaptació i la distribució dels impostos, o la gestió i construcció d'infraestructures segueixi en l'àmbit espanyol o passi a un àmbit català. Qualsevol de les dues opcions és igual de legítima, igual de raonable, i perquè no dir-ho també, igual de nacionalista.
